19 de juliol 2018

L'efecte Puigdemont

La presentació, dilluns, de la Crida Nacional per la República ha estat un terratrèmol polític que, per molt anunciat que fos, ha sacsejat les estructures partidistes que ens martiritzen. Som molts, cada cop més, els que hem defensat sempre que les independències només es poden guanyar des de la més estricta unitat. 
Que la Crida ha remogut les tripes dels principals partits que es disputen el tron so- biranista ho demostra l’artilleria que s’ha llençat contra la proposta des de totes bandes: que si és la refundació de CDC; que si, en l’enèssima actualització de la fórmula màgica, es demostra que separats sumem més; que si el passar displicent de les direccions dels partits... 
Hi ha una tendència generalitzada a analitzar els canvis estructurals que el sistema de partits està patint -o resistint-se a patir- en clau personalista, en clau antiga, en clau de partit i lideatge. Són els que vaticinen el tsunami sota la premisa de “l’efecte Puigdemont” sense adonar-se que, de fet, és la mateixa anàlisi que els que, a Madrid, creuen que tot el moviment cauria si n’escapçaven els lideratges. 
Els partits, sobretot, no s’han adonat encara del canvi pround del model polític que vam heretar -sisplau per força- de la falsa transició. Viuen, malgrat tots els esgarips, segrestats en el model paternalista del 78. Però la gent, el ‘poble’ que tothom reclama, ja fa temps que va entendre que els canvis profunds que s’han produït han estat impulsats des de baix, des de l’empoderament dels ciutadans, amb la política afegint-s’hi arrossegant els peus, en paraules d’un ínclit processista. 
L’efecte Puigdemont, al meu entendre, no existeix en el sentit tradicional de lideratge carismàtic amb fervents seguidors, sinó que la intel·ligència política del MHP ha estat precisament adonar-se d’aquests canvis essencials. La república de ciutadans lliures ha arribat abans que les estructures d’estat que li’n donaran forma. 
És en aquest sentit, doncs, que jo entenc la Crida Nacional: l’evolució republicana i directament política de la força ciutadana que ANC i Òmnium han anat acumulant. Hi ha la consicència que l’activisme estricte ha tocat sostre -d’aquí potser aquest cert desencís- i que, ara ja irrenunciablement, ens calen eines polítiques per construir definitivament la República. Amb els partits, si volen. O sense.

05 de juliol 2018

La nosa

No sé si els fa justícia o no, però cada vegada està més estesa la certesa que bona part de la culpa que estiguem avançant a batzegades o que, directament, no avancem, la tenen els partits polítics.
Ho vam poder veure amb tota la seva cruesa el passat 21D quan la llista unitària que ens hagués donat una majoria clara va passar a millor vida en qüestió d’hores. És clar que uns es pensaven que guanyarien de carrer i que no els calia compartir el ‘poder’, i també que la crida dels altres a la unitat podia semblar l’abraçada del boxador estabornit. I encara hi havia els que sempre prediquen unitat però que mai no els hi trobareu perquè no és prou popular o vés a saber per què. Uns pels altres, vergonyantment, van deixar guanyar l’Arrimadas.
Si, els partits, no van voler entendre el moment excepcional que vivíem, bo i més quan ja teníem gent a la presó i mig govern a l’exili, és que les dinàmiques partidistes són d’una fortalesa pètria. Si amb la restitució com a bandera davant un 155 immoral no van ni provar de posar-se d’acord, què no faran ara que ja ni comprateixen l’estratègia a seguir.
Ens ho hauran d’explicar als que hem anat a cada mobilització sense preguntar-nos de quin partit era el company que teníem al costat, als que vam posar els nostres cossos per defensar les urnes, als que vam tornar a casa capcots el 10 d’octubre sense veure néixer la República Catalana, als que no vam entendre res el 30 de gener, als...
I ara les municipals, on sí que és important quina és la llista més votada. La proposta que s’ha estès de fer primàries conjuntes amb partits i societat civil ha de ser irrenunciable. Si els partits no hi volen jugar, haurem de fer el pas la societat civil. No podem permetre’ns que, després que Espanya ens segresti els líders, ara els partits ens segrestin el procés d’independència. No hem arribat fins aquí per tornar-nos-en a casa amb les mans buides.
Soc conscient que la idea que els partits fan ara més nosa que servei pot derivar fàcilment en populismes d’argumentari superficial, que és obrir de nou la porta al feixisme. Només cal mirar C’s, el seu èxit i en quines capes socials s'hi produeix. Però han estat els partits els qui han fomentat una massa poc compromesa i manipulable per tal d’assegurar-se un tall del pastís. Finalment el monstre se’ls ha descontrolat i ara en pagarem tots les conseqüències si no ens centrem en fer el nou país que ens havíem proposat. El processisme eixamplabases no deixa de ser l'autonomisme partidista que vol conservar conselleries i direccions generals. Més que mirar-nos al mirall escocès, potser que comencem a mirar el quebequès.