És morta la socialdemocràcia?

Ja us avanço, per no generar falses expectatives, que no ho sé pas, però sí que em sembla evident que alguna cosa ha d’haver passat quan un corrent político-social, que fins no fa gaire senyorejava el debat ideològic occidental, s’ha vist arraconat boi a la residualitat parlamentària arreu d’Europa.

La socialdemocràcia, personificada en el malaguanyat Olof Palme, concentrava el triomf definitiu de la civilització, de les aspiracions de construir una societat més justa i igualitària que pogués ser acceptada per tothom. Va ser un cupatge, que diríem ara, de liberalisme econòmic i drets socials. Una fórmula d’èxit immediat que podia assumir tant el capitalisme voraç com l’esquerra que maldava per assegurar les conquestes socials que tant d’esforç i lluites havien costat.

El perquè s’ha torçat una organització social que generava gran consens, podem atribuir-ho a diferents causes. D’una banda, qualsevol model social, malauradament, examina el seu èxit en el benestar econòmic que és capaç de generar. Fins l’arribada de la crisi ningú no discutia la bondat d’aquesta fórmula. La crisi, atiada probablement pels qui no en tenen mai prou, ha fet forat especialment en les classes més vulnerables mentre les elits, tant polítiques com econòmiques, continuaven enriquint-se a no dir. Ha estat una crisi sistèmica? O potser és que s’ha abusat del sistema? La gent, al carrer, no està però per aquestes polideses. Un dels fracassos del món occidental és que valorem l’èxit, la felicitat, a partir de la nòmina que ens ingressen a fi de mes, els que en tenen.

Tampoc l’educació no ha donat els resultats que esperàvem. I no és només un problema nostre. El bonisme innocent del sistema educatiu occidental, ha creat unes generacions de ciutadans menys formats del que ens creiem i més valents a l’hora de reclamar uns drets que no han caigut del cel. Quan les coses es torcen, tot un estol de ciutadans estan disposats a creure en la demagògia populista, tant a la dreta com a l’esquerra, que els promet miracles impossibles. Si l’esclat dels populismes és perillós, la decepció pel seu fracàs pot ser catastròfica socialment. La globalització ha facilitat que tothom s’espolsi la culpa. L’estat ja no és el responsable. Ningú ja no ho és, sembla.

Ens caldrà tornar a tenir el control, a reconquerir espais de llibertat que ja havíem guanyat. Guanyarem si no ens abandonem a remeis massa fàcils.

En prenen el pèl

El món de la política, en especial el de les formacions polítiques, ja sabem que viu en un univers paral·lel on tot és i no és alhora; on una cosa és un dia blanca per l’endemà ser negra, o a l’inrevés; on les promeses i compromisos tenen el mateix valor que el suport a l’entrenador en hores baixes. És això que ara han volgut batejar com a post-veritat i que abans anomenàvem sense recança ‘mentida podrida’.

També és cert que mai com en aquests temps mal·leables que ens ha tocat de viure, la imatge, el missatge curt, espasmòdic, graciós, complaent, no havia tingut tant de predicament. Les ideologies es basteixen en brainstormings de caps de comunicació; els programes i campanyes electorals, després d’un estudi de marca fet per una companyia de publicitat, a poder ser internacional; les llistes electorals surten d’un càsting mediàtic –ara en diuen eufemísticament primàries– on qui la diu més grossa passa a la final. Es tracta, simplement, de vendre el missatge, de dir amb elegància allò que la gent vol sentir. Per això la profunditat intel·lectual i política ja no és un requisit, si no ser un bon comunicador. Que li ho expliquin a l’Albert Rivera que d’haver-se dit Zacarías, no seria pas líder de res.

Sovint, però, mantenir aquesta ficció permanent obliga a contorsions sorprenents, a la demagògia barroera o al populisme reciclat. Fixem-nos com la ‘nova política’, sigui lila o taronja, neda en l’ambigüitat en temes cabdals. Definir-se, en aquets casos, és perdre clientela i, si has nascut per ser un catch-all i arribar al poder a tota costa, no pots permetre’t perdre ni un vot. Total, després ningú no es fixa en les promeses que has deixat pel camí.

Malgrat tot, de vegades no podem deixar d’admirar el desvergonyiment de qui et pren el pèl tot lloant-te la cabellera. I si no, què me’n dieu de la pensada que han tingut els Comuns per no haver-se de mullar en el tema nacional: ara volen fer una república catalana dins la monarquia espanyola, això sí, plurinacional. Vajats miracle, que diria el repudiat. El més bo és que, encara que us en feu creus, n’hi ha que s’empassaran la immensa bola. Una bola feta, contra la gent, amb igual dosi de prepotència, de dogmatisme, d’ambició desmesurada i de manca d’escrúpols. Tota una demostració de “nova política”.