Tant sí com no

L’amic Pau Vidal ens ho recorda sempre que el deixen: tot i que fa uns anys va assegurar que es podia curar, el catanyol ens matarà. I és que en som uns quants que no perdem de vista que la necessitat de disposar d’un estat propi no descansa únicament en les dificultats econòmiques que pateix el govern. Una independència tant espúria que es fonamenti exclusivament en la perspectiva d’una Generalitat econòmicament solvent i, per tant, capaç d’atendre les necessitats inajornables dels catalans, no serà suficient per mantenir dempeus gaire temps l’esperit de la nació un cop superades les dificultats. El sobiranisme peca sovint d’una mena de por escènica que el fa diluir la seva pròpia existència en ares d’aquell mantra que ha fet fortuna i que diu que cal “eixamplar la base”. No sé, però, per quins set sous ens hem acabat convencent que per “eixamplar la base” ens cal renunciar, boi negar, el propi fonament mateix de la nostra reivindicació: la nació. La pàtria, aquesta paraula masegada amb crueltat, bandejada del llenguatge políticament correcte, es troba a la base de qualsevol estat modern. Ens atrau el patriotisme omnipresent dels americans o dels anglesos, el dels francesos cantant la Marsellesa o tants d’altres, mentre nosaltres cantem els Segadors amb la boca petita perquè no es molesti ningú.

L’invent, com denunciava no fa massa l’Hèctor López Bofill, de voler fer un estat sense nació és inexistent entre els estats que es fan i es desfan a l’ordre internacional.

La nació, que no és res més que el conjunt de trets diferenciadors que conformen un poble, ha de ser, també, el fonament transversal, compartit i amable d’un nou patriotisme. Això no té res a veure amb què el nou estat sigui identitari sinó, precisament, amb fundar aquest estat a partir de la identitat, diversa i plural, que conforma el poble català. I aquesta identitat té uns trets que ens fan compartir un sentiment profund de pertinença. La llengua n’és un, d’aquests trets, i potser no som conscients de fins a quin punt n’és, de fonamental. Com tampoc sembla que no som conscients del perill real que corre. Per això em sap greu que triomfi el catanyolitzat “Referèndum sí o sí” sense adonar-se que l’expressió pròpia és “Referèndum tant sí com no”. Així, subtilment i callada, moren les llengües. I les nacions.

Postveritat i diàleg

La cantarella ja cansa, però com que hi insisteixen haurem de repetir allò dit tantes vegades, no fos cas que de tan d’insistir-hi ens acabessin fent passar bou per bèstia grossa. Ara ha estat l’ínclit Íñigo Urkullu, la versió amb txapela del nostre entranyable Duran i Lleida.

Diu el lehendakari –que amb una mà fa de crossa al PSOE mentre para l’altra– que això de la independència és una cosa del segle XIX. Déu n’hi do els països que s’han independitzat el segle XX i XXI, com ens recordava en Vicent Partal fa poc, per ser del XIX, això de tenir un estat. Però més enllà del bany de realitat, que ja hauria de fer veure qui perpetra l’acudit del ridícul de la frase, és sempre entendridor veure com qui més apel·la a l’anacronisme de la independència és qui més defensa amb dents i ungles la independència del “seu” estat. No hem vist mai cap dels esforçats defensors de la interdependència globalitzada advocar per la dissolució de les nacions, començant per la ‘mil·lenària’ nació espanyola. Sempre hem de ser els altres els que ens hauríem de deixar de romansos, de deixar de tocar el voraviu amb l’antigalla de voler un estat propi que administri els nostres propis recursos.

La cosa, de ben segur, no aniria més enllà si no fos que vivim en un món de conceptes líquids, que deia Baumann, en què ja no cal repetir una mentida gaire cops perquè esdevingui veritat. És això que els anglosaxons, tan hàbils en sintetirzar conceptes, han batejat com a post-veritat i que no és res més que la posada al dia de l’elefant del Lakoff. El relat, fonamentat en sentiments –com més primitius millor– i prejudicis, és qui s’enduu el gat a l’aigua. Ja no importa la veritat, importa la percepció que se’n té. I la percepció, amb recursos i una bona estratègia, és molt fàcil de manipular. La realitat ha deixat de ser tossuda.

L’independentisme ha lliurat un combat intens per fer arribar arreu la realitat de la situació límit del nostre país. Ens cal, però, construir el relat. La veritat, com hem vist amb Trump o el Brexit, ja no convenç. Si permetem que conceptes eteris o directament falsos com el pretès diàleg espanyol, atiats des de l’immobilisme més caspós, senyoregin el debat, haurem perdut la capacitat de convèncer. No s’hi val a badar!

L'encaix

A mi, ja em perdonaran, però hi ha una cosa, una cosa de base, que no acabo d’entendre en tot això del camí a la sobirania, les enquestes i els dependentistes/unionistes. Els beneficis indubtables de la independècia són tan eloqüents que ningú, ni els més abrandats de la “indisoluble unidad de la patria”, han estat capaços de negar-los. A tots els efectes –i a tot arreu–, disposar d’un estat propi no és garantia de viure millor, esclar, però sí que ho és de tenir les eines per fer-ho i, sobretot, per redreçar situacions desfavorables com ho és aquesta crisi sistèmica a què ens han abocat. L’independentisme ha publicat dotzenes de llibres argumentant fins a l’extenuació que la independència ens permetria ser un país capdavanter en allò que ens proposem. És indiscutible, doncs, que la independència representarà un benefici important pels ciutadans d’aquest país, vinguin d’on vinguin, parlin el que parlin i pensin com pensin. Un benefici econòmic, esclar, però sobretot un canvi radical en quina democràcia ens donem , un canvi que ens retornarà el control dels nostres càrrecs electes i les institucions.

Tanmateix, tossudament, boi la meitat dels catalans sembla que votarien “No” al proper referèndum d’independència. I l’estranyesa em ve, principalment, pel fet que encara és hora que el dependentisme argumenti quins beneficis tenim ara per ser súbdits d’Espanya, o encara, què en treurem de pertànyer al Reino de Espanya en lloc de ser ciutadans de la República Catalana. I no parlo, només, en termes econòmics, però també. En el fons, quan ens queixem de les infraestructures, de la sanitat o l’ensenyament, estem parlant de diners. I ja no parlem del wishful thinking d’un federalisme que ningú no ha explicat i que, sabem perfectament, que mai no podrà ser. No, aquest no és un argument, és una excusa.

Els qui parlen de la qüestió catalana, fins i tot els que ara diuen que en volen dialogar, utilitzen sempre uns termes que ja indiquen el seu profund anhel d'entesa: l’encaix de Catalunya “dins”, el “problema” català, “el desafío”, etc... en són alguns dels més benèvols. Ja s’hi veu una voluntat sincera de bilateralitat i respecte.

Restaré a l’espera, segurament en va, dels centenars de llibres argumentats que m’expliquin com resoldrem els nostres problemes seguint a Espanya. O, al menys, el per què d’un No.

(Des)Obeir

Ho hem dit tantes vegades que ja fa basarda haver de repetir-ho, però és evident que els al·ludits no se n’hi senten i, per tant, cal tornar-hi. També podria ser, esclar, que anés errat, però estic convençut que la immensa majoria dels que hem anat sortint al carrer aquests darrers anys, aquesta majoria social que és la que permet a les formacions polítiques fer veure que lideren el procés, tota aquesta gent, deia, vivim amb neguit la tendència dels partits independentistes a esgarriar el procés.

