28 de desembre 2007

Vigilar la CUP

No fa gaire, gent del PP català apuntava la necessitat que la fiscalia general de l’Estat vigilés les CUP. Al seu parer, podien esdevenir la Batasuna catalana. Evidentment que per a la paranoia en què viu el PP –amb la complicitat del PSOE– qualsevol moviment d’alliberament nacional, qualsevol acció política que qüestioni els fonaments de l’Estat, ha de ser considerada “desafecta al règim”. Ara en diuen col·laboració amb banda armada o simplement terrorisme, però la qüestió de noms no és l’important. El que compta és la impunitat i la indefensió jurídica en què ens veiem els ciutadans d’aquest estat –sisplau per força- que defensem processos d’independència democràtics sense el tutelatge dels espanyols. No calia el PP, estem segurs que els qui entenem el dret a decidir com l’exercici unilateral del dret d’autodeterminació, comptem amb unes llargues fitxes al CNI per si de cas a Espanya torna a “amanecer”.
El tancament del sumari 18/98 en què s’ha condemnat qualsevol dissidència ideològica amb el constitucionalisme de la calç viva, és un escàndol jurídicoprocessal d’unes dimensions descomunals en un Estat democràtic, diuen, dins la polida Europa unida del segle XXI. La condemna a la clandestinitat de qualsevol pensament independentista amb l’excusa de terrorisme, el tancament de diaris, la il·legalització de partits polítics, de sindicats i entitats de tota mena, aboca el País Basc a un estat d’excepció de facto que no hauríem de permetre amb el nostre silenci.
A casa nostra la CUP fa por. Davant del desassossec que han provocat entre la ciutadania les impúdiques maniobres polítiques de tots els partits, la coherència ideològica de la CUP pot fer acostar-s’hi gent que fins ara s’hi mantenien a distància.
És cert que sovint la CUP peca d’una inflexibilitat perillosa, d’una concepció messiànica de la política que fa prevaldre l’ortodòxia i la puresa ideològica a l’acció política, al diàleg franc. És cert que l’amalgama de grups que la formen fa difícil d’apreciar-hi una estratègia política més enllà de la voluntat en la radicalitat. Per això, segueixen votant amb CiU però sense acceptar l’error comès. Però també és cert que no es presten a la maniobra, que semblen creure’s el que prediquen. I això, avui, en política, és excepcional, regenerador. Més enllà de si s’hi s’està d’acord, qualsevol atac a la CUP és també un atemptat als fonaments de l’estat de dret. Tots els partits haurien d’haver rebutjat públicament el neofeixisme del PP. Que el silenci no els faci còmplices.

21 de desembre 2007

Pressupostos amb nocturnitat

Si, en condicions normals, assistir als plens és un bon mètode per copsar de quin peu calcen el nostres representants, en el debat dels Pressupostos és on més clarament s’evidencia de quina pasta està feta la nostra classe política local. El ple de dimarts, tanmateix, va superar totes les expectatives i de l’espectacle en vaig sortir amb aquell gust agre de la perplexitat que, amb el temps, esdevé indignació.
Tota la calma i la parsimònia, tots els dies de reflexió que es veu que necessitaven fa unes setmanes i que impedien dur a ple uns pressupostos a la corda fluixa, el dimarts es van convertir en urgències matusseres, en pressa impúdica per arribar a la votació sense que ni el debat ni el què s’hi aprovava els importés gaire.
Tots sabem que si no es va dur a ple abans és senzillament perquè l’equip de govern no tenia els vots necessaris per aprovar-lo. També intuïem que, un cop assegurada la majoria, la trinxera seria infranquejable. Però el que no m’esperava és que no es parlés del Pressupost, que s’impedís el debat. Encara m’astora el grau d’impunitat i d’arbitrarietat que un alcalde té a les seves mans. Això, a les d’en Marcel Esteve, és demolidor. El PSC ha esdevingut un partit-gestoria que no només pateix d’una manca total d’idees i de projecte, sinó que en fa gala i ja ni es molesta en provar de trobar un fil conductor a la seva acció de govern. És el poder en estat pur i la desmesura per retenir-lo.
Probablement el pressupost d’enguany es mereixia el vot favorable, però és d’una evidència clamorosa que no es pot aprovar si el dia abans s’hi fan modificacions per 2 milions d’euros sense donar-ne ni explicacions ni possibilitat d’estudiar-les. L’aritmètica a cal PSC, però, és ben senzilla: necessitaven tres vots per seguir com si res. Un cop descartada la CUP per coherència ideològica, es tractava de donar peixet a ICV, ERC i el PP. Un peixet que ens costarà 2 milions d’euros.
O potser no. Saben que a ningú no li preocupa que la meitat del que es promet no es dugui mai a la pràctica. L’any que ve ens ho tornaran a vendre en els nous pressupostos, que tornaran a ser els més fantàstics que s’hagin vist mai.
Uns pressupostos d’eslògan, de frase feta, de “copia i enganxa” del manual de fum del PSOE. Mentre la Vilafranca més bruta i deteriorada que recordo malda per sobreviure, ells ens venen la mobilitat i la sostenibilitat, les bicicletes i els barrets pels fanals.
Després, hipòcrites, es queixen que ens faci basca aquesta política.

14 de desembre 2007

La crosta

Hi ha hagut interpretacions de tota mena a les fastigoses declaracions d’en Joan Ferran sobre la necessitat de practicar una neteja ideològica a TV3 i Catalunya Ràdio. En Ferran no és estúpid i és difícilment creïble que, precisament ara, s’escandalitzi pel mapa del temps de TV3; que acusi de nacionalisme uns mitjans públics que controla el PSC amb tota mena de pressions i que traspuen espanyolisme diàriament. Per tant, les intencions del PSC són unes altres: potser dissimular el patètic paper a la manifestació de l’1D o, més probablement, dinamitar les incipients negociacions sobre els òrgans que han de regir la CCRTV i que els n’han de fer perdre el control. No s’ho poden permetre almenys fins passades les eleccions del març.
El PSC utilitza aquesta mena de personatges que fan avergonyir de la política: sectaris, demagogs, cínics. Gent que no només pot mentir amb tota tranquil·litat sinó que és capaç d’acusar-te dels seus pecats. Gent amb l’argumentari sota mínims, carents d’ètica, amb qui el diàleg és fa impossible. Per a qui només val la derrota i la humiliació del contrincant, costi el que costi. Per això poden parlar de “crosta” impunement. Però poden parlar-hi, sobretot, pel silenci còmplice de tot el partit, perquè saben que compleixen ordres, que comparteixen objectius.
L’autèntica crosta, però, són ells i la munió de mediocres que viuen de la menjadora, peons d’un escaquer d’un sol color. El cinisme elevat a categoria.
A casa en tenim molts exemples. No parlem de la nostra televisió i ràdio locals, manipulades fins a la vergonya dels propis professionals. No parlem del pseudoperiodisme gratuït. Parlem del desvergonyiment del Roberto Labandera en voler fer-nos creure que mai no s’ha invertit tant al Penedès precisament quan els trens no funcionen, quan per pagar la llosa ens volen aixecar pisos de 7 plantes al carrer comerç. Cinisme.
També Iniciativa s’ha lluït. La representació més trista, més poc entusiasta a la manifestació de Barcelona, ens regala un anunci per demostra-nos que hi eren. El que calia que ens expliquessin és per què els seus diputats van abstenir-se en la votació per l’àmbit de planificació que ens ha de dur la Vegueria. Això sí, quan hi ha eleccions signem tots els “Compromisos” que calgui.
Si nosaltres som la “crosta”, d’altres són el tumor d’una democràcia malalta.

07 de desembre 2007

El Dret a Decidir

Tot arriscant-me a cansar-vos, voldria fer un parell de consideracions a la manifestació de dissabte passat a Barcelona. Una manifestació, tot sigui dit, d’un èxit sense pal·liatius que ni la maquinària més bèstia que li hem vist al PSC no ha pogut dissimular. La manipulació fins al fàstic de TV3 i de tot l’estol de mitjans intervinguts pels socialistes catalans ha estat antològica. Caldrà recordar-ho.
Tot i això, el sentiment agredolç és potser el que millor retrata la constatació de com en pot ser de lenta la nostra recuperació nacional. Certament hi havia un devessall de gent -tant li fa si érem 200.000 o 700.000-, i gent que majoritàriament cridàvem per la independència de la nostra nació. Un crit unànim. Malgrat tot, sembla mentida com hem d’aigualir el missatge per tal de fer-lo digerible per una classe política que s’ha vist depassada pels esdeveniments. I el més trist és que aquest barrejar aigua al vi es fa des de la pròpia Plataforma pel Dret a Decidir (PDD). Mentre la gent cridava “independència”, la PDD llegia un confús manifest demanant permís a Espanya. No s’han adonat que Espanya ja és el passat.
Dissabte hi havia al carrer més independentistes dels que ens creiem nosaltres mateixos. Cada dia més gent acaben assumint que amb Espanya ja no hi ha res a fer, que el camí cap a la llibertat és irreversible i que el que ens cal són gestos de dignitat i un “prou!” contundent sobre la taula.
Quin sentit té seguir encapçalant manifestacions proclament que “Som una nació i tenim el dret de decidir”? A qui li diem? A hores d’ara ja ningú no ho dubta. Si els ho diem als espanyols, ells ja fa temps que ho tenen clar. Si som una nació, no cal que ens ho repetim cíclicament, assumim-ho i actuem com a tal. Que tenim el dret a decidir el nostre futur, no ens ho havia de dir ningú. Mai no l’hem deixat de tenir. El que ens cal és coherència en l’acció política i posar els fonaments d’una estratègia clara per dur a la pràctica allò que hem decidit, allò que centenars de milers de catalans cridàrem inequívocament, tranversalment.Només ens val ”hem decidit”. Ningú ja no ens pot tutelar ni podem defugir eternament el conflicte. Els drets, i més els col·lectius, no es pidolen: s’exerceixen.

