28 de desembre 2017

Alegries i decepcions

Aquestes eleccions ho hem tornat a fer. En una situació d’inferioritat manifesta, amb candidats a la presó o a l’exili, amb repressió als carrers, amb una manca preocupant de llibertat d’expressió, amb una participació del 82% (ai la minoria silenciosa!), amb la Generalitat ocupada, amb el buit informatiu... Amb tot en contra, l’independentisme ha aconseguit una victòria històrica que demostra, un cop més, la solidesa de la república i el convenciment profund dels catalans que el trencament amb Espanya és irreversible. Malgrat els gravíssims intents d’instil·lar l’odi, de prohibir llaços i colors, de mentir impunement, d’amenaçar i controlar. Malgrat tot, el triomf republicà és incontestable, històric, i el món ho ha vist. Ara toca reprendre el camí, amb generositat i cautela. Com va dir Fabra “no ens deixem guanyar pel cansament ni per la impaciència ni pel derrotisme”. Doncs, això.
Malgrat la immensa alegria, però, no podem tancar els ulls als obstacles que, més que mai, s’han alçat amb força aquesta campanya. D’una banda és preocupant el grau de partidisme que ha emergit de nou al bloc republicà. Ja ningú no es creu l'excusa que separats sumem més. Però és que, com ens hem cansat de repetir, aquestes no podien ser unes eleccions autonòmiques qualssevol. Havien de ser unes eleccions on només podies triar restituir el govern o el 155, i per a fer això havíem d’anar tots junts, sense personalismes, sense partidismes. Junts com som al carrer, com els músics que des del primer pres han sortit, cada dia, a tocar “El cant dels ocells”, junts com l’anhel que ens agermana. Si tothom ho veu clar, per què els partits són tan tossuts? Esperem que hàgin après la lliçó i encarem plegats els temps difícils que s’apropen. No ens podem permetre un nou espectacle negociador. Ja teníem govern, no n'hem de negociar cap de nou.
Tampoc no podem obviar un fet alarmant. Per primer cop l’unionisme no s’ha conformat a expressar el seu rebuig a la independència sinó que ha explotat l’anticatalanisme, l’embat als elements que conformen la nostra identitat compartida: la llengua, TV3, els mossos... L’odi com a proposta electoral. El "a por ellos" coma programa. És preocupant que, amb una proposta tan extrema, un de cada quatre dels nostres veïns s’hi hagi sentit còmode i hagi avalat la repressió, la presó. Ja sé que no tothom vota pels mateixos motius i que hi ha gent que ha votat unionisme amb una evident manca d'informació plural, però haurem de convenir que un altre dels mites que ha esclatat en aquestes eleccions és el de la Catalunya cohesionada, l'un sol poble. Caldrà que ens esforcem per recosir, per entendre què no hem fet bé. La república ha de ser de tots o no serà.

14 de desembre 2017

Jo ja tinc President

Com més avança la campanya electoral i els partits s’embranquen en el cos a cos, habitualment deplorable, de la confrontació, més ens adonem que l’excusa de les llistes separades no s’aguanta ni amb tota la demagògia infantiloide que li vulguin abocar.
Una rera l’altra, totes les enquestes mostren la trista realitat que els moviments, les esgarrapades, són entre els membres del mateix bloc. Allò que guanya Ciudadanos ho perd el PP; allò que guanya JuntsxCat ho perd ERC. On està la gràcia d’això no us ho sabria dir. Sembla, però, com si els partits no entenguessin que per a la gent aquest 21D serà el referèndum que Espanya no volia fer.
Fa unes quantes setmanes, quan ja s’intuia que n’hi ha que no estaven per una llista unitària, vaig alertar que això, de fet, implicava assumir la legitimitat del 155. Consentir a convertir unes eleccions il·legals convocades en plena onada repressora, sense llibertat d’expressió, amb candidats a l’exili o a la presó; acceptar de transformar-les en unes anodines eleccions autonòmiques és negar tot el que s’ha fet des de l’1-O. L’única resposta vàlida era una única llista que superés el 155 que, prenent-se les eleccions com el referèndum que pot ser, aconseguís una victòria àmplia i, amb un govern de concentració, encarés la restitució republicana amb més força si cal i esmenant els errors que s’haguessin pogut cometre.
Ara, en canvi, estem en plena voràgine demoscòpica per veure si guanya C’s, ERC o Puigdemont. Podria molt ben ser que guanyés l’ínclita Arrimadas tot i que l’unionisme quedi anys llum del sobiranisme. Patètic!
Estic convençut que l’únic vot nacionalment útil en aquestes eleccions passa per reforçar i restituir la figura del President Puigdemont i el seu govern com a senyal inequívoc del suport popular a la independència. Crec que el món no entendria que un president empès a l’exili no sigui reelegit pel poble.
Sense menystenir els companys que han optat per preservar la parròquia pròpia, sí que penso que s’han equivocat, que han volgut aconseguir una victòria que, de ser, serà pírrica. També s’equivoca el PDeCat no fent costat generós al President. Millor. Molts votarem el President i no pas el PDeCat.
No calia tant debat ni tant míting. La tria és ben fàcil: o franquisme o república.

01 de desembre 2017

I Franco no era mort

No sé si ens adonem tots plegats de la importància cabdal que l’aplicació, il·legítima i il·legal, de l’article 155 de la Constitució espanyola ha tingut en la percepció d’Espanya com un estat democràtic. No és tant els efectes reals, demolidors en termes de mantenir institucionalment Catalunya, sinó la ideologia transversal que hi dóna suport i l’esperona. Una ideologia que coneixem bé i que ens volien fer creure que va morir al llit amb el dictador, però que ara comprovem com està imbuïda en l’ideari nacional espanyol. Per això, el neofalangisme és tan transversal que pot abraçar des del PP amb els seus ultres (per cert al carrer tot i tenir sentència ferma) al PSOE català, passant per la ultradreta pija de Ciudadanos amb els Comuns mirant-s’ho displicentment.
Ara ens esgarrifem perquè hem vist claríssimament que el franquisme no havia mort i que ha retornat amb força. Un sistema autoritari que ara no afusella (de moment) però que vol tancar TV3, que prohibeix il·luminar fonts de color groc o que pot dur-te la Guàrdia Civil de matinada per un piulet. La por, la censura, l’haver d’escriure per ser llegit entre línies, torna a ser el dia a dia d’aquest país. Què en podem esperar d’un estat que troba normal regalar pilotes antidisturbis als nens? Quina mena de societat ens ofereixen? Quin país ens volen deixar quan ensorren la cultura a còpia de reclamacions d’IVA?
La maquinària que la oligarquia castellana ha greixat durant segles funciona com un rellotge, entrellaçant governs, jutges, fiscalies, policia... No acabaríem només que volguéssim apuntar els atacs que la llengua i el país han rebut tan sols aquesta darrera setmana.
Però no ens enganyem, el franquisme, el passat i el present, no és un accident històric: és l’expressió de l’ADN dominador i supremacista castellà que fa segles que s’imposa per la força, amb cruesa quan és necessari. El 155 de Felip VI no dista gaire del decret de Nova Planta de Felip V.
Per això cal tenir ben present que el 21D no ens juguem la presidència de la Generalitat. Ens juguem la subsistència com a nació. Perquè la tria, com el 1931 i tantes vegades abans, és entre disctadura i república. De tots nosaltres depèn, amb totes les nostres diferències, si permetem 40 anys més de totalitarisme i repressió o emprenem el vol.

16 de novembre 2017

Assumirem el 155?

