28 d’agost 2014

La generositat té doble tall

Haig de confessar que sóc dels que pensen que no ens hauríem d’obsessionar tant amb la consulta. De si la podrem fer, si la voldrem fer, o si l’hem de fer tan sí com no. Ja sé que aquest és el debat que avui remou tertúlies i que gairebé ha substituït el “bon dia”. Bé, a Vilafranca no. Aquí l’ajuntament ha provat de treure’ns de l’avorriment mirant d’entendre què coi han fet al pàrquing a tocar de la muralla. Però això són figues d’un altre paner.
La qüestió és que el sobiranisme s’ha polaritzat entre els qui no veuen amb bons ulls una consulta il·legal i els que no acceptaran que ens l’embeinem a la primera de canvi. Ja em perdonaran els amics d’ERC o de la CUP, però jo sóc més del parer que si no la podem fer amb les mínimes condicions potser valdria més que ens ho rumiéssim. Ja sé que tard o d’hora la legalitat a la que ens haurem de cenyir haurà de ser estrictament la internacional i que, per tant, la DUI serà inevitable. De fet, no fa tant, alguns de nosaltres ho defensàvem amb vehemència mentre, per cert, alguns dels que ara no accepten recular ni un mil·límetre s’ho miraven amb displicència. Els temps han canviat i ara, potser, ens cal actuar amb intel·ligència perquè si bé és cert que un dia o altre haurem de trencar amb la legalitat espanyola, també ho és que només tindrem una oportunitat de fer-ho: si la vessem, haurem begut oli.
Entenc per tant els raonaments dels qui argumenten que ja hem demanat prou i que és hora d’actuar com a subjectes de ple dret internacional i, vist el que podem esperar, tirar pel dret com han fet la majoria de nacions que s’han independitzat. Però també m’han de reconèixer que una consulta de fireta, amb col·legis tancats i amb poques garanties jurídiques, una consulta que no haurà servit per contar-nos de debò, ens pot deixar en una posició internacional feble. No podem fiar-ho tot a la sensacional però hipotètica fotografia de la Guàrdia Civil emportant-se les urnes.
D’arguments, doncs, n’hi ha per totes bandes. Cal que siguem ben conscients, però, que l’única força imbatible de què disposarem serà la unitat. I és des d’aquesta unitat indispensable que la generositat haurà de venir de totes bandes. I si CDC es queda sola defensant el pla B, aquesta vegada que baixi del burro i accepti la majoria. Si ens equivoquem, que sigui tots junts.

14 d’agost 2014

Certeses

Ara resulta que tot el devessall argumental de l’unionisme nostrat, aquell que ho és però no se’n vol dir, es resumeix en què això de la independència té un munt d’«incerteses». I ja sabeu, ens diuen mentre bavegen, que la incertesa és el pitjor enemic del catalanet. Apel·len, amb murrieria gens innocent, a la genètica catalana que suposadament ens fa un poble covard, incapaç de jugar-nos-la si ens hi van les garrofes, una nació que vol fer truites sense trencar ni un sol ou. 
La immensa majoria d’aquests aprenents d’oracle, però, veig que ja no viuen amb els pares i que, en el seu moment, van llençar-se a la incertesa de començar una vida per si sols encarant amb extrema valentia els perills del món real. Fins i tot, els més audaços, van gosar engegar negocis i empreses, una cosa que com tothom sap, és d’una certitud cartesiana. O en el súmmum de la valentia, fregant la temeritat, molts han format una família, el paradigma de les certeses, vaja. Es ben bé que en el fons ens donen la raó: no hi ha res més encoratjador que  tenir un projecte, si és compartit millor, amb totes les incerteses que vulgueu. Un projecte de millora, de futur, de transparència, de democràcia, de justícia social. Un projecte de país. 
Tampoc no han tingut en compte, els amics dependentistes, que la genètica catalana ha sofert tantes mutacions en els darrers anys que potser la por ja no funciona, sobretot des que s'ha acabat això de bombardar Barcelona cada 50 anys. I és que, avui, el poble català disposat a fer el pas, a saltar el mur, està format per gent diversa, d’orígens diversos, de llengües diverses i d’ideologies diverses. Tots, però, compartim la il·lusió i l’oportunitat, potser la darrera, de construir un país nou. La catarsi judicial i tributària en què ens han volgut enfangar aquests darrers mesos –i les que vindran– no han fet sinó constatar, lluny del seu interès en desmoralitzar-nos, la ferma decisió del poble català a fer net i començar sense hipoteques. Segurament el nou país no sarà tan perfecte i immaculat com ens l'imaginem, però el podem fer de zero, sense llast, sense herències.
Però no deixem els amics i les seves incerteses. Perquè si una cosa sí que ens ha quedat ben clara és la certesa absoluta del que ens espera si ens quedem a l’Estat espanyol. Qualsevol pot fer la llista dels adéus: adéu a la regeneració democràtica, al corredor mediterrani, al català a l’escola, a la Generalitat entesa com el nostre govern, a les infraestructures, al Prat, a Rodalies, a la Sanitat, a l’ensenyament, a un finançament just…
Això sí que són certeses. I, de fet, són les que compten!