20 de desembre 2013

L'hora de remar

No fa gaire sentia la crònica d’un acte que el Sala i Martín va fer al Centro Popular Andaluz de Sant Cugat del Vallès conjuntament amb Súmate. El periodista se sorprenia que el públic que omplia a rebentar el local, majoritàriament de parla caastellana, ja “havia passat pantalla”, que es diu ara, i ja només feia preguntes sobre com serà la Catalunya independent. I a més, ho feia sense preocupació, amb la il·lusió de construir un nou país que deixi enrere moltes de les injustícies d’un estat corrupte i que tornin a tenir l’oportunitat que els seus pares o avis van tenir quan van arribar a Catalunya fa 40 o 50 anys.
La il·lusió de la gent del Centro Andaluz contrasta, a voltes, amb la secular prevenció catalana que ens fa veure més dificultats de les que realment hi ha. No vull dir amb això que el procés que hem engegat no sigui dificultós i ple d’incerteses, però també és cert que mai no hi hem estat tan a prop ni mai no hem estat tants. Ens hem cansat d’usar els mots d’Estellés sense valorar-ne l’abast real: “no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu!”. I tenia raó. La nostra força és la unitat, que finalment hem vist en els nostres polítics, però també ho és la il·lusió amb què encarem la construcció d’un nou estat a Europa.
L’independentisme català és positiu, propositiu, democràtic, respectuós i raonat. Quina diferència amb els qui, plens d’ira, ens escupen un No rere l’altre sense més arguments. Tanta malvestat com ens auguren no és creïble. Ni per les formes ni pel fons i, això, els desespera. Potser sí que ens faran fora fins i tot del sistema mètric decimal, però si aquest és el preu a pagar per poder decidir en llibertat el nostre futur, ho entomarem amb la força suficient per aixecar-nos de nou, com hem fet sempre en aquest país, i construir un país més just, democràtic i lliure.
Ara, tot i que la il·lusió mou muntanyes, no ens farà mal estar preparats per la pressió enorme que haurem de suportar en els propers mesos. Caldrà no caure en provocacions, no fer cas als rumors i les mentides, i argumentar, argumentar, argumentar. La nostra força és la raó, també. Caldrà no fer cas als que se l’agafen amb paper de fumar, als que sempre hi troben pegues, als que el vot els cou als dits, als que no estan disposats a renunciar a res per aconseguir-ho tot, als ressentits, als titafreda…
Perquè ara és l’hora de remar, plegats, conscients que el rumb ja només pot ser únic. Ara és l’hora de refiar-nos de nou de nosaltres mateixos, de la tossuderia d’un poble que mai no ha desesperat, d’uns polítics que, malgrat tot, han demostrat generositat i convicció.
El nostre futur ha començat.

08 de desembre 2013

La pregunta

Darrerament, el debat sobiranista em recorda massa sovint al món de la premsa esportiva quan hi ha partits de seleccions: acostumats a la voràgine diària, la buidor informativa els fa tanta por que s’empesquen tota mena de debats estèrils per emplenar pàgines. Ara que s’acosta la data en què el govern va comprometre’s a anunciar data i pregunta del referèndum, a falta de novetats més sucoses i esbaldides amb displicència terceres vies, toca remenar a cor què vols la formulació exacta de la pregunta. Es veu que l’esquer de la ‘moderació’ que van parar-nos a can Godó no ha funcionat prou i que tothom ha entès que no hi ha res més moderat que vetllar pel propi futur i el dels teus fills.
El més curiós del cas és que qui ha engegat el fals debat de quina ha de ser la pregunta que ens farem els catalans, és precisament qui no vol que ens en fem cap, de pregunta. Conscients que no tenen res a fer davant la voluntat dels catalans, no ja majoritària sinó absoluta, a decidir per nosaltres mateixos, ara proven de sembrar zitzània tot i que, a ple hivern, fa de mal dir si arribarà a brotar. Caldria tenir molt clar això per no confondre el debat legítim amb els pals a les rodes. Qui vol fer embarrancar el procés no està legitimat per simular que presenta alternatives.
Ja és sorprenent que els únics que no tenen clar quina haurà de ser la pregunta, siguin precisament aquells qui l’han de plantejar. I és que, un cop més, la societat haurà de fer l’esforç de fer-los veure que ja som grandets, que estem preparats per entomar un procés la dificultat del qual no se’ns escapa, però del que tenim clar que, si som capaços de dur-lo a bon port, els avantatges seran immensos. I no parlem exclusivament en termes econòmics, sinó especialment en termes de radicalitat democràtica ara que ha quedat clar que Espanya ha decidit tornar a fer desfilar la cabra.
Perquè, a mi que m’ho expliquin, però no hi veig la dificultat a plantejar la pregunta que tothom s’ha fet des del principi. Ja fa anys que els catalans sortim al carrer cridant independència. Tothom sap que quan parlem d’estat propi, de sobirania nacional, d’emancipació o d’autodeterminació, de fet, estem parlant d’independència. Tothom sap també que un referèndum acostuma a fer-se per decidir una cosa, no vint-i-tres. Si la pregunta no és explícita, la resposta tampoc no ho serà i l’endemà serà ingestionable, que és el que volen els qui ens volen fer fracassar. 
Optem doncs per la pregunta més inclusiva, la que engloba tant els que hi estan a favor com els qui hi estan en contra: “Vol vostè que Catalunya sigui un estat independent?”. I via fora!

22 de novembre 2013

El neguit

Ja fa força temps que el debat sobre la independència forma part del dia a dia dels catalans. Tertúlies, seccions d’opinió, llibres, xerrades… tot un devessall de posicions, de pros i contres –més aviat de pros– que semblen acostar-nos a allò que hauria de ser una democràcia normal al segle XXI. El debat sembla gairebé “normal” si no fos per la reiterada manca d’arguments racionals a la banda dels que proposen mantenir-nos com una autonomia espanyola. Les set plagues d’Egipte o l’Apocalipsi no els compto entre els arguments racionals. Tampoc no hi hauríem de comptar les falses sortides a l’atzucac en què s’han entaforat algunes formacions. Quan el PSC diu que està a favor del dret a decidir “legal i acordat” però no vol participar a demanar-lo, ja sabem que ens enganya i, sobretot, ell sap que ho sabem. Quan el PSC fa veure que proposa una tercera via federalista que ningú no delimita però que ràpidament és desmentida des de l’esperança andalusa del PSOE, ells saben que el joc d’amagar-se rere subterfugis no pot durar gaire més. Sentia fa poc en Balmon confessant que el resultat del consell “nacional” del PSC havia servit per consolidar la posició electoral. És exactament això. Al PSC li bufa el país i, feta l’anàlisi política de la situació electoral on es troba, ha decidit apuntar-se on li sembla que pot collir més vots. Segle XIX pur!
El debat, tanmateix, s’ha posicionat erròniament pel que fa al missatge de la por. La dicotomia independència o quedar-nos com estem és absolutament falsa, com podem comprovar cada dia. És impossible, a aquestes alçades del procés, quedar-nos com estàvem. I aquesta ha de ser la por, i no les malvestats que ens cauran a sobre si gosem votar la nostra independència política. Espanya està convençuda que, després de 30 anys, ja ha purgat prou els pecats del franquisme i ha emprès el camí de la recentralització més rància desfent un camí que la transició va ancetar. Si el procés fracassa, la represàlia serà altre cop històrica i, aquest cop, potser definitiva. Espanya és cada dia més la Castella del XVIII que havia d’esborrar-nos. Recordo l’escriptor Gonzalo Torrente Ballester al balcó de l’ajuntament de Salamanca etzibant als manifestants “no renuncieis a lo que os pertenece por derecho de conquista”, referint-se als papers catalans incautats pel franquisme. Aquesta és la seva visió d’un estat plurinacional. Encara, l’alcalde salmantí, va afegir-hi “al enemigo, ni agua” i, amb tota la dolenteria, concloïa, “y si está en el desierto, polvorones!.”
Aquesta ha de ser la nostra por. Tenir clar que, com penjava dels murs de la Cardona assetjada, ja només podem ser nacionalment “lliures o morts!”.

07 de novembre 2013

Ara va i n'hi diuen moderació!

No és accidental que la Vanguardia es despengi precisament ara amb un editorial reclamant-nos “moderació”. Aquest braç armat de l’unionisme no dispara sense haver apuntat prèviament un objectiu clar. Tot i que, aquesta crònica, serà l’enèsima salva que els llencem des de totes bandes -algunes de memorables-, deixeu-me posar-hi el meu pessic de sal. 
A veure si ens entenem. La cosa és ben senzilla: una majoria clara, presumptament, de catalans, volem esdevenir un estat independent. No sé si som majoria silenciosa o cridanera, si som moderats o radicals, si de dretes o d’esquerres... o tot alhora. No volem seguir encaixats a Espanya, ni amb terceres vies ni amb quartes. No per res, eh. Tan sols és que volem fer camí sense que ningú decideixi per nosaltres. 
Oi que no costa tant d’entendre això? És com quan una relació s’ha acabat, o quan els fills decideixen marxar de casa. Què farem, els lligarem a la pota de la taula per evitar-ho? Doncs es veu que hi ha qui pretén fer exactament això amb els catalans: evitar sigui com sigui que decidim per nosaltres mateixos, impedir que marxem de l’estat espanyol. Ah, i a sobre es diuen moderats!
La manca d’arguments dels qui defensen que seguim depenent d’Espanya ha estat a bastament exposada. De tant en tant, però, treuen del barret un nou tòtem que enlairen a l’uníson. No és cap tòtem salvador, és clar. Només pretén crear confusió, sembrar la discòrdia, estendre la por. Però com que se’ls veu massa el llautó i no acaben de convèncer ningú, ells vinga, duro. 
Ara li ha tocat el rebre a la “moderació”. Conscients de la moral cristiana que tots arrosseguem, han brandat aquest nou mantra carregat de simbolisme positiu i oposat als excessos, a la rauxa i a la radicalitat. I s’han quedat tan amples! Haurien de ser conscients que les paraules són armes de doble tall i no sempre saps quin és el costat més afilat. Perquè, és clar, així en abstracte sona molt bé això de ser “moderat”, però potser caldria especificar on cal ser-ho, de moderat. En l’exigència democràtica hem de ser moderats? En la condemna a la corrupció? En la defensa dels drets de les dones? En la construcció de justícia social? En l’erradicació dels feixismes? En la lluita contra la pobresa? En els drets humans, hem de ser moderats?
Ah, no, ens diran, en aquests casos cal ser radical en la seva defensa. I aleshores continuaran: només heu de ser moderats en la defensa dels drets nacionals catalans.
Ara ens entenem! Segurament perquè si diguessin “som espanyols i volem evitar per tots els mitjans que democràticametn ens desmunteu la paradeta” ningú no els faria gaire cas.
Ai, els moderats...

27 d’octubre 2013

La debilitat de l'unionisme

Ja fa molt de temps, ara, que l’indpendentisme més transversal i endreçat d’aquest país ha anat donant raons de tota mena que avalen la necessitat de constituir-nos en estat independent. Amb les raons, sovint, pots estar-hi més o menys d’acord, però són raons, al cap de vall. Alhora ens hem queixat, també sovint, de la manca d’arguments que ens arriben de la banda unionista. La testosterona militar o la beatificació de la Constitución per sobre de la voluntat popular, han estat a hores d’ara gairebé les úniques ‘raons’ que els partidaris de quedar-nos a Espanya ens han sabut donar, amollar més aviat.
Deixant de banda les raons sentimentals, que realment no són arguments per oposar-se a la independència perquè ningú haurà de deixar de sentir-se espanyol, la veritat és que poques raons de pes, convincents, ens han arribat des de l’unionisme. Parlo d’arguments, no de la demagògia de la por, ni de tacticisme electoralista.
L’unionisme, a falta de raons, ha acabat arrecerat en l’espanyolisme més tronat, aquest sí, hiperventilat. Aquesta és la debilitat estructural de l’unionisme i el que ens el fa veure, a casa nostra, com un element estrany, allunyat de la centralitat política en què s’ha instal·lat l’independentisme.
I és que l’espanyolisme, tal com apuntava fa uns dies Josep Mª Solé i Sabaté a l’AVUI, és de base no democràtica, prou sovint violent argumentalment −i física, si et descuides− i de caire totalitari. L’Espanya de matriu castellana ha begut durant segles d’una cultura de conquesta i espoli que ha fet niu en el seu ADN més profund. En tenim exemples a dojo: des de la guerra del 1700 −que l’any vinent commemorarem− on, de fet, s’enfrontaven la il·lustració austriacista contra l’absolutisme borbònic, fins a l’esgarip de Gonzalo Torrente Ballester a la plaça major de Salamanca oposant-se al retorn dels papers catalans al crit de “no renuncieis a lo que os pertenece por derecho de conquista”.  
Aquesta manca absoluta de cultura democràtica i, en moltes expressions, de cultura en general, és la causa subjacent d’una incomprensió impossible de resoldre. Catalunya i Espanya, com a nacions, són tan diferents com l’aigua i l’oli: només sota grans pressions les podem mantenir unides. Aquesta aparent fortalesa de l’imperialisme espanyol, és precisament la seva gran debilitat en ple segle XXI on la resolució de conflictes ja no passa pel de Zumosol, sinó pel diàleg i, sobretot, per la democràcia, per la participació i pel respecte a la voluntat popular. D’això, l’estat espanyol, malauradament no n’ha sabut mai i ho ha acabat patint precisament la seva gent.

10 d’octubre 2013

Lampedusa agafa el tren

Sembla mentida la capacitat que tenim els catalans de caure de quatre grapes, una vegada i una altra, en els mateixos paranys. Després de mesos de metàfores marineres, ara es veu que li ha tocat el torn a la cosa ferroviària. I no pas perquè recordem de nou els incompliments constants de l’estat espanyol pel que fa a infraestructures, sinó perquè, vés per on, ara resulta que hem de discutir d’una “tercera via”. Una tercera via, tot sigui dit, que ha generat més sarcasme que propostes, però que ens vol enfangar de nou en un debat estèril que només pretén crear confusió entre els catalans de bona fe als quals s’ha fet creure no sé què d’un xoc de trens. 
Com s’ha repetit a bastament, la tercera via era l’estatut mutilat, la transició del franquisme, la Generalitat republicana, la Mancomunitat i un llarg estcètera que tots tenim molt present quina és la fi que van fer. Portem més de cent anys proposant terceres vies que, sense excepció, han acabat en via morta. I ho han fet perquè −i mira que n’és d’elemental això− el federalisme o qualsevol altra artilugi d’acord amb Espanya necessita un element tan indispensable com inexistent: la voluntat d’entesa d’un estat que encara ens pren per una colònia, com un territori que van sotmetre per les armes ara farà 300 anys. 
El més impresentable de tot plegat, però, és que els qui proposen una tercera via ho saben perfectament això. Saben de la inviabilitat d’una reforma constitucional en un estat que cada dia ens imposa més recentralització, un menyspreu ofensiu, l’ofec econòmic i la burla institucional constant. Ho saben, de la mateixa manera que saben que no tenen arguments amb una mínima solidesa per defensar el NO a la independència. A manca de raons ho proven amb maniobres de distracció. Com que la por tampoc no ha funcionat, ara ho intenten amb la pastanaga. Però, en el fons, és allò tan vell que tot canviï perquè res no canviï realment. 
Duran, Navarro, Camacho i tots els qui s’escarrassen en trobar una estratègia que freni la independència, insisteixen a buscar un nou encaix de Catalunya a Espanya amb terceres vies que nigú no ha vist ni ningú, a Espanya, es creu. Acostumats a un país que, malgrat les gesticulacions, vivia d’esquena a la política i els deixava fer, no són conscients que la seva política està ancorada en el passat. Fan tard. I sobretot fan tard perquè no s’han adonat del canvi de paradigma que ha viscut el país en aquests darrers mesos: és que, ara, ja no volem encaixar més. Ara volem construir un país nou, el nostre, el de tots els catalans. Aquesta il·lusió és la que ens fa imparables.
Encara hi podem ser tots. Encara hi som a temps. Siguin convidats!

28 de setembre 2013

I encara donen lliçons de democràcia?

Estem vivint uns moments històrics plens d’il·lusió però, alhora, de grans convulsions que posen a prova les conviccions democràtiques de tot Europa. La “deplorable història dels catalans”, com la batejava J. Baker al Londres del 1714, que, malgrat tots els avatars de la història, seguim “tossudament alçats”, ha evidenciat la innocència dels nostres convenciments al voltant dels conceptes de democràcia, de llibertat i de justícia que els estats defensen nord enllà on ens vam deixar convèncer que “la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. 
És veritat que hi ha avui a Catalunya un cert desconcert en com hauríem d’encarar el procés en aquest estadi final, agreujat perquè, al nostre país, a cada casa hi ha un analista polític. El debat intens i caòtic sobre la “legalitat” dels passos que hem començat a donar no fa sinó aprofundir la sensació que occident ha esdevingut un món reclòs, un club d’estats que dicten les seves pròpies normes i on, com diuen els anglesos, no hi ha amics sinó interessos. Potser Espriu s’hagués desdit dels seus versos al saber que la nostra dignitat nacional depèn de la capacitat que tinguem d’esdevenir “interès” d’Europa.
Immersos en el cos a cos per obrir-nos pas en l’escenari mundial, no hem parat massa esment en la profunda manca democràtica de totes les exigències que se’ns fan. Em sembla increïble que un poble que democràticament decideixi emancipar-se, hagi de demostrar tantes coses, hagi de complir tants requisits. El dret d’autodeterminació dels pobles, tan citat i rebregat, esdevé paper mullat en mans dels estats que es dediquen a torturar la legislació fins a fer-li dir el que els interessa. Qui gosa alçar la veu se les ha de veure amb l’ortodòxia occidental per, acte seguit, enbeinar-se-la com pot. No havíem quedat que els drets no es demanen, sinó que s’exerceixen? Si no fos que la causa és tan alta i il·lusionant, la veritat és que decep extraordinàriament que el món estigui bastit sobre estructures tan febles. I després, encara tenen la gosadia de donar lliçons de democràcia!
És evident que el procés d’independència de Catalunya s’haurà de fer de la manera més democràtica possible, escoltant totes les veus i respectant totes les opinions honestes. Ara,  se’m fa difícil d’acceptar les dificultats a què hem de fer front per fer una cosa tant senzilla com votar. Una nació que és capaç de posar 1.600.000 dels seus ciutadans, més d’un 20% de la població, arrenglerats al llarg de 400 Km ¿no s’ha guanyat el dret de poder decicir el seu futur i que aquesta decisió sigui respectada i aplaudida per la resta del món que es fa dir democràtic?

