25 de maig 2017

Refrèndum i NBA

Quan un poble ha estat masegat durant segles; quan s’han abraonat contra els seus símbols, la seva llengua i la seva pròpia existència com el nacionalisme espanyol ha fet amb nosaltres secularment; quan això passa durant 300 anys, no és d’estranyar que aquesta nació, que ja fa prou en subsistir, desenvolupi un sentit tràgic de país, un íntim convenciment de desolació, d’inevitabilitat del desastre. Això ens ha fet un poble caut i poruc –no pas covard–, com gat amb aigua tèbia, que defuig el conflicte convençut de la derrota fins i tot quan ho té tot per guanyar.
Amb aquest historial al darrere no ens ha de sorprendre que el procés cap a la independència ens l’hàgim pres com un camp de mines, una cursa d’obstacles que, massa vegades, ens posem nosaltres mateixos. Un cursa d’obstacles on recol·loquem la tanca quan tot just l’hem acabat de saltar.
Quan vols exterminar un poble, sovint n’hi ha prou amb arrabassar-li l’autoestima. Ho saben bé tots els qui han provat d’anorrear la nostra llengua. Sense autoestima una nació no existeix en ella mateixa, és prescindible, invisible. Per això insistim tant en fer-nos estimar, en cercar incasablement l’aquiescència del món. Els catalans no en tenim prou a guanyar, necessitem tres o quatre victòries per creure-hi. Com en una final de l’NBA. Per això, ara, tornarem a preguntar-nos si volem ser. Una nova tanca que ens caldrà saltar. Com si no haguéssim guanyat a les Consultes, a les manifestacions, a la Via, el 9N o, sobretot, el 27S. Ara tornarem a guanyar però haurem de tornar a guanyar les Constituents, i després la Constitució, i... Quants cops haurem de guanyar perquè ens convencem de la victòria? No hi ha cap altra nació al món que a cada consulta es qüestioni el seu propi ser, el seu dret a existir. Ens acusen de ploramiques però el que som és una nació d’insegurs, de vegades pusil·lànime, que mira més enfora que endins.
També som una nació amb un potencial esfereïdor, amb unes capacitats envejables. Deixem, doncs, de mirar a ponent, d’estar pendents d’ells, i comencem la travessia amb plena consciència de fer un viatge que no té retorn, sense mirar enrere, sense recança. Segurament haurem de tornar a lluitar, de tornar a sofrir, però que sigui el darrer cop que hàgim de tornar a vèncer.

Cap comentari: