13 de juny 2019

Ha fracassat ERC?

Amb la prevenció de saber que quan escric això encara no s’han constituït els ajuntaments i que, per tant, encara hi ha lloc pel dramatisme escènic que doni un tomb sorprenent al que ara sembla obvi, deixeu-me fer quatre ratlles al voltant del que ha passat en aquest cicle electoral que, finalment, tanquem.
Recordem que s’encarava amb la pretensió que l’independentisme fos majoritari per primera vegada d’una manera clara. Tot plegat sense oblidar que hem viscut i vivim encara en una situació d’anormalitat democràtica, de repressió ideològica i de manipulació informativa com no s’havia vist mai abans. Aquesta majoria sobiranista, tanmateix, no aconseguia acomboiar els nostres pròcers cap a una estratègia comuna d’unitat estratègica com demanava el moment excepcional en què es produïa. Sense entrar a valorar-ne la idoneïtat, ERC ha encarat aquest cicle electoral com l’oportunitat de fer el sorpasso a Puigdemont i al món post-convergent i aconseguir l’hegemonia partidista dins l’univers independentista. L’argument era el ja sabut que “separats sumem més” i que sense la crossa neoliberal dels convergents podien més fàcilment eixamplar la base de l’independentisme a zones fins ara impermeables al sobiranisme. Aquesta estratègia, no estrictament circumscrita a l’àmbit electoral, es va posar en marxa ja fa temps amb les “lluites compartides” i l’acostament ideològic al món dels Comuns.
Tanmateix, la realitat és molt tossuda i probablement hem arribat al sostre del vot a partits independentistes, que no vol dir de suport a la independència. Vull dir que potser hi ha conciutadans que votaran Sí en un possible nou referèndum d’independència, però que en unes municipals voten per preferències ideològiques i no nacionals. La prova de tot plegat és que l’augment del vot a ERC s’ha fet majoritàriament a costa de la CUP i de la descomposició del PdeCat i que, com a resultat final, molts ajuntaments que serien independentistes amb la unitat, acabaran en mans de forces del 155. Tota una lliçó amargament apresa a Barcelona o a Vilafranca.
Evidentment que la responsabilitat no és exclusiva d’ERC però sí que és qui ho ha bastit d’arguments polítics que, al meu parer, són els que han fracassat clarament. Com hem dit sempre al carrer: la unitat és invencible.

31 de maig 2019

Desunits sumem més?

Ja sé que em direu que les eleccions municipals són tot un món a part. I segurament teniu raó. Però també és cert que, malgrat el pes cabdal de les persones que formen les candidatures, les dinàmiques nacionals hi tenen un pes molt important. Si no, no té sentit el fet que candidatures molt similars ara ho hagin petat quan fa quatre anys vivien en la misèria. Els partits i les propostes no han canviat pas tant. La situació del país i els seus posicionaments nacionals sí que ho han fet.
Dic tot això perquè –i ja em perdonareu– segueixo sent un fervent apòstol de la unitat. Fins i tot en les municipals. Seguir mantenint les dinàmiques de partit, els partidismes exasperants, els odis i la bronca permanent, quan ens estem jugant la independència del país, em sembla d’una mesquinesa intolerable. Si fem unes eleccions ‘normals’, com si aquí no passés res, estem legitimant la repressió i descalçant la lluita per fer efectiva la república.
I aquí arribem al punt clau, al meu entendre, que no és altre que la desunió de l’independentisme. Pitjor encara, no hi ha ni acord estratègic. Argumenten que separats sumem més, però aquesta és una afirmació sense fonament científic com s’ha vist claríssimament a Barcelona. I això que aquestes municipals no han deixat de tenir un rerefons plebiscitari. Manllevant l’Orwell de la Granja Animal, “separats sumem més, però alguns sumen més que d’altres”. I aquesta és la qüestió, explicitada en plena campanya: hi ha qui prioritza l’hegemonia de partit a fer efectiva la república. Vaja, l’ocupació del poder clàssica que tant hem criticat.
Els minsos increments sobiranistes a l’àrea metropolitana són purament cojunturals i, sovint, com a d’altres municipis del país, resultat de la fagocitació del vot minoritari (CUP i Primàries). La gent, al carrer, ens hem afartat de demanar unitat. Unitat per no posar en perill alcaldies innecessàriament. Unitat per anar amb força a Europa. Unitat per donar un missatge clar i contundent al món. Unitat, en definitiva, per complir el mandat del Primer d’octubre, un mandat defensat amb sang.
Com us deia al principi, jo seguiré defensant-la, aquesta unitat. Ni uns ni altres no em trobaran en la desunió estèril. I que no em vinguin amb excuses: proveu d’anar units, amb generositat, i veureu com respon la gent.

19 de maig 2019

No serà un 14 d'abril

Si hi ha unes eleccions on les propostes haurien de manar sobre qualsevol altra cosa, aquestes són les eleccions municipals. No hi ha res més proper, més entenedor, més immediat que els problemes que com a ciutadà ens toca patir diàriament. 
Deixant de banda alguna formació que duu els candidats de fora i que amb prou feines sabria anomenar els carrers principals de la vila, em sembla que tots plegats s’han esforçat més en cercar aquells punts, no ja que siguin conflictius, sinó que tinguin bon cartell. Vull dir que sovint les propostes no són tan reals com imaginades, que són més propaganda que política, vaja. 
Repassem-ho. Més enllà de les iniciatives que pretenen salvar el món des de Vilafranca i resoldre problemes amb els que la humanitat fa segles que s’hi baralla, podem observar com l’agosarament programàtic és directament proporcional a la probabilitat de governar. I això que aquí ningú no passa comptes de res i pots prometre la felicitat beatífica amb el convenciment que ningú no te’n demanarà explicacions. Una de les causes principals que els partits facin propostes sense sentit a tort i dret –a banda que vivim en una societat massa pusil·lànime– és el fet curiós que ningú no ha d’explicar com les pensa finançar. Com si l’ajuntament tingués unes arques infinites que, tal manà republicà, ragen inesgotablement. 
Ja caldrà que reflexionem ben bé, perquè els vilafranquins independentistes tenim un panorama que fa feredat. D’una banda els eixamplabase que volen aprofitar l’embranzida per assaltar la casa de la Vila per primer cop des del 31 amb una campanya tan insistent i llarga que fa témer que no hi hagi més pa que formatge. D’una altra els panxacontents que tant els fa pactar amb el 155 com amb el sumsum corda i que amb quatre anys potser sí que han complert el seu programa però la sensació és que Vilafranca és tan trista com en els anys de plom socialista. I finalment els feliços que han vingut a aquest món per canviar-ho tot sense canviar res, mirant-s’ho tot des de la comoditat d’una oposició permanent. Aquestes havien de ser unes eleccions en clau nacional, però entre els que s’esperen que siguem més i els que no arrisquen la cadira ni que els matin, ens haurem d’acontentar que aquestes eleccions siguin només municipals. 
De moment la república no vindrà, es veu.

