Els mossos de Fraga

Ens els darrers dies s’han produït una sèrie d’esdeveniments que, malgrat el rebombori mediàtic provocat, no deixaven de ser, de fet, intranscendents en termes de rellevància real del fet en sí. Parlo, d’una banda, de la línia de protesta laboral encetada pels Mossos d’Esquadra que van decidir adreçar-se als ciutadans en castellà, i de l’altra de la mort de Manuel Fraga. Dues situacions que, més enllà de provocar una allau piuladora, més enllà de generar protestes i condols, han servit per demostrar-nos el grau de sotmetiment amb què la nostra societat ha acabat assumint els segles de dominació espanyola. 

Fa basarda constatar com la correcció política més infame campa a plaer entre els nostres polítics, periodistes i opinadors en general. Que TV3 –i aquesta és una altra de les xacres a fer-nos mirar–, que es fa dir “la nostra”, enceti el TN anunciant la mort del “fundador del PP” sense més consideracions, ratlla la ignomínia. Que el president Mas i tutti quanti no es cansin de lloar l’aposta democràtica de qui va ser mà dreta de Franco només fa que desprestigiar encara més la qualitat de la nostra democràcia. Més enllà de si convé o no abraonar-se sobre la biografia d’algú quan aquest mor, hi ha casos que no podem maquillar si volem conservar intacta l’equanimitat i el record històric recent. Perquè cal recordar amb tota claredat que Manuel Fraga va ser un feixista, responsable directe d’assassinats i copartícep de la repressió sagnant d’una dictadura militar que va tenir aquest país emmanillat durant 40 anys. Dir una altra cosa és mentir. Que aquí la por vagi propiciar un exercici d’oblit immoral i que una mal anomenada “transició modèlica” vagi permetre que els responsables de la dictadura sortissin impunes de les seves accions, no treu que en qualsevol democràcia formal el tal Fraga Iribarne hagués hagut d’acabar els seus dies a presó i no pas sent un “pare” de la Constitución. Llach ho va dir ben clar al seu moment: “que en la mort us persegueixin les nostres memòries” i també Raimon: “qui perd la memòria, perd la identitat”. El comiat multitudinari a un personatge que mai no es va penedir dels seus actes, el fet que encara fos president d’honor del PP, no fa sinó demostrar que la transició va ser una immensa enganyifa i que a Espanya el franquisme sociològic, aquest neofeixisme mal dissimulat, segueix tan viu que, si no som capaços d’independitzar-nos, ens farà finalment la pell.

Una mostra encara més dolorosa de la pervivència d’aquesta idea d’Espanya com a presó de pobles, com a ens superior del qual en som subsidiaris els qui no participem de les glòries immortals de la dominació castellana, ens l’han donada els sindicats espanyols a casa nostra amb el cas, lamentable però il·lustrador, de la protesta dels Mossos. Uns sindicats, tot sigui dit de pas, que s’han mostrat més preocupats per erosionar el govern català, per català, que per acceptar que el món ja no tornarà a ser un camí de roses on plouen les subvencions del govern de torn. Que els Mossos d’Esquadra pensin que negar-se a parlar català és la forma de pressionar el govern, només evidencia el regionalisme mental on viuen i, sobretot, l’error immens que va suposar acceptar policies i guàrdies civils en un cos que havia de ser estrictament nacional.  

L'any del cul-de-sac

Encetem aquest any nou, incert i esfereïdor, amb, si fa no fa, les mateixes amenaces amb què hem anat trampejant la situació aquests darrers anys. Com en el conte que, de tant cridar que ve el llop, ja no ens creiem el perill real que s’atansa impertèrrit. Mentre els catalans anem jugant a  “aquí no passa res que no tingui solució”, mentre anem repetint-nos el mantra somnífer que “sempre ens n’hem sortit”, no ens adonem, o ho fem veure, de la inexorable pèrdua de poder.

Mentre Espanya ha anat reforçant el seu poder, tant econòmic com legislatiu, aquí hem anat fent com si res, esporuguits de gosar aixecar la veu. I ara, quan els nostres recursos són més necessaris que mai, ens adonem, babaus, que l’espoli sistemàtic a què hem estat sotmesos -amb burla inclosa- ha deixat la nostra estructura econòmica, social i nacional tocada de mort. Ara ens adonem que, malgrat els eterns intents d’aparentar ser un estat, no som més que un apèndix de l’administració espanyola, que estem a la seva disposició, al seu dictat i que la Generalitat no té poder de recaptació i viu, o malviu, del que graciosament Espanya té a bé d’enviar-nos. Sense capacitat econòmica, tampoc no en tenim de legislativa, ni la indispensable capacitat d’engegar polítiques que ens treguin d’una crisi que no hauríem d’estar vivint. Ja ho diu en Rogoff, exdirectiu del FMI: Catalunya independent seria un dels estats més rics del món. Però som covards i preferim no molestar l’amo. Això sí, som capaços de les més grans manifestacions, de les més ridícules amenaces constants del “ves que marxo, eh!”. Però ja ens tenen la mida presa, ens saben esclaus i panxamples. Ens saben poc proclius a l’esforç, a la dificultat, a l’enfrontament. I és clar que hi haurà trencament social -per mínim que sigui-, mai no hi ha hagut una independència sense que alguna cosa es trenqui. Però és que no n’hi ha ara, de trencament? No hi ha ara una gran majoria de catalans que viuen a contracor? Quan cal començar a fer cas a la majoria i no posar la minoria d’excusa? 

Espanya ha encarat la reconquesta sense vacil·lacions. La crisi i la convulsa situació a Europa li’n serveixen d’excusa. Catalunya és al llindar del precipici, a un pas de la fallida econòmica ofegada per la gasiveria espanyola. Res no és accidental. Amb la fallida dels comptes de la Generalitat, Europa en reclamarà la suspensió. Rajoy esperarà assegut els fruits d’un pla traçat amb astúcia al qual un PSOE que senyoreja a casa nostra s’hi ha esmerçat amb fruïció. Si no redrecem la situació, en menys d’una generació el “problema catalán” serà història. Qui ho diu que les nacions no moren? 

Ens cal, doncs, fer molta feina i fer-la ràpidament. Sense dilacions. Si no podem refiar-nos de la nostra classe política, que només justifica l’immobilisme suïcida, haurà de ser la societat la qui avanci sense por. Ens cal però unitat sense personalismes, estratègia, convicció, valentia i el suport decidit i desinteressat de tota aquesta gran majoria social que veu amb claredat que només un estat propi ens pot treure de la ruïna nacional. Una ruïna que és econòmica, però alhora cultural, lingüística i social.

Hem encetat l’any que ens durà al cul-de-sac de la nostra impostura. Amorrats contra la paret, haurem de, finalment, decidir de saltar-la.

El dia de la marmota

Tots recordem la neguitosa sensació que experimentava en Bill Murray a la pel·lícula “Atrapat en el temps” quan, dia rere dia, es despertava en el mateix interminable dia de la marmota. La sensació d’avorriment però, sobretot, de basarda a l’haver de repetir, un cop i un altre, les mateixes situacions, els mateixos llocs comuns, les mateixes frases, és la que he tingut en veure el resultat del congrés que el PSC va perpetrar el passat cap de setmana. Poc confiàvem en un canvi real a casa d’un PSC que pronuncien amb la c castellana. Menys encara quan la ment brillant de José Zaragoza, que sempre ha jugat a l’equívoc, va batejar-lo amb el títol de “El nou PSC”, garantia de pocs canvis. Per reblar el clau, una assistència controlada, filtrada, triada per l’aparell, no deixava marge de maniobra per a les sorpreses. 

Al final, molta xerrameca, poc debat, molta demagògia i el triomf abassegador de l’aparell. Un aparell que ha dut el PSC al llindar del precipici. D’un PSC que ha desaparegut a mans del PSOE, que és qui realment mana i seguirà manant a Nicaragua. Sí, han canviat algunes cares, però s’ha aprofundit en la regionalització deixant el partit en mans dels qui el volen submís, ai perdó, federal. No debades el nou secretari d’organització és abrandadament contrari al grup propi, com la majoria de la nova executiva. Si ho volem més clar: qui ha perdut aquí 700.000 vots es postula per encapçalar el PSOE amb l’únic aval de ser qui més ha cridat “Viva España!”. Res de nou, tristament per al país, que ara necessita que les seves formacions polítiques facin pinya per defensar l’embat recentralitzador que ens espera.  

Poca cosa queda d’aquell PSC que va posar-se el país a l’esquena i ens va treure d’un franquisme que dúiem enquistat a la medul·la. Un PSC que volia el poder per transformar la societat, amb projecte, amb full de ruta i, sobretot, amb idees. És cert que aquest espectre ampli que s’ha batejat com a socialdemocràcia viu un dels moments més crítics de la seva història. Desbordat a tots nivells per un nou segle que viu amb contradiccions el liberalisme més individualista, el socialisme europeu ha d’encarar un profund debat d’idees. Res del que sabíem ja no ens val i suplir-ho amb eslògans fàcils que massa cops hem vist arraconats per polítiques absolutament neoliberals, ha deixat el socialisme despullat. De res no serveix dissimular-ho amb arrogància i prepotència. El fet mateix d’anomenar-se “socialistes catalans”, com si el PSC en tingués l’exclusiva, grinyola per tot arreu. Primer perquè és molt discutible la definició ideològica donades les polítiques dutes a terme, però especialment perquè potser ho haurien de preguntar a les CUP això del socialisme.

El PSC ha acabat, doncs, sent un partit de quadres, on l’única meta no és tenir el poder per fer política, sinó jugar a la demagògia populista per tenir el poder. El poder com a meta, com a professió, com a forma de vida. Un PSC, per exemple, que cínicament és capaç de criticar aquí unes retallades mentre des de Madrid n’exigeixen el doble. I és aquest PSC el que cal denunciar frontalment perquè el país necessita la confrontació franca d’idees, el món necessita un contrapès realista al neoliberalisme i al monetarisme desbocat. Ens cal un nou PSC de veritat. Potser l’haurem d’inventar.

Vilafranca per la Independència

Aquest proper dimarts, 13 de desembre, es compliran dos anys que Vilafranca se sumava al moviment de les Consultes i exercia, democràticament i sense por, el dret inalienable de tot poble a expressar lliurement quin vol que sigui el seu futur nacional. Sembla que hagi passat una eternitat però només han passat dos anys. Dos anys en què, en l’àmbit sobiranista, s’han esdevingut moltes coses. Dos anys embotits en això que ens hem acostumat a anomenar “cicle electoral” i que no és res més que un enfilall d’eleccions que impossibiliten, a la pràctica, qualsevol moviment sincer de fons perquè els partits, que són els qui en definitiva han d’evidenciar els progressos socials, es dediquen a amarrar el vot i a gesticular en clau electoral. I què voleu? Els partits estan pensats per intentar guanyar i quan algú guanya, també hi ha qui perd. I quan l’avenç nacional es fa servir com a munició partidista, inevitablement el país hi surt perdent, guanyi qui guanyi.