Parteixo de la convicció –que crec que ningú no discutirà– que cap dels actors del sobiranisme (PDeCat, ERC i CUP) no sobreviurà si el procés no acaba bé, si perdem. De vegades tinc la sensació que no som prou conscients que el risc real no es troba en les incerteses de la independència sinó en la certesa dels efectes devastadors de la rancúnia i la venjança espanyola en cas de derrota. Hem arribat massa enllà com perquè un estat com l’espanyol, tocat en l’orgull, accepti la rendició sense fer-nos-en pagar un alt preu. Un preu que serà, evidentment, identitari, però sobre tot social.

Per això, sabent que ens trobem en una lluita de tot o res, no entenc les escaramusses constants entre JxSí i la CUP, les declaracions hostils, les desobediències extemporànies o les detencions reconduïbles. No entenc com, sabent que tot això acabaria passant, que tot just ha començat, la majoria independentista no hagi preparat amb temps una resposta possible, rotunda, unitària i reforçadora del procés.

L’estat espanyol, sempre ho hem dit, sap que el nostre taló d’Aquil·les són els funcionaris, siguin Mossos o siguin mestres, i per això el nou govern espanyol no ha trigat ni 24 hores a forçar el xoc de legalitats. Si caiem a la trampa, som morts.

És clar que un moment o altre caldrà desobeir la legalitat espanyola, però un acte revolucionari d’aquest calibre només pot triomfar si és unitari, planificat, massiu, coordinat i vendible internacionalment. Aleshores és quan una desobediència esdevé obediència a la nova legalitat catalana.

De què serveix atiar el conflicte quan no estàs a punt per assumir-ne les conseqüències?

La poteta dels comuns

Hi ha moments històrics en què les ambigüitats polítiques es paguen cares, i si no pregunteu-ho a un PSC que boqueja per no haver entès la transformació social que hem experimentat en els darrers anys. Potser per això –i d’això el PSC també en sap un pou– algunes formacions prefereixen directament la mentida que, segons sembla, en aquest país no té càstig. Si no té pena quan la practiquen els governants, imagineu-vos la impunitat amb què s’hi aboquen aquells partits que no tenen previst governar en un futur immediat. Promeses que són un insult a la intel·ligència campen a cor què vols defensades amb vehemència. Tot per quatre vots. Després ja trobarem com desdir-nos-en. Des del “OTAN, de entrada NO” al “apoyaré”, n’hem vist de tots colors.

Ara li toca el torn als comuns, en ple procés fundacional del que pretén ser la força d’esquerra hegemònica a casa nostra. Saben que no tenen res a pelar si no són capaços d’esgarrapar vots entre les forces limítrofs: PSC, ERC i CUP. I per aconseguir-ho no es deturaran davant nimieses com l’ètica o la honestedat. Per això, la ‘promesa’ de donar suport a un referèndum a casa nostra és l’ham que han llençat tot i esperant que la tradicional innocència catalana els encimbelli amb facilitat. Un nou ‘apoyaré’, vaja.

Però de tant en tant els pot l’inconscient, o vés a saber què, i la poteta els apunta sota la porta. No fa massa el messies lila declarava que, de fet, el referèndum pel que ells advoquen hauria de dur una tercera opció, que ell avançava com “Vol que Catalunya cerqui un encaix constitucional diferent en un model territorial que reculli la realitat plurinacional d’Espanya?”. Si no fos que fa plorar, ni hauria per riure. Aquesta és la proposta de l’Espanya que ens entén? Espanyolisme lampedusià en estat pur.

Ens hem cansat de repetir que qualsevol proposta de referèndum on el que es decideix no depèn de qui vota, és un engany, una burla. Ho sap tothom. Fer la república catalana, depèn de nosaltres. Seguir sent súbdits espanyols, també. Aconseguir una reforma constitucional que implementi “un model territorial que reculli la realitat plurinacional d’Espanya” ja no depèn de nosaltres. És pensament màgic. Ens tornarem a deixar enganyar?

Independència i cultura

Fa poc llegia, al Vilaweb, una interessantíssima i extensa entrevista a Vicenç Altaió. L’Altaió és un home complex, dens, d’un pensament afinat que mai no et deixa indiferent i que les ha vistes de tots colors. Supervivent d’un món on la saviesa hi tenia un paper vital, no s’està d’exclamar-se amargament de la pèrdua d’influència que la cultura ha patit aquests darrers decennis a la nostra societat. I això és especialment greu en el procés històric cap a la construcció de la república catalana que estem vivint. Potser és el preu d’aquest agònic ‘eixamplar la base’ que ha esdevingut el mantra sanador dels qui no tenen prou confiança en el procés i en la gent que l’ha empès fins aquí. Potser les causes les hem de cercar en una societat de pensament tan líquid que se’ns escola entre els dits, esclaus de la indolència. O tal vegada la clau és el descrèdit del passat i del pensament, que malviu entre el menyspreu i la indiferència.

La cultura, que havia estat durant segles l’eix vertebrador de qualsevol moviment de canvi, de qualsevol revolució, s’ha vist bescanviada per la perdigonada fàcil de la política-espectacle, l’enaltiment dels intints més primitius i l’apel·lació al populisme més tronat. Segurament és a causa d’una bona instrucció però d’una pèssima educació. Per això, calladament, l’intel·lectual, que tenia un pes central no fa pas gaire, ha donat pas al tertulià i l’opinador de consum fàcil, a una cultura fast-thought. Ja m’hi avanço: segurament aquesta columna n’és un bon exemple.

La cultura és la medul·la espinal, el tremp, de qualsevol país que vulgui reeixir com a societat. Més enllà dels interessos particulars, hi ha d’haver aquesta comunió íntima d’idees que conformen les nacions. La llengua també n’és, de comunió d’idees i de medul·la d’una nació. Especialment la nostra, que ha estat el fil conductor de la nostra història com a poble. Per això és tan depriment adonar-se de com som capaços de discutir-nos per l’anècdota –siguin els accents diacrítics o sigui el seu estatus jurídic– mentre observem amb deixadesa com la parla s’empobreix i se subjuga. Els mateixos que ja no s’esgarrifen davant d’un “se m’ha caigut” o de “la una i mitja”, escridassen a cor què vols qualsevol dissidència. Un país sense cultura és un país sense nervi, però una nació sense llengua és una nació sense ànima.

La bona notícia és que encara hi som a temps.

Mentides de l'unionisme

L’unionisme, al llarg d’aquest darrers anys d’esclat independentista, no s’ha caracteritzat pas per la seva producció argumental. A diferència del moviment sobiranista, que s’ha autoimposat l’hercúlia tasca de convèncer els descreguts i que, per tant, ha hagut de fer un esforç intens en la difusió dels múltiples arguments que ens avalen, l’unionisme s’ha parapetat rere al·legacions espúries, d’actes de fe o d’afirmacions que, sovint, ratllen l’insult a la intel·ligència del contrincant.

De mica en mica, moltes d’aquestes excuses han anat caient pel seu propi pes. Si ja ningú no assegura que la Catalunya independent vagarà eternament per l’espai infinit, des del Brèxit tampoc ja no piulen que serem fora de la Unió Europea automàticament. És evident, doncs, que la inventiva unionista ja no dóna més de sí. I mira que n’hem hagut de sentir d’animalades!

Romanen, tanmateix, un parell d’arguments que m'exasperen especialment perquè els basen en fal·làcies que volen fer passar per veritats inqüestionables. Per començar tenim l’al·legat a limperi de la llei i de la Constitución com el seu màxim exponent immutable i etern. Si bé és eviedent que una societat democràtica ha d’estar fonamentada en el respecte a la llei, també ho és que la llei és el fruit d’un contracte social, d’un acord general. Els estats que han de brandar la llei contra la voluntat d’una majoria dels seus ciutadans, no són estats democràtics sinó dictadures camuflades. És la voluntat majoritària de la societat la que dóna legitimitat a la llei i a qui aquesta deu la seva autoritat moral. Quan la llei no et respecta, la desobediència és una obligació ètica. Si no fos així, Rosa Parks encara aniria dreta als autobusos americans.

Derivada d’aquesta hi ha l’asseveració, cínicament impúdica, que si no ens agrada la Constitución, sempre hi ha la possibilitat d’engegar els tràmits parlamentaris per canviar-la. Una llei que es pot canviar, sembla impecablement democràtica. Saben que no és cert. La trampa rau en allò que s’ha anomenat “minoria perpètua”. Els catalans sempre serem minoria al parlament espanyol i, per tant, ni anant tots junts, mai no tindrem la possibilitat de canviar res. La nostra independència, doncs, és pura qüestió de subsistència, una obligació moral de compromís amb la llibertat dels pobles.

L'estructura

Arran d’una sorprenent polèmica a Vilafranca per la negativa de l’ajuntament que els diables participessin a la Marxa de Torxes per la Independència, hi ha qui, de seguida, hi ha vist una manca de voluntat política de l’equip de govern. Donar tot el suport a les expressions ciutadanes i populars en defensa de la independència, hauria de ser part fonamental de qualsevol govern que s’autoanomeni nacionalista. D’aquí l’estranyesa que un govern comandat per CDC mostri aquest grau de displicència. Voldria equivocar-me, però fa tot l’efecte que la sociovergència massa sovint té un preu que, malauradament, paga la nació.

És molt fàcil blasmar a plaer el pacte còmode i poruc que els dóna estabilitat a canvi de no moure massa soroll més enllà de penjar quatre estelades a punts estratègics de la Vila mentre es vota en contra de qualsevol enfrontament amb l’estat espanyol. Però també hauríem de prendre consciència de la mena de democràcia de piulades i titulars en què hem convertit l’ecosistema polític. L’oposició sistemàtica dóna visibilitat i, potser, vots, però fa impossible el treball responsable del dia a dia municipal. No ens estranyem si, finalment, s’opta per la tranquil·litat del pacte de mínims que t’assegura plens apacibles. Entendre-ho no els eximeix, però, de la responsabilitat d’haver malbaratat un canvi històric a Vilafranca. Veure el cartipàs municipal és contemplar una altra versió de les portes giratòries.

Dit això, no em puc estar de fer notar un aspecte que sovint passa desapercebut al món municipal tot i que en fem una denúncia amarga quan parlem d’Espanya. Em refereixo a aquest segon nivell de poder, les estructures tècniques i funcionarials, que són les qui realment fan de corretja de transmissió de les polítiques del govern o, quan hi estan en contra, de tap insalvable. A Vilafranca, com a molts pobles i ciutats del nostre país, els equips tècnics, els responsables dels organismes, els que fan que les coses avancin o s’encallin, són les mateixes que hem tingut durant més de 30 anys d’absolutisme socialista. No ens hauria de sorprendre que, malgrat voluntats polítiques, els tècnics sempre trobin pegues a qualsevol manifestació independentista. La valentia política, de vegades, també va d’això.

Cansats

D’un temps ençà que sentim amb massa insistència que els catalans comencem a estar cansats del procés. Que se’ns fa llarg, feixuc i avorrit. Ves per on, tu! De l’esporuguiment que ens ha fet sovint pusil·lànimes –no sense causa, tot s’ha de dir–, hem passat a la mandra i la displicència. Alguns són independentistes només si això no comporta gaire sacrifici. Independentistes de sofà. Fer una Via Catalana, o alguna manifestació de tant en tant, passi, però no els demaneu gaire més. No fa massa dies llegia una carta a l’AVUI en què n’hi havi un que es queixava que l’ANC no havia pensat en la gent del Pirineu, que fixa’t quin esforç que els faran baixar fins a Lleida l’11S. La carta, per més mala sort, va sortir publicada l’endemà de la mort d’en Jordi Carbonell, el que li donava un caire francament patètic. Que li haguessin explicat al Jordi Carbonell què és fer sacrificis pel país, què és jugar-se-la, que és rebre maltractaments, tortura, que és treballar incansablement, tossudament, per la llibertat del teu poble. I si voleu, podem anar més enllà i preguntar què en pensen del cansament els kurds que fa dècades que malden per alliberar el seu país, o els sirians que s’oposen a la dictadura, els tibetans a Lhasa, els palestins a Gaza, els manifestants de la plaça Tahrir i un llarg etcètera de gent que arrisquen, no una tarda de sofà, sinó la vida i el seu patrimoni. Encara queda algun cansat?

D’aquí a pocs dies el país ens tornarà a cridar a sortir al carrer, a demostrar de nou que estem determinats a ser lliures. És gairebé l’únic esforç que se’ns demana i hauríem d’estar frisosos per desmentir tots aquells que esperen, precisament, que ens en cansem. Marxes de Torxes el 10S al vespre i la diada de l’11S han de tornar a ser un nou punt d’inflexió que doni l’empenta definitiva. Ja sé que som complicats, els catalans, que ens agrada fer-ho difícil. Li sentia no fa gaire al Bernat Joan que no s’ha donat cap independència recent que no hagués comptat amb dos elements bàsics: generositat en el lideratge i unitat. No hi fa res, nosaltres ho farem amb lideratges que duen els turmells blaus de tanta llenya com reben, o dividits encara de si RUI o DUI. No patiu, però, que ho farem. I ho farem amb tots aquests cansats. Ja ho diu la dita: els cansats fan la feina.

No hi tornem, sisplau!

Ja és ben bé que això de ser català és d’allò més cansat. Fins i tot en plena canícula estival, quan els ànims generalment s’apaivaguen. El per què acostumem a fer-nos-ho tot tan complicat quan podria ser, tot plegat, molt més senzill, és una característica dels catalans que politòlegs del món sencer no es posen d’acord a trobar-hi una explicació convincent. Amb explicació o sense, la qüestió és que així és com ens van parir i pocs canvis radicals podem esperar a aquestes alçades de la partida. Ara, no ens hi hauríem de resignar.

Potser ja ens hi hem anat acostumant, però que un camí, el de la independència, que havia de posar la directa l’endemà del 27S, s’hagi entrebancat tants cops i de tan mala manera, ens hauria de fer reflexionar i potser entendríem per què només un 0,2% dels espanyols hi estan amoïnats, segons les darreres enquestes. Potser és que no ens veuen capaços de vèncer aquest processisme disfressat precisament de formes expeditives i de grans declaracions.

La CUP, que tenint la força real que té, ens ha fet perdre molts més mesos que l’unionisme desangelat que campa al Parlament, sembla que ja ha reposat el xarampió i, després de boi enviar la independència a la paparera de la història, ara hi torna, com si res no hagués passat. Com si no n’estessim farts, ja. Com si el joc del ser-hi i no ser-hi els fes cap favor. Com si ens poguéssim permetre tornar a embarrancar la barca. Com si ser la pedra a la sabata els acostés als seus objectius estratègics, si és que realment en tenen d’altres que no siguin ser eternament la mosca collonera del sistema.

No, sisplau, no hi tornem. No tornem a passar per mesos de declaracions i contradeclaracions, de propostes i contrapropostes, de vetos i línies vermelles, d’exigències i gesticulacions. Sisplau, estalvieu-nos-ho. O esteu per la independència o no hi esteu. És ara. De veritat que és molt senzill. És només un any escàs.

Els milions de catalans que han omplert els carrers del país aquests darrers anys bé que ho han entès de seguida. Objectiu únic: la independència. Ja us barallareu després. Tant costa d’entendre això? Tan difícil és d’entendre que una moció de confiança sense pressupost és una agonia que no ens podem permetre? Tan insuportable és acceptar el full de ruta, el que sigui, sense peròs de nen malcriat?

