13 de setembre 2019

La Isabel Marín

Fa uns dies vaig llegir un article d’opinió del Miquel Puig, un home que respecto per la seva honestedat intel·lectual, on explicitava de manera clara el posicionament confús d’ERC aquests darrers mesos. Potser el fet d’haver-se incorporat a les seves llistes electorals procedent d’un entorn convergent, l’han obligat a tenir clar el principal argumentari republicà pel que fa al gran motiu de debat entre l’independentisme avui en dia: unilateralitat sí o no.
Ve a dir, en Miquel Puig, que no hi ha alternativa a l’autonomisme anèmic que transitem. Defensa que la unilateralitat no és possible però que l’acord amb l’Estat tampoc, per tant toca esperar a temps millors o a què es produeixi el miracle. El seu argument per negar la possibilitat d’un moviment unilateral és el mantra d’ERC dels darrers temps: no som prou. El fet que la repressió de l’estat no només no s’aturi sinó que compti amb l’aval intransigent dels alts poders espanyols i que, per tant, tot apunti a més detencions i presó, també hi poden tenir el seu pes. A ningú no li deu fer gràcia assumir que pot acabar amb els ossos entre reixes i la por ben comprensible. El per què, aquests, no deixen pas a polítics més valents, que n’hi ha, seria un altre debat.
Em sap greu, però els arguments aportats em semblen d’un llirisme colpidor. D’una banda perquè l’autonomisme a què ens condemna ja no podrà ser el putairamonisme de peix al cove a què estava acostumat el sr. Puig. Espanya no deixarà pedra sobre pedra si ens rendim ara. Si abaixem el cap, l’ofec econòmic i social serà tan brutal que ho sentirem a dir, independentistes i unionistes. Assegura en Puig que fins que no convencem la Isabel Marín, una noia de l’Hospitalet que el 8-O va manifestar-se contra la brutalitat policial amb una bandera espanyola, no serem la gran majoria que cal. I la pregunta és: quant és la majoria suficient? Per què per fer la independència hem de ser una gran majoria, però per quedar-nos sotmesos a Espanya amb una clara minoria n’hi ha prou?
Assegura Puig: “Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC.” S’oblida que si d’aquí deu anys encara estem així, ja ens hauran aniquilat definitivament com a nació, com a cultura i com a llengua.

22 d’agost 2019

Passen de nosaltres

Segueix avançant, implacable, aquest estiu intens. No afluixen les temperatures de la mateixa manera que no s’aturen ni les declaracions ni les contradeclaracions dels nostres polítics. Potser es pensen que escaldufats des d’una tòrrida platja exòtica o exhausts d’aquests vespres espessos, ens conformarem amb assentir mecànicament mentre paladegem el tercer gintònic. Deu ser per tot això, per la calor i la mandra, per la moral de derrota que s’ha instal·lat entre nosaltres, per no trencar els darrers fils d’esperança... deu ser per tot això, dèia, que no hem sortit al carrer a cremar contenidors o, millor encara, seus de partits polítics.
Mai no m’haureu vist militar en l’antipolítica, en aquell corrent tan nostrat i aspre segons el qual tots els polítics són igual de falsos –una colla de vividors– i que si ens refiem del seu garlar no ens en sortirem. Sempre he pensat que els partits i les institucions havien de ser la corretja de transmissió de la voluntat popular. Sempre he defensat aquest binomi que creia guanyador. Des de l’octubre del 2017, tanmateix, que no estic segur que anem per bon camí. Puc entendre les dificultats que van seguir al referèndum i als intents de proclamació de la independència, la pressió emocional de la presó i l’exili, la por i els dubtes. Però no puc entendre la mentida més descarnada, la promesa electoral que no es compleix i ni se’n dona explicacions, el canvi d’estratègia sense comptar amb qui t’ha donat un mandat, el fariseisme partidista, el gat per llebre. Retrobant-me amb un dels clàssics de l’antipolítica és ben bé que només ens volen pel nostre vot i que, després, passen totalment de nosaltres.
Per què ara ERC en diu fer república de l’autonomisme de sempre? Per què influents sectors potconvergents ara reneguen del masisme redemptor? Per què tots plegats ens volen convèncer que el nostre mal no vol soroll? Per què ho hem de deixar ara que hi som més a prop que mai?
No tinc resposta a tanta pregunta. I la que se m’acut no vull ni plantejar-me-la. El que és clar és que haurem de començar a dir als partits que a sant de què es pensen que tenen el dret de fer amb el meu vot allò per al que no els vaig votar. Que no estiguin tan tranquils. Ves que els ciutadans no trobem una manera de passar nosltres d’ells. De moment, omplirem l’11S.