08 d’abril 2019

Pa i carquinyolis

Que diu la Junta Electoral Central que, com que té una tirada al groc, ara no podem dir “pa” i haurem de dir “carquinyoli”. “Pet de monja” tampoc no els va convèncer per blasfem. L’Espanya far d’occident, paradigma de la democràcia i les llibertats, ja ho té això. O sigui que segons aquestes llumeneres, per anomenar els exiliats no podem dir “exiliats”, ni molt menys mencionar els presos polítics com a “presos polítics”.
La broma ja cansa, per pesada i per preocupant. Ens hem acostumat al feixisme banal com hem normalitzat ja una condemna “lleu” als encausats. Com si justícia i condemna no fossin oxímoron.
Però heu-nos aquí, decebuts, desil·lusionats, emprenyats, entotsolats en les nostres cabòries nacionals, derrotats col·lectivament. Els partits, aquells que ens havien de dur a la independència un cop guanyat el referèndum, ens tenen agafats per l’ouera: els hauríem d’engegar a dida i que els votés sa senyora mare, però “no voldràs pas que guanyi l’Arrimadas, oi?” o el “trifachito”, argumenten fal·làciosament.
I aquí, mentrestant, veient-les passar, només creuen en la república els MHPs i quatre acòlits irredempts.
Ja no us sabria dir si esperem un nou momentum o si qui dies passa anys empeny, el que està clar és que la sentència no el serà, el moment. Ni tan sols, probablement, si tenim capacitat de blocar l’elecció d’un nou president espanyol i forcem elecció rere elecció. Ens han vist el ‘plumero’ i tenen clar que ningú, aquí, vol arriscar res. Ho van tenir clar des del 30 de gener quan Roger Torrent va fer un Campuzano-style. No esperem res de partits ni d’unes organitzacions socials que han estat parasitades meticulosament. Vaja, un panorama desolador que ens té a tots, com va dir en Partal, farts.
Ah, coi, però és que resulta que els independentistes som cada dia una majoria més àmplia. I do? Doncs no sé què dir-vos, honestament. Haurem de ser enginyosos de nou per substituir aquesta colla que es creuen amb poder suficient per a decidir si fan o no fan allò a què van comprometre’s. Qui no estigui disposat a arriscar, que se’n torni a casa, que ningú no l’obliga. Però hem d’arriscar tots, i junts. Estem perdent aquesta batalla i els nostres tocant la lira, però queda molta guerra. I la gunyarem!

22 de març 2019

Iberisme redemptor

Sempre em sorprèn la capacitat dels catalans d’ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. O, més ben dit, de creure’ns com a babaus les mateixes mentides.
De fa un temps que el sobiranisme o, més aviat una part important i necessària, ha anat virant cap a posicionaments més tebis, més llargterministes, més ‘pragmàtics’, més govern efectiu, més mirem de guanyar les properes eleccions i Déu dirà. Un posicionament que furga en la xacra de la desunió de l’independentisme i que sota el mantra que no en som prous, fia el futur del país, el de la república per la que van trencar-nos la cara, a guanyar electoralment al cinturó roig. Però, com pregunten sovint els qui no aposten per la unitat i s’amaguen rere una unitat d’estratègia inexistent: guanyar per fer què?.
La visita a Madrid de dissabte passat va posar de manifest, de nou, dos fets preocupants. D’una banda que Espanya no vol escoltar, que el que els vulguem dir s’ho passen per l’arc del Triomf (que a Madrid es deia de la Victòria!). Ja hem vist com s’han afanyat a deixar ben clar que les seves opcions polítiques van del 155 dur al 155 light.
L’altre constatació preocupant és que a cert sobirisme ja li va bé de deixar-se gronxar per l’històric iberisme que ja va enredar Prat de la Riba. L’Espanya republicana, fraternal i amiga és una invenció que només ens ha dut disgustos i governs d’esquerres –aquest és l’esquer– que han aparcat el benestar social fruit de la república catalana, pel benestar precari que depèn de la seva victòria electoral.
L’iberisme que preconitza una república espanyola de pobles germans sempre s’ha bastit a costa de les reivindicacions nacionals del poble català amb aquella fal·làcia tan vella d’equiparar nacionalisme amb dreta.
Només veient els col·lectius espanyols que donaven suport a la manifestació catalana a Madrid –perquè només hi havia catalans– ja ens hauríem d’adonar del poc recorregut que té la fraternitat ibèrica. Ara, una altra cosa és si ens ho volen vendre per colar-nos un nou govern d’esquerres que aparqui la independència sine die. Tots som prou conscients que només a la república catalana serem capaços de tenir un govern realment transformador. Només amb la independència les classes populars poden aspirar a la justícia social.