Estalvieu-nos-ho. Boi que és preferible anar a eleccions i acabar amb el neguit. Si aleshores ja no som prou, si malbaratem ara el somni, jo tinc molt clar qui assenyalarà la història.

Un estiu frenètic

No fa pas massa que els estius eren, informativament parlant, d’una calma insuportable. Gairebé com aquella xafogor enganxosa –apegalosa que diria l’Estellés– que t’amera ja de bon matí. El llarg agost s’abaltia cada vespre, immòbil, a la fresca, i tot s’aturava definitivament en un parèntesi que no admetia dissencions. Eren els temps en què els periodistes feien mans i mànigues per empescar-se desesperades serps d’estiu que arrossegaven displicentment dia rere dia. Temps sense mòbils impertinents, ni devassalls de tuits tan intrascendents com imprescindibles; temps en què no venia d’un like ni les vacances deixaven de ser-ho si no eren al Facebook.

Tot de cop, però, els estius han pres un caire frenètic. I no ho dic per la incessant i vomitiva campanya que el jihadisme està duent a terme arreu, sinó perquè la política al nostre país i, sobretot, al veí, han pres una embranzida que no vol aturador.

Hem tingut de tot, aquests dies: defuncions i naixements de partits, escàndols d’artilleria pesada, eleccions, Brexits, i un llarg etcètera que ens manté amb l’ai el cor. Si hem de destacar una cosa, però, és la votació de les conclusions de la comissió del Procés Constituent. Quan escric això encara no s’ha produït però, sigui com sigui, tot fa pensar que definitivament el «procés» ha mutat, aquest cop sí, i s'encara definitivament cap a l’inevitable xoc de legitimitats. Un altre 9N, fruit de la declaració que l’atorgava al Parlament, la legitimitat. No és menor l’acte i possiblement en els propers dies podrem apamar-ne la transcendència. També podrem sospesar quines són les veritables intencions de l’estat espanyol davant la nostra determinació de constituir-nos en una nova república a Europa.

No esperem sorpreses. De fa segles que sabem com les gasten a ponent. Res no hi ha canviat, essencialment. Espanya segueix sent l’estat jacobí i centralista del “antes roja que rota”. L’Espanya que prefereix no tenir corredor mediterrani per no beneficiar-nos, la que ens reclama les obres de Sixena i no diu res de les escampades arreu, la que ens manté en la misèria ferroviària, la que... Però és que nosaltres ja hem deixat de ser la nació acoquinada que podien bombardejar cada 50 anys. Ja hem decidit que volem ser, plenament, sense filtres, sense excuses. Desobeir és el primer pas, el primer que no té marxa enrere. A partir d’aquí, a construir amb il·lusió.

El Front Popular de Judea

En política, i en especial la catalana, hem anat aprenent que cap gest no és accidental ni, encara menys, fruit d’aquella mena de rampell profund que sembla que ens obliga a fer-nos-ho complicat si ho podíem fer senzill.

Després d’un 27S fastuós (sisplau, recordeu d’on veníem), després d’haver suat sang per acordar un full de ruta creïble i compartit, després d’avançar a les palpentes en el terreny ignot de fer-se un Estat en aquest món hostil. Ara, després de tot això i quan tenim un govern a la corda fluixa per mor dels qui només remen quan la barca va on ells la volen, ara ens hem de posar a discutir, novament, el “com”.

Sempre he sigut del parer que sense un mínim d’ordre l’independentisme no se’n sortirà. Ens fotíem del Front Popular de Judea, que va immortalitzar Monty Python en una escena mítica a “La Vida de Brian”, però actuem amb la mateixa mesquinesa curta de mires. Ara resulta que tenim joguina nova: es diu RUI. I no han faltat els apòstols del caos que s’hi han apuntat a cor què vols. No us sabria dir si és millor el RUI que el referèndum constitucional del Full de Ruta. Ni si és recomanable abans o després o al mig. No crec que ningú, honestament, ens ho pugui aclarir avui. El que sí que us puc assegurar és que no és moment per discutir el com, sinó per remar units. L’única eina que ens farà guanyar és la unitat sense fissures. No és millor eina el RUI que la DUI o que qualsevol altra solució: l’eina que ens durà a la independència és aquella que triem plegats i que, disciplinadament i unitària, defensem tots junts. Sense unitat d'acció no hi ha independència.

Puc entendre que la CUP, que malda per passar ràpidament la pantalla del No al pressupost, s’arrapi a un ferro ardent per despistar el debat real que, de fet, és: podrem continuar el procés o ens abocareu a eleccions? També comprenc que els ‘comuns’, un cop han constatat que amb Espanya “no es pot”, mirin de distreure’ns amb un referèndum que saben impossible i que ells mai no acceptaran unilateral (i doncs?). Ara, el que no entenc és que l’ANC, que és coautora del Full de Ruta, s’avingui a debilitar el govern tot desautoritzant-lo amb una consulta interna amb ferum de manegada. Hi ha alguna cosa que grinyola quan en una consulta només dónes arguments d’una de les opcions.

Usar “exigir”, com resa la pregunta de l'ANC, només es pot interpretar en clau de crítica al govern, com si no estés fent la feina que el 27S li vam encomanar. En un moment en què l’ANC hauria d’estar donant suport a la majoria parlamentària i mostrant fermesa i convenciment, veiem com s’alinea amb els qui l’estan debilitant, posant en perill la fràgil majoria independentista. Entenc que l’ANC ha quedat descol·locada per com avança tot plegat, que ha perdut protagonisme i capacitat de lideratge, però com a part de la societat civil hauria d’aprendre a diferenciar la política partidista de la pressió del carrer. Quin sentit té, ara, evidenciar divergències? Quin mostrar desconcert i manca d’unitat? Quin sembrar la desconfiança en què sabem el que estem fent? A qui interessa en aquests moments aquest debat, no us ho sabria dir, però és evident que si hi ha el convenciment que l’eina, ara, és el RUI, no costava gens de plantejar-ho discretament i acordadament presentar un canvi al Full de Ruta. Fer-ho amb tanta gesticulació no pot ser casual.

Modestament, crec que l’ANC s’ha equivocat. Si volia tornar a marcar paquet, després de tanta desorientació, aquesta no és la millor manera.

I si ens posem a treballar?

El que ha succeït aquest diumenge passat a Catalunya –i també a la resta dels Països Catalans– admet moltes lectures, sobretot depenent de la mirada nacional que hi apliquis. Provaré, des d’una òptica catalana, d’espigolar-ne algunes.

D’entrada, hauria de fer reflexionar als qui encara s’escarrassen a defensar l’entesa amb Espanya, la impúdica paradoxa que, després d’escoltar les converses entre el ministre de l’interior espanyol i el cap de l’oficina antifrau, el Fernàndez Díaz de marres ha obtingut 30.000 vots més a Catalunya. És evident doncs que amb aquest unionisme irredempt, amb l’espanyolisme de ferum castrense, és impossible d’arribar a cap acord de divorci civilitzat. Estareu amb mi que cal allunyar-se el més ràpid possible de qui es vanta d’haver “destrossat la sanitat pública” i és capaç d’usar qualsevol mitjà per derrotar les ànsies democràtiques d’un poble. L’àngel Marcelo i les verges condecorades són l’anècdota d’un odi profund i insalvable que només ens deixa el camí de la unilateralitat.

Un cop arribats a aquest punt, també ens caldrà exigir a En Comú Podem que decideixin finalment si estan al costat de la llibertat d’aquesta nació o, per contra, segueixen sent còmplices de la mentida d’una Espanya amiga, plurinacional i plurilingüe. Una mentida, és cert, que els dóna vots i els ha propiciat una nova victòria. Un triomf, tanmateix, amb peus de fang que un dia o altra s’haurà de concretar amb una proposta factible. Esperar eternament l’Espanya fraterna no és viable si volem aturar l’emorràgia social que ens dessagna. Els ‘comuns’ ho saben. Poden fer camí amb nosaltres cap un nou país ple d’oportunitats, o poden quedar-se’n al marge. Nosaltres ja no esperem més.

