24 de maig 2018

Supremacisme i autocentrament

El primer punt del manual del bon feixista –que a aquest pas aviat s’estudiarà a les es· coles espanyoles–, hi ha la cerca d’un enemic al qui acu· sar de totes les maldats. Així, els catalans som l’esca del pe· cat i la redempció espanyola només pot venir de la des· trucció del mal.
El segon punt, encara més colpidor, és que no t’importin les víctimes. El bé suprem, aconseguir el poder a qual· sevol preu, es basteix sobre una estesa de cadàvers. No cal l’assassinat físic encara. La destrucció immoral d’una persona i de la seva família són tan o més corprenedores. El que estan fent aquests dies els unionistes, des de C’s al PSC, amb el President Quim Torra hauria de ser considerat un crim contra la humanitat. Colgar una trajectòria intel· lectual i humana immacula· da sota tones de calç viva, és d’una baixesa moral oceàni· ca. Tots els que hem tingut la sort de conèixer el President sabem, i ells també ho saben, que l’enormitat de totes les mentides que s’han arribat a dir no les podrem ni oblidar ni perdonar. Són, en el fons, la proposta espanyola pels catalans.
Que el feixisme i l’ultranaci· onalisme espanyol s’acarnis· siambelMHPjanoenssor· prèn, malauradament. Ara, que molts independentistes els segueixin la roda, és pre· ocupant. No perquè que la víctima es cregui les menti· des del botxí demostri una feblesa impròpia, sinó perquè evidencia la manca d’un marc mental català.
No fa tants anys, amb uns amics, vam muntar un por· tal, Criteri, per aprofundir en la reconstrucció d’aquest marc. Estàvem convençuts que només recobrant l’auto· centrament, en el marc na· cional dels Països Catalans, podríem plantejar·nos l’ob· jectiu de la independència. El temps, tanmateix, ens ha dut la sorpresa que hem arribat a proclamar la independència amb un marc mental essen· cialment espanyol. Aques· ta paradoxa, però, no ens ha sortit de franc. I d’aquí plora la criatura. L’autocentrament indispen· sable per afrontar la postveri- tat espanyola, ens hauria de fer respirar abans de dema· nar disculpes per uns textos o uns tuits que, si no es tre· uen de context, qualsevol ca· talà signaria. Si deixem que la correcció política ofegui l’honestedat argumental, es· tem perduts. Si dubtem per un moment que el botxí ens vol morts, estarem cavant la nostra pròpia tomba.

10 de maig 2018

Recobrar la veracitat

Quan una empresa de la mida de Facebook, que fins ara ha viscut d’incitar-nos a deixar- les anar a les seves pàgines, es veu obligada a llogar la torre Glòries per combatre la ingent quantitat de mentida que corre per la seva xarxa, és senyal inequívoc que alguna cosa no va bé a la nostra societat. Per molt que, en un món comandat per l’slògan superficial, ens imposin l’eufemisme edulcorat de dir-ne postveritat, el cert és que cada dia que passa la construcció social majoritària està basada en mentides de totes mides i colors. 
Tot això ho veiem diàriament d’una manera descarnada en tot el que fa referència a Catalunya i el seu procés d’alliberament nacional. No en som la víctima exclusiva, malauradament, però sí el senglar contra els que tots disparen insistentment. I contra un poble indefens, tot s’hi val. 
No sé si som tots conscients del deteriorament intel· lectual a què l’estat ha sotmès la societat espanyola, però ja us asseguro que no ho tindran fàcil si volen revertir-ho i esdevenir una societat democràticament homologable. 
El nivell d’indecència moral a què han arribat les mentides que dia rere dia s’aboquen a l’espai públic des de mitjans de comunicació o tribunes polítiques es fa difícil de suportar. Que ningú, a Espanya, no hi vegi un senyal de perill, un reforçament d’un feixisme que mai no ha marxat, és encara més preocupant. No hi ha cap societat democràticament sana que s’hagi bastit sobre la mentida. Però el que és pitjor és que volen fer-nos passar pluralitat per veritat. Si la societat permet l’acarament d’idees i arguments en igualtat de condicions, sense confrontar-les amb la realitat, estem perdent l’essència del debat. Si la veritat ja no importa, si la veracitat dels arguments és negligible, quina mena de societat estem construint? 
Que PP, Ciudadanos i PSOE es dediquin a mentir, no només amb impunitat sinó amb desfici, és una altra evidència dels projectes de país antagònics que defensem. No ens podem permetre que la falsedat, la censura, la repressió, la imposició, l’amenaça o el supremacisme ens derrotin de nou. Si aquests són els arguments d’Espanya, nosaltres hi hem d’oposar la perseverança en la veritat i la honestedat i el ferm convenciment d’estar construint un món més just on la sinceritat en sigui el fonament moral.

