31 de desembre 2016

Tant sí com no

L’amic Pau Vidal ens ho recorda sempre que el deixen: tot i que fa uns anys va assegurar que es podia curar, el catanyol ens matarà. I és que en som uns quants que no perdem de vista que la necessitat de disposar d’un estat propi no descansa únicament en les dificultats econòmiques que pateix el govern. Una independència tant espúria que es fonamenti exclusivament en la perspectiva d’una Generalitat econòmicament solvent i, per tant, capaç d’atendre les necessitats inajornables dels catalans, no serà suficient per mantenir dempeus gaire temps l’esperit de la nació un cop superades les dificultats. El sobiranisme peca sovint d’una mena de por escènica que el fa diluir la seva pròpia existència en ares d’aquell mantra que ha fet fortuna i que diu que cal “eixamplar la base”. No sé, però, per quins set sous ens hem acabat convencent que per “eixamplar la base” ens cal renunciar, boi negar, el propi fonament mateix de la nostra reivindicació: la nació. La pàtria, aquesta paraula masegada amb crueltat, bandejada del llenguatge políticament correcte, es troba a la base de qualsevol estat modern. Ens atrau el patriotisme omnipresent dels americans o dels anglesos, el dels francesos cantant la Marsellesa o tants d’altres, mentre nosaltres cantem els Segadors amb la boca petita perquè no es molesti ningú.
L’invent, com denunciava no fa massa l’Hèctor López Bofill, de voler fer un estat sense nació és inexistent entre els estats que es fan i es desfan a l’ordre internacional.
La nació, que no és res més que el conjunt de trets diferenciadors que conformen un poble, ha de ser, també, el fonament transversal, compartit i amable d’un nou patriotisme. Això no té res a veure amb què el nou estat sigui identitari sinó, precisament, amb fundar aquest estat a partir de la identitat, diversa i plural, que conforma el poble català. I aquesta identitat té uns trets que ens fan compartir un sentiment profund de pertinença. La llengua n’és un, d’aquests trets, i potser no som conscients de fins a quin punt n’és, de fonamental. Com tampoc sembla que no som conscients del perill real que corre. Per això em sap greu que triomfi el catanyolitzat “Referèndum sí o sí” sense adonar-se que l’expressió pròpia és “Referèndum tant sí com no”. Així, subtilment i callada, moren les llengües. I les nacions.

Cap comentari: