Tanmateix, si hi ha una situació on aquesta dita ens la podem aplicar al peu de la lletra, és en la manera com l’independentisme ha estat fent ‘campanya’ tots aquests anys. Si bé és cert que, fa uns anys, la majoria del catalanisme no era independentista, no era pas per manca de convenciment nacional sinó perquè ni els partits majoritaris ni l’exalçat seny català la veien possible. Era allò que ens sentíem a dir sovint els pocs sobiranistes que picàvem pedra: “a mi ja m’agradaria, ja!” acompanyat d’una arronsada d’espatlles resignada. La tasca de l’independentisme ha estat, durant molts anys, la de fer veure la veritat als convençuts, la de fer creure que la possibilitat era real, que teníem centenars de motius, milers de raons. Llibres, conferències, trobades, articles, i un llarg etcètera de formes diverses han servit per aixecar aquest poble submís i fer-lo creure en les seves pròpies forces. Això sí que ha estat un “sí que es pot”!
Un cop convençuts els escèptics, ens adonem amb estupor que encara hi ha boi mig país que no sap res de la lluita desigual d’aquest país. Gent que viu al nostre voltant però que mai no mira TV3, que no llegeix diaris, que mai no ha comprat un llibre sobre la independència, que no ve a les xerrades... Gent que amb la veritat i prou no convencerem perquè la veritat que compta és la que estàs preparat per assumir. Per això hi ha qui ‘creu’ en l’homeopatia, en les flors de Bach o en la plurinacionalitat d’un estat federal.
El 27S vam guanyar folgadament perquè som més, no perquè convencéssim. Vam predicar la veritat als fidels. Ara, no podem refiar-nos només d’ells, hem de convèncer els ‘infidels’, els descreguts, els qui encara no saben com de beneficiats en sortiran amb la república catalana. I per fer això no n’hi ha prou amb predicar la veritat. Cal fer, dels arguments, propaganda. Cal vendre Fairy a qui només renta amb aigua. Un cop l’hagin provat, ‘a mi no me lo quite!”.