Si en Zygmunt Bauman hagués d’escriure avui el seu “Temps líquids” basant-se en el procés d’independència català potser l’hauria titulat “Temps gasosos”, de com de pressa canvia la situació i, sobretot, l’ànim dels que el vivim amb passió. Si fa uns dies el debat més intens voltava arran de la conveniència o no d’una llista única, avui el debat se centra en si estàvem o no preparats per entomar la proclamació de la independència. No us puc assegurar, doncs, quin serà el tema que emplenarà les tertúlies radiofòniques a l’hora que llegiu això però, malgrat això, deixeu-me apuntar algunes reflexions que crec poden ajudar a entendre què ens passa.
D’entrada m’agradaria remarcar que la tossuda constància en la unitat que vam mostrar dissabte a Barcelona ens hauria de fer confiar més que trobarem la via per reprendre el camí que ara ens sembla barrat. Amb la societat civil escapçada i els partits mossegant-se, no és d’estranyar una certa desorientació però de la mateixa manera que l’eufòria hiperventilada era excessiva, el decaïment apocalíptic d’avui també ho és. Aquí, un apunt: m’importa ben poc què va dir Carme Forcadell per eludir la presó; com si va cantar el “Cara el sol” davant del fiscal! Una mica més de confiança i d’humanitat no ens faria cap mal.
És cert, però, que que hem comès un greu error: basar la nostra estratègia en el convenciment que Espanya no ens treuria els tancs, que l’Europa del s.XXI no ho permetria. Un cop assumit l’error, podíem fer altrament? Tots els savis que ara blasmen la nostra debilitat ¿haguessin acceptat desenes de morts i centenars de ferits? ¿Proposen que abandonem la república?. Sempre hem dit que totes les independències s’han fet o des de les armes o des de l’acord amb l’estat matriu. Fer-ho sense ni una cosa ni l’altra no és una tasca fàcil.
Es fa evident, doncs, que ens cal refer l’estratègia. No sé si el que cal és ampliar la base de l’independentisme, com apunten PDeCat i ERC, però és clar que avançar cap al desplegament de la república no serà ni tan fàcil ni tan ràpid com ho havíem previst. Això, tanmateix, no ha de voler dir acceptar el 155 i retornar a l’autonomisme. Aquesta és la crítica sense pal·liatius que faig a la decisió dels partits de concórrer separats als comicis il·legítims del 21D. No m’empasso allò de l’estadística que separats treurem més vots. Hi ha estudis a gust de tothom i molts ho rebaten clarament més encara quan ningú pot avaluar quina traducció en vots pot tenir l'efecte motivador de la unitat. Tanmateix, el problema no és aquest. Aquest dilema només és vàlid en unes eleccions autonòmiques i, aquestes, havíem quedat que les entomàvem però no les acceptàvem. Una llista de país -no només una llista única- que guanyi aclaparadorament el 21D és l’únic missatge que hem de donar al món. Perquè els catalans no hem de triar ni un nou Parlament ni un nou Govern. Ja tenim un Parlament i un Govern legítims que no han acabat el seu mandat. Acceptar la seva destitució il·legal és agenollar-se davant el 155. Acceptar unes eleccions autonòmiques ‘normals’ amb mig govern a l’exili i l’altra mig a la presó és la deslleialtat més gran que es pot fer al gest de valentia del 27 d’octubre. Proclamarem un nou president amb el legítim a l'exili? 
Si interessos espuris ens fan oblidar això, és que el que necessitem no és una nova estratègia sinó un nou planter de polítics a les formacions. El carrer ha demanat, ha practicat, la unitat sempre que n’ha tingut ocasió. Per què ha de ser tan difícil que els partits tornin a escoltar-se’l? Deixarem perdre l’oportunitat de mostrar-nos al món, ara que ens mira fixament, com un poble “unit, alegre i combatiu”?

01 de novembre 2017

Ara, confiança!

Com darrerament, però ara encara molt més, quan llegiu això potser el president de la República estarà empresonat o serà a l’exili (per cert, alcaldes sociovergents, tot això amb el vist-i-plau dels vostres socis de govern). La prudència, doncs, ha de guiar els nostres mots des d’ara.
Vivim en un país en què tothom era entrenador del Barça i, darrerament, ha esdevingut un conspicu polític que té les claus infal·libles per desllorigar el procés. Els grups de Whatsapp van plens de missatges anònims d’uns que ho saben tot perquè són cosins d’un amic que coneix el gendre d’un que treballa a tal conselleria o és un avançat estudiant de polítiques, que ara s’ha disparat això. Tot plegat el que provoca és el desconcert, la desconfiança i el desencís. Ves que la majoria d’aquests missatges no ens els facin al CNI!
Sí, perquè un dels errors que seguim cometent és el de menystenir el contrari, repetir que els espanyols són soques i no n’encerten ni una i que, si van maldades, Espanya no ens fallarà, dit a més amb la sornegueria del fatxenda. Certament Espanya ens ha ajudat molt però potser no perquè siguin estúpids sinó perquè el seu relat és necessàriament perdedor. L’autodeterminació de les nacions, la democràcia i el pacifisme són imbatibles. I estan del nostre costat. Posem-nos-ho al cap.
Això no vol dir que hagi de ser fàcil, ni ràpid. Lluitem contra un univers d’interessos, aquí i a Europa, que s’arrapa a un món decimonònic que es resisteix a desaparèixer. Espanya, a més, s’ha tret definitivament la màscara i ens apareix de nou amb el seu posat feixista que tant coneixem. Les lleis, per tant, a partir d’ara seran poesia.
Què podem fer doncs? Ja hem fet tots els canvis, ens acaben de marcar un gol i potser la tàctica de l’entrenador no ens fa el pes. Abaixem els braços i tornem al vestidor? Anem cadascú a la nostra? Oi que no? Doncs em voleu dir perquè dubtem ara quan ens hem vantat que no van trobar ni urnes ni paperetes? Ens han fallat fins ara? Doncs, sisplau, confiança. Només units i disciplinats tenim possibilitats de guanyar. Només amb la confiança en qui s’hi juga patrimoni i llibertat. Confiança insubornable, sense fissures, sabent que no ho sabem tot. Fer-nos dubtar és la seva única oportunitat de victòria. No els ho posem fàcil.

20 d’octubre 2017

Assenyalem-los!

El procés cap a la república catalana ha arribat a un estat d’acceleració tan vertiginós que qualsevol comentari fet un dia, l’endemà ja no val. Quan llegiu això ves a saber quants presos polítics més tindrem, quants repics d’atuells, quantes espelmades... I de pas, per cert, fer notar que de presos polítics ja fa temps que n’hi ha, començant per Arnaldo Otegui, acabant amb militants de l’esquerra independentista tot passant per Altsasu. I, malauradament, el nivell en què els ciutadans ens n’hem escandalitzat ha estat molt decebedor. Ara, que ens toca de prop, ens esclamem. És el que passa quan coves l’ou de la serp.
Però no és d’això que volia parlar, sinó de la indecència política d’una formació que mira de passar cada dia més de puntetes per tot aquest devessall d’autoritarisme. La deriva neofranquista del PP ha difuminat en certa manera l’actuació impúdica d’un Partit dels Socialistes de Catalunya que flirteja obscenament amb el feixisme històric. A risc de desaparèixer com a opció política, Iceta i companyia s’han abonat a l’Espanya única i indivisible, a una defensa immobilista i antidemocràtica de la llei on el numantisme impertinent de Pedret o el cinisme repugnant de l’Eva Granados no aconsegueixen amagar un espanyolisme caspós, decimonònic, que s’enorgulleix de no cedir espais de votació mentre el franquisme reviscolat estomaca els seus conciutadans. Per fer de PP, ja hi ha el PP o, si t’agraden cadells, el neofalangisme de Ciudadanos.
És per això que vaig trobar molt encertada la campanya “Assenyalem-los” que es va engegar des de l’entorn de la CUP. Els qui se l’agafen amb paper de fumar, sobretot si la cosa prové de la CUP, es queixaven que assenyalar és de mala educació. A mi també m’ho van ensenyar, això, però també vaig aprendre que molt pitjor és la mentida. Un càrrec públic ha de poder ser assenyalat políticament, només faltaria! 
I això ens porta finalment als pactes que a Vilafranca, i altres ciutats del país, mantenen el PSC al govern. No hi valen excuses de mal pagador: que si el municipalisme no té res a veure amb la qüestió nacional, que si no s’han oposat mai a res, que si... Mantenir el PSC als governs és abonar el cinisme i la baixesa moral de qui defensa la repressió i després aguanta la pancarta. 
El PDeCat i ERC hauran de triar: o dignes o còmplices.

05 d’octubre 2017

Ara, república

Aviat farà onze anys que vaig encetar aquesta columna amb un article titulat “I ara què?”. S’acabava de perpetrar el segon tripartit i molts independentistes vèiem allunyar-se la possibilitat d’avançar decididament cap a l’estat propi just quan els resultats n’havien estat propicis. Només onze anys després estem a punt de proclamar la República Catalana. Aquella dolça minoria ha esdevingut el clam de tot un poble. Un poble que ha vist com se li negava el dret democràtic més bàsic: el dret a votar lliurement, el dret a ser preguntat. Un poble que ha vist com s’ha pretès impedir que votés a hòsties, i no pas poques. Un poble que ha resistit pacíficament, gandhianament, ordenadament, sense ni un paper a terra, sense ni un crit violent, sense ni un insult. Un poble que ha plorat intensament de ràbia i d’emoció mentre s’abraçava mossos, bombers, tractoristes... Un poble que s’ha indignat en silenci i contenció quan li diuen que 900 ferits no són res, que només són el 0.03% dels votants, com si la violència gratuïta i feixista es mesurés en tants per cent. Un poble que és escarnit indecentment cada dia a uns mitjans de comunicació espanyols plens de mentides esfereïdores.
Un poble que és capaç de suportar tot això és un poble que té un projecte de país, que somnia un futur millor, que està bastint una nova societat. A un poble així no l’atura la Guàrdia Civil, no l’acovardeix una justícia impúdica, no el fa dedir l’amenaça militar.
Dimarts vaig veure aquest poble als carrers de tantes viles del país. Vaig veure’l indignat però content de saber-se, finalment, amo del seu destí. Mai tanta gent havia deixat tan clar quin és ara l’únic pas possible: la independència!
Han provat des del principi d’atemorir-nos, convençuts que un poble pacífic és un poble covard i submís. No són conscients de la immensa força, de la invencible força de resistir pacíficament. No han calculat com d’imbatible és la raó i la justícia.
Potser la repressió serà encara més dura, potser ens empresonaran, però saben que ja han perdut. Vam travessar el riu i, en acabar, vam cremar les barques. No hi ha marxa enrere. Hem decidit no acotar mai més el cap. Potser rebrem, però serà amb la cara ben alta. Perquè la dignitat d’una nació no es negocia.

22 de setembre 2017

Democràcia és llibertat

Tenim tants fronts oberts, a hores d’ara, quer no sé pas per on començar aquestes quatre ratlles quinzenals. Havia pensat parlar-vos d’una de les mentides que, de tant repetir-la, ha acabat fent fortuna i que, alhora, marca la fina però inesborrable línia que separa legalitat i legitimitat, democràcia i lleis.
Però deixeu-me que abans faci un petit esment –per la gravetat del que s’ha produït– al document que el neofeixisme d’esquerres ha perpetrat al diari del règim. Només la indigència moral i una mesquinesa carent de tota ètica, pot explicar que gent que se les donen d’intel·lectuals i d’esquerra (així resa el titular) siguin capaços d’acusar l’1-O d’estafa antidemocràtica. Que un mercenari de la política com l’Iceta, capaç de defensar alhora una cosa i la contrària, brami aquest insult a la intel·ligència que és el “així no!”, ho podem entendre: per tal de mantenir la cadira –com hàbilment li va etzibar el MHP no fa tant– un ha de fer de tot. Li aniria bé recordar que Roma no paga traïdors, tot i que ja sabem que aquest nou corrent del marxisme, el marxisme-grouxisme, té una concepció molt elàstica dels principis. Però n’hi ha prou en detallar fins on arriba el fàstic mirant els cinc punts que blasma la nomenklatura d’esquerra que, com és habitual darrerament, són pastats dels d’algun dels discursos del PP o de Ciudadanos contra l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació. Pot ser que el No no tingui arguments convincents?
Però anem al que volia comentar d’inici, la trampa que poc a poc ens han volgut inocular, la pretesa preeminència de la legislació sobre la voluntat popular. El més escandalós és que d’això n’intenten dir democràcia. L’imperi de la llei, que l’anomenen. Què té això a veure amb la democràcia és tot un misteri. Perquè no em voldreu fer creure que el franquisme o Corea del Nord, per posar dos exemples on l’imperi de la llei funcionava a ple rendiment, són el símbol de la democràcia a què aspiren. No, senyors, les lleis no van baixar de l’Olimp diví. Les lleis les fem els ciutadans. Les fem, les desfem, les canviem... perquè democràcia vol dir que la sobirania la té el poble. Si el 80% dels catalans decidim votar en referèndum la nostra llibertat, no hi ha cap llei que pugui impedir-nos-ho. Ei, al menys en una democràcia.

07 de setembre 2017

Hem caminat, hem marxat

Hem caminat, hem marxat, molts anys. Amb l’anhel als ulls i l’esperança al cor, amb la força i la convicció d’un poble decidit.
Hem caminat, hem marxat, en anys difícils, on tot semblava tan llunyà i feixuc que només la il·lusió ens mantenia ferms, insubornables.
Hem caminat, hem marxat, i hem omplert carrers i places de futur, d’un futur que hem anat fent gran, que hem anat fent present. Un present, indefugible, de llibertat i d’esperança que ara tenim a tocar.
Hem caminat, hem marxat, i ja només ens queda un últim pas, el pas definitiu que ens ha de dur a la independència, el pas darrer que ens obrirà les portes de bat a bat, que ens permetrà bastir el país just i lliure que tants i tants han desitjat llargament.
Hem caminat, hem marxat, des de fa més de 300 anys, per recuperar la nostra capacitat de ser tal com som. I és en aquest llarg camí on hi hem deixat tots els qui no han pogut arribar a destí. La seva memòria, el seu convenciment de recórrer un camí que no acabarien, ens ha de fer trepitjar amb més intensitat aquests darrers metres, amb la solemnitat de qui honora tots aquells que van dedicar la seva vida a llegar-nos un país encara dempeus, derrotat però no vençut.
Hem caminat, hem marxat, per deixar enrere el rancor, la mentida, l’insult i la vergonya. Però també per arraconar definitivament la por, l’autoodi, el no gosar, el peix al cove, el no ens deixaran.
Hem caminat, hem marxat, per convèncer-nos que som un poble, una nació, diversa i plural, però que comparteix els valors suprems de la llibertat, el respecte, la justícia i la pau. Uns valors que volem en els fonaments de la nova república. Uns valors que ens han fet persistir en la lluita incansable per la nostra llibertat.
Hem caminat, hem marxat, i avui ho tornem a fer, torxa en mà, i demà hi tornarem desbordant els carrers de la nostra capital. I finalment, l’1 d’octubre encara hi tornarem i les urnes sobreeixiran de vots, de voluntats, d’anhels, de somnis, d’esperances.
Hem caminat, hem marxat, i ara ja ningú no ens pot aturar. Mai uns versos no ho havien vist tan clar: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. Conscients del pes de la història podrem tornar a invocar, el pit inflat i els ulls plorosos, aquell vell crit de llibertat: “Visca la terra!”.
Perquè hem caminat. Perquè hem marxat.

17 d’agost 2017

L'escombra de la CUP

És soprenent l’escàndol que s’ha muntat arran (ara m’he fet gràcia) del cartell de campanya pel Sí que la CUP ha fet públic fa pocs dies. Des d’un cartell soviètic –allà era en Lenin en persona el qui brandava l’escombra–, la CUP et al. ha fet el que millor sap fer com a bona formació minoritària que massa sovint sembla que tingui vocació de seguir-ho sent: provocar el personal i que es parli d’ells. Això és més vell que l’anar a peu i se’m fa difícil de creure que els cadells que ara comanden el PDeCat fessin campana el dia que donaven aquesta lliçó. És clar que ves que tot plegat, la reacció sobreactuada, els esgarips, no siguin també de manual. Els polítics, els de la vella política i els de la nova, són tan previsibles!
A mi, què voleu que us digui, me la dallonses que la CUP escombri aquí o allà o que un determinat sobiranisme s’hi emprenyi o li rigui les gràcies (com si no tinguéssim altra feina!). El que realment em preocupa és que seguim fent el de sempre i, amb això, no sé si en tindrem prou l’1-O.
Perquè, en el fons, el que ha fet la CUP és fer un cartell per a la seva parròquia. És un cartell per a ells. Algú es creu que amb aquest tipus de cartell d’autoconsum farem un nou votant pel Sí? Ja m’esgarrifo pensant en la campanya de les altres forces independentistes quan la formació amb els dissenys més frescos només ha estat capaç de perpetrar això.
I el que val per als partits, tots, també val per a la societat civil. Fem campanyes per als ja convençuts, actes plens de convençuts, mobilitzacions (necessàries, eh!) pels convençuts, ens argumentem a sobre entre els convençuts... L’onanisme mai no ha estat més que un sucedani. En política no és diferent. Si no comencem a pensar en els que dubten, si no mirem d’arribar-hi, de trobar-los, d’nteressar-nos pels seus neguits, l’1-O serem els que som. Ei, que potser ja en tenim prou. Però mai no és sobrer arribar a la independència amb una immensa majoria de ciutadans convençuts. Més que res perquè la feina no s’acaba l’1-O. La tasca gegantina, la feina que necessitarà moral alta i convenciment, començarà el dia 2. I això també ho hem d’explicar bé: farem una república fantàstica, però no serà fàcil i, per fer-la amb garanties, necessitem tothom.

07 d’agost 2017

Els dubtes

Un cop ha quedat clar que, sigui fent el referèndum o tirant pel dret, l’únic destí possible del poble català és la construcció d’una república independent. Un cop arreu s’han fet càrrec que el desenllaç és inajornable i unívoc. Un cop tenim tots clar, cristal·lí, que només hi ha una sortida possible per resoldre un ‘conflicte’ històric que, finalment, ha tornat a ser majoritari. Un cop, en definitiva, assumit que el poble català no renunciarà a recuperar la seva llibertat i independència, l’estat que li va ser arrabassat per la força fa més de 300 anys. Un cop acceptat tot això, ara resulta que als indecisos només els queden per esvair els dubtes.
I, pel que es veu, aquest és, juntament amb la por, el darrer intent de l’unionisme per provar de fer forat a aquesta massa difusa que ningú ha vist realment, però que ens volen vendre immensa. Vist que la por no els funcionarà –perquè la por mai no funciona a llarg termini– sembrar dubtes és una tàctica, antiga, però efectiva i, sobretot, no tant internacionalment reprovable com l’amenaça de la força.
Tanmateix, que els dubtes puguin funcionar també indica que no hem estat capaços, des de l’independentisme, de mostrar un convenciment a prova de desànim. És evident que el tsunami d’arguments, de llibres, d’estudis, d’informes... que avalen la viabilitat absoluta d’una Catalunya independent, no són prou per convèncer els qui en dubten. Que Espanya no ens ho posarà fàcil, un cop proclamada la república, és una evidència que, donada la història espanyola, no permet augurar una entesa ràpida. Ara, que això sigui suficient per acollonir-nos, és d’una manca de convenciment insultant. Que potser ho té clar l’emprenedor que engega una empresa? Que potser no té dubtes l’acabada de divorciar? Que potser no ho té difícil la filla que s’emancipa? No hi ha res fàcil, però quan tens clar que els beneficis, si més no a mitjà termini, són infinitament més grans que les pors, no hi ha dubte que et pugui tenallar.
La gent, sovint, justifica la por amb preguntes innocents, que no es farien en d’altres casos. On pagarem els impostos? Al banc, com sempre. Qui ens pagarà les jubilacions? Els treballadors en actiu, com sempre. Com pagarem un Estat? Com el paguem ja ara, com sempre. I així podríem anar responent. Perquè la clau no són les respostes, si no l’empenta i la il·lusió.
I d’això, no ens en manca.

20 de juliol 2017

La mirada

El nacionalisme, de no haver estat per nazis i serbis, tindria avui tan bona premsa com el concepte ‘família’. No en va, des que el món s’organitza en comunitats més grans que la pròpia població, el sentit de nació, de pertinença a una comunitat que comparteix uns anhels comuns, ha estat el patró amb que han crescut els pobles. Avui, quan s’etziba el nacionalisme com a pecat original de tots els mals, generalment es fa per malparlar del dels altres sense reconèixer el propi. Ningú no dubta, sense haver d’anar a la plaça Colon madrilenya, que l’espanyol és un dels nacionalismes més elaborats del planeta. Aquest, el de la ‘rojigualda’ desproporcionada, no és però el que ens ha impregnat al llarg dels segles. El que ens ha fet mal és aquell nacionalisme silenciós, que de tant quotidià ens sembla normal. El ‘nacionalisme banal’ que en Michael Billig va descriure meticulosament al seu llibre homònim. Guillem d’Efak, el poeta i cantautor guineano-català, no ho podia deixar més clar: “Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.”
El nacionalisme silenciós, aquest ànima externa, ens fa estrafer la mirada. No estem acostumats a veure’ns amb els nostres propis ulls i ho fem amb els de la pàtria imposada. Això ho veiem cada dia als diaris, a les televisions o als portals web. Llevat de comptades excepcions, el marc mental en què ens movem, fins i tot els independentistes, és un marc espanyol. Per això estem tot el dia pendents de què diuen o què deixen de dir. És clar que en el moment en què estem és important estar a l’aguait de què fa el govern espanyol, però el nostre marc mental, la nostra mirada al món, ens delata quan sabem d’un accident a Valdepeñas però no d’un a Perpinyà.
L’independentisme, imbuït d’aquesta mirada esbiaixada, ha estat fins avui exclusivament reactiu, tan a l’hora de témer Espanya, com a l’hora de fotre-se’n. Ens cal començar a veure el món des del nostre propi projecte de comunitat nacional. Si nosaltres tenim clar el nostre futur, el que volem, ni l’estat espanyol ni ningú altre no hi podrà fer res perquè la força d’un poble convençut és imparable. Però ens cal aquesta força de saber-se país, sense tremolors de cames, sense dubtes pusil·lànimes, sense resignació a un fat que no és. Deixem d'excusar-nos amb el passat i encarem la mirada al futur que volem construir.

07 de juliol 2017

L'esperit del 4 de juliol

Ves per on, ara ja tindrem una nova data a compartir amb els americans. Aquest 4 de juliol, de la mateixa manera que ells ho van fer fa més de 200 anys –i, per cert, encara ho celebren– el poble català també ha decidit, també ha mostrat al món, que quan les lleis són injustes només és lícit revoltar-s’hi. Això sí, d’aquella manera tranquil·la, reposada però tenaç, que gastem els catalans quan ens posem dramàtics. N’hi va haver un que ens va etzibar que sovint ens perd l’estètica; jo hi afegiria que, darrerament, és l’èpica la que ens perd.
Vulgues que no, entre jornades històriques i moments èpics, hem anat fent un camí al que pocs auguraven el final feliç que ara veiem a tocar. Tot i els esgarips espanyols, les camises esquinçades, la legió i la cabra, aquí hem recuperat la vella dita “d’afarta’m i diga’m moro” (això, ara, deu ser políticament incorrecte!) i, davant la negativa a seure i negociar, el nostre govern, del que hem dubtat més que Sant Tomàs, ha anat fent via i ara ens trobem, ineludiblement, davant el punt on els camins se separen definitivament. El moment precís on ens caldrà decidir una cosa tan senzilla com si volem tornar a ser lliures o preferim seguir sent súbdits d’un estat que, des de fa 300 anys, ha provat d’eliminar-nos com a poble.
L’anunci d’aquest nostre 4 de juliol no és poca cosa: hem fet saber que promulgarem una llei que depassa la legislació espanyola. Potser és el primer acte efectiu de sobirania plena i, en canvi, ho estem vivint amb la normalitat que també viurem la proclamació de la independència. Perquè res no és tan dramàtic com ens volen fer creure si fem les coses bé, “com sempre”.
Si haig de ser-vos franc, però, encara avui hi ha una cosa que m’estora d’aquest nostre accidentat camí. I és que em sembla increïble la dificultat que té un poble, en ple segle XXI, per arribar a la seva llibertat nacional de manera pacífica i raonada. Com pretenem fer un món millor si una cosa tan senzilla com el dret a l’autodeterminació és bescantat dia sí dia també?
No podem tampoc oblidar que el poètic viatge a Ítaca, glossat repetidament amb aquella aurèola mística, va ser tota una odissea. Prop de 3000 anys després, Ítaca segueix valent una odissea.

22 de juny 2017

Arguments o propaganda

Una de les dites clàssiques de l’Isaac Asimov és aquella que diu que ‘Per convèncer, amb la veritat no n’hi ha prou.’ És un d’aquells aforismes, ara tan de moda per omplir perfils de Facebook o Instagram, que tothom entoma sense parar-hi massa esment acostumats com estem a la frase enginyosa, a l’autoajuda de consum.
Tanmateix, si hi ha una situació on aquesta dita ens la podem aplicar al peu de la lletra, és en la manera com l’independentisme ha estat fent ‘campanya’ tots aquests anys. Si bé és cert que, fa uns anys, la majoria del catalanisme no era independentista, no era pas per manca de convenciment nacional sinó perquè ni els partits majoritaris ni l’exalçat seny català la veien possible. Era allò que ens sentíem a dir sovint els pocs sobiranistes que picàvem pedra: “a mi ja m’agradaria, ja!” acompanyat d’una arronsada d’espatlles resignada. La tasca de l’independentisme ha estat, durant molts anys, la de fer veure la veritat als convençuts, la de fer creure que la possibilitat era real, que teníem centenars de motius, milers de raons. Llibres, conferències, trobades, articles, i un llarg etcètera de formes diverses han servit per aixecar aquest poble submís i fer-lo creure en les seves pròpies forces. Això sí que ha estat un “sí que es pot”!
Un cop convençuts els escèptics, ens adonem amb estupor que encara hi ha boi mig país que no sap res de la lluita desigual d’aquest país. Gent que viu al nostre voltant però que mai no mira TV3, que no llegeix diaris, que mai no ha comprat un llibre sobre la independència, que no ve a les xerrades... Gent que amb la veritat i prou no convencerem perquè la veritat que compta és la que estàs preparat per assumir. Per això hi ha qui ‘creu’ en l’homeopatia, en les flors de Bach o en la plurinacionalitat d’un estat federal.
El 27S vam guanyar folgadament perquè som més, no perquè convencéssim. Vam predicar la veritat als fidels. Ara, no podem refiar-nos només d’ells, hem de convèncer els ‘infidels’, els descreguts, els qui encara no saben com de beneficiats en sortiran amb la república catalana. I per fer això no n’hi ha prou amb predicar la veritat. Cal fer, dels arguments, propaganda. Cal vendre Fairy a qui només renta amb aigua. Un cop l’hagin provat, ‘a mi no me lo quite!”.

08 de juny 2017

La campanya

Quan llegiu aquestes ratlles molt possiblement ja sabrem data i pregunta del referèndum d’autodeterminació que fa anys que maldem per celebrar. Serà una bona notícia, doblement. D’una banda, pel fet que s’hauran acabat les especulacions i sabrem definitivament amb què i, sobretot, amb qui podrem comptar per defensar la dignitat d’aquest poble. Aquest qui és, precisament, el segon motiu d’alegria. No perquè ara pensi que comuns –siguin colauistes, fatxinistes o el que sigui– deixaran de mantenir aquest posar-se de perfil en tot el que fa referència a un referèndum unilateral ( i doncs, com l’hem de fer sinó), sinó perquè s’haurà acabat definitivament aquest interminable període a què ens hem deixat abocar en què hem perdut l’esma discutint el com en lloc de dibuixar el què.
Hi ha dues menes d’unionisme, el que proclama visques a Espanya tot colpejant-se el pit i el que sota mil i un subterfugis ens nega el dret a ser subjecte polític, el que ens continua volent súbdits. Aquest darrer, que ja va propiciar la giragonsa de pregunta del 9N, malda per eternitzar una situació de descontent de la que n’han tret un gran profit. Per això ens han tingut mesos discutint el dret a referendar-nos: que si pactat, que si Comissió de Venècia, que si acordat, que si negociat, que si...
De fet, aquest conservadurisme disfressat d’esquerra radical, ha acabat fent el mateix el patètic paper que fa Miquel Iceta i bona part del PSC. Això sí, amb bones paraules.
S’ha acabat doncs parlar del referèndum. És hora que parlem de la independència, que comencem la veritable campanya que ingènuament hem abandonat. És hora que comencem a dissenyar la campanya que ens ha de dur a la victòria. Una campanya que hauria de superar el bonisme, el llirialamanisme i l’endogàmia. Hem de començar a pensar –espero que ANC i Òmnium ho tinguin clar– que la campanya no pot centrar-se en refermar els convençuts, sinó en detectar els sectors febles, tant perquè mai no hi ha arribat plenament el missatge independentista, com perquè siguin propicis a caure en la por que, ja hi podeu posar de peus, Espanya mirarà de provocar tan bon punt assumeixi la consulta com a inevitable. La independència és l’única alternativa viable realment transformadora. Fem-la possible entre tots.

25 de maig 2017

Refrèndum i NBA

Quan un poble ha estat masegat durant segles; quan s’han abraonat contra els seus símbols, la seva llengua i la seva pròpia existència com el nacionalisme espanyol ha fet amb nosaltres secularment; quan això passa durant 300 anys, no és d’estranyar que aquesta nació, que ja fa prou en subsistir, desenvolupi un sentit tràgic de país, un íntim convenciment de desolació, d’inevitabilitat del desastre. Això ens ha fet un poble caut i poruc –no pas covard–, com gat amb aigua tèbia, que defuig el conflicte convençut de la derrota fins i tot quan ho té tot per guanyar.
Amb aquest historial al darrere no ens ha de sorprendre que el procés cap a la independència ens l’hàgim pres com un camp de mines, una cursa d’obstacles que, massa vegades, ens posem nosaltres mateixos. Un cursa d’obstacles on recol·loquem la tanca quan tot just l’hem acabat de saltar.
Quan vols exterminar un poble, sovint n’hi ha prou amb arrabassar-li l’autoestima. Ho saben bé tots els qui han provat d’anorrear la nostra llengua. Sense autoestima una nació no existeix en ella mateixa, és prescindible, invisible. Per això insistim tant en fer-nos estimar, en cercar incasablement l’aquiescència del món. Els catalans no en tenim prou a guanyar, necessitem tres o quatre victòries per creure-hi. Com en una final de l’NBA. Per això, ara, tornarem a preguntar-nos si volem ser. Una nova tanca que ens caldrà saltar. Com si no haguéssim guanyat a les Consultes, a les manifestacions, a la Via, el 9N o, sobretot, el 27S. Ara tornarem a guanyar però haurem de tornar a guanyar les Constituents, i després la Constitució, i... Quants cops haurem de guanyar perquè ens convencem de la victòria? No hi ha cap altra nació al món que a cada consulta es qüestioni el seu propi ser, el seu dret a existir. Ens acusen de ploramiques però el que som és una nació d’insegurs, de vegades pusil·lànime, que mira més enfora que endins.
També som una nació amb un potencial esfereïdor, amb unes capacitats envejables. Deixem, doncs, de mirar a ponent, d’estar pendents d’ells, i comencem la travessia amb plena consciència de fer un viatge que no té retorn, sense mirar enrere, sense recança. Segurament haurem de tornar a lluitar, de tornar a sofrir, però que sigui el darrer cop que hàgim de tornar a vèncer.

