29 de novembre 2018

Ja ens veurem al juny

Potser sí que n’hi ha que som massa impacients, que no tenim la paciència necessària que requereix aquest eixamplament de la base de dimensions bíbliques que es veu que necessitem. Aquest eixamplament miraculós, com si fos la separació de les aigües del mar roig, que ens ha de permetre fer un pilar de trenta, net, com a mínim. Potser és que, amb l’edat, m’he anat tornant un descregut o –tampoc no ho descarto– que vaig totalment errat, però el que és clar és que, amb ampliació o sense, els responsables polítics miren enllà, molt enllà.
Les excuses de mal pagador ja no enreden ningú. Ni les enquestes cuinades. Ni la premsa amiga i encara molt menys l’enemiga. Desenganyeu-vos, als partits del procés, ara per ara, els sua la Gallinula chloropus la república i la seva implantació. Tant uns com altres. Ara estan per guanyar les municipals, i les europees, i les espanyoles quan les avancin. I si ens descuidem, tindrem unes noves autonòmiques que també voldran guanyar perquè des de la Gestoria Generalitat, SL es veu que és des d’on s’eixampla la base a cor què vols. I nari-nant.
Mentre els soferts ciutadans debatem si cal esperar l’apocalipsi en forma de sentències o si cal tirar ja pel dret, que si van a judici no tornen, els partits van fent campanya com si no hagués passat res. I com que els partits, que ho han parasitat tot (des de l’ANC fins a TV3), són els que marquen bona part del relat, aquí ens teniu boquejant en el resistencialisme ploramiques que crèiem superat.
Ens diran que cal centrar-se en les municipals perquè un triomf esclatant del sobiranisme serà una nova empenta per consolidar la república. Clar, per això, com que és tan important, han fet mans i mànigues per anar separats –que com tothom sap és la millor manera de guanyar– tot evidenciant que aquí no passa res, que vegi el món amb quina naturalitat autonòmica celebrem unes eleccions municipals els catalanets.
Jo, què voleu que us digui, no sabria com posar-m’hi. Durant uns anys, la societat civil ha estat capaç d’empènyer partits i institucions, però ens han pres la mida. Mentre ens entretenien amb llaços grocs i eucaristies carceràries, ells s’han dedicat a desactivar els vectors republicans (ANC, Òmnium...). Potser hi guanyarem deixant-los que facin. I ja ens veurem al juny!

16 de novembre 2018

Ui, quina sorpresa!

Hem fet servir fins al cansament que no havíem previst que la repressió espanyola fos tan brutal i inhumana. No només han mostrat la seva sorpresa el president i alts responsables de l’intent fallit d’alliberar-nos dels borbons, sinó que jo mateix em recordo defensant que “al segle XXI, no poden treure els tancs”.
Ara, ens fem els sorpresos davant la magnitud de la corrupció, de l’ensulsiada del règim del 78 a tots els nivells: econòmica, política, judicial, policial... Ja ho intuíem, diem, però no érem conscients del nivell de descomposició d’un Estat fallit que ha dissimulat el seu fracàs durant quaranta anys.
No només ho intuíem: ho sabíem del cert. Només que hem fet veure que les coses no passaven. Era més còmode. No passava res quan al País Basc es conculcaven tots els drets humans, un rere l’altre. No passava res, ens excusàvem, perquè hi havia ETA. Però, de veritat que no vam sospitar res quan un estat que es deia democràtic, sota govern socialista, enterrava els seus adversaris amb calç viva? Cap recel quan tancaven diaris i torturaven els seus directors? Cap pressentiment quan es condemnava el president del Parlament basc per negar-se a disoldre el grup de Sozialista Abertzaleak? Cap recança quan es permetia el govern de Patxi López i el PP en un frau d’eleccions després de la il·legalització de l’esquerra independentista basca? O quan uns joves, a Altsasu, es passen anys en presó preventiva per haver-se barallat amb uns Guàrdies Civils? De veritat que no sospitàvem res?
I no cal anar tan lluny. Al nostre país hem vist amb indiferència com es perseguia l’independentisme durant anys. Des de la dura repressió a l’MDT dels 80 a la detenció i tortura dels qui van gosar reclamar uns JJOO nacionalment compromesos. Mentre mig país brindava amb cava que el Rebollo encertés el peveter, uns quants patriotes estaven sent torturats preventivament. Era, com avui, l’ànim d’escarment, de revenja. Però vam preferir seguir mirant cap una altra banda.
Ara ens demanem, esfereïts, com pot ser que tot el món calli davant d’una injustícia tan evident. Hem perdut, finalment, la innocència.
Com en el famós poema de Niemöller, quan ens han vingut a buscar a nosaltres ningú, tampoc, no ens ha fet cas. Vaja, quina sorpresa!

02 de novembre 2018

La unitat

Darrerament s’ha intensificat, si és que no ho era prou, d’intens, el clam per la unitat republicana. El món independentista està cansat, fart, de les baralles de pati d’escola que protagonitzen els partits sobiranistes. Tots defensen la seva minsa parcel·la de poder. Tots alcen la veu, abrandats, tot picant-se el pit patriòticament mentre s’asseguren que ningú del partit no deixi de cobrar el sou a càrrec del pressupost. Fins i tot els que més criden, els que agiten la coherència insubmissa, els desobedients de mena; fins i tot aquests troben excuses quan els toca el rebre.
I la gent de carrer, que ens vam creure que aquests eren moments excepcionals, moments de deixar de banda les diferències, moments per jugar-se la cara o l’hisenda, moments per no demanar qui tens al costat; la gent que hem sortit sempre que ens ho han demanat, comencem a estar fastiguejats que ens vulguin fer beure a galet.
Tant se valen les excuses. Les d’uns i les d’altres. Tant se val si sumem més o sumem menys, com si això anés de sumes. Les sumes són encara residus d’estratègiques partidistes. La unitat que demanem no és una astúcia de vot, electoralment cojuntural. La unitat que exigim és de concepte. Perquè només un poble unit, transversalment unit, pot superar les reticències. Fer ara els comptes partidistes, calcular escons i repartiments vol dir abandonar-se al processisme autonomista. I ho dic també pels qui sempre culpen els altres però als qui sembla que els hem de disculpar que no s’hi afegeixin mai del tot perquè, ja se sap, un dels ‘seus’ no votarà mai un postconvergent. Doncs, companys, això és també autonomisme. No podem tornar a votar postconvergents o cupaires o el que sigui. La propera vegada que ens posin una urna al davant, el vot ha de ser república.
I és per reblar la república que només ens val la unitat. No la unitat de sigles: la unitat de la gent. I la gent, al carrer, ho estem d’units. Haurem de passar al davant una altra vegada? I aquest cop sense vosaltres?
No estem disposats a acceptar que torneu a malbaratar el somni. No consentirem que el vostre futur acomodatici ens espatlli el nostre. I aquells que clamen unitat però s’exclamen ara d’un ara de l’altre, que aprofitin ara que han fet canvi d’armari i guardin les malfiances amb les samarretes d’estiu.

19 d’octubre 2018

I a nosaltres no ens fa vergonya?