12 de setembre 2013

El cas és que ja no t'estimo

Es fa difícil de trobar excuses a la immensa demostració de voluntat nacional amb què hem encarat la construcció d’un estat independent aquests darrers temps. Malgrat tot, és sorprenent com l’unionisme, els qui ens volen mantenir dependents, són capaços de trobar explicacions inverossímils per desvirtuar una de les mostres de democràcia més impressionants que s’han vist al món de fa molt temps. Que el 20% de la població d’un país no només surti al carrer, sinó que sigui capaç de col·locar-se ordenadament al llarg de 400 km, donar-se les mans i cridar independència, és d’un valor i d’un dificultat que cap altra manifestació al món és capaç en aquests moments d’emular.
Com dèiem, però, no falten els qui malden per aigualir-ho. No parlarem de la ridícula reacció del govern espanyol que, en lloc de prendre nota de la incontestable expressió de voluntat d’independència del poble català, es dediquen a comptar els qui es van quedar a casa. Com si quedar-se dimecres a casa volgués dir no estar d’acord amb el procés. Si aquesta és tota l’anàlisi política que són capaços d’expressar davant d’un repte com aquest, que després no s’estranyin si són la riota del món amb “realxing café con leche” o sense. És clar que quan no es tenen arguments es mira de tirar pilotes fora, però cal exigir a qui té les regnes d’un estat una mica més de profunditat intel·lectual.
La pobresa argumental, però, no és patrimoni de la meseta. A Catalunya ens hem trobat declaracions a cop calent, que és quan de vegades el subconcient et traeix, que no s’allunyen gaire de l’esperpent del govern espanyol. Tot per no haver de dir si s’está pel sí a la independència o pel no. Entre els qui volen arreglar el món i els que volen arreglar Espaya, ens prenen per estúpids amb unes valoracions de la voluntat majoritària —em sap greu, però accepteu que sou minoria— que són excuses en tota regla. Que ICV segueixi insistint que cal resoldre els temes socials i no la independpència és patètic: saben perfectament que precisament és la independència l’única opció que posarà en les nostres mans els instruments d’estat per encarar els problemes socials. Què els fa pensar que amb un govern emmanillat per Espanya podrem encarar millor l’agenda social?. "Per canviar-ho tot", brama l'esquerra. Hi ha millor manera que construir un país nou?  
Qui s’endú la palma, però, és el PSC. Navarro, Lucena i companyia insisteixen en els llocs comuns del PSOE. D’una banda em remou la insitència a anomenar el procés català de “problema”. On és el problema? Hi ha una nació que vol ser independent i ho vol ser a través d’un referèndum. Això és un problema?. El problema és voler-nos fer “encaixar” a Espanya quan és evident, de fa segles, que no hi ha lloc per a nosaltres. L’altra idea que etziben amb insistència és que els catalans hem de deixar-nos d’aventures i presentar propostes per fer d’Espanya una entelèquia federal, de mirar de seguir junts, de procurar entendre’ns, etc… No m’agrada el símil del matrimoni que vol divorciar-se perquè el nostre, de matrimoni, va  ser a la força fa 300 anys, però si el fem servir, és com aquell marit que li proposen separar-se i ell, sentint-se perdut, li aboca que ja sortiran més dissabtes al vespre a sopar, que les vacances aquelles… la companya el fa tocar de peus a terra quan li diu “no es tracta d’això, el cas és que ja no t’estimo”. No ens calen ara moxaines espanyoles, hem decidit divorciar-nos i començar una vida sols. Vés si n’és de senzill!

16 d’agost 2013

"¡Vivan las caenas!"

No és que ara m’emocioni especialment amb la proliferació de cadenes humanes que sembla que es produirà el proper 11 de setembre. Els catalans ja ho tenim això. La casa és forta i no ens estem de res quan es tracta de puntualitzar: que quedi ben clar que la meva cadena no és ben bé la del veí, que jo, a més de la independència, vull la pau al món i la justícia sobre la terra  per a tots els homes (i dones) do bona voluntat. 
Certament fa la sensació que molts ciutadans d’aquest país no s’adonen de la gravetat del moment trascendent en què hem aconseguit ubicar-nos. Si històricament el culte a la diferència, a l’escissió, ja feia posar el pèls de punta i provocava aquell cansament pregon que no ens deixa avançar com pretendríem, seguir furgant en la ferida de les matisacions en aquests moments és tossuderia suïcida. Ja sé que bona part dels qui proposen alternatives, viables o no, ho fan més per ànim d’entrebancar el procés que no pas per reclamar cap afegitó a una independència que miren d’evitar. Però també és cert que hi ha un sector del sobiranisme, especialment el vinculat a l’autoanomenada esquerra independentista, que defensen amb contundència la vinculació de la independència amb un canvi social. No els falta legitimitat perquè en això també han estat coherents al llarg dels anys. Ara, cal que tots plegats fem la reflexió de quina és la imatge internacional també interna que volem donar. Quina és la cara visible d’aquesta nació que vol esdevenir un nou estat a Europa. Tots tenim propostes a fer de com volem la república catalana. Aquest és precisament un dels motius d’il·lusió del procés que estem endegant: la possibilitat de començar de zero, de donar-nos una democràcia de qualitat, de construir un país que ens retorni l’esperança en la cosa pública. Però aquest procés l’hem d’iniciar el dia després. De res no ens serviran totes les proclames si no aconseguim guanyar-nos la llibertat. L’endemà comencem a debatre com la volem aquesta llibertat, però embrancar-nos ara en evidenciar les diferències no fa sinó afeblir-nos. Tots els qui proposen cadenes alternatives ho haurien de tenir clar això.
Sé que probablement és picar ferro fred. Que hi ha qui viu en la diferència, en l’esmena a la totalitat, en l’oposició sistemàtica. S’hi viu tant bé, a l’oposició! Però ara és moment de construir, plegats, i per fer-ho ens cal ajornar les diferències que no siguin substancials al procés. És clar que haurem de vetllar perquè no ens facin passar bou per bèstia grossa. La generositat no pot ser excusa per treure’n profits espuris. Però, o hi som tots –ep, els qui vulguin ser-hi– o no ens en sortirem com ens mereixem per convenciment i suport social.
Tornan al títol, però, no és només una part important dels espanyols que tenen una especial preferència per l’autoritarisme casernari per molt que l’emboliquin amb la rojigualda constitucional. També a casa nostra ens trobem qui ens nega el pa i la sal. Perquè, no ens enganyem, si el 1814 el “¡Vivan las caenas!” ribotava la constitució de Cadis i clamava pel retorn de l’absolutisme a Espanya, avui, sota un més estantís “dret a decidir” s’hi amaguen els mateixos enemics de la llibertat. Comencem a dir les coses pel seu nom. I si parlem de llibertat nacional, d’independència, la cosa es diu “Sí” o “No”.  Que ningú no s’amagui sota el dret a decidir. Ara parlem d’estat propi o de submissió. De llibertat o de cadenes.

02 d’agost 2013

La legalitat i el mur

Ja comença a cansar. Els qui fa temps que ens esgargamellem abocant arguments de tota mena dels beneficis d’una Catalunya independent, comencem a notar la fatiga profunda que provoca, no ja picar ferro fred, sinó haver de repetir els mateixos plantejaments una i altra vegada a qui no té cap intenció d’escoltar-los. Caldria tenir-ho en compte per no confondre fer pedagogia amb fer el préssec. No podem entretenir-nos més en donar explicacions quan, de fet, no els interessen. Tenim molta feina i poc temps per fer-la i tota distracció hauria d’estar molt ben justificada.
Ja sé que em direu que calen tots els esforços necessaris per tal de convèncer els indecisos, però estic convençut que, a aquests, no els interessa especialment el debat sobre constitucions i legalitats, sinó el de com bastirem un futur il·lusionador. I, sobretot, que els qui plantegen contínuament el debat en termes de legalitat espanyola no en són pas, d’indecisos, sinó que formen part del darrer baluart de la resistència unionista. Ells fan la seva feina: nosaltres hauríem de fer la nostra. 
Que l’espanyolisme unionista, a casa nostra, fa temps que s’ha quedat sense excuses, ens ho demostra la deriva argumental dels darrers mesos. L’apel·lació constant a la legalitat espanyola és d’una innocència entendridora si no fos perquè ens hi va el futur de la nostra societat. Hauríem de ser capaços d’enlairar la mirada més amunt del que la política en aquest país ens té acostumats. No estem parlant de les esgotadores discusions sense sentit amb què sovint ens obsequien al nostre Parlament. No estem parlant de dialèctiques afuetades, d’esgrima cavalleresca, de gesticulacions, de fingiments.
Estem parlant de saltar el mur que ens té reclosos i, aquest mur, és precisament el de la legalitat espanyola. Estem parlant de construir un nou estat a Europa. Un estat amb la nostra empremta, amb la nostra manera de fer. Un estat que ha de donar resposta a les nostres necessitats.
És evident, doncs, que la legalitat no és un argument. És una excusa de mal pagador dels qui volen entorpir el procés, dels qui pretenen desviar el debat, embullar-lo. I que consti que no m’amoïna la necessària paciència amb què ho estem encarant. Entenc que cal carregar-se de tots els arguments de què siguem capaços a l’hora de presentar-nos al món amb les nostres credencials. Però ja ho va dir en Jordi Carbonell: que la prudència no ens faci traïdors.
La legalitat espanyola és exclusivament un tema de voluntat política com es va demostrar a bastament amb la darrera modificació de la sagrada constitució espanyola. Per tant, o hi ha voluntat política de negociar les nostres propostes o no n’hi ha. I si no n’hi ha, deixem-ho estar. No cal discutir més. La legalitat no pot aturar la voluntat d’una nació. Mai no ho ha fet. 
Ens posen Kosova com a exemple perquè té aquest regust balcànic, ètnic, sagnant. Per què no esmenten la declaració d’independència dels Estats Units? Tampoc no hi cabia a la legalitat britànica i mireu-vos-els ara. La legalitat no pot ser un mur on s’estavellen les reivindicacions àmpliament majoritàries, democràtiques i pacífiques. Qui ho pretengui ha de saber que només ens quedarà el recurs de saltar-lo, el mur. L’Ovidi, clarivident, ho va deixar ben clar: “Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer (…) Diuen: Si no et donen, pren.

20 de juliol 2013

L'encaix

Malgrat la certesa que la proposta de reforma de la constitució espanyola per fer-la “de caràcter federal” és una altra distracció estiuenca que no ens ha de fer ni fred ni calor donat el recorregut habitual de les propostes nacionals del PSC, no hauríem de menystenir la capacitat del nacionalisme espanyol per vendre fum. Alineant-se amb el PP i Ciudadanos, no deixaran d’insistir en l’amenaça de la por resuscitant paraules que ens retrotrauen no ja al franquisme, sinó directament al feixisme guerracivilista. La insistència en el mot “separatisme”, en el “trencament”, en la “fractura social” i tot el reguitzell d’apel·lacions al conflicte, no fan sinó refermar que, certament, per ells, es tracta d’un conflicte nacional de gran magnitud. Però, a diferència del que ens volen fer creure, els nacionalistes aferrissats són ells. Nosaltres, els independentistes, fa temps que proclamem la necessitat de crear el nostre propi estat per tal de poder decidir com resolem els problemes de la societat catalana, dels nostres ciutadans. Tant li fa d’on vinguin, què parlin, o com se sentin. És un projecte inclusiu, il·lusionador, obert i transversal. A ells, als nacionalistes espanyols, només els preocupa la pervivència de la seva construcció nacional —per cert, basada en el “derecho de conquista”—: no és això el veritable nacionalisme excloent? 
El PSC, embolicant-se amb l’estendard d’un federalisme nominal —el document de Granada no és més que un segon “café para todos”—, demostra no entendre el punt en què es troba la societat catalana i la pèrdua definitiva de la ingenuïtat política. Ningú ja no es pot creure, per molt que Icetes i Lucenas en vulguin fer “pensar en un elefant”, que en sortiria res de bo per Catalunya d’una reforma constitucional on cal la unanimitat de PP i PSOE. Per si en volíem més proves, acabem de veure com el PSC ha estat incapaç de convèncer el PSOE de tenir, entre ells, una relació més “federal”. El grup propi ha fet la mateixa fi que la que farà aquest ectoplasma a qui s’aferren. Saben que només des de la mentida política poden contrarestar els arguments irrebatibles de la il·lusió catalana.
Fa un parell de setmanes, un destacat socialista vilatà descrivia en aquestes mateixes pàgines la bonanova que Moisès els havia dut de Granada. No hi fa res que el seu optimisme no s’adigui amb la literalitat del document aprovat, ni que, a ple bat de sol, els brindis al sol no siguin massa populars aquests dies. La clau es troba precisament en el projecte de fons que sovint s’explicita com una evidència però que en el fons demostra que les paraules són, de vegades, armes de doble tall. Predicava l’amic que el federalisme és “l’única solució a l’encaix” de Catalunya a Espanya. I jo em pregunto: I si és que, de fet, no hi encaixem? I si no volem que se’ns hi encaixi? 
Tot plegat em recorda l’anècdota que sovint explica Salvador Cardús: un lector va escriure’l per dir-li que entenia les nostres reclamacions però que, per ell, perdre Catalunya seria com si li tallessin un braç. Cardús va respondre-li que, precisament, el problema és que Catalunya no és el braç de ningú, que és un cos sencer. 
Catalunya tampoc no és una peça que hagi d’encaixar enlloc. Catalunya té l’entitat pròpia suficient per decidir com han de ser les seves peces i fer-ne un nou dibuix.

06 de juliol 2013

Nosaltres som el somni

A hores d’ara, a banda d’haver-ne dit alguna cosa tothom, ningú ja no discuteix l’èxit històric, també, del Concert per la Llibertat que va omplir el Camp Nou dissabte passat durant sis hores llargues. Sigui perquè hagi estat un “aquelarre independentista” o la veu d’un poble que es manté tossudament alçat, no només totes les formacions polítiques hi han hagut de dir la seva, sinó que, si us hi heu fixat, tothom que no hi va ser s’ha sentit amb la necessitat de justificar, innecessàriament, la seva absència. Queda clar, doncs, que el concert, amb els seus encerts i les seves errades, fou un acte absolutament transversal que ningú no s’ha d’apropiar. Un acte de festiva exigència democràtica que ningú, més enllà dels deliris unionistes de PP i C’s, pot criticar. Malgrat tot, els catalans, que som de mena punyetera, mai no trobem res perfecte: que si fou massa llarg, que si Palestina no tocava, que per què només els castellers de Vilafranca, que si faltava aquest músic o aquell grup… Res, tanmateix, pot enboirar un acte d’una complexitat tècnica i d’una dignitat política com pocs n'hem vist al nostre país. 


Satisfet, doncs, d’aquesta nova demostració de convenciment ciutadà, permeteu-me’n uns apunts que em venien al cap mentre veia desfilar per l’escenari l’expressió més clara de la diversitat cultural i política del nostre país. 

D’entrada cal remarcar el grau de maduresa a què ha arribat la societat civil catalana. Lluny dels qui de la paciència en volen fer desencís, el sobiranisme ha demostrat de nou que quan cal sortir al carrer està a punt per mostrar al món la ferma voluntat d’esdevenir un nou estat d’Europa. Ja no hi ha convocatòries fallides. Des de l’absolut convenciment que hem traspassat el punt sense retorn del nostre alliberament nacional; des de la confiança expectant en els nostres polítics que piloten el procés amb discreció; des de la responsabilitat de saber que som en un moment d’una gran complexitat que requereix de l’esforç de tots. Des de tots aquests topalls, la gent surt massivament al carrer quan cal deixar palès, de nou, que no farem un pas enrere, que el país que volem construir és la darrera sortida que ens queda als catalans per fer una societat més justa i garantir el futur econòmic, cultural i nacional dels nostres ciutadans. Tothom ha entès que una Catalunya independent, més enllà dels sentiments nacionals de cadascú, serà un país socialment més just, econòmicament més pròsper i civilment més democràtic. Un país que cadascú somnia amb els seus matisos i que tenim l’oportunitat de construir des de la radicalitat democràtica que ens hem d’exigir tots plegats, però també des del diàleg i des de la generositat. 

Lluny dels qui només saben titllar-nos de “separatistes”, i ens ho etziben amb aquella ganyota de ràbia continguda que els delata, la societat catalana ha demostrat d’una manera clara i generosa la seva voluntat innegociable d’incloure tothom en aquest procés amb l’únic requeriment de voler un país millor. Lluny també, però, dels qui encara creuen que una trista pastanaga federalista ens farà canviar el rumb amb facilitat. La societat catalana ha perdut la por a la llibertat. Com va dir Muriel Casals al seu parlament: “No som aquí per buscar un somni, nosaltres som el somni. Aquesta és la nostra força.”

22 de juny 2013

Fariseisme

Darrerament, dins de l’ampli i il·lusionador debat de com serà el nou estat que estem a punt de construir, s’ha encetat altra volta el debat de quin hauria de ser l’estatus de la llengua catalana en una Catalunya independent. Un debat, el de la llengua, al que ens aboquem amb fruïció. Un cop superat el ridícul debat del català light i el català hard, un cop perduda la batalla de si hem de permetre o no als mitjans de comunicació d’incloure castellanismes només perquè “és el català que es parla”, un cop superats tots aquest debats d’entrenament, ens queda el gran debat: oficialitat i bilingüisme.
L’autoodi a què se’ns ha sotmès durant segles i la sensació que la nostra és una llengua de segona, han fet que les coses evidents a qualsevol altre país del món aquí siguin sempre posades en dubte, discutides i, sobretot, manipulades pels qui no volen que el català sigui una llengua normal. D’aquesta manera s’ha inoculat el convenciment que el bilingüisme és de ser ben educats i que no comporta cap perill. Tots els sociolingüistes han alertat, de sempre, que potser les persones poden ser bilingües, però que les nacions no ho són mai: una llengua sempre acaba arraconant l’altra. És evident, doncs, que la llengua catalana ha de gaudir de l’estatus de llengua oficial si és que en volem preservar l’ús social, que és l’únic que en garanteix la supervivència. Si una llengua no és necessària no s’usa i, si no s’usa, desapareix mica en mica dels àmbits socials que li són propis. Aquests són els primers passos a la residualització, a la substitució i a la desaparició final. Això, científicament, no ho discuteix ningú. No hi ha debat real, doncs.
Per què, si les coses són així de clares, ens entestem a discutir si la Catalunya independent hauria de continuar sent oficialment bilingüe? L’independentisme darrerament ha llençat uns missatges que no poden respondre a res més que no sigui a un patètic fariseisme electoralista. En Marc Belzunces ho denunciava molt bé a Vilaweb. De la mateixa manera que a ningú se li discutirà el seu sentiment nacional, tampoc no es discutirà la llengua familiar. Això no té res a veure amb el país que volem construir, entre tots. La majoria de catalans amb origen i sentiments espanyols entenen que una Catalunya independent és l’eina per resoldre els problemes del país on viuen. I també entenen que la llengua pròpia i oficial d’una Catalunya independent ha de ser el català. És un insult voler fer-los creure que, ara que necessitem també el seu vot, els prometem una Catalunya cooficial que mai no han demanat. Començarem ara a separar per llengua?
Si volem una Catalunya cohesionada, comencem a esborrar aquest “ells i nosaltres” perquè el nou estat l’hem de construir des de la unitat de tots els catalans, tinguin els origens que tinguin, parlin el que parlin.

07 de juny 2013

De raons i de mides

Ara no en voldria saber d’altra! Resulta que en l’escassedat argumental del govern espanyol per mirar d’evitar la inevitable independència de Catalunya, el gran argument és la mida escassa, al seu parer, de la nostra nació. Es veu que ja s’ha acabat l’argument de l’apocalipsi amb què ens amenaçaven dia sí i dia també, que això de l’euro i de la Unió Europea ja no es el que era i que ser-ne fora potser ja no és el desastre que predeien. Han hagut d’acceptar que els títols dels nostres universitaris valen a tot arreu i que les pensions perillen més a Espanya que aquí. Vés si valen els nostres títols que, mentre no guillem, els llicenciats catalans s’han de buscar la vida a l’estranger, cortesia de les “grans” oportunitats que ens brinda aquest imponent estat que ens impedeixen deixar. Ara tampoc no és qüestió de brandar el recurs habitual de la nostra afició a les fronteres decimonòniques: saben perfectament que als catalans no ens amoïnen gaire les fronteres, que el que volem és un Estat propi. 
Francament, apel·lar a la mida d’un estat com a argument per preservar una situació de sotmetiment, és d’un desvergonyiment clamorós, per dir-ho suau. No cal que recordem quina és la mida del estats més reeixits per desmuntar una fal·làcia que cau pel seu propi pes. El que cal que els catalans tinguem clar és que sent un país independent, certament un estat més petit, potser no tindrem gaire veu al món, però segur que en tindrem més que ara, que no en tenim gens.
Tot plegat demostra, una altra vegada, la incapacitat dels qui prediquen la nostra pertinença a Espanya a donar-nos-en arguments sòlids, raonats i intel·ligibles. No es tracta d’etzibar-nos del dret i del revés tota mena de mentides i penjaments sobre els perjudicis que caurien sobre la nostra nació si gosem esdevenir un nou estat d’Europa. Encara que no fossin unes falsedats tan barroeres, encara que fossin certes moltes de les dificultats que ens auguren, no deixarien de ser el “nostre problema”. Que potser no n’és de difícil abandonar casa dels pares, o muntar un negoci, o un divorci? Però quan l’expectativa és la d’estar millor amb tu mateix, la de controlar el teu destí, les dificultats formen part del procés il·lusionador d’avançar i créixer.
Tornem-hi però. Potser és que llegeixo i escolto mitjans massa esbiaixats, que només fullejo llibres de la ceba, però la veritat és que en tot aquest temps de marrameus unionistes no he escoltat encara cap raó, de pes o sense, per la qual Catalunya hagi de mantenir-se sota sobirania espanyola. No parlo de les raons de la por, que d’aquestes no ens n’han estalviat, sinó de raons comprovables que ens demostrin quin benefici en treiem els catalans de ser espanyols.  No és un recurs retòric demanar-los els arguments que ells ens han demanat tan insistentment. És un element que hauríem de tenir molt en compte i no deixar-nos endur per debats estèrils que no duen enlloc i que són només cortines de fum per amagar la impotència de trobar, per Catalunya, un futur convincent i il·lusionador dins d’Espanya. Que no ens parlin, doncs, de federalismes impossibles, de canvis de Constitución encara més improbables. Entenguem-ho: Espanya ja s’agrada com és i no pensa canviar. 
La pregunta que ens han de respondre és, què hi fem nosaltres i, sobretot, per què ens hi hauríem de quedar?

24 de maig 2013

Elogi de l'eloqüència

No fa gaire que vam poder assistir, en un Auditori de Vilafranca ple a vessar, a una impressionant xerrada, conferència, monòleg, lliçó magistral o com li volgueu dir. L’Oriol Junqueras, més enllà de l’innegable lideratge polític, semblava talment una icona mediàtica i la seva eloqüència estructurada féu justícia a l’expectació que havia generat. Parlar d’independència avui, de com ho farem i de com serà l’endemà, sembla una tasca fàcil però ha esdevingut alhora una arma de doble tall. A força de llocs comuns massa repetits, de convenciments massa optimistes, d’arguments excessivament simples, hem acabat generant anticossos en una bona part de catalans que, tot i creure que la independència és la millor solució -si no lúnica- per sortir de la situació d’ofec que patim, no acaben de veure que la cosa pugui sortir bé amb la facilitat que alguns prediquen. Massa derrotes acumulades han fet de l’ànima catalana un esperit temerós i, a voltes, poc decidit. L’Oriol Junqueras, precisament, encara amb eficàcia extrema aquesta fragilitat psicològica de la nostra nació. 
Vaig conèixer l’Oriol fa força anys a la CAL. L'havíem convidat a unes jornades sobre autocentrament al castell de Sant Martí Sarroca. En un marc arquitectònic  tan propici, encara recordo amb emoció i el pèl eriçat, la descripció minuciosa i èpica que ens féu de la resistència heroica de Cardona a les tropes de Felip V. La capacitat de comunicar, de fer-te reviure els episodis que han marcat la nostra història i de fer-ho amb la normalitat nacional amb què ho fa qualsevol país a qui ningú li discuteix la seva existència, fan del discurs de l’Oriol un plaer, una oportunitat d’aprendre a estimar la nostra terra i la nostra història i, sobretot, una lliçó de normalitat. La normalitat que volem.
Malgrat tot això, que no és poc, el més destacat, al meu entendre, del discurs de l’Oriol Junqueras és aquesta nova manera d’enfrontar-se a la difícil tasca de transmetre el convenciment i la necessitat honesta d’un nou marc nacional per Catalunya. No és ell sol. Des de fa temps que s’aprecia aquest viratge en el discurs independentista cap a posicions més empàtiques, més constructives, més inclusives. Posicions basades en la situació econòmica que pateix Catalunya sota el regne d’Espanya, és clar, però també i sobretot basades en el desig sincer de construir entre tots un país, una societat, de la qual ens en poguem sentir orgullosos, on tothom hi trobi un lloc. Aquesta visió d’un país cohesionat en la seva llibertat, ha anat construint la base ideològica d’aquesta mena de sobiranisme civil que ha pres cos en els darrers anys amb les aportacions ideològiques d’intel·lectuals diversos que van des de Salvador Cardús, Josep Mª Terricabras o Ferran Requejo fins a Xavier Rubert de Ventós o Ernest Maragall. És un independentisme que no només vol convèncer -que de raons, no ens en falten- sinó que pretén crear la majoria social necessària per dur a bon port un procés d’aquesta envergadura. La creació d’un nou estat s’ha de fer sense apriorismes, amb la màxima cohesió social, sense frontismes ideològics i amb la força moral suficient per superrar amb il·lusió les dificultats innegables a què haurem de fer front. Generositat i fermesa són la clau per no naufragar.

13 de maig 2013

Per què n’hi diuen federalisme si el que volen dir és Espanya?

Fa uns dies TV3 va emetre un altre magnífic documental de la Dolors Genovès, “Hola Europa!”, on trenta-un representants d’algunes de les facetes del poder a casa nostra (polític, econòmic, intel·lectual, sindical, cultural…) opinaven obertament sobre les conseqüèsncies de la independència de Catalunya. Fou reveladora –més enllà que, en aquests casos, sempre hi ha qui se l’agafa amb paper de fumar–, la transversalitat dels participants i el devessall d’arguments que abocaren fins i tot persones que fins fa poc no els haguéssim comptat entre els defensors de l’estat propi. En aquest cas són especialment importants les intervencions de l’exconseller Antoni Castells i la del  president de Foment del Treball, Joaquim Gay de Montellà.  
Tanmateix, mentre el país avança amb passa ferma, si més no en convenciment, cap a la construcció d’un estat propi que sigui capaç de donar resposta als reptes que tenim plantejats, seguim trobant-nos un element dissonant en tot el debat. Un element que ara hi és i després ja no hi és. Una formació que diu defensar els interessos de les classes més desfavorides del país, però que sembla més preocupada per la pròpia supervivència política. Estic parlant, evidentment, del PSC. Un PSC que massa sovint defensa sense vergonya les posicions nacionals, espanyoles és clar, del PSOE. Després de jugar a la puta i a la Ramoneta amb l’equívoc dret a decidir, finalment que han hagut de fixar posició i, com molt bé va dir-los en Rubalcaba, que per això el PSOE és qui realment els marca la política a seguir, ha quedat ben palès que el PSC està a favor del dret a decidir si és per decidir que NO. Si pretenem decidir una altra cosa, ells ja no hi juguen. 
Ja tenim, doncs, el PSC de nou amb el mantra del federalisme a tort i dret. No hi fa res que la proposta sigui impossible, que no signifiqui realment res. Ells, duro! 
Ja fa mandra tornar a recordar obvietats com que per federar-te calen dues condicions prèvies que no es donen: d’una banda has de ser sobirà per decidir federar-te o no, i de l’altra cal que l’altra part vulgui federar-se amb tu i això és encara més improbable. No sé per què s’insisteix a voler reformular Espanya quan ha quedat palès inequívocament que està encantada de ser com és: centralista, nacionalista de matriu castellana, unitària i poc disposada al reconeixement de la diferència. Si de cas, encara pensen que potser se’ls en va anar la mà en un moment de debilitat com va ser, per ells, la transició. Plantejar, doncs, una reforma de la Constitució de caire federalitzant quan l’opinió majoritària a Espanya és la de recuperar competències per l’estat, és posar pals a les rodes del procés que hem engegat. El Tribunal Constitucional va deixar ben clar que, per ells, un català és “un cidadano español vecino de Cataluña”.
Insistir en proposar un concepte eteri que sona a més poder sense trencadissa, però que amaga el manteniment de l’status quo actual, no deixa d’evidenciar un PSC que s’avergonyeix de defensar la seva aposta per una Catalunya sotmesa. 
Tot plegat és un insult als votants socialistes als qui prenen per gent estúpida incapaç de veure l’ensarronada i de diferenciar els sentiments nacionals íntims amb el que és millor per a la societat en la que viuen.

27 d’abril 2013

Estructures d'estat

No fa massa un bon amic em recomanava una lectura apassionant: una mena d’autobiografia de Jan Karski que aquí hem batejat “Història d’un estat clandestí” (Quaderns Crema). Karski fou un destacat membre de la resistència polonesa durant l’ocupació nazi del seu país i, a banda de participar d’una lluita interior aferrissada contra l'ocupació per mantenir l’esperit de victòria intacte en els pitjors moments de la història europea, va fer d’enllaç entre la resistència interior i el govern polonès a l’exili. Una resistència que, per cert, tot i patir el guetto de Varsòvia i totes les atrocitats nazis –i més endavant soviètiques– inimaginables, aquí mai no ha tingut el predicament que hem donat a la resistència francesa. La lectura es torna frenètica, d’una banda, perquè ens mostra la duresa i disciplina de la resistència clandestina en un país ocupat per la Gestapo on ser descobert equivalia a la mort després d’esfereïdores tortures. Són corprenedores tantes escaramusses que acaben amb un lacònic “no n’he sabut mai més res”. La heroïcitat de la gent que, malgrat l’evidència de l’abassegadora superioritat alemanya, mai no van perdre l’esperança en la victòria i en una Polònia lliure i democràtica.
La lectura, però, és especialment interessant des del punt de vista català i des de l’òptica del procés que hem endegat. Explica Karski com l’obsessió de la resistència polonesa va ser, des de l’inici de l’ocupació, la de mantenir la legitimitat d’un estat polonès i de les seves estructures de govern. Per això a Londres s’hi va traslladar “l’estat polonès” i no només un govern a l’exili. Per això la unitat, la disciplina, el reconeixement de tots els partits –des de l’extrema esquerra a l’extrema dreta– de l’autoritat de l’estat polonès a l’exterior, van ser la força aglomerant que féu mantenir la cohesió nacional malgrat l’estrategema nazi per inocular la traïció, com van aconseguir a França. A Polònia, el convenciment que l’estat seguia intacte, que les seves estructures es mantenien en funcionament, va impedir que hi hagués col·laboracionistes. El país que havia sofert la derrota més brutal, que entre les tropes soviètiques i les nazis maldava per sobreviure, que veia l’alliberament com una quimera llunyana, aquest país és on ningú no va deixar de confiar ni de treballar plegats per mantenir la independència, un país on ningú no s’avergonyia de dir-se patriota. 
M’hi feia pensar, en tot això, el trist espectacle que aquest país, de vegades, és capaç de donar-se. És cert que no patim l’ocupació nazi, però també ho és que la nostra derrota significaria també la desaparició com a nació. I malgrat això, els partits s’instal·len amb displicència en la baralla infantil d’esgarrapar-se uns quants vots, en l’oposició mútua sistemàtica, en la demagògia i el populisme, en el cansament argumental i la misèria intel·lectual. I la gent? La gent exigeix. Ho volem tot i, si pot ser, de franc. Critiquem fins a l’extenuació les retallades, però alhora ens esparverem quan veiem els sous que es cobren a TV3. Elevem a l’altar presentadors que pontifiquen l’exigència ètica mentre ens assabentem que durant anys han cobrat sense fer res. Exigim al govern un tancament fiscal de caixes mentre ens fotem de qui ingressa els impostos a l’Agència Tributària catalana. 
No em cansaré mai de repetir-ho: ens cal disciplina, unitat i confiança.

12 d’abril 2013

Entre l'escarn i la mofa

Que el nostre món, al que ens havíem acomodat amb una indulgència aburgesada, està canviant a passes gegantines, és d’una evidència que ningú no qüestiona, però que tampoc ningú no ens explica d’una manera convincent. Sabem que, històricament, els canvis de vegades es produeixen d’una manera esllanguissada que els fa passar boi desapercebuts, però que en d’altres casos, sense un fet catàrtic que actuï com a detonant, les situacions sofreixen una sacsejada brutal on res torna a ser el que era abans. Segurament avui, amb l’excusa d’una crisi amb molts culpables però cap condemnat, ens trobem en un d'aquests moments de grans canvis històrics que marcaran el futur no només personal o del nostre model social, sinó de l’hegemonia del pensament occidental.
I és que avui la democràcia, entesa com el control entre els poders i del poder, entoma a les palpentes tota mena de sotragades que ens fan témer el pitjor per al probablement “menys dolent dels sistemes polítics”. I les envestides li vénen per tots els extrems: des de l’oligocràcia econòmica, ara ja mundial, però també des d’un populisme demagògic que s’aprofita d’aquest desconcert social.
Ho hem vist aquests dies amb l’aparició fulgurant d’això que s’han afanyat a batejar amb l’eloqüent nom d’«escarni». Com que a hores d’ara ja el practica tothom, amb raó o sense, ja podem parlar obertament, sense por a l’escarni de ser políticamernt incorrecte, d’un sistema de pressió que s’enfanga fins als genolls en el pantanós terreny del populisme i la manipulació ideològica. Amb això no vull pas qüestionar la justícia de les demandes, que ho són, majoritàriament, de justes, sinó el concepte mateix d'una estratègia que sustenta en instints primaris la lluita social. Tots som conscients que la impunitat del sistema demana solucions enèrgiques, però no podem llençar la màquina perquè funciona malament. El que cal és reparar-la. Fer el by-pass total al sistema democràtic no ens ajudarà a millorar-lo sinó que ens pot dur a l’atzucac. 
Un dels pocs avantatges de fer-se gran és adonar-se dels massa cops en què t’has equivocat prèviament. Això t'empeny a relativitzar els dogmes inqüestionables. Potser aquest és un cas més en què l'erro, però les veritats absolutes, el maniqueisme ideològic de bons i dolents, de nosaltres i ells, no acostumen a dur res de bo. El populisme és una arma amb doble tall que cal manejar amb cura.
És clar, tanmateix, que cal una immensa dosi de civilitat i d'autocontrol per no cridar a sometent i calar foc a la barraca. La impunitat absoluta amb què uns pocs han manipulat el precari equilibri social que amb esforç s’havia aconseguit, ens aboca a la desesperança i al convenciment que només amb accions revolucionàries podem recuperar el control de les nostres vides. La indiferència institucional amb què es contempla el patiment de tanta gent o el cinisme amb què es menteix impúdicament, esdevenen una autèntica mofa, un insult que sembla deslliurar-nos del contracte social que ens manté, pacients, a la cleda. L’escarni pot acabar sent una menudalla comparat amb la transgressió de tots els límits d’allò moralment acceptable que s’han produït a Grècia, a Xipre, a Portugal o a Espanya. 
Ara ens veiem en la necessitat de defensar la democràcia parlamentària. No davant el totalitarisme, sigui militar o popular, sinó davant d’una oligarquia mundial que s’atreveix a posar i treure governs, a imposar fiscalitats indecents, a fer pagar sempre el qui no té. 
Ens caldrà molta força moral per no deixar-nos vèncer ni per uns ni pels altres.

31 de març 2013

Un cert desconcert

Deia, didàcticament, el col·lectiu Wilson l’altre dia, al Cercle d’Economia −fins no fa gaire Círculo−, que la cosa és ben senzilla en el fons: ser espanyols ens costa més de 2.000€ per persona i any; tenir un estat català ens en costaria menys de 400. “No hase falta desir más”, que deia aquell que, per cert, mai no ha après català. Paga la pena recrear-se en la conferència que aquests sis eminents catalans (la trobareu al YouTube) van impartir davant la flor i nata de la societat catalana, d’aquella que encara remena totes les cireres. I paga la pena veure la cara que feia el predident circular, l’ínclit Josep Piqué, davant el devessall de dades incontestables que deixaven més clar i català que mai que la independència és la nostra única oportunitat de superar l’estat catatònic en què ens hem enfangat. Impagable la ganyota al sarcasme de Xavier Sala i Martín: “Espanya és com la guardiola del Homer Simpson: no hi ha un euro, tot són pagarés!”.
Perquè la gran qüestió ja no és, probablement, quines són les inevitables incerteses que el procés de construcció de l’estat català presenta. Ni tan sols els dubtes de com ens tractarà la comunitat internacional quan decidim emancipar-nos. La qüestió rellevant és, avui, si pensem que ens en podríem sortir en cas de quedar-nos a Espanya. En aquest sentit, tant el Col·lectiu Wilson, com tants altres col·lectius que han construit aquests darrers anys tot l’argumentari sobiranista (Cercle Català de Negocis, Fundació Catalunya Estat, etc…), han començat darrerament no sols a remarcar l’absoluta viabilitat econòmica i social d’una Catalunya independent, sinó també el futur encara més negre i dubtós en cas que els catalans decidíssim seguir a l’estat espanyol. I no perquè, un cop derrotats democràticament, Espanya entraria de nou per la Diagonal amb els bulldòzers −i la cabra− i deixaria el país pla com una post de planxar, que ja sabem que “nunca fué el castellano lengua de imposición”, sinó perquè el país dels veïns de ponent és un estat en caiguda lliure, econòmicament poc fiable i democràticament deficitari.
A força de contestar les malvestats que, asseguren, assotarien la nostra “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, ens hem acostumat a no adonar-nos que ja les patim, i amb escreix, totes aquestes amenaces amb què ens volen atemorir. Diuen que haurem de pagar un deute monumental, que no ens donaran crèdit enlloc, que no vendrem ni un fil a Espanya, que ens faran fora d’Europa... però que no el paguem ja ara el deute, i més del que ens tocaria? que no el tenim ja tancat el crèdit internacional gràcies a ser ‘espanyols’? que no han mirat sempre de no comprar-nos res que es poguessin estalviar? que potser és una ganga, avui, pertànyer al club de la Merkel? 
Per això, quan tot és tan clar, tan diàfan, es fa encara més difícil d’entendre el vodevil que protagonitzen els nostres representants polítics, aquest desconcert diari al llegir declaracions d’uns i altres i la incredulitat, l’endemà, de les contradeclaracions...
No els demanem gran cosa, només la certesa del compromís. Solament un gest, una paraula. Potser tan sols que aixequin l’agulla i comprovem que, efectivament, el fil i és posat.

15 de març 2013

Constituent

Malgrat que la gent no afluixa, malgrat que les enquestes segueixen demostrant una clara majoria sobiranista, malgrat que diaris, opinadors i tothom que s’ha parat a reflexionar un moment en el procés que viu Catalunya s’adona de la irreversibilitat del camí encetat... malgrat tots els malgrats, no puc deixar de sentir un calfred a l’espinada, una mena de neguit que sembla que s’ha escampat arreu i que, com si fóssim en un joc maquiavèl·lic, ens retorna a la casella d’inici. S’ha comentat ja a bastament que tot el que succeeix en aquests moments a Catalunya respon a l’embestida que ha endegat l’estat espanyol. S’han adonat tard que aquesta vegada va de veres i la seva resposta ha estat tan desmanegada que no han pogut enganyar ni els seus acòlits. La mesura de com es llegeix l’opinió ciutadana ens la dóna l’històric trencament de la disciplina de vot que el PSC va protagonitzar a Madrid fa poc. I no pas perquè no hi hagi un PSC que, íntimament, entén que Catalunya té el dret irrenunciable a decidir què vol ser, sinó perquè qui va propiciar la trencadissa fou el propi aparell, fins ara sempre amatent als desitjos del PSOE.
El camí està traçat i no té marxa enrere. I ho comencen a comprendre des de la maquinària de l’estat. Ja no ens acoquinen les seves gesticulacions. La nostra determinació està disposada a resistir qualsevol envestida. Només demanem claredat, alçada de mires, i entreveure signes evidents que l’objectiu segueix intacte. Ja entenem que es fa difícil de determinar el camí que ens caldrà seguir en cada moment perquè no depèn exclusivament de la nostra voluntat. Però, com deia Machado, “se hace camino al andar”, i ens cal la certesa que caminem amb els ull fixes en el destí que ens hem marcat.
I caminar vol dir ser conscients del moment que estem vivint. Un moment en què no només tenim l’oportunitat de debatre quin país farem, sinó en què ens cal la generositat històrica de saber que, ara, és imprescindible aparcar la disputa partidista, fins i tot la ideològica, per centrar-nos en fer l’esforç comú d’avançar units en el camí de la llibertat.
La diputada Gemma Calvet ens explicava fa uns dies la decepció que ha tingut –ella que no prové de la militància de partit– a l’endinsar-se en la dinàmica parlamentària i com n’és de difícil qualsevol acord mínim; com cal negociar, pactar, regatejar, refer, reformular qualsevol coma, qualsevol punt de qualsevol mínim acord. I ho és perquè els partits segueixen sense entendre el que la societat ha entès de fa mesos: que ens trobem en un moment constituent, en la gènesi d’un nou estat. El Parlament, doncs, segueix immers en la quotidiana baralla partidista on prima el rèdit electoral, les enquestes d’opinió i els titulars de l’endemà. D’aquí el cansament d’uns ciutadans que segueixen creient en la política però que han deixat de creure en uns partits bunkeritzats, autistes, escleròtics.
Catalunya està sota una asfíxia política, econòmica i cultural com mai abans. Ens calen decisions clares, honestes i generoses. No ens podem permetre l’ambigüitat davant la corrupció, ni l’esoterisme conceptual quan parlem de dret a decidir, ni un sí critíc imcomprensible –aquests sís crítics ja ens van fer perdre una guerra–, ni retallades que no ens caldrien, ni...

01 de març 2013

Centrem-nos, sisplau!

