18 de desembre 2014

La gorra al foc

Hi ha una certa sensació adolescent en l’independentisme que ens farà patir. És aquella que et fa pensar que ets invulnerable, que res no et pot passar a tu, que les coses dolentes els passen als altres. I durant uns anys, majoritàriament, funciona i serveix per avançar en la vida amb valentia, menystenint els perills. Arriba un dia, però, que tot s’esfondra: una mort propera, un accident inesperat, un amor que s’apaga… De cop ens fem grans, i a voltes massa tard.
L’independentisme està instal·lat, d’ençà d’unes mobilitzacions gegantines, en un cofoisme de fons que ens pot dur de victòria en victòria fins a la derrota final, que diria aquell. Malgrat moltes veus que ens alerten que encara no hem guanyat res, que encara ens falten no sé quants milers d’indecisos per convèncer; malgrat que ens ho repetim a tort i dret, ho fem amb la boca petita convençuts com estem que realment ho tenim guanyat, que som majoria, que només ens cal votar.
De vegades, però, el tret no surt ni pel canó ni per la culata, sinó per on menys t’ho esperes. I aquí estem. Perplexos amb l’espectacle. Decebuts i emprenyats. Estupefactes que diu el Partal. Una de dues: o els partits mai no han treballat de veritat per la independència o no s’adonen que estan a un pas de llençar les il·lusions del país per la borda. Ens poden guanyar, cal recordar-ho, però no podem perdre per autogol. Si perdem units, podrem superar-ho; si perdem anant separats, la guerra de guerrilles actual entre sobiranistes serà una festa infantil davant el que ens espera.
I és que, què voleu que us digui, no me’n sé avenir del trist espectacle que estan donant tots plegats. Gairebé tant me fa que, al final, després de fer-se pregar, després de marejar-nos les festes, després de gallejar a veure qui és més patriota, acabin acordant alguna cosa amb sentit. Perquè quan calia demostrar alçada de mires, sentit d’estat i de moment històric, era ara. Mai no serem independents si no som capaços de generar il·lusió i confiança.
Gran decepció, doncs, d’uns partits que hem deixat viure de la sopa boba durant trenta anys sense demanar-los res. Tant costa arraconar l’electoralisme per uns mesos? Tant costa escoltar el poble, ni que sigui per una sola vegada?

Cap comentari: