El catalanisme en general i especialment el sobiranisme ha viscut còmodament, des de la seva reformulació recent, d’uns quants elements que de tant d’usar-los sense tornar-hi a pensar, sense repensar-los, han començat a buidar-se de contingut real. Un d’aquests elements recurrents és el concepte de Països Catalans que, tot i la seva claredat conceptual, és sovint interpretat de maneres ben diverses per tal de justificar-ne l’abús que en fan certes formacions polítiques.
És inqüestionable que el concepte de Països Catalans, de nació –digueu-li com vulgueu−, té una sòlida base històrica, cultural, lingüística i fins i tot política. El blaverisme és un fenomen prou recent perquè hàgim oblidat els anys de lluita conjunta, de convivència harmoniosa. Atiat per l’espanyolisme unitarista que defensen tant PP com PSOE, hem acabat creient-nos les acusacions de pancatalanisme, d’expansionisme principatí, mentre deixàvem els catalans perifèrics sorn Portal Themels en la seva lluita diària per mantenir la dignitat nacional.
La manca de visualització d’un imaginari català que reflectís la pertinença a una sola nació, llegendària a TV3 i a la resta d’emissores públiques, ha contribuït més al desmembrament nacional, que l’atac frontal i barroer del PP valencià. Se n’omplen la boca però pocs dels polítics del nostre país es creu realment l’existència d’una nació d’onze milions de ciutadans que comença a Salses i acaba a Guardamar.
Però pitjor és el silenci vergonyant amb què la societat catalana ha anat entomant les successives renúncies amb excuses diverses, totes de difícil justificació. Fa uns anys va començar el desmantellament de la xarxa que permetia que TV3 es veiés a tot el país, desmantellament que, diguem les coses clares, va propiciar l’aleshores ministre d’indústria espanyol José Montilla. No és que TV3 s’hagués destacat precisament per seguir una política comunicativa que tractes el país amb criteris nacionals, però era per a molts catalans un element de catalanització imprescindible.
Ara, amb nocturnitat i traïdoria, els nous propietaris de l’AVUI acaben de decidir de deixar de distribuir-lo al País Valencià i a les Illes. A la Catalunya Nord ja feia temps que ho havien fet. Tot en silenci. S’excusen en criteris de viabilitat econòmica, que si no era rendible, que si s’hi venien pocs exemplars... Excuses. Els propietaris d’El Punt, el grup de comunicació escrita principal del país, té la responsabilitat social de mantenir uns criteris de construcció nacional més enllà de la seva avaluació estrictament econòmica. El que havien de fer els senyors d’Hermes, era precisament nacionalitzar l’AVUI, fer-lo nacionalment més autocentrat i que parlés de Palma com ho fa de l’Hospitalet, de Ràdio Arrels com ho fa de BTV, del Cabanyal com de Gràcia, de l’USAP com de la Penya. Segur que hi vendrien els exemplars que ens posen d’excusa.
En un moment de construcció nacional com aquest, renunciar voluntàriament a l’espai comunicatiu català, és un suïcidi polític de difícil comprensió. A qui beneficia?