De ben segur que al primer capítol de qualsevol manual d’investigador privat hi ha, ben grossa i destacada, la frase següent: les casualitats no existeixen. De fet, no hi caldria perquè qualsevol amb dos dits de front pot besllumar que massa coïncidències no són fruit ni de l’atzar ni de l’ínclit Sr. Murphy. Per això gairebé fa riure tot el devessall de casos de corrupció que aquests dies estem ‘descobrint’ per gaudi de premsa groga i unionistes mal disfressats. Si pretenem que el procés sobiranista avanci sense més ensurts que els previstos, no podem caure tan fàcilment en la burda provocació que ens provaran de parar una vegada i una altra. Que, amb la feina que tenim, amb la urgència que ens apressa, ens dediquem a discutir quan un imputat ha de deixar el seu càrrec, no deixa de ser la xocolata del lloro. Centrem-nos, sisplau! Centrem-nos en allò important i defugim el cos a cos en allò superflu. Centrem-nos en el futur que tenim al davant i no malgastem el temps en un passat ja superat. 
No vull pas dir amb això que el control de l’acció política no sigui un tema important. Precisament perquè és cabdal per a la societat que volem construir, no ens cal distrure’ns a reformar un estat espanyol en plena descomposició. Ara més que mai hem de fer entendre els nostres conciutadans que el procés de construcció d’un estat propi ha d’anar lligat indestriablement d’un aprofundiment radical de la democràcia. És precisament construint de zero, bastint un país nou, que podrem forçar la regeneració democràtica imprescindible. 
Expliquem-nos, doncs. Expliquem que una Catalunya independent no només és econòmicament necessària per garantir el futur de la nostra societat, sinó que ho és encara més en termes de qualitat democràtica. Expliquem l’estat que, entre tots, anem a fer. Detallem-ne els instruments de control, la independència dels poders, la transparència pública, la seguretat jurídica, els mecanismes de participació. Això, en el fons, ha de ser encara més llaminer que l’espúria motivació econòmica. Què pot ser més engrescador que saber que deixarem de ser súbdits per esdevenir ciutadans? Cal estendre els valors republicans –que no són patrimoni de cap partit– perquè les estructures de l’estat, la cosa pública, tornin a estar al servei del ciutadà. I això, en el fons, és l’autènticament revolucionari perquè dinamita de soca-rel les estructures de la partitocràcia que ens tenalla. No són, doncs, casuals les reticències de bona part de la casta política que n’ha fet un modus vivendi
Centrem-nos, doncs, perquè l’envit no és fullaraca. És evident a hores d’ara que l’estat ha entès finalment la profunditat de la nostra convicció. I és des d’aquesta assumpció de punt de no retorn que ha començat a organitzar l’atac sistemàtic al procés amb totes les seves armes, que no són poques. Saben que només ens poden guanyar si aconsegueixen desactivar el nostre convenciment. Per això no ens ha d’estranyar l’aterratge de centenars d’agents del CNI, ni la constant laminació de competències, ni tampoc l’ofec sistemàtic, groller i humiliant a què sotmeten l’hisenda catalana. Ni els quintacolumnistes que proven de desviar-nos del recte camí, que deia Espriu. 
Ara, més que mai, centrem-nos, sisplau!

16 de febrer 2013

Ens en sortirem


De fa un temps que s’està covant una mena de desànim mal dissimulat entre el moviment independentista. Una sensació de fatalitat que als catalans no ens costa gaire d’aflorar perquè forma part del nostre codi genètic. Si el 25N no va ser el que tothom esperava –més per estètica que per resultats reals–, el desconcert posterior ha acabat de rematar la por innata a la incapacitat catalana de respondre com a país en moments històrics. Corrupteles que, curiosament, surten totes ara i les primeres desercions empresarials han acabat de reblar el clau del desassossec. La unitat política, que ni es veu ni se l’espera, ha desencisat momentàniament la societat civil que, orfe d’un full de ruta clar, ha tornat al hooliganisme dels convençuts. 
No cal dir que res d’això no respon a motius reals. El procés d’independència sembla que va discretament per bon camí i ja fa temps que hauríem d’haver entès que aquest és un procés irreversible senzillament perquè no ens permetran quedar-nos com estàvem. Ara ja és blanc o negre. Ens hauríem de preguntar a qui l’interessa que passem del “tenim pressa” al “ja hem fet tard”. Només cal repassar amb deteniment el missatge subliminal que certa premsa transmetia just abans de les eleccions i el que va començar a propagar el 26N. Un cop detectada la jugada, no em direu que ens deixarem robar el ‘relat’ pels Cunís i Godós de torn!
La crisi econòmica i institucional, de sistema si voleu, la corrupció, la inanició que el govern afronta cada fi de més, l’espoliació i un llarguíssim etcètera que tots tenim al cap només tenen opcions de solució si som capaços d’avançar sense por cap a l’estat propi. La independència, evidentment, no és la solució màgica a tot això, però ens és l’eina indispensable precisament perquè ens permetrà fer un país nou, refer-lo de zero, repensar quina democràcia i quina justícia social volem. En aquest procés constituent és quan la unitat nacional és més important que mai, indispensable, quan cal aparcar el tacticisme partidista i encarar el debat sobre el país que volem des de la confrontació franca d’ideologies, des de la lleialtat i la honestedat política i social. Tots plegats som prou diversos però segur que som capaços d’acordar un marc de convivència just on tothom s’hi pugui sentir raonablement satisfet. Poques vegades a la història un poble té l’oportunitat de construir-se el futur. I això s’ha de fer, sense apriorismes, amb la vista posada en quin país volem deixar a les properes generacions de catalans.
A diferència, doncs, del verí pessimista que ens volen inocular, només cal fer una ullada a com es va posicionant la societat catalana i com fa tot l’efecte que ha entès el moment d’esplendor que estem a punt de viure.
No fa gaire dies llegia al bloc del Titot un magnífic article on reflexionava sobre la posició i la responsabilitat històrica en què es troba l’esquerra independentista i especialment, les CUP, i on hi fa un exercici d’humilitat i de voluntat d’entesa. També cal apuntar les declaracions d’aquestes setmanes de David Fernàndez i de Quim Arrufat, el seu to, així com la nova estratègia d’ICV i la seva clara aposta pel dret a a decidir. Tot plegat interpel·la cada cop més CiU i ERC –ai, i també el PSC– i ens han de fer ser optimistes com mai. 
Així sí que ens en sortirem.

01 de febrer 2013

L'hora de la serenor

Venim de temps convulsos, de grans passions descordades, d’ànims exaltats i d’un “tenim pressa” que ens hem pres en la seva literalitat. És ben cert que la nació ha d’enfilar aviat el camí cap a la llibertat si no vol deixar-hi bous i esquelles en el “mentrestant”, però també és cert que res no ens indica que no hàgim pres la ruta correcta. Això comptant que, de ben segur, no només n’hi ha una, de correcta. Però aquesta mena de desànim que ens volen inocular amb l’excusa que si demà no proclamem la independència tot estarà perdut, no fa sinó desmotivar tanta gent com s’ha engrescat en el procés. Mai no s’havia vist un país que, patint una de les crisi econòmiques i socials més feridores, mostri un nivell d’il·lusió i d’empenta com mostra Catalunya en aquests moments. Mai com ara, en plena ruïna, les converses al bar no han anat de com construirem un país nou. Deixem-nos, doncs, de lamentacions i prenguem consciència de la magnitud del repte que ens hem proposat. 
Té raó el president Mas quan avisa de l’extrema dificultat del camí cap a la construcció d’un estat propi, cap a la independència –potser que deixem de discutir-nos per conceptes compatibles–, però també tenen raó tots els que asseguren que el camí encetat no té marxa enrere possible. Com l’herba d’estiu que, un cop se t’ha enganxat a la roba, només pot avançar, el procés d’independència d’aquest país ha traspassat el seu propi Rubicó. I, com a Cèsar, només ens val la victòria. N’hem de ser conscients. Si ens féssim enrere o, fins i tot, si perdéssim aquest embat, la revenja espanyola seria insofrible. Guanyar és l’única opció.
Però per guanyar ens hem d’asserenar, primer, i després assumir la transcendència del moment. Per un instant haurem de deixar d’arrossegar els peus, cansadament, i aixecar el cap amb la saviesa suficient per bastir respostes de país. Els partits hauran d’aparcar l’avorrida baralla quotidiana, la societat haurà de superar les capelletes, els egos i la demagògia il·luminada. No és hora de crítiques que no construeixin, que no ens facin avançar, que no ens acostin a la unitat nacional que necessitem per enfrontar-nos a una consulta que serà a vida o mort. O som capaços de transmetre il·lusió, unitat, decisió, convenciment i embolcallar-ho amb les mil i una raons que de fa tres-cents anys ens acompanyen, o serà difícil sortir-nos-en. 
Cal treballar plegats, sense discutir-nos per lideratges espuris. Més que plegats, en comunió. Cadascú sap quina feina pot fer per acompanyar el procés, com ajudar a construir aquesta majoria social que ens ha de permetre comptar amb prou força per fer el procés indiscutible. Sabem que provaran amb tots els mitjans de fer-nos por, d’atemorir els indecisos a qui encara no hem pogut explicar amb detall que només la independència ens garanteix el futur. Però sabem que els arguments són redemptors, que la mentida és la seva única arma. I la mentida és un arma de doble tall. No hi ha res més alliberador que despullar falsedats. 
Tenim davant molta feina, moltes dificultats, moltes decepcions. Però tenim també davant nostre la possibilitat de fer possible el somni d’un país més just, més digne i més democràtic. El país que ens mereixem. Que la pressa no ens faci ensopegar.