30 de novembre 2007

La Casa Gran i la crisi immobiliària

A hores d’ara no deu quedar al país ningú que no hagi opinat de la conferència d’Artur Mas. Opinions de tota mena però, a excepció evidentment del PSC, totes en termes més aviat elogiosos. Sembla que ningú no s’esperava que això de la refundació del catalanisme anés més enllà d’un simple eslògan de precampanya.
La veritat és que, rellegida la llarga intervenció, no ens podem pas queixar del gir aparentment sobiranista que sembla encarar Convergència. Les bases, cal reconèixer-ho, fa temps que ho exigeixen. El discurs va ser sòlid i ben trenat, amb la dosi justa d’ambigüitats habituals a CiU, però amb una clara vocació nacional i amb concrecions que esdevenen compromisos de país. El to engrescador empenyia a creure de nou en un país ara adormit, cansat i decebut.
Tanmateix, la novetat ha estat escassa. El que va dir en Mas, fa molt de temps que ho diuen a ERC i més encara ara que s’han tornat prudentment possibilistes. És clar que és molt important que ara ho digui també Convergència. Si mai avancem com a nació ha de ser amb la connivència de totes les forces nacionalistes, però després de tanta giragonsa, després de tanta abaixada de pantalons, no ens podem conformar amb subtileses i mitges paraules. La regeneració democràtica que tant es pregona, ha de començar per dir les coses pel seu nom i si aspirem a la independència cal dir-ho clarament. I si no, no juguem més amb eufemismes enfosquidors.
Hi ha darrerament una curiosa unanimitat en l’estratègia que des del nacionalisme català se’ns vol imposar: evitar el mot independència. Cal, ens diuen, convèncer de la bondat d’avançar nacionalment aquells qui viuen a casa nostra i no se senten nacionalment catalans. I per fer-ho, reblen, cal dissimular les nostres intencions últimes i fer-los veure les incomodidats, el mal negoci de ser espanyols.
No siguem il·lusos. Tothom sap que no hi ha cap país que pugui viure la seva nació en plenitud sense disposar de la sobirania plena. I això vol dir la independència, un estat propi. Quin sentit té si no el “dret a decidir”? Per seguir sent una colònia espanyola no ens cal decidir res.Ens manca l’autoestima d’altres nacions que no s’avergonyeixen de ser. No ens cal amagar res. Tothom entén, els forasters que viuen a casa nostra també, que estimar la nació duu a voler-la lliure. I a qui no entén això tan elemental, no el convencerem amb el patriotisme social.
La nostra convicció és l’única força que els pot fer comprendre.

23 de novembre 2007

Montilla és espanyol

No entenc de cap de les maneres el devessall d’adhesions que ha despertat la conferència que va pronunciar el president de la Generalitat a Madrid. Si féssim cas de comentaristes i polítics de tota mena, sembla que en José Montilla s’ha convertit, de la nit al dia, en el més abrandat dels independentistes. Tot perquè va pronunciar la paraula màgica: desafecció. Ara resulta que cap president no havia gosat parlar tan clar, ni havia defensat la dignitat nacional com ho ha fet en Montilla. Són els miracles del màrqueting i del saber fer de la necessitat virtut.
A ningú no se li escapa que s’apropen eleccions i tant Esquerra com el PSC es temen un nou càstig pel pedregar on ens trobem. Refiats que ningú d’aquí no es llegirà el discurs de marres, han inventat un Montilla convers que serveix tant als uns com als altres. Pel PSC demostraria la seva independència del PSOE, per a ERC la seva teoria que pactant amb l’espanyolisme es fan sobiranistes.
Però la realitat és tossuda com una mula i, a l’inrevés del que prometia la campanya socialista, ens volen fer empassar paraules quan els fets són que l’endemà el PSC segueix sent el PSOE o que en Zapatero se’n fot de Rodalies.
Si algú es pren la molèstia de llegir la intervenció d’en Montilla, hi trobarà una patètica justificació de la tanta feina que ha fet el tripartit. El per què es justifica a Madrid ens hauria de fer entendre moltes coses. Com a bon espanyol, espieta a casa nostra, es mostra preocupadíssim pel “risc de desafecció” dels catalans. Exercint d’encarregat que va a passar comptes, s’escarrassa a tranquil·litzar la metròpoli (“es la ambición social y no otra cosa la que inspira nuestra exigencia”, “no existen razones para creer que Catalunya vaya a dejar su papel motor”). Això sí, alertant de “el auténtico peligro para la unidad de España” que el fa “advertir de las graves consecuencias políticas (...) de una desafección”. És això sobiranisme?
Montilla és un espanyol que pateix per la unitat de la pàtria, la seva, i ha anat a Madrid a avisar que aquí en comencem a tenir els dallonsis plens i que potser no ens podrà controlar. I per si algun espanyol s’ho començava a rumiar, els deixa ben clar que “a España le conviene Catalunya como motor de crecimiento y desarrollo”. Per seguir pagant, vaja. Més clar, l’aigua.
I aquest és qui han fet president de la Generalitat.

16 de novembre 2007

Autoindeterminació

El catedràtic de la UPF, Ferran Requejo, va definir la situació en què està immers el catalanisme amb una genialitat: autoindeterminació. Ho feu en les jornades que Òmnium va celebrar la setmana passada. Un Òmnium que ha estat navegant en les turbulències que darrerament acompanyen el futur de la nació en un estat de somnolència preocupant. Aquest és un dels factors que més ha contribuït al desconcert polític en què ens hem instal·lat. El catalanisme, que ha estat al llarg del segle XX un motor de progrés i modernització del país, mancat sovint del poder polític necessari, s’ha nodrit constantment d’una societat civil generosa i valenta que va anar construint cada una de les eines de reconstrucció nacional de què disposem avui.
Quan més clarament semblava que, finalment, des de les institucions es podia prendre el relleu en aquesta tasca feixuga, ara resulta que li hem agafat el gust a això de figurar i ens debatem, inútilment, en la incertesa sense definir-nos mai del tot. Aquesta mateixa societat civil, esclava de subvencions i prebendes, ha acabat niant enveges, rancúnies i tota mena de baralles domèstiques, que l’han abocada al més absolut fracàs. Perquè, siguem clars, l’actual estat de recel i manca de col·laboració entre els qui mouen els fils de tantes organitzacions, entre la intel·lectualitat que hauria de dibuixar-nos el full de ruta, no és res més que l’expressió clara de la impotència i el fracàs d’un model nascut durant la transició però que es troba a hores d’ara completament esgotat. La constatació de la impossibilitat d’entesa estratègica, –i no parlo de govern–, entre CiU i ERC com a símbols de dues maneres d’entendre el catalanisme, no fa sinó palesar la manca d’un projecte nacional de mínims que pugui ser assumit per totes les forces catalanistes.
I en aquestes circumstàncies, no hi ha res més rendible políticament que la indeterminació, la autoindeterminació.
Per contra, la determinació clara d’altres nacions europees que ara dibuixen amb nitidesa el seu projecte de futur nacional, ens hauria de fer veure que s’ha acabat el temps de l’ambigüitat. Ha arribat l’hora que, tots, ens qüestionem quin és el futur que volem pel nostre país i ens adonem que només un projecte basat en la unitat, la generositat i la valentia, poden dur la nostra nació a la independència.

09 de novembre 2007

Vicent Sanchis

De vegades la subsistència com a poble és possible gràcies a tota una mena de gent que han pres el difícil camí de treballar amb fe i convicció des d’on no és llueixen els llorers, des d’un discret segon terme, amb esperit generós. Gent que, com deia l’Espriu, “han viscut per salvar-nos els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa”.
A casa nostra, entre d’altres però principalment, hem comptat amb l’AVUI com a eina per a la reconstrucció nacional, per bastir un imaginari col·lectiu que ens vertebrés nacionalment. Ho va ser en els moments difícils de la transició i ho ha estat en els darrers anys quan molts d’altres amb més pedigrí es deixaven ofegar per l’abraçada de l’ós del poder mediàtic del PSC.
I això ha estat obra de la insubornable dignitat i fermesa del seu director els darrers 12 anys, el Vicent Sanchis. En Vicent ha sabut combinar amb mestratge la coherència nacional amb la pluralitat i la transversalitat que tan li hem demanat al catalanisme polític. Ha sabut donar veu a una societat civil que sovint s’ha esgargamellat predicant, infructuosament, un renovat nacionalisme que ens dugui a la sobirania. Però, alhora, no s’ha deixat convèncer pels cants de sirena d’independentismes de saló o de catalanismes autocomplaents. Tampoc no ha tolerat les pressions de l’espanyolisme. Ni del de casa ni del de fora. I mai no ha confós la independència política amb fer d’oposició.
Els prejudicis i una consciència nacional de fireta, van abocar el millor diari del país a l’ofec econòmic. Quan fa uns mesos, l’AVUI va anar a parar a mans de Planeta i el Grup Godó, ja ens vam témer que hi hauria tota mena de pressions per canviar-ne la línia editorial “sin que se note el cuidado”. Potser conscient que tenia els dies comptats, en Vicent ha cremat tots els cartutxos aquest estiu. Han fet més independentistes les portades de l’AVUI, memorial de greuges actualitzat, que no pas un miler de discursos.
Diumenge, Vicent Sanchis deixava la direcció de l’AVUI. El substituirà el Xavier Bosch. No dubto pas del seu patriotisme franc. No sé, tanmateix, si la fermesa serà la mateixa. No ens podem permetre que un catalanista de València amb els Països Catalans per divisa, hagi estat bandejat per un “catalunyista” sensible als desitjos de palau.

02 de novembre 2007

El català resignat

Des de fa uns mesos que es fa córrer la imatge heroica del “català emprenyat” com a paradigma de la nova consciència que ens ha de fer bullir la sang. No queda clar si aquesta consciència és nacional, ciutadana o què, però tothom s’ha apressat a fer-se seu aquest esperit de revolta, aquesta percepció intensa de continuada presa de pèl, d’estafa assumida. Tampoc no acaben de dir-nos si és fruit del patriotisme de pluja fina o d’un molt repensat catalanisme, social per descomptat.
I ja ens tens aquí, amunt i avall, esquivant esvorancs i esllavissades, orgullosos d’haver-nos conegut tan emprenyats. N’estem tant, d’emprenyats, que fins i tot gosem plantar cara a la caverna tot amollant un “yo no me llamo José-Luís” que ja ha entrat a les millors pàgines de la nostra història col·lectiva, despertaferro actualitzat. Llàstima que l’estiu s’ha acabat perquè ja veia ramats de catalans envalentits amb la samarreta que ens obriria les portes de la nova catarsi col·lectiva. Un exèrcit amb un “Jo tampoc no em dic José-Luís” al pit, plomant un AVE que ningú no demanava però que ha esdevingut la gallina a preu d’or que, a més, no ens pon.
No sé qui té tan d’interès a fer veure que els catalans ens hem plantat, cansats de tanta mentida i de tant desgavell. Potser és qui tem que ens adonem de debò del fracàs rotund de la nostra relació amb Espanya. Potser fent-nos creure que hem superat finalment la submissió pretenen retenir-nos més enllà de la vergonya. No ho sé, però el que us puc assegurar és que no he vist enlloc aquest català resolt a prendre el seu propi destí en les seves mans.
Per més que m’hi esforço, només veig corrues interminables de catalans que mansament prenen paciència, que resignadament es queixen a un poder superior del qual emana el bé i el mal de la nostra existència. Prou que cerco, més enllà del malestar i de la incomoditat, el germen de la revolta, l’esperit de l’alliberament, la ferma resolució de no deixar mai més que d’altres prenguin les nostres decisions.
Però, per més que busco, no veig que hàgim decidit plantar-nos, tancar caixa, iradament dir prou, alçar la veu. Només veig la covardia habitual, les eleccions a tocar, la durada efímera de les promeses, la mentida instal·lada al nostre inconscient.
Per més que busco, només trobo catalans resignats.

26 d’octubre 2007

La memòria històrica i el José-Luís

Diu la dita que el poble que oblida els seus errors està condemnat a repetir-los. Els catalans ens hem tornat uns experts en l’oblit sistemàtic, en defugir aquells records que ens són punyents i que ens obligarien a una fermesa incòmoda, políticament incorrecta però nacionalment coherent.
Ens els darrers dies s’han produït dos casos, ben diferents, però alhora comparables, de com som capaços d’oblidar, de disculpar. Això sí, l’única feblesa que sembla disculpable, l’única que ens mereix compassió és la renúncia nacional.
Sense cap mena de dubte que l’Alzheimer és una malaltia demolidora que destrueix allò més íntim: la dignitat de saber-se un mateix. Qui la pateix, qui l’ha de patir, ens ha de merèixer tota mena de solidaritat i tot el suport humà possible. Tanmateix cal saber destriar i no caure en la hipocresia habitual que enalteix el difunt mentre en vida se’l crucificava. Pasqual Maragall té tot el meu afecte personal davant la lluita que afronta, però no per això puc oblidar que va ser sota el seu mandat que l’independentisme va ser perseguit per tal d’oferir al món uns Jocs Olímpics espanyols; que va fer tots els esforços possibles per amagar al món la realitat d’una nació que mirava el seu futur amb optimisme. No hem d’oblidar el suggeriment que TV3 emetés també en espanyol o que les seves caòtiques propostes federalistes, simètriques o no, només obeïen al desig de contrarestar maldestrament un independentisme creixent. Pasqual Maragall ha estat un demagog espanyolista, un botifler, que ha dedicat els seus esforços polítics a perpetuar la nostra submissió a Espanya. La seva malaltia, tristíssima, no pot fer que ara aplaudim el polític. Siguem al costat de l’home, però afrontem la història amb coherència.
El mateix podríem dir d’en Josep-Lluís Carod-Rovira. Que un estirabot teatral de cara al Consell Nacional ens el faci ara el salvador de la pàtria és d’una mesquinesa decebedora. Qui és l’artífex de l’agenollament nacional que viu aquest país, collonades de pluja fina incloses, no pot ara fer-se perdonar tantes renúncies tot “marcant paquet” davant de quatre espanyols carregats de tòpics. És al Parlament on es defensa la nació. És davant els castellans del govern espanyol on cal demostrar la fermesa.
Siguem coherents: la memòria històrica comença ahir.

19 d’octubre 2007

El pa i les molles

La setmana passada aquest setmanari publicava l’opinió d’en Josep Salvatella, president de l’Associació Catalana del Vi. El Sr. Salvatella mostrava obertament el seu temor davant un hipotètic nou boicot espanyol al nostre cava, que es veu que és l’essència de totes les essències i que cal preservar com si s’hi hagués destil·lat l’ànima del país. En un nou exemple de la misèria que assota la nostra dissortada nació, ens exhortava a guardar-nos la llibertat d’expressió i, alhora, la poca dignitat nacional que ens pugui quedar... fins passat Nadal, no sigui que a uns quants espanyols els agafi per preferir beuratges francament imbebibles d’altres racons de la geografia ibèrica. Tot abans de comprar una ampolla de cava a uns catalans que tenen la gosadia de “ultratjar” la simbologia nacional espanyola.
Usar, com fa el senyor Salvatella, mots com xitxarel·los, eixelebrats, provocació i ultratge a la bandera per definir el que ha passat aquests dies al nostre país, ja ens deixa ben clar que ens trobem davant de gent d’ordre que prefereix agenollar-se a defensar amb dignitat la terra que diu representar. Perquè no deixa de ser simptomàtic que per a ell l’escàndol sigui que “s’ultratgi” la bandera espanyola i no que demostrar pacíficament el rebuig a qui fa 300 anys que ens té sotmesos comporti detenció i empresonament.
Quan és precisament Espanya qui ens roba a un ritme de 77 milions d’euros diaris, quan es foten de les lleis (Estatut, Papers de Salamanca...), quan diàriament ens insulten i ens calumnien, quan passen tantes coses que haurien de fer-nos revoltar i, iradament, enviar-los a prendre vent, que des de casa se’ns demani paciència, silenci i respecte és d’un desvergonyiment indignant.
Cal recordar als qui ara es queixen que és precisament el botiflerisme dels dirigents del sector el qui ens ha portat repetidament, a casa nostra, els borbons i tota la rècula mediàtica espanyola. Qui és el qui provoca?
Conclou el Sr. Salvatella que amb el pa no s’hi juga. Potser ja serà massa tard quan s’adoni, ell i els qui com ell ens demanen un silenci còmplice, que el pa ja fa temps que ens el van prendre, que només ens queden les molles.
I com resa aquesta secció, als catalans, ja no ens alimenten molles.

12 d’octubre 2007

Papers, mentides i cintes de vídeo

És fascinant la capacitat que tenim els catalans d’entomar-les per totes bandes sense ni gairebé immutar-nos. Amb aquell posat mesell que ens avergonyeix com a nació acceptem qualsevol mentida, qualsevol excusa sota aquell mític “el nostre mal no vol soroll”. La por ancestral a qualsevol canvi, a reclamar sense subterfugis els nostres drets arrabassats, ens fa sovint una nació covarda que s’inclina submissament davant dels seus agressors enmig de proclames d’una fermesa que després mai no practiquem.
Els nostres representants polítics ens han deixat a l’estacada. Els qui ara pontifiquen des de l’oposició, s’empassaven gripaus més grossos mentre manaven. D’altres només bramen, però s’acoquinen quan tenen l’oportunitat de canviar les coses. És tan fàcil ser valent des de l’oposició com condescendent des del govern. Però és al govern, dirigint el país, on es demostren les conviccions. Tenim tan assumida la nostra pròpia subsidiarietat que temem governar. No constuirem res des d’una oposició ploramiques que només sap queixar-se. Som aquell davanter que es marca ell sol.
Entre les excuses d’uns i la fatxenderia d’altres, només la societat civil manté el pols d’un país que no es resigna al trist espectacle de la renúncia constant. El català emprenyat, tan de moda ara, no troba ningú que aplegui tota la indignació acumulada, es planti, i etzibi un clamorós “ja n’hi ha prou!”. Algú que no tingui com a valors suprems l’estabilitat institucional. Algú que li digi al PSC que és impúdic el silenci dels seus ministres a Espanya quan ens diuen que d’allò dels papers de Salamanca, la llei, la promesa, doncs que “va a ser que no”. Algú que defensi els qui, sota una veritat com un temple, “els catalans no tenim rei”, expressin pacíficament el rebuig a qui ens nega l’existència tot cremant qualsevol símbol. Ja hem oblidat el repulsiu “nunca fue el castellano lengua de imposición”?
Necessitem una classe política que s’indigni de veritat quan una jutgessa obliga la víctima a declarar en espanyol per respecte a qui va “matar catalanufos”. Gent que no es disculpi per fer fora de Catalunya Ràdio algú que, després de 33 anys a casa nostra, defensa que no cal parlar en català a la ràdio nacional.
Com direm tots la setmana vinent al Sant Jordi, “la nació catalana diu PROU”.

05 d’octubre 2007

A què esperem?

És important recordar que l’actual govern municipal vilafranquí fou fruit de la por, del tacticisme i de l’absurditat dels prejudicis. Només des d’aquesta constatació i del poc interès real de tots plegats en gestionar els afers ciutadans, es pot entendre el manteniment d’una situació insostenible on l’oposició, en bloc, s’esgargamella dia sí i dia també en acolorir la mediocritat d’un cartipàs que no sap com dissimular la incompetència.
L’exercici, recomanadíssim, d’assistir als plens municipals ens dóna una visió clara i diàfana no ja de la improvització i la manca de preparació de qui ens regeix, sinó del cinisme, de la manipulació i de la mentida feta obra de govern que esgrimeix el que, a casa nostra, ens ha tocat d’aquesta maquinària de poder anomenada PSC.
És d’una innocència sublim, imperdonable en un representant de la ciutadania, pensar que el PSC pot ara, pel sol fet d’estar en minoria, mostrar-se conciliador i governar de manera franca. En el codi genètic dels socialistes hi ha el convenciment de posseir la veritat absoluta i que tot s’hi val per imposar-la. Utilitzant tots els ressorts de l’immens poder que ha acumulat, esmorteeix qualsevol moció que li sigui adversa. El seu territori, on veritablement governa, és l’endemà del Ple.
L’oposició fa mans i mànigues per reencaminar la deriva, però sovint es perd en l’estèril simbolisme que mai no fa mal. I mentrestant la Vila segueix adormida sota un model derrotat a les urnes.
Tots sabem que és molt més còmode estar-se a l’oposició fent de mosca saballonera. Tots entenem com n’és de gratificant fer-li fer el ridícul al PSC veient-lo votar en contra que en Xirinacs tingui un carrer a Vilafranca o que s’abstingui en la defensa de la senyera. Però això no pot justificar que una altra Vilafranca estigui esperant que els qui només parlen perdin la por. Més encara quan aquesta té una clara majoria social.
A l’ajuntament s’hi ha d’anar, si es pot, a governar, no a fer el ploramiques. Si hi ha un projecte alternatiu, i l’oposició el té, ¿a què esperem per començar a construir una nova Vilafranca feta des de l’entesa? Ens calen polítics valents i compromesos. Ja n’hi ha prou d’esmenes inútils.
Per què ens conformem amb esgarriar uns pressupostos quan tenim la força per fer els nostres?

28 de setembre 2007

Independència en espanyol

La setmana passada ens visitava el polèmic vicesecretari general d’Esquerra, Xavier Vendrell, amb la innocent excusa de presentar el seu darrer llibre. En el fons, un apostolat per intentar evangelitzar en la bondat dels tripartits diversos els infidels descreguts.
Cal reconèixer la força indiscutible de la paraula d’en Vendrell. Menyspreant el micròfon, a peu dret, l’arenga fou impressionant i la seguretat amb què pontificava a tort i dret, a cops ratllava la prepotència ideològica. Per desgràcia, el pedigrí independentista no dóna més credibilitat als arguments. Perquè d’això es tractava, de donar-nos, finalment, arguments sòlids d’una decisió que ha somogut les estructures més profundes d’aquest país.
L’argument d’ERC, segons Vendrell, és simple. La decisió de regalar la Generalitat al PSC fou presa després de constatar dos fets que, com una revelació, se’ls van aparèixer en ple debat estratègic: d’una banda que el nacionalisme és una cosa de sentiments i aquests, com tothom sap, són difícils de canviar; de l’altra, que la independència és impossible sense una majoria social àmplia que hi doni suport.
La conclusió de tan elaborada teoria política és que cal poder votar la independència d’aquest país tot i sentir-se espanyol. Per aconseguir això caldrà deixar-los clar que mai no els qüestionarem l’espanyolitat –on s’és vist posar-se en els sentiments de la gent!-, i mirarem de fer-los entendre que un estat propi és l’única manera d’assegurar-los el futur als seus fills. Vaja, la independència en versió fenícia.
Com a mostra de bona voluntat fem president del nostre país un espanyolista desacomplexat. Fem una TV3 on no s’hi enyori la caspa espanyola. Llencem coets en cada victòria de l’Alonso de torn. Decretem tres dies de festa nacional cada vegada que la selecció espanyola guanyi un partit... i si mai tenim responsabilitats de govern, anem-hi agenollats i demanant perdó.
Crec que no és tan difícil d’entendre que els catalans vulguem mantenir el sentiment de catalanitat, de pertinença a una terra i a una història. I que aquest sentiment i la constatació que estaríem millor amb un estat propi ens aboqui a desitjar la independència. De fet, és el que ells pensen d’Espanya.
Per fer uns Països Catalans amb ànima espanyola, no ens cal la independència, senyor Vendrell.

21 de setembre 2007

Cremem la intolerància

Cal reconèixer que els qui ens hem cansat d’afirmar que l’única sortida factible que té aquest país nostre, si vol reeixir com a nació, és la independència, estem darrerament d’enhorabona. I no ho dic pas per la sobtada vocació de la nostra classe política pel catalanisme, sigui refundat o no, com a font inspiradora d’un full de ruta reclamat insistentment. Tampoc per la dèria d’una intel·lectualitat, fins fa poc adormida i displicent, per crear plataformes diverses que ens convencin encara més que, com han fet tantes nacions en el darrer segle a Europa, no hi ha més camí que la sobirania quan un poble vol ser lliure.
L’empenta definitiva sembla que ens la donaran els propis espanyols que s’entesten, dia sí i dia també, a demostrar-nos, si algú encara ho dubtava, que és radicalment impossible la coincidència amb una gent de mentalitat obtusa que no entén, no ja la diversitat –paraula de déu–, sinó la tolerància més elemental com a motor bàsic de convivència.
Tenim els trens que no ens funcionen, un dèficit fiscal i d’infraestructures que fa feredat, i un llarg i dolorós etcètera que reescriuria un nou i quilomètric memorial de greuges, però el que preocupa els espanyols, el que mou fiscalies i policia diversa, el que fa estripar les vestidures del patrioterisme no-nacionalista, és que un grapat d’independentistes catalans gosin cremar una fotografia dels reis d’Espanya. Anatema!
Ja tenim els mossos estressats tot cercant els culpables d’un delicte tan ignominiós; ja veus els nostres polítics fent com qui treu ferro a l’assumpte però apressant-se a denunciar una tal injúria, no fos cas que la caverna veïna se’ns enfadés i tornin a perillar les vendes de cava d’aquest Nadal.
I do? Què s’esperaven fent palès de nou el nostre vassallatge mesell i genuflex amb la visita del Borbó, l’hereu de qui ens va passar per les armes per fer-nos espanyols? En ple debat sobiranista ¿com esperaven que rebéssim el símbol de l’ocupant?
Un poble pot haver perdut la llibertat, però mai no hauria de perdre la dignitat. Cremem fotos i cremem banderes. Tantes com faci falta. Amb elles cremem la intolerància i l’opressió, la demagògia i la mentida. Només un gran foc on llençar-hi la nostra ànima d’esclau ens farà lliures de nou.
I que bramin!

14 de setembre 2007

Refundem-nos

És un país ben sorprenent, aquest. Després d’anys d’immobilisme nacional, de polítiques de peix al cove -les d’abans però també les d’ara-, després d’afartar-nos de tacticisme o de l’enèsima estratègia de vol gallinaci que només pretén arribar a les properes eleccions, siguin les que siguin, en una inútil pole que els permeti pujar al podi i veure-les venir. Després del cansament general, del desconcert, el desencís i la constatació que ningú no està per la feina, que no hi ha ambició de país ni full de ruta. Després de tanta basarda, ara va i ens inunden de plataformes, cercles, col·lectius i tutti quanti que sembla que han descobert que no anem bé, que amb Espanya no hi ha res a fer i que ja podem començar a posar-nos-hi bé perquè ara refundaran el catalanisme i no sé quantes coses més i la independència ens caurà del cel com les bufetades ens cauen de Madrid.
No és pas que no sigui necessari i imprescindible aglutinar la tasca feta per tanta gent que, de fa temps, ha vist que l’únic camí és la plena sobirania. Seria meravellós que, finalment, tinguéssim la generositat suficient per arraconar les rancúnies i el resultadisme electoralista per dibuixar un full de ruta clar i assumit per tothom que ens rearmi moralment i que, com a poble, ens retorni l’autoestima esquinçada en tantes baralles estèrils. Però permeteu-me que en dubti. Permeteu-me que temi el dogma d’aquest esquerranisme benpensant tan rendible a les urnes. Mentre no aconseguim fer de la nació l’eix vertebrador de les nostres aspiracions, serà molt difícil avançar en la unió indispensable.
Benvingudes plataformes, benvingudes refundacions, però que ens quedi ben clar que ara el que ens cal és valentia. Res no aconseguirem si tots plegats no reunim el valor i la força per endinsar-nos en l’únic camí que sempre ha estat clar. Ara ens cal estendre de nou ponts de diàleg, construir la unitat per construir el futur.
Tenim una responsabilitat històrica d’un pes transcendental: una nova derrota, un nou engany, una nova desil·lusió tindria un efecte devastador que la nació difícilment superaria. I, a fe, que n’hi a molts que ho esperen.
Tenim davant nostre un futur esperançador i les eines per bastir-lo. Tenim un projecte de país i un horitzó que s’atança.
Tindrem el coratge perquè tenim la raó.

07 de setembre 2007

Cinc anys de Marxa

Dilluns celebrarem a Vilafranca la 5a Marxa de Torxes. En només cinc anys, la Marxa ha esdevingut l’acte, en commemoració de la pèrdua de les nostres llibertats nacionals, més multitudinari dels que es fan a la nostra comarca. I ho és malgrat -o potser degut a- el seu evident caire sobiranista. Es fa estrany, en una societat que diuen indolent i poruga, com una acte amb un clar component polític de reivindicació nacional és capaç d’aglutinar gent diversa de totes les procedències ideològiques. I no poca, com voldrien alguns.
La unitat d’acció, tan cercada en aquests moments de desconcert polític, es dóna gairebé d’una manera natural en un acte que volgudament ha buscat la transversalitat que necessàriament ha de comportar tot procés d’alliberament nacional. Cap moviment cap a la independència ha reeixit des de la divisió, des del tacticisme de mirada curta.
Ens queixem sovint de l’autisme en què viuen els nostres representants polítics, de com ignoren sistemàticament el que al carrer és un clam nítid i sense ambigüitats. Encara és més descarnat el seu abandó quan parlem de l’inajornable procés de rearmament moral del catalanisme. Cal posar fi, definitivament, al caïnisme que enverina el debat polític, cal retrobar la clara visió de l’horitzó comú que el poble mai no ha deixat de mirar. En aquestes hores de baixa autoestima, en aquest moment trascendental de la nostra història on, soterradament, es debat la nostra continuïtat com a nació, cal apel·lar de nou a la generositat i el patriotisme per alçar-nos més forts encara i fer el pas definitiu del nostre alliberament.
Al carrer estem a punt. Dilluns ho tornarem a demostrar. Però de res no servirà si els nostres representants s’entesten en el consens estèril, en un pragmatisme poruc. Qui té por de la llibertat? No és pas el poble, que s’esgargamella incansablement. Ja no ens valen subterfugis vagues. No renunciarem al nostre futur per la covardia dels nostres líders. Ara cal coratge i dignitat.
La Marxa, any rere any, modestament, ha donat exemple del camí a seguir si volem avançar en la nostra normalització nacional: la unitat com a bandera, la nació com a estendard.

Sortim de nou al carrer i que cada torxa sigui una veu del clam inequívoc d’un poble que exigeix ser escoltat.

24 d’agost 2007

La ministra ens distreu

Els catalans patim un dèficit estructural que ja gairebé ningú no té el cinisme de desmentir. Un dèficit fruit del secular menyspreu amb què se’ns ha tractat i que ara podem exemplificar clarament en el col·lapse i el desgavell general de les nostres infraestructures més bàsiques. Una manca d’inversions continuada que serveix per impedir que bastim les estructures nacionals de poder que ens permetin consolidar-nos com a nació amb futur.
Ara, però, sembla que tot plegat es redueix a si la reprovació de la ministra espanyola de torn acaba en dimissió o cessament. Experts en l’art de la distracció, llargament experimentats en fer-nos beure a galet, ara ens tenen distrets i concentrats en una batalla que no hauria de ser la nostra. La ministra –quan ho entendrem? – fa la seva feina amb diligència. Ho va dir clarament en seu parlamentària: “jo sóc ministra d’Espanya”. I com a ministra d’Espanya vetlla pels interessos de la seva nació. Uns interessos que no són els nostres.
Davant el desastre generalitzat, és estrany el silenci, el desmai, la desgana amb què l’independentisme d’aquest país –l’oficial i el que no ho és– deixa escapar aquesta oportunitat històrica. La fatiga dels ciutadans és el que ha de fer avançar el país. Difícilment l’independentisme aconseguirà una situació de majoria suficient per encarar un procés d’autodeterminació basant-se només en els drets històrics, en l’autoreconeixement com a nació dels Països Catalans. El sobiranisme sentimental té un sostre clar i difícilment serà mai majoritari si no aconsegueix arrossegar cap a la independència tota una àmplia capa de població que, ara per ara, no veu en Catalunya la seva nació primera. Aquests ciutadans, tanmateix, poden arribar a desitjar el trencament amb Espanya si els fem entendre la sagnia constant, l’abandó i el mensypreu a què ens té sotmesos i com, finalment, això es tradueix en un nivell de benestar que no es correspon al nostre esforç. Ara podem aconseguir que aquest cansament ciutadà esdevingui fatiga d’Espanya.
Tots els processos d’independència han aprofitat moments de crisi social i econòmica per arrossegar la societat, reticent per definició als grans canvis, a trencar les cadenes amb valentia.

Després de tant de patriotisme social, de tanta pluja fina, ara, a què esperem?

