18 de desembre 2014

La gorra al foc

Hi ha una certa sensació adolescent en l’independentisme que ens farà patir. És aquella que et fa pensar que ets invulnerable, que res no et pot passar a tu, que les coses dolentes els passen als altres. I durant uns anys, majoritàriament, funciona i serveix per avançar en la vida amb valentia, menystenint els perills. Arriba un dia, però, que tot s’esfondra: una mort propera, un accident inesperat, un amor que s’apaga… De cop ens fem grans, i a voltes massa tard.
L’independentisme està instal·lat, d’ençà d’unes mobilitzacions gegantines, en un cofoisme de fons que ens pot dur de victòria en victòria fins a la derrota final, que diria aquell. Malgrat moltes veus que ens alerten que encara no hem guanyat res, que encara ens falten no sé quants milers d’indecisos per convèncer; malgrat que ens ho repetim a tort i dret, ho fem amb la boca petita convençuts com estem que realment ho tenim guanyat, que som majoria, que només ens cal votar.
De vegades, però, el tret no surt ni pel canó ni per la culata, sinó per on menys t’ho esperes. I aquí estem. Perplexos amb l’espectacle. Decebuts i emprenyats. Estupefactes que diu el Partal. Una de dues: o els partits mai no han treballat de veritat per la independència o no s’adonen que estan a un pas de llençar les il·lusions del país per la borda. Ens poden guanyar, cal recordar-ho, però no podem perdre per autogol. Si perdem units, podrem superar-ho; si perdem anant separats, la guerra de guerrilles actual entre sobiranistes serà una festa infantil davant el que ens espera.
I és que, què voleu que us digui, no me’n sé avenir del trist espectacle que estan donant tots plegats. Gairebé tant me fa que, al final, després de fer-se pregar, després de marejar-nos les festes, després de gallejar a veure qui és més patriota, acabin acordant alguna cosa amb sentit. Perquè quan calia demostrar alçada de mires, sentit d’estat i de moment històric, era ara. Mai no serem independents si no som capaços de generar il·lusió i confiança.
Gran decepció, doncs, d’uns partits que hem deixat viure de la sopa boba durant trenta anys sense demanar-los res. Tant costa arraconar l’electoralisme per uns mesos? Tant costa escoltar el poble, ni que sigui per una sola vegada?

04 de desembre 2014

L'hora del país

Decebedor. Aquest és l’adjectiu que més he sentit arran del míting que l’Oriol Junqueras ens va oferir el passat dimarts on tots hi esperèvem un cop d’efecte, un punt de gosadia, de valentia personal i col·lectiva. Però no va ser així. Una altra vegada les dinàmiques de partit fan perillar allò que amb tanta dificultat i esforç hem anat bastint al llarg dels anys, també els partits. Deia l’Oriol just al començament de la seva intervenció que “mai no havíem arribat tan lluny”, i és ben cert. Però també ho és que mai no havíem tingut l’oportunitat d’esguerrar-ho d’una manera tan difinitiva, precisament perquè hem arribat tan lluny.
Jo no sabria dir-vos si és més eficaç la proposta d’una única llista o la de vés a saber quantes. Potser sí que amb diferents llistes no et deixes ningú a fora, però també ho és que una llista unitària que depassi els partits, que demostri al món i a nosaltres mateixos la ferma voluntat d’esdevenir un nou estat independent, una llista així no té precedents ni models on apamar-la. Vull dir que totes les prospeccions d’una tal llista no tenen manera de mesurar l’efecte multiplicador de l’entusiasme col·lectiu, transversal i decidit. Per això la proposta del president Mas m’ha semblat que era la proposta de la gent. La d’en Junqueras és la d’ERC, la dels partits, la de qui se sap guanyador i no vol renunciar a la victòria que totes les enquestes li auguren encara que això per ara sigui inconfessable.
No s’adonen que mentre ens arrosseguen a la dialèctica de guanyadors i perdedors, en el fons hi perdem tots; que la possible victòria d’uns és tan inútil com la derrota dels altres. Per mi que encara no han entès el canvi que ha fet el país. És ceguesa política qui ara no vegi que en un procés constituent el timó és de la gent, del país, i que, finalment, els partits, per un cop, haurien d’actuar amb la generositat que sovint ens demanen. No es tracta que s’’enretirin, que es dilueixin. Es tracta de ser poble i, plegats, engegar el procés de construir un nou país. I això només es pot fer des de la immensa força col·lectiva que et dóna la unitat.
Per sort, hem arribat aquí amb una societat civil forta que d’una costellada en va fer un referèndum apoteòsic. No permetrem que ens esmicolin els somnis.