11 de maig 2017

Urnes i missals

Que Espanya no podria estar-se de mostrar la seva pulsió autoritària, ja ho sabíem de fa temps. De fet, ha resultat un ajut inestimable per obrir els ulls als qui encara tenien esperances que “una altra Espanya era possible”. La baixíssima qualitat democràtica que demostrava el règim sorgit de les renúncies del 78, també feia temps que ensenyava la poteta sota la porta. Si no fos que els ciutadans tenim una memòria piscícola, recordaríem que no fa gaires anys era un ministre socialista, de nom Corcuera, que proposava esbotzar portes al menor símptoma de dissidència. Els anys han passat i ara en lloc d’esbotzar portes hi ha fiscals que ho ‘afinen’, però l’essència és la mateixa: la concepció, sense diferències substancials hi hagi qui hi hagi al govern, que l’Estat els pertany.
Em direu que aquesta concepció, absolutista i decimonònica, fa riure a ple segle XXI, però ells són “inasequibles al desaliento”, en llenguatge joseantonià, que és el que els motiva.
I si no ja em direu com hem de qualificar que tot un govern ‘democràtic’ d’un estat europeu al segle XXI gosi amenaçar el govern català perquè pretén comprar urnes. No només el govern, sinó els empresaris que n’hi venguin! Es-pec-ta-cu-lar! No és ja que tota la legislació vigent empara la compra, com han fet altres ‘comunidades’, ni tan sols que jutgin intencions, com si les urnes només poguessin servir per fer un referèndum. El fet és simbòlic i ara absolutament real: ens volen prohibir les urnes. Heus aquí sintetitzat el fonament del conflicte. Prohibir les urnes és prohibir l’expressió de la voluntat popular. La sublimació moral d’una Espanya en decadència total.
És clar que no és que nosaltres no tinguem cadàvers a l’armari. Tindrem molta feina a fer net de mossens i mares superiores, per molts missals que tinguin a la biblioteca. La gran diferència, i alhora la gran esperança, és que nosaltres en tenim la plena convicció. La revolució dels somriures, l’esclat ciutadà que ens durà a la república catalana, no s’entén sense una autoexigència insubornable a bastir un país modèlic. Si no pot ser en els comportaments (el calvinisme mai no ha fet forat a casa nostra), ho haurà de ser en l’exigència ciutadana i en allò que els anglosaxon en diuen “accountability”. I en això estem.

27 d’abril 2017

És morta la socialdemocràcia?

Ja us avanço, per no generar falses expectatives, que no ho sé pas, però sí que em sembla evident que alguna cosa ha d’haver passat quan un corrent político-social, que fins no fa gaire senyorejava el debat ideològic occidental, s’ha vist arraconat boi a la residualitat parlamentària arreu d’Europa.
La socialdemocràcia, personificada en el malaguanyat Olof Palme, concentrava el triomf definitiu de la civilització, de les aspiracions de construir una societat més justa i igualitària que pogués ser acceptada per tothom. Va ser un cupatge, que diríem ara, de liberalisme econòmic i drets socials. Una fórmula d’èxit immediat que podia assumir tant el capitalisme voraç com l’esquerra que maldava per assegurar les conquestes socials que tant d’esforç i lluites havien costat.
El perquè s’ha torçat una organització social que generava gran consens, podem atribuir-ho a diferents causes. D’una banda, qualsevol model social, malauradament, examina el seu èxit en el benestar econòmic que és capaç de generar. Fins l’arribada de la crisi ningú no discutia la bondat d’aquesta fórmula. La crisi, atiada probablement pels qui no en tenen mai prou, ha fet forat especialment en les classes més vulnerables mentre les elits, tant polítiques com econòmiques, continuaven enriquint-se a no dir. Ha estat una crisi sistèmica? O potser és que s’ha abusat del sistema? La gent, al carrer, no està però per aquestes polideses. Un dels fracassos del món occidental és que valorem l’èxit, la felicitat, a partir de la nòmina que ens ingressen a fi de mes, els que en tenen.
Tampoc l’educació no ha donat els resultats que esperàvem. I no és només un problema nostre. El bonisme innocent del sistema educatiu occidental, ha creat unes generacions de ciutadans menys formats del que ens creiem i més valents a l’hora de reclamar uns drets que no han caigut del cel. Quan les coses es torcen, tot un estol de ciutadans estan disposats a creure en la demagògia populista, tant a la dreta com a l’esquerra, que els promet miracles impossibles. Si l’esclat dels populismes és perillós, la decepció pel seu fracàs pot ser catastròfica socialment. La globalització ha facilitat que tothom s’espolsi la culpa. L’estat ja no és el responsable. Ningú ja no ho és, sembla.
Ens caldrà tornar a tenir el control, a reconquerir espais de llibertat que ja havíem guanyat. Guanyarem si no ens abandonem a remeis massa fàcils.

13 d’abril 2017

En prenen el pèl

El món de la política, en especial el de les formacions polítiques, ja sabem que viu en un univers paral·lel on tot és i no és alhora; on una cosa és un dia blanca per l’endemà ser negra, o a l’inrevés; on les promeses i compromisos tenen el mateix valor que el suport a l’entrenador en hores baixes. És això que ara han volgut batejar com a post-veritat i que abans anomenàvem sense recança ‘mentida podrida’.
També és cert que mai com en aquests temps mal·leables que ens ha tocat de viure, la imatge, el missatge curt, espasmòdic, graciós, complaent, no havia tingut tant de predicament. Les ideologies es basteixen en brainstormings de caps de comunicació; els programes i campanyes electorals, després d’un estudi de marca fet per una companyia de publicitat, a poder ser internacional; les llistes electorals surten d’un càsting mediàtic –ara en diuen eufemísticament primàries– on qui la diu més grossa passa a la final. Es tracta, simplement, de vendre el missatge, de dir amb elegància allò que la gent vol sentir. Per això la profunditat intel·lectual i política ja no és un requisit, si no ser un bon comunicador. Que li ho expliquin a l’Albert Rivera que d’haver-se dit Zacarías, no seria pas líder de res.
Sovint, però, mantenir aquesta ficció permanent obliga a contorsions sorprenents, a la demagògia barroera o al populisme reciclat. Fixem-nos com la ‘nova política’, sigui lila o taronja, neda en l’ambigüitat en temes cabdals. Definir-se, en aquets casos, és perdre clientela i, si has nascut per ser un catch-all i arribar al poder a tota costa, no pots permetre’t perdre ni un vot. Total, després ningú no es fixa en les promeses que has deixat pel camí.
Malgrat tot, de vegades no podem deixar d’admirar el desvergonyiment de qui et pren el pèl tot lloant-te la cabellera. I si no, què me’n dieu de la pensada que han tingut els Comuns per no haver-se de mullar en el tema nacional: ara volen fer una república catalana dins la monarquia espanyola, això sí, plurinacional. Vajats miracle, que diria el repudiat. El més bo és que, encara que us en feu creus, n’hi ha que s’empassaran la immensa bola. Una bola feta, contra la gent, amb igual dosi de prepotència, de dogmatisme, d’ambició desmesurada i de manca d’escrúpols. Tota una demostració de “nova política”.