Finalment, no puc sinó recordar la trista evidència que separats no anem millor. Em direu que Podemos i IU, junts, no han millorat resultats. Sabeu que no és el mateix. La independència és una fita incomparable i transversal que hauria d’apartar qualsevol partidisme fins arribar a l’objectiu. També em podeu retreure que la sobtada generositat de CDC respon més a salvar els mobles que a una genuïna voluntat de sumar esforços. Com el boxador que, estabornit, s’arrapa al contricant per aturar la pallissa. Potser sí, però no veig quina utilitat té per a la independència que ERC es dediqui a segar l’herba sota els peus dels companys de viatge.

Res no es comparable a la força de la unitat. Sabem que és units que podrem. Ens deixem, doncs, de campanyes electorals i ens posem a treballar?.

La pedra

Diuen que l’home és l’únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. Els catalans, però, anem força més enllà i, pel que sembla, estem disposats a fer-ho els cops que calgui. O això, o no s’entén la falera que ha agafat a bona part d’aquest independentisme de tuperware a refiar-se dels cants de sirena de comuns i altres artefactes. Ai, perdó, volia dir confluències.

No cal anar-se’n gaire lluny per adonar-se que l’endolceïment que en època electoral ens depara l’esquerra comprensiva i fraterna, es fon tan aviat reprenen el camí cap el Km0, que és on tot comença. Entre les ensarronades del Felipe Gonzàlez dels 80 a les mostres d’amor de l’esquerra amb cua (no hi busqueu al·legories satàniques), passant pels “apoyaré” hiperbòlics de l’amic Zapatero, n’hem vist de tots colors i mides a l’hora de vendre’ns la moto en època electoral. Que un vot és un vot i a ti te encontré en la calle! Més encara des que es va demostrar que és impossible guanyar a les espanyes sense fer un bon trau a Catalunya. D’aquí, de ben segur, la falera.

També és ben cert que si s’hi abonen a plaer, a això de dir-la grossa, és perquè han comprovat repetidament com en som de mesells i que, de fet, el convit els surt sempre de franc. Només així es pot comprendre com encara hi ha qui és capaç de fer veure que es creu les benaurances referendàries, federalistes i plurinacionals. Són aquesta mena de catalans que defugen el conflicte amb la pusil·lanimitat del covard, incapaços d’enfrontar-se al seu propi convenciment interior que no hi ha altra alternativa que la llibertat si volem llegar un futur digne als nostres fills. Incapaços d’enfrontar-se a les seves pròpies pors, troben excuses sota les pedres per ajornar el darrer esforç. Perquè arribarà el moment en què ens caldrà fer un esforç, personal i col·lectiu.

I qui diu el dret a decidir si mai ells, benevolents, accepten que nosaltres decidim, diu el RUI totpoderós que ha baixat del cel per estar-se entre nosaltres (l’educació religiosa deixa marca!). Jo no us sabria dir si ens convé el RUI o potser no cal llençar encara un Full de Ruta que té només 6 mesos, però és molt sospitós que els qui han posat tants pals a les rodes com han pogut al procés, siguin ara els qui ens en donguin la solució fàcil. Si s’assembla a una pedra, té forma de pedra, és dur com una pedra... potser que mirem de no ensopegar-hi. Ei, només per si de cas fos, de nou, una pedra.

El processisme de la CUP

Molts independentistes mantenim amb la CUP una mena de relació d’amor-odi. Sobretot els que no militem en cap formació política i encara no ens pot la dinàmica partidista. Sovint, els cupaires (i les cupaires, no sigui dit!), posen en evidència de forma clara la poca decisió que el sobiranisme oficial ha imprès al procés. És evident que, tard o d’hora, la desobediència, la unilateralitat, es farà inevitable malgrat que alguns ens vulguin vendre una mena d’independència low-cost.

Massa sovint, però, la CUP ens mostra el seu rostre més intransigent, més dogmàtic, més prepotent. Res de nou. Ja estàvem acostumats a la condescendència d’aquesta esquerra ungida amb la veritat. Compartíem camí, compratíem objectiu, i això era suficient.

D’un temps ençà, tanmateix, la seva obstrucció constant del ja prou difícil camí a la independència, em fa pensar si no la vam errar acceptant tots els xantatges. Encara recordo quan el 28S un destacat membre local de la CUP m’asseguarava que “som conscients del què podem exigir amb deu diputats”. Ho tinc gravat a la memòria com en Mas duu plastificat l’acord que el va llençar a les “escombraries de la història”. No sembla pas que en siguin, però, de conscients. Dificultar la construcció de la república catalana fins a fer-la gairebé inviable, no té cap explicació des de la lògica independentista. Potser és aquest l’error d’anàlisi. Potser és que la CUP s’ha abonat al processisme, conscients que la seva aposta ideològica és molt minoritària i que, en una Catalunya independent, tindria el pes que té. Mentrestant, mantenir el procés travat els fa importants. No els fa res posar en perill la llibertat de tot un poble mentre puguin marcar l’agenda. Ells, de fet, no han nascut per construir, per això, potser, mentre uns són “pro”, la CUP és “anti”.

Aquest anti-tot, aquest voler-ho tot i voler-ho ara de nen malcriat, està duent un procés que havia il·lusionat un país sencer a un atzucac que avorreix, desencisa i, en el fons, desmobilitza. A quina estratègia independentista apareix el discutir fins al ridícul uns pressupostos autonòmics? A quin cap de comunicació se li ha acudit que la millor manera d’eixamplar la base social és presentar el camí institucional cap a l’estat propi com un procés feble i agònic? No, no era això, companys. No era això i ho sabeu.

A Madrid, de visita

Abans no reprengui la voràgine electoral i els mitjans l’emprenguin, encara més, amb les eleccions espanyoles, deixeu-me repetir allò que vaig dir arran del 20D: a Madrid no hi hauríem d’anar a fer res, els catalans.

Molts dels meus amics i la majoria dels meus referents, no hi estan pas d’acord. Em recorden que no hem de perdre mai una oportunitat de votar, que allà on hi hagi una urna hi ha d’haver un català abraonant-s’hi, que si no hi anem la filial catalana de Podemos tornarà a guanyar, que és a Madrid on són els nostres interessos... D’acord, d’acord, ho he entès. Però no em convenç i miraré d’argumentar-ho amb traç gruixut.

Pel que fa a la utilitat, a no ser que la sort ens faci indispensables i hi poguem anar a fer nosa, la nostra presència serà, molt probablement, irrellevant. Uns estaquirots que, amb les gràcies de torn del duet Tardà-Rufián, veuran com ens van laminant la sobirania llei a llei. Si no hi pintem res, doncs, anar-hi representa l’acceptació de la nostra espanyolitat i de la seva legalitat. No havíem quedat que ens n’anàvem? Participar a les eleccion espanyoles representa també centrar el focus en la dinàmica espanyola, en els problemes de l’estat espanyol, en fer-hi propostes. Si marxem, els hem de dir com organitzar-se? La campanya té també d’altres problemes: la impossibilitat d’un treball unitari dels nostres partits independentistes –la confrontació electoral propicia la discrepància pública– i la presència abassegadora als mitjans d’una campanya que no és la nostra. Els catalans hauríem d’estar debatent al voltant de la constitució que regirà la nova república, del full de ruta traçat, dels divuit mesos... En canvi, només parlarem de Rajoy, Iglesias i Sánchez...

Que l’independentisme no es presentés a les eleccions espanyoles donaria un missatge clar al món i als propis catalans: la desconnexió és real, la república que ha de sorgir del mandat del 27S ha començat a caminar.

En lloc d’això, ens autoexigim una nova revàlida. En una mena de xantatge indecent se’ns diu que si no votem donarem la victòria als “comuns”, que l’independentisme ha de guanyar sempre a Catalunya. I jo que els dic: no us hi presenteu i segur que no perdrem unes eleccions que no són les nostres. I els esforços, a dedicar-los a contruir la república.

La paradoxa escocesa

Acabo d’arribar d’Escòcia. Volia passar-hi uns dies de desconnexió d’això tan feridor, a hores d’ara, que en diem el procés. La veritat és que no ho faig volgudament, però cada vegada que darrerament m’acosto a Escòcia coïncideixo amb eleccions. Vaig ser-hi pel referèndum, que ells sí que en van fer un, i hi he tornat ara que sembla que l’SNP s’endurà el Parlament de Holyrood amb una facilitat escandalosa.

Sorprèn de les campanyes electorals escoceses la seva nul·la presència al carrer: ni cartells, ni pancartes, ni banderoles. Un descans, la veritat, i la demostració que una altra campanya és possible. Els partits es refien de la seva capacitat de mobilitzar militants i simpatitzants en un intens i inesgotable porta-a-porta. Això no només les fa més barates, les eleccions, sinó més democràtiques. La capacitat dels partits per incidir, per convèncer, no ve donada per la seva força econòmica, sinó per l’empenta de la seva gent. Potser per això l’SNP, que fa uns anys era un Leicester qualsevol, ha arribat a tombar el totpoderós partit Laborista. Molt a aprendre-hi, francament, i una lliçó de realitat per als qui ens volen fer creure que les coses només poden ser com són.

El més paradoxal ha estat, tanmateix, comprovar com la discussió sobre la independència, sobre un segon referèndum, és encara el centre del debat polític. Ens havien promès que el referèndum tancava el tema sobre la sobirania escocesa per una generació sencera i, en canvi, no només la polèmica segueix ben viva, sinó que sembla que avui hi ha força més escocesos disposats a votar a favor de la independència que fa dos anys. Què ha passat? Doncs que els anglesos no són tan bons minyons com ens han fet creure. Van acceptar el referèndum quan era clar que el guanyaven. Quan ja no ho va ser tant, van mentir, amenaçar i atemorir com un PP/PSOE qualsevol. Per sort, en les democràcies avançades, les mentides es paguen. A casa nostra, en canvi, es reciclen. La tercera via, el federalisme, no són res més que el peix-al-cove recautxutat.

Decebuts i enganyats, molts escocesos ja només veuen una sortida al seu neguit nacional, que és també social: la independència. Haurem de passar per l’engany per arribar a la mateixa conclusió?

El país "guai"

Els catalans devem tenir molts defectes, però si hi ha una cosa que ens autoexigim d’una manera obsessiva és que hem de ser d’allò més comprensius, amables, condescendents, solidaris i també, que no sigui dit, solidàries. Segles de submissió, de subsidiaritat, de no ser l’amo del teu propí destí, han conformat un poble bipolar: mentre d’una banda defensem a mort les nostres tradicions, la nostra llengua i la nostra cultura, de l’altra ho fem demanant-ne sempre perdó, sense acabar de gosar, sense alçar mai la veu, acotant el cap quan cal.

Com a poble ostatge de la seva pròpia història, l’autocentrament –inherent a qualsevol nació que se’n sap– no ha estat mai el nostre fort. Per això, manllevant-li a Guillem d’Efak, ens hem deixat empeltar una ànima estranya mentre dormíem (nacionalment), una ànima espanyola. Ens autoreconeixem des de l’òptica espanyola, des de la seva història, des dels seus referents. Com si la nostra, d’història, de referents, no fossin prou per estar a la seva alçada. Autoodi, en diuen. Sentir que la sardana és carrinclona mentre que el flamenc és cool.

Dic tot això a tomb de la monumental i esperada allau de crítiques que ha rebut el manifest Koiné. Com gosem? Quina mena de ciutadans insolidaris, pagerols i antihistòrics hem esdevingut que fem la temeritat de demanar un tracte normal per a la llengua del país en la propera República Catalana?

Més enllà de la constatació que el bilingüisme és impossible, que el català va perdent pistonada –malgrat les eufòriques estadístiques que ens volen fer creure el contrari–, que després de perdre el patí ara estem en vies de perdre l’aula i tot. Malgrat totes aquestes i moltes altres evidències i, sobretot, malgrat el convenciment que un país ha de protegir la seva llengua. Doncs malgrat tot això, sembla que la nostra Constitució no podrà dir que el català és la llengua oficial en un país miltilingüe, perquè això és ofensiu, desintegrador i, sobretot, perquè ara “no convé”, que encara ens cal ensarronar molts catalans castellanoparlants –que es veu que són curtets– perquè votin independència. Les nacions europees, que elles sí que tenen llengües oficials, encara riuen ara de la nostra tendresa suïcida.

Tenir una llengua oficial no vol dir prohibir les altres. Menys encara en un país multilingüe com el nostre. Estic segur que no hi ha cap castellanoparlant que no ho entengui, això, de senzill que és. Però, és clar, alguns prefereixen la por a les polítiques constructives.

Independència amb crispetes

D’un temps ençà que s’ha instal·lat entre els independentistes una mena de depressió col·lectiva que fa una rara sensació, com si el procés s’estigués desinflant. Sobretot passa des que els nostres polítics, que són els qui ara l’haurien d’estar tirant endavant, semblen més amoïnats per com es belluga l’entramat partidista a Madrid que no pas a donar forma al mandat democràtic –així ens ho van vendre– que els ciutadans els vam donar el passat 27S.

I això no és res. Esperem-nos que, tal i com sembla, no hi hagi repetició d’eleccions a les espanyes, que ja tens de nou els nostres partits i moviments civils barallant-se per si anem junts, separats o no hi anem. És trist, però és així. Mentalitat autonomista, en diuen.

Aquella transversalitat, aquell convenciment tranquil que va motivar a sortir de casa la gran majoria dels catalans, sembla ara escorar-se cap els extrems entre l’hiperventilisme i la resignació. És cert –no ens cansem de repetir– que mai no hi hem estat tan a prop, que Espanya ja no ens pot guanyar, però també ho és que som especialistes en “cardar-nos trets al peu”, com deia fa poc un bon amic. De com encarem els propers mesos i de la capacitat d’actuar com un poble unit en depèn el futur, no només del procés, sinó de la nació catalana.No ens n'adonem, però hem arribat al punt de no retorn on, o t'enlaires o t'estavelles. A aquest neo-autonomisme que ara ressuscita per tornar-nos a la casella de sortida hi hem d’oposar accions que tranquil·litzin, en l'objectiu final, i que alhora encoratgin el dia a dia d'aquests catalans que ara s’ho miren amb estupor, recel i, fins i tot, preocupació.

Ara no és moment de vacil·lar. És en els moments complicats, com el que vivim, que calen accions valentes que ens demostrin que la voluntat de construir la República Catalana segueix intacta. Per això, malgrat que sovint n’he criticat l’excés de gesticulació –i a fer de déu que gesticulen sovint–, entenc els esgarips de la CUP. I és que, com s’ha dit a bastament, no es pot fer una truita sense trencar els ous. Ni tan sols començar-la. No podem aprovar una declaració que ens obliga a desobeir la «legalitat» espanyola i alhora embeinar-nos-la a cada provocació que ens arriba de ponent amb allò tan pujolià de “l’ara no convé”. Doncs, mira tu, sí que convé. Molt que convé. Hi ha moments en què la desobediència, pacífica i fonamentada, és justa i necessària. Entre el salt al buit i la independència indolora, amb crispetes i des del sofà de casa, hi ha d’haver un punt mig on prevalgui la capacitat d’acceptar un enfrontament que és inevitable. 

Ja ho deia l’enyorat Ovidi, “si no et donen, pren”.

CEO i paper de fumar

Els catalans tenim aquesta mena de vici ancestral de refiar-nos poc de les nostres pròpies forces. Una evident manca d’autoestima que ens afebleix de cara als contrincants, que ja ens comencen a conèixer, però que, a nosaltres, fa que ens facin figa les cames amb facilitat sense motiu aparent. 

És un comportament, d’altra banda, que trobem sovint en els pobles sotmesos que han hagut d’esforçar-se per tot just subsistir. No ens n’hauríem d’estranyar, doncs, però potser ja és arribada l’hora de superar-ho i encarar els reptes, no amb prepotència o lleugeresa, sinó amb la clara consciència de les pròpies forces. I, dit amb honestedat, les nostres forces, ara, no són pas poques.

Dic això perquè cada vegada que s’ha de publicar un nou informe del CEO, ja tens la majoria d’independentistes del país serrant les dents i aclucant els ulls tot esperant-se la clatellada. Ja hem vist un tou de cops que no hi ha motiu per a la por, malgrat els sempiterns profetes del souflerisme, però això no treu que, invariablement, un cop publicat, en fem sempre la lectura que més ens perjudica, no fos cas que anéssim de sobrats i la derrota ens agafés en plena celebració. Fa anys que els que diuen que votarien SÍ i els del NO a la independència de Catalunya estem en allò que en diuen ‘empat tècnic’, més encara si tenim en compte el marge d’error de l’enquesta. Però mentre els partidaris de la llibertat ens hem mantingut gairebé invariables, convençuts i militants, els partidaris de la dependència han anat perdent suport en favor d'això que, a l'engròs, anomenen "indecisos". Em direu que un indecís, en aquest cas, és un No amb remordiments, però també ens el podem mirar com un Sí en potència.

Tots sabem que la democràcia no és, ni de bon tros, un mecanisme perfecte. Però a casa nostra, quaranta anys de feixisme –encara ben present– han fet que qualsevol procés democràtic que ens plantegem encarar hagi de ser gairebé plebiscitari. Als EEUU el president de torn mana sense manies amb poc més del 25% del suport popular, aquí si no  vota tothom sembla que ja no val, encara que pocs votants passarien un examen sobre candidats i programes. A tot el món, el 50% + un vot guanya inapel·lablement, aquí es veu que necessitem que el suport a la independència superi el 60% per sentir-nos ratificats. Tret el peu, en diuen d’això. 

Si havent guanyat el referèndum, el que sigui, ni que sigui per un vot, no ens veiem amb cor de proclamar la independència, és que encara no hi estem preparats. 

El paper de fumar, pels cigarrets.

Reinicia i el processisme

Si una cosa no convé al procés, ara, és precisament la indefinició, la mêlée, la sensació que no s’avança prou o que, el que potser és pitjor, s’avança en totes les direccions alhora. Si haguéssim de sintetitzar en un únic problema les dificultats de la independència del nostre país, ha quedat demostrat abastament que estaríem parlant de la confiança, la claredat, la línia recta. No debades les enquestes ens demostren que són molts més els catalans que volen la independència dels que creuen que efectivament es produirà.

No cal dir que l’esperit 'tribunero' que ens acompanya des del 1714, però especialment des que el feixisme va enfilar la Diagonal, no ajuda a veure el got mig ple, però també és cert que massa sovint els partits polítics, les institucions, els moviments socials i tothom que en els darrers anys s’ha significat per la llibertat de la nostra terra, s’han perdut en allò que hem convingut en anomenar el processisme, una mena d’onanisme nostrat que podríem resumir en aquesta concepció existencialista de la lluita per la independència que ennalteix el viatge en sí mateix més que no pas el propi destí. Delectar-se en el viatge és commovedor quan ho canta el Lluís Llach, però si del que estem parlant és d’un escac a l’status quo jurídico-institucional, val més no entretenir-s’hi gaire, en el viatge, no fos cas que l’oratge ens tombi la barca abans d’hora.

Tot això ve a tomb de la presentació en societat de la inicativa Reinicia. Una plataforma auspiciada per tothom que és algú en el sobiranisme i que pretén, en paraules seves, “aplegar totes les iniciatives que estan imaginant el nou país”. Jo, que sóc un simple ciutadà llec en matèria de constitucionalisme, no he acabat d’entendre on vol anar a parar, Reinicia. Potser és incapacitat meva, no us ho negaré, però he pensat que si a mi em costa, també pot ser que d’altres independentistes es trobin perduts entre tanta ‘iniciativa’. Perquè, si us haig de ser franc, això jo em pensava que ho impulsarien des de la comissió constitucional del Parlament. És el mateix? Estem parlant de coses diferents? Paral·leles? Divergents? Complementàries? Vull creure que no ens estem perdent entre tanta gesticulació, tant de verb esponerós, però tan poca concreció.

Per acabar-ho d’adobar, anuncien que “volen aplegar a tothom que comparteixi aquest anhel, independentment de quin és l’encaix final que proposi en l’escenari internacional, o en el marc espanyol.” Perdó? No havíem quedat que nosaltres anavem tirant, que ja estàvem fent la independència?

Si us plau, una mica de claredat, per l’amor de Déu!

La desconnexió comença a casa

Començo a sentir veus neguitoses entre el sobiranisme que es queixen –de moment en veu baixa, els ho haurem d’agrair– que el procés no avança prou, que la desconnexió no es veu i que perdem cada dia una oportunitat d’or per mostrar obertament la nostra desobediència republicana, la nostra ferma voluntat i tot allò que l’Eduard Voltes va batejar com d’hiperventilisme. Són els mateixos que, acte seguit, comencen una animada tertúlia al voltant de si el Pablo Iglesias això, el Rajoy allò o el Pedro Sánchez allò altre, com si, en essència, la diferència entre uns i altres fos gaire gran pel que fa al nostre futur. Com si, un cop descartada la pastanaga referendària, la nostra constitució com a república independent (amb permís d’IKEA) depengués d’ells i no de nosaltres mateixos (sinn féin que en diuen els irlandesos). 

I és que, fet i fet, aquest autoreconeixement, aquest ser conscient de la teva pròpia realitat, aquesta consciència nacional, és la condició sine qua non per construir-se com a país lliure. 

No hi ha nació lliure possible si els seus ciutadans no se’n senten, tant de lliures com de nacionals.

La transició de súbdits a ciutadans, de depenents a independents, no és pas una tasca fàcil, ni molt menys encara ràpida. Molts anys de deformació, de desinformació, ens han fet un poble a voltes submís a voltes pusil·lànime. Per això la tasca d’autocentrament nacional –d’empoderar-nos, que en diuen ara–, és un altre procés que no podem fer sols.

És evident que no és ben bé el mateix el Rajoy que el Sánchez, ni l’Iglesias que el Rivera. Però, desenganyeu-vos, cap d’ells no ens farà lliures per moltes gesticulacions que facin. La llibertat, si no te la donen, la prens (Ovidi dixit) i és manifest que la nostra ens l’haurem de prendre. Amb tota l’amabilitat de què siguem capaços, però la pròpia definició de llibertat ja implica aquest acte germinal de rebel·lia.

És per això que hauríem de començar a oblidar-nos del que fan a Madrid i començar a pensar seriosament en la república que volem. Res no és més important que mantenir un esperit fundacional obert, lliure i solidari.

