10 d’octubre 2013

Lampedusa agafa el tren

Sembla mentida la capacitat que tenim els catalans de caure de quatre grapes, una vegada i una altra, en els mateixos paranys. Després de mesos de metàfores marineres, ara es veu que li ha tocat el torn a la cosa ferroviària. I no pas perquè recordem de nou els incompliments constants de l’estat espanyol pel que fa a infraestructures, sinó perquè, vés per on, ara resulta que hem de discutir d’una “tercera via”. Una tercera via, tot sigui dit, que ha generat més sarcasme que propostes, però que ens vol enfangar de nou en un debat estèril que només pretén crear confusió entre els catalans de bona fe als quals s’ha fet creure no sé què d’un xoc de trens. 
Com s’ha repetit a bastament, la tercera via era l’estatut mutilat, la transició del franquisme, la Generalitat republicana, la Mancomunitat i un llarg estcètera que tots tenim molt present quina és la fi que van fer. Portem més de cent anys proposant terceres vies que, sense excepció, han acabat en via morta. I ho han fet perquè −i mira que n’és d’elemental això− el federalisme o qualsevol altra artilugi d’acord amb Espanya necessita un element tan indispensable com inexistent: la voluntat d’entesa d’un estat que encara ens pren per una colònia, com un territori que van sotmetre per les armes ara farà 300 anys. 
El més impresentable de tot plegat, però, és que els qui proposen una tercera via ho saben perfectament això. Saben de la inviabilitat d’una reforma constitucional en un estat que cada dia ens imposa més recentralització, un menyspreu ofensiu, l’ofec econòmic i la burla institucional constant. Ho saben, de la mateixa manera que saben que no tenen arguments amb una mínima solidesa per defensar el NO a la independència. A manca de raons ho proven amb maniobres de distracció. Com que la por tampoc no ha funcionat, ara ho intenten amb la pastanaga. Però, en el fons, és allò tan vell que tot canviï perquè res no canviï realment. 
Duran, Navarro, Camacho i tots els qui s’escarrassen en trobar una estratègia que freni la independència, insisteixen a buscar un nou encaix de Catalunya a Espanya amb terceres vies que nigú no ha vist ni ningú, a Espanya, es creu. Acostumats a un país que, malgrat les gesticulacions, vivia d’esquena a la política i els deixava fer, no són conscients que la seva política està ancorada en el passat. Fan tard. I sobretot fan tard perquè no s’han adonat del canvi de paradigma que ha viscut el país en aquests darrers mesos: és que, ara, ja no volem encaixar més. Ara volem construir un país nou, el nostre, el de tots els catalans. Aquesta il·lusió és la que ens fa imparables.
Encara hi podem ser tots. Encara hi som a temps. Siguin convidats!

Cap comentari: