El neguit

Ja fa força temps que el debat sobre la independència forma part del dia a dia dels catalans. Tertúlies, seccions d’opinió, llibres, xerrades… tot un devessall de posicions, de pros i contres –més aviat de pros– que semblen acostar-nos a allò que hauria de ser una democràcia normal al segle XXI. El debat sembla gairebé “normal” si no fos per la reiterada manca d’arguments racionals a la banda dels que proposen mantenir-nos com una autonomia espanyola. Les set plagues d’Egipte o l’Apocalipsi no els compto entre els arguments racionals. Tampoc no hi hauríem de comptar les falses sortides a l’atzucac en què s’han entaforat algunes formacions. Quan el PSC diu que està a favor del dret a decidir “legal i acordat” però no vol participar a demanar-lo, ja sabem que ens enganya i, sobretot, ell sap que ho sabem. Quan el PSC fa veure que proposa una tercera via federalista que ningú no delimita però que ràpidament és desmentida des de l’esperança andalusa del PSOE, ells saben que el joc d’amagar-se rere subterfugis no pot durar gaire més. Sentia fa poc en Balmon confessant que el resultat del consell “nacional” del PSC havia servit per consolidar la posició electoral. És exactament això. Al PSC li bufa el país i, feta l’anàlisi política de la situació electoral on es troba, ha decidit apuntar-se on li sembla que pot collir més vots. Segle XIX pur!

El debat, tanmateix, s’ha posicionat erròniament pel que fa al missatge de la por. La dicotomia independència o quedar-nos com estem és absolutament falsa, com podem comprovar cada dia. És impossible, a aquestes alçades del procés, quedar-nos com estàvem. I aquesta ha de ser la por, i no les malvestats que ens cauran a sobre si gosem votar la nostra independència política. Espanya està convençuda que, després de 30 anys, ja ha purgat prou els pecats del franquisme i ha emprès el camí de la recentralització més rància desfent un camí que la transició va ancetar. Si el procés fracassa, la represàlia serà altre cop històrica i, aquest cop, potser definitiva. Espanya és cada dia més la Castella del XVIII que havia d’esborrar-nos. Recordo l’escriptor Gonzalo Torrente Ballester al balcó de l’ajuntament de Salamanca etzibant als manifestants “no renuncieis a lo que os pertenece por derecho de conquista”, referint-se als papers catalans incautats pel franquisme. Aquesta és la seva visió d’un estat plurinacional. Encara, l’alcalde salmantí, va afegir-hi “al enemigo, ni agua” i, amb tota la dolenteria, concloïa, “y si está en el desierto, polvorones!.”

Aquesta ha de ser la nostra por. Tenir clar que, com penjava dels murs de la Cardona assetjada, ja només podem ser nacionalment “lliures o morts!”.

Ara va i n'hi diuen moderació!

No és accidental que la Vanguardia es despengi precisament ara amb un editorial reclamant-nos “moderació”. Aquest braç armat de l’unionisme no dispara sense haver apuntat prèviament un objectiu clar. Tot i que, aquesta crònica, serà l’enèsima salva que els llencem des de totes bandes -algunes de memorables-, deixeu-me posar-hi el meu pessic de sal. 

A veure si ens entenem. La cosa és ben senzilla: una majoria clara, presumptament, de catalans, volem esdevenir un estat independent. No sé si som majoria silenciosa o cridanera, si som moderats o radicals, si de dretes o d’esquerres... o tot alhora. No volem seguir encaixats a Espanya, ni amb terceres vies ni amb quartes. No per res, eh. Tan sols és que volem fer camí sense que ningú decideixi per nosaltres. 

Oi que no costa tant d’entendre això? És com quan una relació s’ha acabat, o quan els fills decideixen marxar de casa. Què farem, els lligarem a la pota de la taula per evitar-ho? Doncs es veu que hi ha qui pretén fer exactament això amb els catalans: evitar sigui com sigui que decidim per nosaltres mateixos, impedir que marxem de l’estat espanyol. Ah, i a sobre es diuen moderats!

La manca d’arguments dels qui defensen que seguim depenent d’Espanya ha estat a bastament exposada. De tant en tant, però, treuen del barret un nou tòtem que enlairen a l’uníson. No és cap tòtem salvador, és clar. Només pretén crear confusió, sembrar la discòrdia, estendre la por. Però com que se’ls veu massa el llautó i no acaben de convèncer ningú, ells vinga, duro. 

Ara li ha tocat el rebre a la “moderació”. Conscients de la moral cristiana que tots arrosseguem, han brandat aquest nou mantra carregat de simbolisme positiu i oposat als excessos, a la rauxa i a la radicalitat. I s’han quedat tan amples! Haurien de ser conscients que les paraules són armes de doble tall i no sempre saps quin és el costat més afilat. Perquè, és clar, així en abstracte sona molt bé això de ser “moderat”, però potser caldria especificar on cal ser-ho, de moderat. En l’exigència democràtica hem de ser moderats? En la condemna a la corrupció? En la defensa dels drets de les dones? En la construcció de justícia social? En l’erradicació dels feixismes? En la lluita contra la pobresa? En els drets humans, hem de ser moderats?

Ah, no, ens diran, en aquests casos cal ser radical en la seva defensa. I aleshores continuaran: només heu de ser moderats en la defensa dels drets nacionals catalans.

Ara ens entenem! Segurament perquè si diguessin “som espanyols i volem evitar per tots els mitjans que democràticametn ens desmunteu la paradeta” ningú no els faria gaire cas.

Ai, els moderats...