El carrer està resignadament encès, darrerament. A la decepció per la república no consumada, cal afegir-hi la sensació que ens han derrotat. A hòsties, que és com Espanya acostuma a resoldre els problemes. Tots demanem, exigim, ni que sigui un punt de fermesa i de dignitat. Tots blasmem a desdir polítics i partits. La impossible unitat ens neguiteja mentre els qui haurien d’estar-hi treballant preparen les properes eleccions. Els partits –alguns més que altres, això sí–, ens han trolejat que diuen ara, i més feridora encara és la covardia dels líders –també alguns més que altres–. Quan la independència del nostre país es veu, a fora, més propera que mai, aquí ens flagel·lem amb l’enèsima baralla de pati d’escola, amb aquest derrotisme penitent tan nostre: no debades som una colònia sotmesa de fa 300 anys.
Tot plegat està desembocant en una nova pulsió antipolítica que, en el fons, segur que satisfà d’allò més el tal Llarena i els seus sequaços al Gobierno. Perquè si bé hem d’exigir una nova manera republicana de fer política, un nou contracte amb els electors basat en la honestedat i la veritat, també és cert que massa sovint els partits polítics no deixen de ser el reflex de la societat que els peixa. Fa uns dies el pare de Raül Romeva deia, en un aclamat discurs a Mas d’Enric, si no els feia vergonya als polítics del Parlament de fer vida normal mentre els seus companys són a la presó o a l’exili per fer el que ells haurien d’estar fent. I tenia raó. Però el que no va dir és quants de nosaltres estaríem disposats a patir presó o exili per mor de la llibertat del nostre poble.
És cert que ningú no va dir que seria fàcil, ni encara menys que hagués de ser tan difícil, però arribats a aquest punt de no retorn, hauríem de tenir l’honestedat de no exigir el que no estem disposats a oferir. Si algú es pensava que tot l’esforç que hauríem de fer fora passejar la Diagonal un cop l’any, anava errat. La llibertat és sempre cara. La nostra encara més.
I si dic això no és per afegir-me a qui pretén aturar-nos tot planyent els represaliats. La por no pot ser la força que ens derroti. Ells saben que només la nostra pròpia por ens pot vèncer. Per això amenacen, perquè saben que les victòries sempre comencen vencent-la, la por. El dia que deixem de ser un poble atemorit, haurem vençut definitivament.

05 d’octubre 2018

República i violència

Venim d’uns dies, encesos, que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats. Uns dies en què hem tornat als carrers perquè, diuen, els carrers seran sempre nostres. Uns dies plens d’emocions i sentiment de poble. Uns dies que havien de ser d’unitat, de recosir, de recordar el camí que hem fet junts i d’encarar, plegats, el que ens falta. Uns dies que, tanmateix, ens han deixat el sabor agredolç d’unes imatges de violència que no ens hauríem hagut de permetre.
La independència, per molt que diguin, no la guanyarem amb desobediència i “pit i collons”, sinó amb intel·ligència i estratègia. I això ho havíem entès tots. La CUP, que se l’ha hagut d’embeinar a Berga, fins ara havia mantingut els seus elements més impacients en una tensa espera que havia permès les manifestacions més multitudinàries i pacífiques d’Europa. Però aprofitant el neguit de la gent, el desencís atiat des de molts mitjans de comunicació, n’hi ha hagut que han tornat als carrers amb l’ànim de fer la revolució enmig dels bona fe. Són grups minoritaris que parasiten el moviment sobiranista i que la seva prioritat és fer foc nou. Perquè al feixisme se’l combat, diuen. Per això van desbordar la pacífica i exemplar ocupació de la plaça Sant Jaume per buscar l’enfrontament amb els Mossos. Sempre, sempre contra el poder, cantaven aquells. És evident que d’algunes imatges de violència policial caldrà trure’n responsabilitats. No debades el Mossos van bastir-se amb massa elements provinents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Però també és clar que en centenars de concentracions i manifestacions molt més grans, mai no ens ha calgut l’enfrontament. Si tothom, tant dissabte com dilluns, hagués seguit les instruccions dels convocants, res no hagués passat i als feixistes, que segur que se’ls ha de combatre, els haguéssim guanyat amb les imatges del seu ridícul. Ara el que tenim són les imatges que ells cercaven: un independentisme violent enfrontant-se fins i tot a la seva policia.
Ens caldrà molta més paciència per arribar a port. Com en un exèrcit de Pancho Villa, xerrem massa i fem poc; conspirem massa i confiem poc; disculpem massa i exigim poc. I ens queixem, sempre ens queixem.Apretem aquests partits que massa sovint ens deceven, però no tenim alternativa homologable fins a la victòria.