Tanmateix, si girem el cap, ens adonarem de tot el camí recorregut, de tota la feina feta, de com, malgrat tot, avancem. Les consultes del 13D, en resposta als impediments d’Arenys, van encetar un camí que ha culminat un període de mobilitzacions independentistes impensables només fa uns anys. Mai tanta gent, al nostre país, ha estat tan convençuda que només exercint el dret a l’autodeterminació serem capaços de sortir del cul-de-sac social, econòmic, lingüístic i cultural en què ens trobem. Mai tants catalans no han estat convençuts que l’estat natural dels pobles que volen regir el seu propi destí és la independència. I, no obstant això, seguim gairebé immòbils a l’espera que els nostres representants es decideixin a fer el pas. Seguim pensant que la llibertat ens serà donada, que ens caurà del cel com mannà bíblic. Seguim resistint-nos a acceptar que l’autonomisme és mort però que per enterrar-lo haurem de plantar cara a l’estat espanyol, trencar la seva legalitat imposada. Però sobretot haurem d’assumir que la independència només serà possible si ens mostrem de nou com un poble unit, insubornable en la seva decisió de ser lliure. Vivim uns moments de crisi social i econòmica com poques vegades ha afrontat el nostre país. Només si disposem de totes les eines d’un estat propi serem capaços de sortir-ne indemnes, reforçats.

Dos anys després d’aquell 13D germinal, un nou 13D ens encara amb la nostra responsabilitat col·lectiva d’esdevenir allò que vulguem ser, de donar-nos la capacitat d’acordar com distribuïm els recursos que generem. Aquest 13 de desembre es constituirà “Vilafranca per la Independència”, delegació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), un moviment ciutadà, unitari i transversal que pretén aglutinar la societat civil, els ciutadans, amb un únic objectiu: l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català. Si una cosa hem après d’aquests dos anys, és que només la força unitària de la societat és capaç d’empènyer les formacions polítiques i, alhora, deslliurar-les de la temptació d’usar la sobirania com a argument partidista. Ens cal fer de la unitat dels catalans la força indestructible que ens dugui a la llibertat nacional. Ja ho hem fet altres cops i ara tenim el deure de tornar-hi. Ningú no pot defugir el compromís.

Els indignats de Movistar

Suposo que tots deveu haver vist el seguit d’anuncis que aquests darrers dies han envaït qualsevol dels canals que l’àmplia graella televisiva ens posa a l’abast. Són uns anuncis on uns pretesos clients de Movistar celebren assemblees diverses per tal de fer unes tarifes participatives, que és el que mana la correcció política en aquestes latituds. No hi falta de res: el bon rotllo, l’àvia moderna, la noia que tuiteja la reunió, la tensió sexual i, sobretot, les mans alçades. Només m’hi ha faltat aquell moviment de vaivé manual, tan borbònic, que ha esdevingut el símbol de la indignació plaçacatalunyista.

Més enllà de la capacitat dels publicistes d’usar, de capgirar, els temes de més rabiosa actualitat, m’ha sorprès la capacitat que han tingut de sublimar-ne el contingut, el marc ideològic i conceptual.

La incapacitat comunicativa del moviment del 15M –o potser la manca de propostes realistes– es veu reflectida amb cruesa en aquests anuncis on les reivindicacions són d’una innocència entendridora: tarifes planes, trucades gratuïtes, missatges de franc, parla quan vulguis i amb qui vulguis que algú t’ho pagarà. Tanmateix aquesta és la sensació que n’ha quedat d’un moviment que se’ns prometia regenerador i que ha acabat transcendint com la darrera rebequeria d’una societat malcriada que s’ha acostumat que les coses ens són donades per la gràcia d’un estat del benestar infinit. No nego pas que cal un replantejament a fons d’un model social i econòmic que ha permès l’abús, l’enriquiment indecent i que ha abocat bona part de la societat a la insolvència. Però cal ser contundent des del realisme. Els somnis en un món idíl·lic acostumen a acabar en un mal despertar. I, de dia, sense oposició, l’abús es perpetua amb impunitat.

És sorprenent la capacitat del sistema d’engolir qualsevol alternativa, sigui real o fictícia. I en aquest cas encara em sorprèn més la velocitat amb què la societat ha assumit la queixa indefinida com a model social de progrés més enllà de les possibilitats reals que allò que es reclama sigui sostenible. 

Ves que els de Vodafone no ens anunciïn demà "retallades"... a les tarifes!