30 de març 2017

Revenja

El sobiranisme, de fa anys, s’ha esforçat fins a extrems de no dir a donar arguments sòlids i contrastats de les bondats, dels beneficis i de la conveniència de constituir-nos en una república independent. Ningú mínimament informat n’ha quedat al marge i, si fos exclusivament pels arguments, la independència seria un fet a què difícilment hi pot haver oposició racional. És clar que hi ha conciutadans que se senten profundament espanyols, per origen, per llengua, per sentiment nacional, però és que la nostra independència no va de sentiments, sinó de subsistència estructural. Vull dir que malgrat que se sentin profundament espanyols, els toca patir com qualsevol altre català el menysteniment constant a què ens té acostumats l’estat espanyol. Han de pagar peatges igualment, patir retards a rodalies, aguantar llistes d’espera a la sanitat i un llarguíssim etcètera de greuges acumulats decenni rere decenni. I tot això, tot i sentir-se espanyols, només pel fet de ser ciutadans de Catalunya.
Tot això, a més, amb aquella fatxenderia marmòria pròpia de conqueridors vinguts a menys que, si no fos que la patim, faria pixar de riure. Què me’n dieu, si no, del mega anunci que aquesta setmana ens ha vingut a fer l’amo en forma d’allau d’inversions però que són les mateixes promeses que ja va fer l’ex-ministre José Blanco el 2008: prop de 4.000 milions per rodalies que havien d’haver estat invertits el 2015 i dels quals només s’ha executat un 10%. Tampoc no van complir l’acord entre Santi Vila i Ana Pastor, que preveia 306 milions abans del juliol del 2016 i del qual només se n’ha executat el 4,2%. No em direu que aquest paio no és bo de nassos!
Tot plegat no fa sinó corroborar la sensació que molts catalans hem anat interioritzant: Espanya se’ns pixa a la boca i diu que plou. Ara, per si no en teniu prou, l’argument definitiu el va esbossar l’altre dia el president Puigdemont. I no és altre que el de la por. Però no la por als tancs, a no cobrar les pensions o a quedar vagant per l’espai sideral, si no la por a què quedaria d’aquest país si no guanyem, si no ens n’anem. L’Espanya de l’orgull, de la “hidalguía”, de l’afront a l’honor, aquesta Espanya de revenja no deixarà pedra sobre pedra si no som capaços de guanyar la independència. Quedem avisats.

16 de març 2017

L'hora de girar full


Aquests darrers dies han estat especialment intensos i, sobretot, reveladors. Reveladors del que poden esperar, els qui encara n’esperessin res, d’aquesta Espanya construïda a cop de pronunciaments. Si encara queden innocents que creuen que una via acordada és possible, que es llegeixin, sisplau, les sentències, les declaracions i homenatges al general Batet (Rosa Díez dixit). La innocència es va perdre el primer dia que Espanya va decidir que no podíem existir com a nació. I no prenguem per candidesa la pretesa apel·lació al diàleg de les formacions que encara defensen una solució acordada. Defensen el pacte els qui no el volen, els qui saben de la seva impossibilitat, els qui refien que el pas del temps girarà els vents de la història que ens empenyen a finals heroics.
Però també és hora de deixar de mirar a ponent. Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo: una república catalana només es pot edificar des de l’autocentrament, des de la construcció d’un marc de referències propi. No n’hi ha prou en cridar que som una nació. Cal exercir-ne. És el “van o venen” de què us parlava fa unes setmanes. És el deixar d’estar pendents de què diuen a Madrid, de què fan o deixen de fer, de si ens “deixaran fer” o no vés a saber què. Madrid, Espanya, és el passat ja. D’aquí uns mesos estrenarem una república catalana i ens dotarem del nostre propi marc legal, polític i cultural. Haurem de començar a deixar d’estar pendents del “Sálvame” de torn. No perquè el programa no sigui interessant, sinó perquè parlarà d’un marc de relacions que ja no serà el nostre, de la mateixa manera que no estem pendents d’excel·lents programes de la TF1 o la BBC.
Molts catalans s’han indignat aquests dies amb les sentències al MHP Mas i les conselleres Rigau i Ortega. Però des de la nostra òptica, hauríem de dir, com diu sempre un gran amic, “i què!”. I és ben cert. Què més dona el que decideixin uns tribunals polititzats que d’aquí a poc ens seran forasters? El president Puigdemont la va clavar: aquestes condemnes les indultarà aviat el poble. Per tant, l’important a partir d’ara és el que fem nosaltres. Deixem de fixar-nos en el que faci l’estat espanyol. Girem full definitivament. Si nosaltres no defallim, si en fem sis, ja poden venir al darrere amb un flabiol sonant.

02 de març 2017

Van o venen*

Tot el peix ja està venut. Ens entestem, encara, a voler convèncer els qui no volen ser convençuts. A hores d’ara, qui és susceptible de canviar la seva posició davant la independència d’aquest país per mor de nous arguments, ja els ha sentit tots i difícilment n’hi aportarem de nous. Hi guanyaríem més concentrant-nos a generar confiança, a fer entendre que no hi ha marxa enrere, que, passi el que passi, res no tornarà a ser com abans. Per això se’m fa difícil d’entendre la nova campanya de l’ANC per convèncer espanyols residents a Catalunya de les bondats de la república catalana. El fiasco comunicatiu de la Gigaenquesta ens hauria d’haver fet veure que l’Encarni, que diu el Dedéu, no vol ser convençuda i menys encara ser tractada com si fos curta de gambals. Aquesta mena d’argumentaris condescendents són, al meu entendre, contraproduents. Als espanyols, si de cas, els hem de parlar amb claredat. I amb respecte. Les nostres giragonses dialèctiques semblen voler amagar la por, aquesta por que es mastega en veu baixa i que ens fa, encara, subsidiaris. O pitjor: si no és la por, és manca d’autocentrament.
Perquè, obsedits en fer la independència, ens estem oblidant de refer la nació. Una nació, que és, però que sovint no exerceix. Alguns no volem la independència només per canviar des de quina gestoria es gestionen els nostres interessos més peremptoris, sinó per reconstruir un imaginari col·lectiu que ens faci realment mereixedors de dir-nos nació. I això va més enllà de redreçar la crítica situació de la llengua, cada dia més impregnada de mots i, sobretot, d’estructures forasteres. Això va de pensar-se des d’un mateix, de parlar de tu com a individu amb entitat pròpia i no com un apèndix d’allò altre. La majoria de televisions –TV3 la primera–, gairebé tots els diaris, la majoria de digitals, tots hauran de fer un esforç per autocentrar-se i entendre que U2 va a Madrid, no ve a Madrid. De la mateixa manera que va a París i no hi ve pas. Fins que no assumim això, potser serem república però ens caldrà encara apuntalar la nació.
* Amb el permís d’hiperventilats lingüístics, he decidit no desobeir l’estúpida nova normativa sobre els accents diacrítics. La llengua, com el país, per ser forta necessita unitat. També en la divergència.

16 de febrer 2017

L'amputació

Un cop passada la foguerada de l’operació diàleg i superat el seu spin-off, l’operació precinte, dels mateixos autors ara ens arriba la nova “operació cirurgia sense anestèsia”. Es veu que no n’hi ha prou amb fer-nos por amb no cobrar les pensions, amb ser fora d’Europa, de l’euro i del sistema solar. La nova fase de “diàleg” del govern espanyol es basarà, es veu, en el terror gore més descarnat. No en va, el sempre sorprenent president espanyol, ens advertia que la independència de Catalunya seria “una amputació terrible i dolorosa, sense salvació”. No s’hi posa per poc. La imatge, realment, és terrorífica però denota, al meu entendre, la impotència argumental creixent que pateix l’estat espanyol i l’espanyolisme. No sé si la prudència ens pot fer traïdors, però de ben segur que saben que la por en té més números. I d’això, en exclusiva, es refia el govern espanyol per aturar-nos.
La frase, dita per esperonar la parròquia unionista, em recorda, tanmateix, una anècdota que sovint explica el Salvador Cardús. Conta en Cardús que un lector seu, de les espanyes, li envià una amable carta on li expressava el seu respecte pel que decidim els catalans però que, si la cosa acabava en separació, per a ell seria un moment dolorós, com si li “arrenquessin un braç”. El Salvador, sempre hàbil, va contestar-li, també amablement, que li agraïa el seu respecte, però que amb els seus mots havia demostrat que no entenia res. “Aquest és el problema, amic, que vostè em considera una part del seu cos, però jo no sóc un dels seus braços, jo sóc un cos sencer, diferent del seu, amb cap i peus i braços i voluntat pròpia”.
Aquesta és, desenganyeu-vos, la mare dels ous, la pulsió imperial que Espanya duu al seu ADN i que el fa incapaç de concebre un escenari que no sigui la dominació, la conquesta, la submissió i la subsidiaritat. Som “seus” i, malgrat que etziben la unió dels regnes sota Ferran i Isabel, quan es deixen anar afegeixen allò de “por derecho de conquista”. Això és diàleg. I tant li fa la dreta cavernícola del PP o la dreta postmoderna del PSOE. Pel que fa a Catalunya no hi ha gaire diferència. I si no, què me’n dieu de la “solució” que proposa el PSOE: DNI i passaports bilingües. Ara ens han entès! Finalment, en aquest braç tan seu, hi deixaran tatuar una senyera!

