26 de juliol 2019

L'iceberg

No ha passat ni un mes dels primers esgarips sobiranistes pels pactes amb el 155 a diversos ajuntaments del país, que la cosa s’ha fet gran i perilla de desbocar-se-se. Com un incendi sense control, quan estabilitzem el front se’ns escapa pels flancs. A la tristor dels pactes municipals, no vam tardar a afegir-hi la increïble baixada a l’infern autonomista sota un pacte ignominiós a la Diputació de Barcelona. Finalment, qui ho dubtava, han caigut Consells Comarcals i Mancomunitats. Un escàndol democràtic en tota regla que demostra la impunitat política i la indigència moral d’una estructura de partits que segresten la voluntat popular i on l’ostentació del poder passa per davant de la dignitat i els compromisos electorals.
Quan llegiu això no sé què haurà passat a la investidura de Pedro Sánchez, però el mal ja és fet i els dubtes que van planar al voltant de si calia facilitar-la ens demostren clarament que allò dels ajuntaments no era sinó la punta d’un immens iceberg que amenaça d’enforsar la feina feta tots aquests anys.
La vergonya de veure com els nostres representants lliuraven sense cap contrapartida l’única arma de què disposem en aquest moment, la decepció de constatar, un cop més, com el PdeCat no té cap mania de desautoritzar el president Torra, la ràbia de veure una ERC sotmesa pidolant prebendes i venent-se al millor postor. Un drama nacional que els soferts ciutadans, que ens hem afartat de sortir cada vegada que ens ho han demanat, hem de suportar amb impotència i ràbia.
Potser els partits es pensen que això els sortirà de franc, com sempre, però un dia o altre els n’haurem de passar comptes. La memòria és la nostra força.
Malauradament, un iceberg d’aquestes dimensions no és un obstacle fàcil de sortejar. O ens hi estavellem i enfosem el vaixell o el voregem i salvem els rems per quan siguem capaços d’engegar una nova travessa. Com diu sovint en Salvador Cardús, el destí segueix nítidament clar però ens han esborrat els camins per arribar-hi.
ANC i Òmnium tenen doble feina: d’una banda desparasitar-se del partidisme que se’ls ha infiltrat, i de l’altra ser capaços de bastir una estratègia cap a la independència que passi per sobre de la pusil·lanimitat dels partits. Tornen a venir temps difícils on només la unitat ens salvarà.

12 de juliol 2019

S'han acabat els somriures

No he estat mai un militant de l’antipolítica, aquella pulsió bàsica que aboca allò tan nostrat de “tots els polítics són igual”, que en desconfia per sistema i que s’abona amb fruïció a teories de la conspiració i maniobres secretes. No ho he estat mai perquè estava convençut–i segueixo estant-hi– que si bé la victòria la construirem la gent des del carrer, els partits i les institucions ens han de ser bàsics per dur el vaixell a bon port.
Dic això perquè l’espectacle que els representants de l’independentisme estan donant aquest llarg període postelectoral és d’una ignomínia ferotge, d’un servilisme feridor i d’una profunda vergonya aliena. La batalla campal que s’ha desfermat a tomb de qui controla la Diputació de Barcelona és tan indignant com simptomàtica del mal profund que pateix el nostre sistema polític i electoral. Que els esgarips sonin més amargs quan estem parlant de la gran menjadora, del lloc on amb total opacitat els partits hi col·loquen els seus quadres i velles glòries, no fa sinó demostrar que les formacions són unes gran màquines de poder amb estructures gairebé mafioses. Tenir la clau d’una caixa de 1000 milions no és poca cosa, encara que després anem dient que les diputacions són estructures regionals espanyoles i que el primer que hauríem de fer és eliminar-les en benefici de les Vegueries. La coherència, quan t’hi jugues una bona picossada, sempre és relativa.
En el fons, però, el que ensenya amb cruesa aquesta baralla per comandar les engrunes del sistema autonòmic espanyol, és que els partits han deixat de creure en la possibilitat de la independència i, per tant, tornen a la tradicional batalla, en el camp nacional, entre postconvergents i republicans. Baralla a mort que no cerca debilitar l’enemic de debò sinó eliminar el company de viatge. És tan trist i decebedor que n’hi ha per engegar-ho tot a dida.
La gent, tanmateix, segueix al peu del canó, a Estrasburg, als carrers, segurament amb el somriure glaçat però amb el convenciment intacte.
Farien bé els partits de prendre’n nota. No es pot abusar de la generositat de la gent eternament i esperar que no passi res. Com a poble hem demostrar que som capaços de grans coses, de sobreposar-nos a les més grans dificultats. Quatre botiflers que es desdiuen de les promeses no ens aturaran ara.