26 d’abril 2018

Presoners dels presoners

Un dels llibres que potser s’ha venut més bé aquest Sant Jordi és “Per combatre aquesta època” del filòfof holandès Rob Riemen. Al text, el pensador neerlandès hi desgrana el símptomes evidents que a l’Europa “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”, que deia el poeta, s’hi cova de fa temps l’ou del feixisme. La manca d’uns valors culturals i humanístics forts ha creat, segons l’autor, una massa de població acrítica, queixosa i mel·líflua, que és fàcilment manipulable pels populismes. El substrat ideal per a què hi germinin les solucions fàcils i els enemics a qui pots assenyalar.
A nosaltres ens ho diu! Ja fa temps que, des de Catalunya, alertem de la deriva autoritària i antidemocràtica no ja dels partits polítics espanyols, sinó d’una gran part de la població a qui és més fàcil ferlos creure que són el català insolidari o l’immigrant sense papers els causants dels seus mals. Res que no hàgim vist abans, però del que sembla no en vàrem aprendre prou.
Aquesta, però, és una altra raó, sinó la més urgent, per deixar de ser colònia de la monarquia espanyola. Només una república feta des del carrer serà capaç de plantar cara al neofalangisme que s’escampa per la pell de brau. La República Catalana serà democràtica o no serà.
Dic tot això perquè sembla que hem entrat en una etapa de resistència, com si fóssim als anys de plom del franquisme. Una resistència que fa metàstasi a les estructures mentals dels catalans. Una re- sistència que no ens durà més enllà de la defensa d’un autonomisme sentenciat.
Per res del món voldria que se’m malinterpretés, però la imprescindible i inequívoca defensa de tots els catalans represaliats, no ens durà gaire enllà. Saben on coixegem. Cal doncs començar a construir la república. Sense més dilacions incomprensibles. Si un favor podem fer a presos i exiliats és no fer-nos captius del seu ostatge. Que el seu sacrifici tingui un sentit, una utilitat alliberadora. Com més aviat despleguem la república més a prop serà la seva llibertat. Que la ràbia, el dol i la indignació no ens duguin on ens volen: a la inofensiva protesta eterna, a les grans marxes per no moure’ns. Comencem, ja, a construir un país lliure. I això només es fa sent república, cada dia, cada moment, en cada acte. Ciutadans lliures d’un país sobirà.

12 d’abril 2018

I què!

Enfangats encara en la investidura que no acaba de ser, ja treuen el nas les eleccions municipals que és on els partits es juguen el poder de veritat. El petit poder dels qui no gosen aspirar a gaire més, la menjadora per pagar fidelitats indestructibles, la temptació del caciquisme, la biblioteca que mai no es fa, i que ves a saber si fa falta, l’etern drama de les cagarades de gos, el soroll a les nits: podríem refer els programes només canviant l’any. El Consell Comarcal pels despenjats, la Diputació pels que aspiren a altes fites. I la gent, lluny, molt lluny, sempre lluny, cada dia més lluny. La gent, desesperadament pacient, esperant encara el mandat de l’1 d’octubre. Esperant que se’n buidin la boca perquè ens expliquin què se n’ha fet dels compromisos; què se n’ha fet de la simplicitat d’investir, restituir i república.
Ara, alguns, ens diuen que cal ser “realistes”, que cal conservar el que teníem, que cal recuperar les institucions autonòmiques, que cal agenollar-se de nou, com el 39, que ja hi posarem reclinatori, que fem un pas enrere per agafar forces, per aixamplar la base, que si cal anar a presó amb ells no hi comptem. Massa mesquinesa mentre la dignitat està presa als “campos de castilla” o tomba per Europa.
Mentre cada partit ens ven el seu pres, perquè el seu pres és més pres que els alres presos, nosaltres esperem la república, esperem poder-la defensar, lliures o morts, tossudament alçats, ni un pas enrere.
Ja és ben trist: Espanya ens pren per imbècils i els nostres representants per estúpids. Algú es creu que si fem bondat Espanya oblidarà? A l’estructura d’estat espanyola li importa ben poc el ridícul internacional o l’evidència que el feixisme mai no ha deixat el poder. Serem el negre bo, i què! Que potser canviarà res? Hem de començar a ser conscients que l’autonomisme ha mort definitivament. O dictadura o república. Com sempre. Potser aquest cop no ens bombardejaran, potser ara no ens trobareu en una cuneta. No serà per manca de ganes. El neofalangisme tabarnià en faria una estesa.
Un cop i un altre hem estat capaços de resistir. Ara ens cal deixar de defensar-nos porugament i reprendre el 27 d’octubre amb convicció de victòria. I això, avui, té només dos noms: Puigdemont i República. Que, de moment, vol dir presó? I què! No hi ha prou presons per empresonar tot un poble que vol ser lliure.

15 de març 2018

Desconcert

Aquesta és probablement la paraula que amb més claredat reflecteix l’estat d’ànim general del català sofert que fa quatre dies ja es veia ciutadà de la República Catalana. I no li podem pas retreure vist l’espectacle tan engrescador en què ens han envescat els partits. Les dagues tornen a volar amb fruïció com en els millors moments del putairamonetisme nostrat. Vaja, com si aquí no ens hi juguéssim gaire més que una alcaldia per aquí o una diputació per allà. Mentrestant, uns des de la presó i d’altres des de l’exili, es deuen posar les mans al cap intentant comprendre com es pot haver torçat tant la cosa a cal sobiranista. I és que ja no només són els partits, ara es veu que se les tenen fins i tot els dos elefants civils que s’entomen les trompades amb aparent indiferència. 
I el ciutadà, cansat i deprimit, pensa que ja s’ho faran, que a omplir el Passeig de Colom ja hi anirà tota aquesta gardunyada i el sursum corda, que després de tenir-ho tan a tocar dels dits és millor que deixem el lliri a casa. 
I és que en el desconcert hi nia el relat de l’adversari. Aquest és el gran perill d’acceptar la mort prematura de la república. L’unionisme fa temps que malda per sembrar la zitzània entre el moviment sobiranista que, certament, ha arribat a moments de ridícul impensats, però que segueix mantenint el pols al totpoderós estat espanyol. Que potser la revolució ja no és tant dels somriures? I què! Qui hagués cregut que això seria bufar i fer repúbliques, es refiava potser massa innocentment d’un món just i democràtic. 
Cert, els partits no han entès encara que és unitat o mort, però cal recordar que si no hem investit ningú és per culpa d’Espanya i això ha de ser una qüestió de principis. O és que volem, com pretén el sector 155, anar proposant noms fins que en trobem algun que plagui M. Rajoy? Ha de ser Espanya i els seus tribunals els qui decideixin el nostre president? Sabem que, almenys efectivament, el 155 ha rribat per quedar-s’hi. La investidura, si és, ha de ser un símbol de la sobirania catalana. El govern el tenim –i l’hi seguirem tenint– a l’exili. El 21D vam votar restituir. No, potser, perquè el govern Puigdemont fos el nostre somni, sinó perquè era el nostre govern. Ara no hi podem pas renunciar sense renunciar a la nostra llibertat. I si no hi ha manera, doncs noves eleccions!