02 de febrer 2017

El relat

Un cop superat el tràngol, el suport gasiu de la CUP als pressupostos ens han de permetre arribar fins al referèndum amb garanties. Hi ha encara la pregunta dels esporuguits de “com ens ho farem?”, però hauríem de fer el salt mental de començar a pensar “com el guanyarem?”. Perquè de la mateixa manera que ens podem preguntar què farem quan l’estat espanyol ens ho posi difícil, també ens podem preguntar què poden fer ells per evitar-ho, i ens adonarem que no és que ho tinguin pas millor que nosaltres.
El mateix podem dir de les posicions davant del referèndum. Qui ara es troba en un bon atzucac és l’unionisme declarat. PP, C’s i PSC es trobaran aviat davant la disjuntiva d’abonar el boicot o de fer campanya pel No. El boicot, l’abstenció, que és el que el cos els deu demanar, té el mal que, com va passar el 9N, la victòria abassegadora del Sí seria inqüestionable. La Comissió de Venècia ja va deixar ben clar que, en un referèndum, no hi pot haver un percentatge mínim de vot precisament per evitar la suma maquiavèl·lica d’abstenció i No. Però és que, d’altra banda, des del moment que acceptin fer campanya pel No, significarà que reconeixen finalment Catalunya com a subjecte polític. I això mai dels mais.
Tots aquests dubtes de l’espanyolisme, tots aquests missatges contradictoris, poden fer que la participació de la banda del No sigui més baixa que no pas el 27S i això, somrieu sisplau, ens beneficia enormement. Desenganyeu-vos, jo vull guanyar la independència, ni que sigui amb un gol del Maradona al temps de descompte. Si és només per saber què pensem, en tenim prou amb una enquesta. Això va de victòria o de derrota, de llibertat o submissió, de democràcia o de Florentinos. I guanyar per incompareixença del contrari no deixa de ser una gran victòria.
Per això crec que és importantíssim que tornem a mostrar un esperit alegre de victòria. El relat, que en diuen ara, ha de ser que la independència és imparable, que la llibertat de Catalunya és el cavall guanyador al que tothom ha d’apuntar-se, que res no ens farà desistir del triomf final i que en la unitat, la transversalitat i la cohesió és on hi ha el germen del nou país que volem bastir. Que ningú no hi és sobrer. Que mai com ara un poble ha tingut a les seves mans la possibilitat de construir-se de bell nou.

19 de gener 2017

La pregunta (II)

Fa uns dies reflexionàvem al voltant de la qüestió que l’AVUI havia proposat a un centenar de ‘personalitats’ del país: Quina hauria de ser la pregunta del referèndum?
Dèiem que les respostes donades indiquen fins a quin punt el subsconcient ens traeix en aquests casos i marquen d’una manera inequívoca alguns dels factors que intervendran, de manera decisiva, en el resultat final del referèndum i, per tant, en els arguments –o la seva manca– que s’hi abocaran.
Un factor que cal tenir en compte en qualsevol referèndum és la tendència de les societats a mantenir l’status quo. La por al canvi, al conflicte, és un percentatge en contra del qual partim amb desavantatge els delerosos del canvi en qualsevol consulta. Sabedors d’això, els contraris atien la por sense pietat. Així es va perdre al Quebec i, sobretot, a Escòcia. Aquí, és clar, no ens n’escaparem pas i algunes de les propostes de pregunta ja ho apuntaven sense escrúpols: “Vol que Catalunya se separi d’Espanya amb totes les seves conseqüencies?”, proposa el Lluís Foix. Només li falta allò de vagar per l’espai sideral. Recordem com, en un cas potser menys compromès com les eleccions del 27S, hi va haver el comunicat de la banca o com, fa poc, el Banc de Sabadell amenaçava amb marxar del país. És clar que la por és ben comprensible, sobretot en gent de certa edat que depèn de l’Estat per subsistir, però més que argumentar-los que no n’han de tenir cap, de por, els hauríem de fer reflexionar quina por més gran, quin risc pel seu futur, no és quedar-nos a Espanya.
Finalment, l’escull major a què ens enfrontarem serà l’intent, com al 9N, de dividir el vot sobiranista. L’opció desesperada dels esgarriacries unionistes serà provar d’aconseguir una pregunta no binària. Aquí ens trobarem des dels que proposen que també s’hi inclogui el federalisme o fins i tot el ‘pacte fiscal’, opcions aquestes que poden enredar el vot independentista al·lèrgic al conflicte. És el clàssic ‘divideix i venceràs’ en versió 2.0
No caldria repetir-ho de nou, però si el referèndum ha de ser l’expressió vinculant del dret a decidir del poble de Catalunya, la pregunta ha d’incloure exclusivament i única opcions que el govern pugui dur a la pràctica. Quina concreció tindria si guanyés el federalisme? Cap. Seguir demanant un acord impossible amb Espanya.

10 de gener 2017

La pregunta (I)

Ara que sembla que ja ens hem posat tots d’acord en què el que ens cal és un referèndum vinculant, no us penseu que s’han acabat els estira-i-arronsa tradicionals. La propera estació del nostre particular viacrucis, deixant de banda lleis de transitorietat, pressupostos i escaramusses vàries, serà, si tot avança com s’han compromès a fer-ho avançar, la pregunta del referèndum. Tots recordem encara l’acord agònic per aconsegir una pregunta presentable a la consulta del 9N. De fet en van ser dues, de preguntes. O una bifurcada. O vés a saber què. La qüestió era que tothom s’hi pogués escudellar el seu tros de pastís i fer-ne la interpretació que més li convingués. Sort que el resultat no va deixar espai per a l’especulació.
Ara la pregunta tornarà a ser cavall de batalla. I això és així perquè, en els referèndums , la pregunta duu implícita la resposta. Per això tothom burxa per aconseguir que el Sí sigui la seva opció. És clar que, en aquest cas, el “Vol que Catalunya segueixi formant part d’Espanya” que voldrien els unionistes no duu enlloc: si guanya el Sí, ens quedem com ara, molt bé, però si guanya el No, ¿què significa exactament a efectes d’organització política?
Un cop, doncs, assumit que el Sí estarà al nostre costat, com articulem “la pregunta”? Fa uns dies, l’AVUI plantejava aquesta qüestió a 100 “personalitats” del país. És espectacular veure com els desitjos passen sense rubor davant la lògica i s’hi proposen preguntes ben curioses que proven que la resposta digui el que tu vols que digui. Val a dir que, com no pot ser altrament, la gran majoria aposten per alguna variant de la lògica “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?” però, si us ho repasseu, hi trobareu perles de tota mena.
Hauríem de partir de la base que un referèndum vinculant ha de fer una sola pregunta i que el compliment del resultat d’allò preguntat depengui exclusivament del cos votant, si molt convé unilateralment. Vull dir que preguntar, per exemple “Vol la independència de Catalunya per fundar una república social, inclusiva, ecològica, cooperativa, pacífica i no patriarcal?” (J. de Jòdar) són un munt de preguntes. O que és trampós incloure-hi el pacte fiscal o el federalisme/reforma constitució, perquè són coses que no depenen de nosaltres.