Tot això és especialment vital avui en els nostres mitjans de comunicació, ara que estem en època de mudances. Menys besamans capitalins i més il·lusió pel país que diuen (in)formar. Sense uns mitjans veritablement nacionals, l'autocentrament és impossible. I sense autocentrament, la república naixerà coixa.

La pastanaga, mínimament

Diu la dita popular que quan el dit assenyala la lluna, l’estúpid es mira el dit. Deu ser que no em trec de sobre aquell punt d’estupidesa, però darrerament, fart de mirar la lluna infructuosament, m’he acostumat a fixar-me en el dit i, sobretot, en els altres quatre, de dits. I és que als catalans de bona fe, sovint, distrets escrutant la lluna, ens han acabat marcant els cinc dits a la cara. Potser el que és estúpid a aquestes alçades de la pel·lícula és seguir mirant-nos la lluna per molt que els dits que ens l’assenyalen canviïn sovint de direcció.

I qui diu la lluna, diu la pastanaga federalista que impúdicament ens segueixen penjant davant dels nassos, fent veure que no saben que la pastanaga és impossible, bàsicament, perquè fa 300 anys que ja té amo.

Un cop desfet el bolado del Duran i Lleida, li tocava al PSOE brandar la pastanaga. Però es veu que només donava per una frase –mínimament, se’ls va escapar en un atac inusual de sinceritat–. Una frase d’aquelles que, de fet, no diuen ni compremeten a res. No m’estranya que tant Podemos com Ciudadanos hagin trobat tan fantàstic el document programàtic: totes dues formacions de la “nova” política s’han fundat i han crescut en les giragonses demagògiques i l’ambigüitat calculada.

Sovint ens preguntem per què els espanyols respecten els bascos i, en canvi, tenen aquest menyspreu profund pels catalans. La resposta no deixa de tenir el seu punt dolorós: els catalans, històricament, hem estat poc valents en la defensa dels nostres drets. Com la muller que se sap enganyada però fingeix no adonar-se’n per evitar el conflicte, la separació, Catalunya ha fingit, especialment aquestes darreres dècades, que pot atànyer la pastanaga mentre, amansida, segueix tirant del carro.

Caldrà deixar de fingir. O ens agrada tirar del carro –i aleshores no cal que s’escarrassin amb tanta pastanaga–, o ens adonem que no ens cal perseguir la pastanaga espanyola perquè a casa en tenim de ben saboroses. Al final, quan el pal ja no els funciona, s’ho juguen tot a la seducció. Una seducció simulada, bastarda, que es basa en confiscar-nos els drets com a nació.

Ara diuen que miraran, si de cas, si potser més endavant tal vegada parlaran de la possibilitat de començar a pensar en parlar, mínimament, de si podem pretendre ser. Se’n foten. 

Si us plau, oblidem-nos de pastanagues.

L'hora dels fets

L’inesperat desenllaç del sainet negociador que van protagonitzar fa poc les nostres formacions independentistes ens demostra, un cop més que, malgrat que fins ara hem acabat sortir-nos-en de tots els atzucacs en què ens hem posat tots sols, no hi ha cap garantia que això hagi de ser així d’ara en endavant, ni n’hi havia que aquest cop també acabés bé. Seria bo doncs un pèl més d’estratègia política a llarg termini i un punt menys de patiment i d’inconsciència suïcida. És ben trist que hàgim posat el procés en un greu perill per les picabaralles partidistes. Pitjor encara, per les patètiques rebequeries dels qui es creuen dipositaris en exclusiva de les essències sobiranistes.

Perquè, ja em direu, però la pírrica victòria aconseguida per la CUP en tallar el cap del president Mas, se’ls ha girat com un mitjó i, al final, tots hi han guanyat excepte ells mateixos que han quedat com uns malcriats sense gaire fondària ideològica. El desatre tàctic de la CUP ha servit per fer evident que ni el procés, ni la gent, estem disposats a perdre més el temps en allò anecdòtic i accessori. Esperem que tots plegats ho hagin entès.

El viatge a Ítaca, malgrat tot, continua. De moment, però, hem hagut d’arriar les veles i el trajecte el fem a rem, molt més llarg i cansat. Tenim nou capità, això sí, i a aquestes alçades no ens vindrà de remar, però aniria bé poder hissar el velam de nou ben aviat.

Perquè, i ara ja en som tots conscients, ha arribat l’hora dels fets. L’independentisme ha begut massa temps de la il·lusió i els somnis de milers de catalans que han vist en l’estat propi l’eina que ens permetria posar remei a molts dels nostres problemes. Però, realment, encara no hem fet res de res, zero. I, si no volem perdre els “no tan il·lusionats”, ens calen fets. Ja no és temps d’estudis, d’informes, comissions i ponències. És temps d’encarar el repte i demostrar-nos que som capaços de saltra el mur.

Tampoc no es tracta d’encarar el mur insensatament i, abocant-hi rauxa, seguir estavellant-nos com en els millors temps del peixalcovisme. Representa que fa anys que li estem prenent les mides, al mur, i que tenim a punt l’escala que ens ha de permetre saltar-lo sense pelar-nos els genolls. Representa, també, que la prudència no ens permet ensenyar-la fins al darrer moment. Caldrà assegurar que la contenció no ens faci traïdors. Sí, definitivament és l’hora dels fets.

Keep calm

Ningú no va dir que hagués de ser fàcil. Al revés, sempre havíem dit que hi havia massa eufòria candorosa, que construir un estat amb tot en contra tindria moments de gran dificultat, moments en què hauríem d’afrontar decisions definitives, moments de derrota i moments de glòria. Ara ens toca un moment de replegament de forces, un període de redefinir estratègies, de refer el camí. Però el camí segueix sent davant nostre i encara depèn només de nosaltres arribar fins el final.

Tranquils, doncs, que una ensopegada, per grossa que ens sembli avui, no pot posar en dubte la insubornable voluntat d’un poble a ser lliure. Potser no ens vam imaginar que els entrebancs ens els posarien aquells qui crèiem dels nostres, però qui coneix bona part de les CUP tampoc no se’n pot extranyar massa: el fonamentalisme ideològic ja les té aquestes coses. De fet, és allò tan vell de “antes roja que rota” en versió anticapitalista.

Tot plegat, tot aquest procés que hem fet des del 9N, té un avantatge indiscutible. Cada vegada sabem més bé on som i el tros de camí que encara ens manca, amb qui podem comptar i amb qui no, qui és independentista i qui, potser, a més d’altres coses, també vol la independència. Un matís subtil però determinant quan se’t demana determinació, valentia i prioritzar objectius. Un matís vital quan cal triar –perquè en algun moment s’ha de triar– primer el país.

La pitjor notícia pel procés, ara mateix, seria que ens embranquéssim en l’enèsima baralla entre independentistes. Que la ràbia i l'odi no siguin el nostre patrimoni. Ja hi ha hagut qui les ha exhibides com a argument polític i hem pogut apamar la seva enorme càrrega destructiva.

Preparem-nos, doncs, per a uns mesos difícils, per recuperar el somriure que havia definit la nostra revolució, per tornar a fer creure que només serem un país pròsper i just si som un país lliure. Tenim per davant una feina gegantina, però que ha de ser possible: tornar a ser tots.

Podem fer les anàlisis polítiques més apocalíptiques, podem queixar-nos amargament, amb ràbia si voleu, per l’oportunitat malaguanyada, podem repartir culpes indiscriminadament, podem blasmar els partits, l’ANC, la demagògia o el populisme. Podem fer tot això, esbravar-nos a pleret, però un cop asserenats, caldrà recobrar el somriure de pensar que seguim tenint l’única arma que ens permetrà guanyar: el nostre vot. Que no ens el furtin ni velles coherències ni noves promeses impossibles.