17 d’agost 2007

La dignitat com a excepció

La mort d’un símbol sempre trasbalsa els racons més íntims. També els dels pobles. De vegades propicien moments de catarsi col·lectiva que fan avançar la societat, a batzegades, a cops d’esglai. D’altres, també, ens ensenyen el cinisme impúdic dels mediocres que ara glossen amb fervor qui havien menystingut.
Se’m fa difícil afegir res a la mort digníssima, heroica, del Lluís Maria Xirinacs. Corprèn el coratge extrem, la fermesa en el compromís, la insubornable coherència, la pau interior davant de tanta violència soterrada. Havia assumit el pes enorme de la consciència d’una nació vassalla. Com va dir l’Estellés, “Assumiràs la veu d’un poble,/i serà la veu del teu poble,/i seràs, per sempre, poble”. El Lluís Maria patia intensament d’aquest sentir-se poble. No el ferien les vagues de fam o la presó: patia la submissió mesella d’un poble esclau que no gosa trencar les cadenes, que tem ser lliure. “Una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament” ens etziba en el seu darrer Acte de Sobirania.
En un món on tot és matisable, on tot es negocia, on el consens esdevé la raó suprema en què es dilueix la dignitat, és encara més excepcional aquell qui viu en la fermesa dels ideals i en fa estendard innegociable “per contrapuntar la covardia dels nostres líders”, com amargament denuncia.
Aquesta excepcionalitat és la que ens hauria de fer reflexionar. La independència dels Països Catalans necessita veus valentes, insolents, que amb fermesa proclamin la bona nova del futur gloriós que ens espera, si volem. Necessitem totes aquestes veus, moltes veus, que ens il·luminin en el recte camí del nostre alliberament. Cap poble no pot esperar, covardament, que un sol home, que uns pocs, li desbrossi la ruta. Cap nació no s’allibera sense assumir-ne les dificultats, sense la unitat i la força, sense la inqüestionable voluntat de voler deixar de ser esclaus.
Ens ha deixat l’home. Comencem, des d’avui, a treballar encara més units, per combatre la por i el desànim, i que la seva mort ens esperoni a vèncer el desencís i la desídia. Que el seu esperit irreductible ens amari de coratge. Que, generosos, ens fem dignes de dir-nos fills d’un poble maltractat que no es declara vençut.

10 d’agost 2007

Txumba, txumba!

L’estiu té les seves coses. L’arribada esperada d’orenetes o la sentor profunda de bronzejador i aftersuns. També la d’uns elements que es dediquen a passejar pels nostres carrers, sigui l’hora que sigui, en un híbrid de cotxe i amplificador rodant i que, sense traça del mínim pudor exigible, ens regalen les orelles amb tota una gamma de sons inqualificables.
Si ens hi fixem, tenen unes característiques comunes: d’una banda sembla evident que el control del volum se’ls ha avariat claríssimament i ha quedat travat a la màxima potència; també és clara l’evidència que el cost elevadíssim de tan gran invent sonor, els ha impedit de gaudir d’un vehicle equipat amb aire condicionat i és per això que han de viatjar, pobres ells (i elles), amb la finestra oberta de bat a bat per major gaudi de la ciutadania; també és comú que els tals individus (i indivídues) presentin un nivell preocupant pel que fa a les seves preferències musicals que, ai las, es redueixen al que podríem anomenar tipus neng i al tipus toro, torito. Els primers ens castiguen amb un constant txumba, txumba que, en un prodigi de la tecnologia de ressonància de baixos, fa tremolar els vidres dels edificis que troben al pas. Els segons (i segones) branden orgullosos una espanyolitat de legionari que basen en un deplorable flamenc descafeïnat de casset de benzinera. I sort en tenim que es conformen amb l’enganxina del toro a la matrícula (aquesta es veu que mai no molesta la policia espanyola) perquè, si fos per ells, onejarien l’estanquera, finestra estant, amb la cabra al trot sobre el capó.
Ja sé que als ciutadans anònims ens pot arribar a consolar veure-hi una clara mostra del fracàs escolar que, diuen, ens assota, de grolleria xulesca, però potser és hora que s’hi faci alguna cosa, encara que sigui simbòlicament, des de l’administració.
Vivim en una Vilafranca que tracta els seus ciutadans com a menors d’edat. Incapaç de fer entendre que la convivència comença pel respecte i aquest en la llibertat per decicir, ens omplen els carrers de pals, bonys, plataformes elevades i molèsties diverses.
No fóra més senzill que, com a societat, comencéssim a fer respectar, a respectar-nos, i que l’incivisme tingui un càstig públic i exemplificador?

03 d’agost 2007

Ai, ai, ai...

La setmana passada vaig assistir al darrer Ple municipal abans de vacances. És un exercici que, alguna vegada, haurien de fer tots els vilatans perquè, tot i l’escassedat de debat, s’hi pot veure el cinisme descarnat de part de la nostra classe política local.
Vaig sortir-ne amb un ai al cor que no m’he tret de sobre. I és que malgrat la teòrica feblesa de l’equip de govern, el PSC va sortir indemne d’un Ple que els hauria d’haver suposat el primer revés seriós. No havíem quedat que les coses ja no eren com abans?
La realitat és que, malgrat tanta retòrica, Iniciativa i Esquerra van permetre, com aquell qui no vol, que el PSC aprovés l’inaprovable.
Si Iniciativa no ens sorprèn amb aquesta actitud indissimuladament complaent (deuen tenir un gen socialista al seu ADN), Esquerra ens torna a fer patir. No ens ho esperàvem, i menys tan aviat.
En Pep Quelart és un argumentador brillant si els arguments s’ho valen. I dimecres, les raons esgrimides no convencien ningú, per satisfacció del PSC. No es pot permetre que s’aprovi una modificació del pressupost quan les explicacions són desmuntades en el propi Ple: ningú pot creure’s que la remodelació de la Rambla ha costat 300.000 € de més per imprevistos de senyalització, esporgat d’arbres i altres fantasies? Algú dubta que no fossin les hores extres que s’hi van esmerçar per tenir-la llesta per eleccions? Algú pot creure’s que ja no hi ha partida de publicitat si no és acceptant que se la van gastar en publicitat electoral encoberta? Ni la regidora de torn feia cara de creure’s el que desmanegadament provava de fer-nos empassar. Bona estrena, Maria!
Més greu fou encara com es permeté el xantatge del PSC, en forma d’esmena, a la moció de suport a la Vegueria. Una esmena que finalment buidava de poder la Comissió Paritària que incansablement els socialistes havien boicotejat els darrers anys. La unanimitat no pot tenir aquest preu. No ens fareu creure que Esquerra ara es refia de la sobtada conversió del PSC.
Dimecres a la sala de plens hi havia sentor de nou tripartit. A l’ombra, si vols. Encara pitjor.
Esquerra hauria de començar a marcar territori si vol que la renovació sigui creïble. L’abstenció no ens serveix.
No li vam acceptar a la CUP, tampoc l’acceptarem d’ERC.

20 de juliol 2007

La responsabilitat d’Esquerra

L’interès pel que anomenem política no ha estat mai massa elevat a casa nostra. La transició fou un miratge. Aviat la desil·lusió anà substituint l’empenta i, entre la gent compromesa nacionalment, s’escampà el que en Toni Strubell batejà com “El cansament del catalanisme”. Durant anys, només l’esquerra independentista presentava una alternativa clara però radicalitzada i marginal. L’espanyolisme del PSC i l’abús d’un peix al cove ple de renúncies per part de CiU s’afegiren a la sensació que era difícil anar més enllà. S’instal·là l’apatia, l’oasi català. Però la qüestió nacional seguia pendent.
En aquest context es produeix un canvi històric en certs sectors de l’independentisme. Gent diversa, cansada de picar pedra a l’ombra, entén que només des de la normalitat democràtica, des de les institucions, aconseguirem el suport suficient i majoritari per avançar nacionalment. Amb ells ERC fa el salt i normalitza un horitzó nacional fins aleshores utòpic: la independència. ERC encarnà l’esperança, la transparència, les idees posades al servei d’aquest poble amb honestedat i fermesa, amb pragmatisme però sense renúncies.
I aleshores vingué el Tripartit i després l’altre, i tot se n’anà en orris.
No per la conveniència del pacte, sinó pel resultat. Qui va creure’s que el catalanisme social faria créixer l’independentisme entre l’electorat del PSC veu ara com ERC calla i renuncia. Qui apostava per una majoria nacional al Parlament no entén l’afició sobtada pel càrrec.
Tot plegat ha dut la desil·lusió a qui prefereix el xàfec a la pluja fina. ERC, a l’ull de l’huracà, sense premsa amiga, ara rep per totes bandes i amb ella el sobiranisme tranquil, desinhibit, transversal. S’ha fet Esquerra la principal responsable del moment de desorientació que viu aquest país. Havia de ser conscient que, havent-se atorgat en exclusiva la representativitat de l’independentisme, seria blanc de totes les mirades. ERC no es podia permetre decebre un país il·lusionat, però ha optat per la giragonsa i el poder. Qui ens vol espanyols ho ha aprofitat per furgar la ferida i han escampat de nou la fatiga nacional.
Sortosament, hi ha vida més enllà d’aquesta ERC. El sobiranisme està cansat, però no ens creguem el desànim.

13 de juliol 2007

Salut democràtica

Hi ha una preocupació creixent per la salut de la nostra democràcia i pel grau d’entusiasme que desperta entre la ciutadania. Cal reconèixer que últimament s’ha evidenciat un clar divorci entre una manera classista i corporativa d’entendre la política i la necessitat d’uns referents d’honestedat, transparència i eficàcia.
Però també cal ser conscients que la participació i l’interès per la política no ha estat pas un dels trets diferenciadors de la nostra societat. És cert que els nivells d’abstenció que s’han produït darrerament poden induir a creure en una desafecció ciutadana, però a mi em sembla que aquesta manca d’interès hi ha estat sempre i, senzillament, ara, finalment, la gent ha trobat una excusa fàcil apel·lant a la poca credibilitat del sistema. Ara ja no fa vergonya afirmar “passo de la política”; fins i tot fa enrotllat, si hi afegeixes l’inevitable “tots són iguals”. Però no ens enganyem, la majoria no et sabrien dir el nom dels caps de llista i menys enumerar alguns dels punts del seu projecte polític.
És evident que tenim una democràcia d’una baixíssima qualitat i que, per tant, cal que ens esforcem per trobar vies de participació que facin que el ciutadà se senti més involucrat en les decisions importants. Però també hi ha el perill de caure en el populisme demagògic que moltes vegades representa la defensa cega d’una democràcia participativa que només mobilitza unes minories molt ideologitzades. En una societat que viu d’eslògans, hem anat introduint conceptes que tenen un grau d’assentiment acrític que n’avergonyeix qualsevol intent de matisació. La baixa formació política es supleix amb fe i combreguem a ulls clucs amb dogmes indiscutibles: mestissatge, esquerra, participació, multiculturalitat... No en qüestiono la seva bondat, però sí aquesta pretesa superioritat moral que els fa indiscutibles, la panacea infal·lible.
Els ciutadans hem de poder-nos refiar de qui és a les institucions. Que facin la feina i que compleixin les promeses, el programa electoral i el seu esperit. El que ens falten són sistemes de control, mecanismes eficients de fiscalització. Com a qualsevol feina, hem de poder exigir professionalitat i resultats i la tranquil·litat de saber que no es trairà la confiança que hem delegat.

06 de juliol 2007

Creure's el Penedès

Diumenge passat tancava espectacularment la primera edició del VIJAZZ PENEDÈS. Fou un final gairebé èpic. Sota una pluja fina i un devessall de funk, una plaça Jaume I plena de gom a gom rubricava un dels esdeveniments més importants dels que hem vist a Vilafranca en molts anys. No cal ser un gran afeccionat al jazz, per adonar-se de la brutalitat del que hem sentit a la vila aquest darrer cap de setmana. I a més gratuïtament! Autèntiques figures de primer nivell mundial han omplert un majestuós escenari en un entorn magnífic, d’una plasticitat que arrodonia el so i les aromes dels nostres vins. Per uns moments no vam tenir res a envejar a festivals del prestigi de Donosti o Gasteiz.
Cal felicitar efusivament els organitzadors, a més de l’encert musical, per la genïalitat de no fer d’aquest un festival de jazz més, sinó que el valor afegit que aportava la promoció desinhibida però franca dels nostres vins i caves feia encara més llaminer acostar-se aquest cap de setmana al Penedès.
Però encara cal felicitar-los més per la gosadia que han tingut de pensar en clau penedesenca, sense complexos, amb la seguretat de saber-se amb la potència suficient per jugar a primera divisió.
Massa sovint el nostre empresariat s’ha acabat creient el missatge polític de supeditació que des de les nostres intitucions locals s’ha volgut donar del Penedès. D’aquesta manera, hem acabat assumint que només podem ser un apèndix de l’àrea metropolitana o que només podem ser presents al món a través de convidar personatges esperpèntics d’un star-system espanyol i espanyolitzador. I no parlem de les constants mostres de vassallatge que han dut l’hereu borbó a visitar la colònia en massa ocasions. Aquest regionalisme tronat, ara amb vernís multicultural, que penja amb desgana, finalment, una ridícula pancarta provegueria proporcional al seu entusiasme. Com si el Penedès no existís si no pot emmirallar-se en la Barcelona cosmopolita, assèptica nacionalment, de pur decorat i postal per turistes de sangria.
Haurien de prendre’n nota els nostres polítics locals i tots aquells que discuteixen la viabilitat de la Vegueria pròpia. Aquest cap de setmana era més evident que mai que el Penedès té la força i la il·lusió suficient per esdevenir el que vulgui ser. Que ja és major d’edat i que no necessita tuteles.

29 de juny 2007

Reivindiquem l'acord

En els darrers anys s’ha anat instal·lant el descrèdit general de la política i dels que s’hi dediquen. Expressions com “tots són iguals” o “aquests farien el mateix si manessin”, formen ja part de l’imaginari col·lectiu. Sovint, curiosament, en boca de gent que mai no ha mostrat cap interès pels afers públics, però que hi troba una justificació fàcil a la seva desídia. Tothom sembla haver-se posat d’acord en què el cansament ciutadà es deu a l’incompliment de promeses o a pactes poc ortodoxos. Res de tot això no és nou, i fins ara no havia desmotivat ningú. No serà que ens preparen pel previsible debat d’una nova Llei Electoral?. Queixar-se perquè la llista més votada no governa o que el sistema no és proporcional del tot, no deixa de sonar-nos sospitosament. Han escampat el germen de la desconfiança i ara se’ls gira en contra. La mandra de molts ha trobat arguments.
Cal acceptar que certs pactes que duen de la derrota al govern o embeinades indignes davant la Moncloa, no ajuden a prestigiar la política. Sortosament són excepcions, però fan soroll.
Amb molt d’esforç hem basat en el pacte l’esperit de l’acció política. Hem patit massa cops el que ens queda si hi renunciem. Ara no és hora de dimissions. Reconstruïm la confiança des del carrer, però també des de les institucions. Canviem la malfiança per l’exigència, el desencís per la participació; perquè la política, quan volem, som tots. La política ha de ser participació i compromís.
L’acord, sense renúncies, però obert al diàleg, és el que ens permet avançar. Hi ha molt de camí que podem fer junts, per això no podem desprestigiar el pacte com a motor de l’acció política. Cal desterrar la prepotència, però també la intransigència, i desemmascarar els qui només escolten quan els convé.
L’acord, fet des de l’honestedat, ens fa forts. Potser no agradarà el resultat, potser ens haurem equivocat, però és la força del sistema.
La política ha de ser acord. Fins i tot en el desacord. Des de la honestedat. Des de la fermesa. Des del teu programa. Conscient de la teva força i de quin camí t’has traçat. L’entesa forma part d’aquest camí. Seria irresponsable no anar plegats els qui tenim un mateix horitzó.
Quan les emocions no ens enceguin, trobarem tot allò que compartim. Serà l’hora d’avançar-hi sense prejudicis.

22 de juny 2007

L'altre diàleg

Als qui hem tastat sovint el surrealisme polític, la mentida oficialitzada, ja no ens sorprèn la desimboltura amb què alguns defensen la pròpia incoherència. Tot i amb això, no vaig poder evitar una esgarrifança quan, a la sessió d’investidura, el flamant alcalde es desfeia en promeses beatífiques de diàleg. I tot sense immutar-se, sense enrojolir-se. Que un govern que encara ara té acords de ple per complir, just quan ha quedat en una clamorosa minoria ens vingui a donar lliçons de diàleg és com a mínim patètic. El PSC haurà d’entendre que amb només 8 regidors haurà de guardar la prepotència al calaix durant una temporada. Haurà de comprendre que, ara, no ens podem empassar fàcilment vanes promeses d’un diàleg que ni s’ha volgut ni es vol.
Un aspecte preocupant de la sessió de dissabte, però, és la sensació que el que perilla és l’altre diàleg, el que és realment necessari, imprescindible.
Oblidem que la CUP, posant-se la bena abans de la ferida, fes una intervenció d’una arrogància i d’una violència verbal innecessària. Oblidem també que la decepció de veure com s’esvaïa la possibilitat d’un govern sobiranista pel dogmatisme de qui sembla estar a les institucions a contracor, provoqués una intervenció de CiU no precisament conciliadora. Però si volem evitar mals majors, si no volem perdre del tot l’oportunitat que encara tenim a les mans, cal reconstruir els ponts de diàleg entre les formacions que comparteixen un model de ciutat, un model de Penedès. És d’agrair la claredat i l’esperit constructiu d’aquesta nova ERC que torna a engrescar. El preu altíssim que injustament han pagat, els ha de donar la força per recuperar l’espai que els pertoca. Saben que representen molts més vilafranquins dels que els han votat i aquesta responsabilitat els ha de permetre impulsar els grans acords que han de venir.
Potser, avui, no és possible construir la Vilafranca que la majoria volia, però sí que podem evitar que ens construeixin la que ha sortit clarament derrotada a les urnes. Cal l’esforç de tots per cercar de nou l’encontre. Caldran altes dosis de política, honesta i generosa. Caldrà recordar que no sempre hi ha traïció en el pacte, que amb mans esteses i voluntat d’entesa podem avançar molt i traçar plegats el camí que compartim.

15 de juny 2007

La gran decepció

Si res no ho atura i es produeix un improbable miracle, aquest cap de setmana assistirem impàvids a una de les decepcions més grans dels darrers anys. I no és pas que no hi estiguem acostumats darrerament, els catalans, a les decepcions. N’hem tingut de tots colors i per a tots els gustos. Però aquest cop tot semblava tan fàcil, tan plàcid. Ens havíem cregut que finalment tota la feina d’anys, tota la lluita diària i constant, tindria la justa recompensa de veure com s’avança, com el camí traçat llargament ens acompanyava inexorable; que aquest era un dels primers èxits del triomf final que tenim a l’abast.
És molt difícil que, en els propers anys, tornem a tenir una oportunitat com la que ara perdrem. És molt poc probable que els qui fan escarafalls de la nostra manera de ser, de la nostra forma de sentir, tornin a donar-nos l’oportunitat de canviar les tendències llargament covades, com han fet aquest cop. I és tan difícil, tan llarg i costós arribar on hem arribat, que el sentiment de desfeta encara fa més mal. És tan decebedora la constatació que tampoc no pots refiar-te de qui creus que fa camí amb tu. Sobretot quan has tingut la glòria a tocar i sents com se t’esmuny entre els dits, perplex de tanta arrogància.
Si, noi, si Sant Fèlix no hi fa més que nosaltres, aquest cap de setmana el Barça haurà regalat miserablement la lliga a un dels Real Madrid més espanyolista dels darrers temps.
Ah, per cert, també, amb tota seguretat, la CUP haurà regalat l’alcaldia i un nou mandat al PSC de Marcel Esteve. Una CUP embriaga encara d’un èxit tan merescut com discutible, qua ha sabut dissimular fins avui les pròpies contradiccions íntimes. No es pot pretendre fer política enfundat amb la cuirassa de la veritat absoluta i indiscutible, amb la litúrgia pretesament revolucionària de sants i dimonis, de judicis inquisitorials. No es pot construir amb etiquetes.
I la donen al PSC més gris a qui ens hem encarat en tots aquests anys. Però si a Barcelona poden presentar un sofà, i guanyar, imagineu-vos a Vilafranca, que ja se sap, som de poble i ens conformem amb poca cosa, sobretot si triomfa a la capital més cosmopolita del món mundial.

Però jo, avui, parlava de futbol. O no?

08 de juny 2007

CUP, la darrera oportunitat

M’agradaria poder aturar la voràgine i que fóssim capaços de parlar sense estereotips, sense veritats absolutes, sense etiquetes. Parlar amb les mans obertes i, sentint-nos propers, apamar la importància cabdal de tanta feina, tanta lluita. Però us veig recelosos, tancats, plens d’arguments que als diaris queden molt bé però que sabeu dilatoris. Els arguments, sols, no aturaran les excavadores.
Heu de ser conscients que aquesta és potser la darrera oportunitat de seguir plegats el camí cap a la llibertat nacional, d’anar en la mateixa direcció encara que, tal vegada, amb punts d’arribada distints. Som molts els que crèiem que el vostre idealisme s’anava amarant del desig comú d’avançar, encara que les passes no fossin gegantines. Hem treballat junts pel canvi. Al país, però sobretot a Vilafranca. Un canvi que és imprescindible si volem derrotar un model de creixement i de ciutat que tantes vegades hem denunciat plegats. Ara no és hora d’arronsar-se, d’aixecar les espatlles, desganats, i dir: ja s’ho faran. No podeu esperar a guanyar i que el vostre programa sigui la clau. La gran majoria dels vostres votants –i ho sabeu– volen canvi. Ara. Us volen fent política. Coherents però dignes, amb la valentia i la generositat de decidir no només el que interessa tàcticament la CUP.
Ja sé que cal coratge per abandonar el fàcil camí de l’equidistància. Però heu de ser conscients del que ens hi juguem tots plegats. Ara el PSC amagarà les cartes i es posarà la careta de govern proper. Adormirà els grans debats, serà participatiu, obert, dialogant. Fins i tot parlarà català en la intimitat. Sempre els funciona. I tindrem 20 anys més de PSC.
Vilafranca no s’ho mereix. Cal aturar tanta mentida, tanta prepotència, tanta manipulació. No ens podeu demanar que oblidem.
Cal, també, la humilitat de témer que l’èxit no és mai garantit, que potser una ERC refeta i uns votants desil·lusionats us apartin de la possibilitat que ara teniu de marcar el camí de la recuperació, de la honestedat.
L’enyorat Vicent Andrés Estellés ho va dir amb lucidesa: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d´un poble unit, alegre i combatiu”.
Baixeu al carrer i participeu del canvi que ens mereixem.

01 de juny 2007

La maduresa de la CUP

La sorpresa d’aquestes eleccions, a Vilafranca, ha estat el bon resultat de la CUP. Enhorabona. S’intuïa que una formació que ha sabut estar a l’ajuntament i defensar clarament amb seriositat els seus ideals, podia sortir beneficiada del descrèdit general i del gran repte que afrontava ERC de superar la traïció a casa.
Si una conclusió en podem treure, d’aquests comicis, és que la gent hem agraït l’honestedat. Tant CiU com la CUP han demostrat tota la legislatura que es creien allò que defensaven. I la gent els ho ha premiat.
Ara, però, s’ha acabat el viure a l’ombra del poder, a la contra, amb el fàcil discurs de qui està a l’oposició però sense ganes ni esperances de governar. Ara, a la CUP, els ha arribat l’hora d’arremangar-se. La política de veritat, la digna, l’honesta, és així. L’aritmètica ha fet que d’ells depengui si a Vilafranca hi ha canvi o tot continua igual i, malgrat que ens ho vulguin fer creure, no ens serviran les excuses d’equidistància displicent. Ja ho va provar ERC i mireu com els ha anat. Quedar-se a platea no és el compromís signat.
Vilafranca ha votat canvi. Un canvi imprescindible. I la CUP hi ha de ser. No ens valen excuses ideològiques quan el que ens hi juguem és el territori. Dos-cents vots de diferència no paguen l’especulació urbanística que ens trinxa el paisatge. No ens podem vendre la Vegueria per dos-cents vots. Ni la defensa de la llengua o el dret a l’autodeterminació. Ni una televisió plural, ni un govern que no ens menteixi, ni...
I, si us plau, no ens vingueu amb la cantarella de les dretes i les esquerres. Això és el papu que treu el PSC quan no té arguments. La Vilafranca que cal fer va més enllà. Compareu propostes, compareu qui ha signat el “Compromís per Vilafranca”, qui se’l creu de debò, i poseu-vos a treballar per fer la Vilafranca que els vostres votants us exigim, per construir el Penedès que ens heu promès. No hi ha excusa: ara podeu. Que la por, que la retòrica, no us faci com tots. ¿Fer blocs de nou plantes és d’esquerres mentre tenir universitat és de dretes? ¿Propugnar el bilingüisme és progressista i defensar els Països Catalans és conservador? SABA és d’esquerres? I la Vegueria de dretes?
Cal construir una nova Vilafranca, orgullosa de ser penedesenca, sostenible, verda, catalana, compromesa, apamable. Dos-cents vots i una etiqueta us hi faran renunciar?Que la ideologia ens permeti un futur que és possible. Potser no hi haurà cap altra oportunitat.

25 de maig 2007

No és el mateix

Sovint, davant les diferents opcions electorals que se’ns presenten, hi ha el desencís generalitzat que ens duu a pensar que qualsevol opció farà el mateix, que “tots són iguals”. És una resignació certament provocada per tantes desil·lusions, tantes renúncies, tantes promeses traïdes...
A Vilafranca, tanmateix, us puc assegurar que no és així. Aquests dies que m’he hagut d’acostar a les diferents formacions amb el “Compromís per Vilafranca” a les mans, us faríeu creus de la il·lusió, dels projectes imaginatius, de les ganes de treballar per fer de Vilafranca una vila per sentir-se’n orgullós, per viure-hi, una vila pensada per a les persones. A Vilafranca, no tots són iguals.
A Vilafranca hi ha qui té projecte. No és pas alternatiu. Per ser-ho caldria que els qui han ostentat el poder gairebé 30 anys en tinguessin, i no és així. Per tenir un projecte has d’estimar la vila, la seva història, el seu paisatge, la seva gent. Si el que vols és canviar-la com un mitjó, integrar-la a la zona metropolitana i que s’assembli a Cornellà, és que primes els interessos de partit, el manteniment de la cadira, el municipalisme basat en la recaptació impositiva. Fer-ho en nom d’una pretesa “esquerra” ja no és suficient, ja no enganya ningú.
Vilafranca vol tornar a respirar, a sentir-se lliure, a saber-se capital d’un paisatge que hem estimat i que veiem com se’ns destrueix dia a dia. Vilafranca vol una rambla àmplia però sense provocar el caos circulatori, vol ser moderna però que això no signifiqui trinxar carrers amb edificis de 9 plantes, vol tenir ràdio i televisió però sense que les informacions hagin de passar primer per alcaldia. Vilafranca ha de treure’s la mordassa, aixecar-se de nou i prendre les regnes del futur que vol construir. Un futur fet de vinyes i país, de llengua i tradicions, de carrers nets i places lluminoses, d’universitat i museus, de serveis que serveixin.
Diumenge tindrem l’oportunitat de donar pas a aquesta nova Vilafranca pensada des de les persones, pensada amb mirada penedesenca, orgullosa del seu passat i del futur que vol construir, acollidora però amb la fermesa i la dignitat de saber-se d’un país que és a punt d’esclatar i mostrar-se al món tal com és.
S’ha acabat la resignació, ja n’hem tingut prou de mediocritat, de grisor, de sentir-nos acorralats.

Diumenge, votem canvi !

18 de maig 2007

Toca canvi

Quan, al desembre del 2003, ERC donava el govern de la Generalitat al PSC després de brandar a tort i dret la clau que obria tots els panys, va fer servir un argument que compartia bona part de la ciutadania. Més enllà d’afinitats ideològiques i de crides a una dubtosa cohesió social, la tria s’havia de basar en la higiene democràtica, la necessitat de canviar qui ostenta el poder de fa molts anys. Obrir finestres i aixecar catifes, en deien.
I, de fet, l’argument era encertat. El poder propicia tota mena de nepotismes, petites corrupteles, temptacions d’abusar de les eines i els recursos que la legislació posa al seu abast.
Si això era bo per la Generalitat, un poder fiscalitzat per un Parlament, comissions d’investigació, tribunal de comptes, etc... imagineu-vos què se’n pot esperar dels ajuntaments on sovint qui s’instal·la a l’alcaldia disposa de tots els ressorts de pressió i de control i on l’oposició sovint és un mer convidat de pedra.
Si a la Genaralitat era necessari el canvi, a alguns ajuntaments és imprescindible.
Vilafranca n’és un d’aquests ajuntaments. Governat pel PSC des del 1979, vint-i-vuit anys, hi ha anat creant una trama profunda i estesa que controla qualsevol dels elements del poder local. Una teranyina de tècnics vassalls, de funcionaris agraïts, de proveïdors atemorits, d’assalariats que esperen renovar el contracte i que mai no gosaran alçar la veu per denunciar la nomenklatura que els atenalla. Un poder omnipresent que paralitza entitats, que persegueix dissidències, que manipula barroerament els mitjans públics, que n’utilitza els cabals. Calladament, subtilment, amb la quotidianitat de sentir el ciutadà com l’enemic, amb la fatxenderia de saber-se l’amo.
El PSC ha governat amb la prepotència ignorant del nou ric, de qui es creu posseïdor de la indiscutible superioritat que atorga el fer-se dir d’esquerres, encara que es facin polítiques especulatives i recaptatòries.
Amb un projecte caducat per estendard, proclamant cínicament “noves idees” quan només han dut a la pràctica les seves, els qui han mentit repetidament, els qui es desdiuen d’acords del Ple, ara ens juren que “ho faran possible”. Es veu que sense ells res no ho és, de possible.
Definitivament a Vilafranca toca un canvi. Sigui quin sigui, serà bo. Ja no podem esperar més.

11 de maig 2007

València al cor

Escric això encara corprès per la impressionant manifestació a València aquest dissabte d’un maig primaveral. Setanta mil catalans, la immensa majoria del País Valencià, omplírem els carrers amb un crit unànim: “Ja n’hi ha prou!”. Recordàvem 300 anys de sotmetiment, quan el mal vingué d’Almansa. Un mal profund i llarg que encara avui ens té lligats.
Érem molts, moltíssims. Més dels que voldrien. Maulets d’una nova batalla en aquesta llarga lluita per les nostres llibertats nacionals. Érem senyeres i estelades, Països Catalans al cor, muixeranga, llengua, país. València bategava com mai, no només contra un PP que l’ha trinxada, sinó retrobant-se nació que ja en té prou, que tres-cents anys són massa.
Pensava en tants catalans del Principat que reneguen del País Valencià. Aquest ha estat el gran triomf del PP: fer-nos creure que ja no hi queda país, que tot és perdut. Però hauríeu d’haver vist com l’esperança, el convenciment de la victòria, els lluïa als ulls. Malgrat les nostres dimissions, les nostres absències, València s’arrapa a les seves arrels, a la nostra història, i s’alça descarada i fresca com un vers d’Estellés, per donar-nos lliçons de dignitat.
Quan recordem que el país no s’acaba al Sénia serem imparables de nou. Al sud sempre ho han sabut. Tot i deixar-los sols a la Carrasqueta defensant TV3 sota la tempesta i la Guàrdia Civil, tot i la nostra mirada displicent, pagats de creure’ns mentre reculem sense immutar-nos. Tot i l’oblit feridor i constant, el País Valencià sempre ens acull amb els braços oberts i té la gosadia de fer-nos un Octubre al cor de la València del PP, un centre cultural que es creu el país i que aquí al Principat som incapaços de bastir.
A València, per unes hores, vam ser un sol poble de nou. Recordàvem la derrota, sense planys, conscients que –com fa la dita– “el record de la derrota ens obliga a la victòria”. El 1707 començava pel País Valencià la pèrdua de les nostres llibertats, tres-cents anys després la reconstrucció nacional ha de començar també pel País Valencià. De la mateixa manera com a Almansa vam defensar el país, els catalans del Principat hem de tornar a mirar-nos com un sol poble, a assumir la nostra nació plenament. Només així recobrarem el que ens van prendre.

04 de maig 2007

Compromís per Vilarfanca

El desconcert polític i el cansament a què els ciutadans de carrer ens veiem sotmesos per part de la classe política que ens ha tocat patir, sembla no tenir aturador. La honestedat i el preu de la paraula es cotitzen poc en aquests temps convulsos de tactisme descarnat. Com una gran taca d’oli, el desvergonyiment dels nostres representants s’ha escampat també a la política local, massa sovint liderada per una revisió del caciquisme populista alimentat amb la impunitat i la poca transparència amb què treballen els ajuntaments.
Sovint, als qui defensem una visió nacional de qualsevol tasca política, se’ns etziba que des d’un ajuntament cal prioritzar “allò que interessa la gent”. Gestió pretesament sense ideologia que amaga un dirigisme demagògic que només busca mantenir-se al poder. Si la Generalitat ha esdevingut una Diputació gran, què n’hem de fer dels ajuntaments? Una gestoria dels recursos públics?
Així s’entén que els programes de govern siguin un mal manual de literatura fàcil, de promeses impossibles a les quals ningú ja no para esment. El compromís ha desaparegut del vocabulari polític mentre bescanvien idees per eslògans. Guanyar el poder a qualsevol preu és la consigna de molts.
A la Comissió Onze de Setembre som tossuts, tanmateix. Conscients que la construcció nacional comença en l’acció quotidiana que s’endega des dels ajuntaments. Conscients que cal redreçar l’imaginari col·lectiu abans no siguem xuclats per l’espanyolisme que s’oculta en cada silenci, en cada renúncia. Conscients que la defensa del país comença amb el propi territori. Concients de tot això, hem llençat el repte del “Compromís per Vilafranca” a les formacions que concorren a les properes eleccions.Perquè estem cansats de mitges tintes, del sí però després no, d’allò políticament correcte però nacionalment anestesiant. Hem proposat un document de deu punts amb què els partits hauran d’obligar-se públicament. Un document que exigeix un compromís clar amb el país, la terra, la seva llengua i la seva història. Un compromís que ens permeti saber, abans d’emetre el nostre vot, amb qui podrem comptar per avançar en el reconeixement de la nostra realitat comarcal i nacional.
Qui ens bastirà places i rotondes, però també l’autoestima que ens ha de fer lliures.

27 d’abril 2007

Quan el mal ve d'Almansa

El 25 d’abril de 1707, fa tres-cents anys justos, les tropes catalanes eren derrotades per l’aliança franco-espanyola de Felip V que, d’aquesta manera, iniciava l’ocupació del territori català. La resistència fou ferotge, acarnissada. Els nostres avantpassats van defensar amb la pròpia vida la seva independència, la nostra llibertat. Però les forces eren desiguals: set anys més tard, queia Barcelona i finalment, el 1715 ho feia Mallorca. La federació catalano-aragonesa, els Països Catalans, com a entitat nacional independent, passava a la història sota la repressió i el derecho de conquista dels espanyols. El Decret de Nova Planta n’estipularia els termes: persecució sense treva a la pròpia existència del fet català; un dels primers genocidis nacionals de la història moderna. Això sí, si pot ser “que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Sovint, als qui recordem d’on venim i quina és la raó que ens trobem on som ara, se’ns titlla d’essencialistes, d’identitaris. Però ja ho cantava el Raimon que “qui perd els orígens, per la identitat”. I la nostra identitat nacional es forja en la nostra història. Com fan tots els pobles amb un mínim d’autoestima. No em sorprèn que els espanyols procurin que oblidem que la nostra espanyolitat es fonamenta en l’ocupació, en la derrota, però que els propis catalans no volguem recordar que un dia vam ser lliures ens hauria de fer veure fins a quin punt la repressió, el càstig continu, el mesnypreu i la submissió s’han acabat instal·lant a l’ànima dels catalans.
Recordar. No per llepar-se les ferides arraulits en la nostra impotència, sinó per ser conscients de la dignitat d’un poble que, tres-cents anys després, segueix ben viu. Perquè els anys no legitimen la injustícia, ni aigualeixen els nostres drets. Som la mateixa nació que érem i encara tenim tot el dret a ser el que vulguem.
Recordar. Per ser conscients que som els hereus dels qui van vessar la sang per defensar el nostre dret a ser. Per denunciar que el rei d’Espanya, que tan estimen alguns penedesencs, és l’hereu directe de qui ens el va arrabassar la nostra llibertat, de qui va passar a sang i foc pobles i viles. Un rei que –no ho oblidem-, de la mà del dictador, ha assumit sense escrúpols tres-cents anys d’ignomínia.
Potser ja és hora que diguem prou.

20 d’abril 2007

25 anys de llibertat

Encara recordo la sortida d’El 3 de Vuit: “Els convergents han tret un setmanari!”, corria la brama. Eren temps convulsos, aquells, on, de veritat, “tot estava per fer i tot era possible”, que va dir el poeta. Calia construir un futur llargament esperat i alguns ja havien dibuixat els plànols, de feia temps, a la seva mida. Eren temps de maximalismes: o era blanc o era negre. D’estigmes que encara marquen l’imaginari col·lectiu. Potser per això l’artilleria que va haver de suportar aquest setmanari i que, en bona mesura encara entoma, va ser considerable.
A diferència, però, d’altres mitjans amb més història, la professionalitat, la llibertat d’expressió i la feina constant i tenaç, van anar consolidant una publicació que alguns, massa fàcilment, havien condemnat amb displicència. No era fàcil competir amb el TOTHOM que durant anys havia estat el referent de la lluita per les llibertats. L’òrgan d’expressió de la resistència antifranquista durant la dictadura va acabar, però, sent una nina de drap a mans del PSC que el va recargolar i esprémer fins a assegurar-se l’hegemonia del seu concepte d’esquerra a la comarca. La prepotència i el sectarisme descarnat dels darrers anys, van acabar tancant-lo, el TOTHOM, però la feina ja estava feta.
Informar en una comarca, com la nostra, de mides encara humanes no és fàcil. Tothom es coneix i les rancúnies personals massa sovint senyoregen el debat. Cal saber triar el gra de la palla i, a voltes, ser condescendent i deixar que cadascú tingui el seu minut de glòria.
El Ricard n’ha estat un mestre. Encara conserva la mirada de nen entremaliat, però ha sabut repartir joc a tothom a la vila. Teixint complicitats però sense amagar la seva fermesa en la defensa de la justícia i la llibertat. Proclamant el seu sobiranisme de pedra picada però sempre posant per davant l’ètica periodística on d’altres hi posen la comercial.
Han passat vint-i-cinc anys i el prestigi ha anat deixant un pòsit inesborrable bastit amb el respecte per la tasca quotidiana i la perseverança en la feina ben feta. Vint-i-cinc anys on veus diverses, confrontades, hem trobat aixopluc en aquestes planes. Vint-i-cinc anys de dura travessia amb els vents institucionals gens propicis.
Vint-i-cinc anys de premsa en llibertat.

Per molts anys!

13 d’abril 2007

Equidistància a la vilafranquina

La setmana passada ERC presentava a Vilafranca la seva flamant candidatura a les properes municipals. Oficiava la litúrgia en Francesc Llopart, polític perspicaç i millor polemista. S’hi comptava una important presència de gent del partit, simpatitzants i curiosos, expectants davant la nova etapa.
També hi havia destacadíssimes absències, malgrat el seguit de reconeixements que en Carod va dedicar a l’equip sortint, en especial a Ramon Xena. Els elogis d’en Pep Quelart no ho van ser tant, d’exhuberants. Cortesia escassa per marcar territori.
Carod va obrir el foc amb un discurs corporatiu, fingidament engrescador, massa funcionarial, repetit massa cops. No vaig poder estar-me de pensar què se n’havia fet del millor orador del parlamentarisme català des de la República. En Carod agreja. Duu a la cara una mena d’emprenyament que li puja de l’estómac i que dóna als seus discursos un aire impertinent, de violència continguda. La pluja fina no deu amarar prou. És més fàcil ser brillant des d’una oposició que no havia de demostrar res. És senzilla la coherència si no hi ha fets per contrastar.
Tancava l’acte la posada de llarg de la candidatura vilafranquina. Amb més emoció que programa Pep Quelart apuntava, neguitós, la línia mestra de la proposta republicana: l’equidistància a la vilafranquina. Deia en Quelart “aquí hi ha uns que diuen que tot està bé i uns altres que diuen que tot està malament; a ERC pensem que ni tot està bé ni tot malament. Conservarem allò que s’ha fet bé i canviarem allò equivocat.” Felicitats. Gran argument polític... que comparteix tothom. Ni el socialista més sectari et dirà que tot està bé ni el convergent més destructor ho troba tot malament.
S’equivoca ERC si pensa que ens tornarà a enredar amb aquesta equidistància interessada, amb aquest estar-se al mig a veure-les venir. El que cal exigir a un polític és compromís i projecte. En les properes eleccions a Vilafranca caldrà triar entre dos models de futur per la nostra vila. I Esquerra, Pep, si vol el nostre vot, haurà de decidir-se finalment per un dels dos models. No per plegar-s’hi i dissoldre-s’hi com fins ara, sinó per millorar-lo, per modificar-lo, per empentar-lo.
Els vilafranquins tenim dret a saber quin futur ens fareu.

05 d’abril 2007

De la perplexitat al ridícul

El devassall d’adjectius que ha merescut la darrera boutade protagonitzada per ERC, va de la perplexitat al ridícul, passant per la vergonya i el patetisme. Tanmateix, potser s’ha fet massa broma fàcil amb la qualitat dels calçots i no s’ha parat prou esment a la immensa tristor que ens hauria d’haver provocat una utilització tan barroera de les legítimes aspiracions a l’autodeterminació que molts encara mantenim ben vives.
Que ERC estigui en un estadi potsnacional en què les aspiracions històriques dels seus militants i simpatitzants i de bona part del país que els havia fet confiança, puguin ser escarnides i utilitzades com a moneda de canvi en una picabaralla de pati d’escola, ens hauria de fer reflexionar definitivament sobre la idoneïtat de l’actual direcció del partit que s’ha presentat fins avui com a referent únic de l’independentisme.
Ara, tot el llegat, tota la feina que pausadament havia convertit l’independentisme en una opció de govern creïble, tots els esforços de tanta gent es llencen per la borda. I es llencen per diluir-se com a satèl·lit d’un PSC que no ha renunciat a cap dels seus postulats més espanyolistes per convèncer uns sobiranistes que s’han emborratxat de cadira quan han tocat el poder de debò.
La vergonya de veure com es forçava el Parlament a votar, per primer cop, contra el dret d’autodeterminació per un tactisme electoral que fa venir basques, ha estat demolidora. El trist espectacle no fa més que desil·lusionar més gent cada dia i allunyar-los d’una política imprescindible si volem avançar nacionalment. L’anestèsia només beneficia qui ens vol morts, qui remena les cireres de fa anys, qui té el poder per aconseguir que res no canviï, que res no avanci.
L’assoliment de la sobirania que ens pertoca no pot refiar-se d’unes estructures de partit que han traït les aspiracions més elementals de la nació, que menteixen impúdicament quan els convé. Però, alhora, hem de ser molt concients que la nostra societat no pot permetre’s el luxe del constant desprestigi dels mecanismes bàsics de la democràcia com a eina fonamental per l’assoliment del nostre alliberament nacional.
La responsabilitat és ara de la societat civil. Només a partir d’aquí podem començar a pensar en construir la nació que batega sota la crosta dels partits.
Que potser esperaven que pleguaríem?