08 d’agost 2019

Se'ns farà llarg, l'estiu

Tot just som a mig estiu i potser agrairíem allò de la calma estival on els periodistes s’havien d’arrapar a qualsevol cosa per omplir els diaris. I no serà perquè no ens el faci calorós, aquest estiu. Però es veu que ara, que no cal anar a la platja amb el diari sota el braç perquè sota els para-sols només veus gent amb els mòbils, les notícies no poden aturar-se ni un moment. No hi ha res més estressant que obrir el teu portal favorit i no trobar-hi una novetat sucosa per maleir algú. Per això, periodistes i becaris, s’esforcen a anar marejant la perdiu informativa. No cal dir que la situació del país i del veí hi ajuden molt. Aquí, esperant amb tensió la sentència que ja sabem, renegant d’uns i altres, regalant milions de la Caixa de Solidaritat, pregant perquè algú posi ordre a tant desgavell... Allà, mirant de fer un govern, sense nosaltres, com manen els cànons de la hispanitat resurgent i com haurien de manar els de l’independentisme coherent.
Jo no sé si és culpa de la xafogor intensa o del desconsol profund que em causa contemplar com llencem escales avall –em nego a fer servir més metàfores marineres fins que no siguem a Ítaca– tot el que havíem guanyat amb tant d’esforç, però noto un ambient general de desencís que fa feredat. Sí, ja sé que majoritàriament qui ha fet el pas a l’independentisme difícilment es farà enrere. Bo i més amb els tendres arguments amb que Espanya ens demostra el seu amor profund. Però de què ens serveix tant d’independentista a punt de republicanitzar-se si els partits aposten per un retorn acomodatici a l’autonomisme més antic. Perquè ara ja no es conformaran amb la conllevancia, ara ens volen agenollats suplicant clemència.
Potser és allò que dèiem de la sequedat canicular el que fa que tothom s’esbravi amb declaracions i contradeclaracions. O potser és que als nostres representants polítics els ha tocat massa el sol a la clepsa, però escoltar Tardà, Campuzano, Rufian, Mas i tutti quanti fa venir ganes d’agafar les maletes per no tornar.
Haurem de posar-nos les piles urgentment i recobrar la força que teníem al carrer. El pols que l’ANC, de la mà de la seva presidenta, està forçant aquests dies, és vital que sigui guanyat si volem tenir una nova oportunitat. D’enemics no n’hi falten. Ni de fora ni de dins. Malgrat la mandra, caldrà un nou 11S monumental.

26 de juliol 2019

L'iceberg

No ha passat ni un mes dels primers esgarips sobiranistes pels pactes amb el 155 a diversos ajuntaments del país, que la cosa s’ha fet gran i perilla de desbocar-se-se. Com un incendi sense control, quan estabilitzem el front se’ns escapa pels flancs. A la tristor dels pactes municipals, no vam tardar a afegir-hi la increïble baixada a l’infern autonomista sota un pacte ignominiós a la Diputació de Barcelona. Finalment, qui ho dubtava, han caigut Consells Comarcals i Mancomunitats. Un escàndol democràtic en tota regla que demostra la impunitat política i la indigència moral d’una estructura de partits que segresten la voluntat popular i on l’ostentació del poder passa per davant de la dignitat i els compromisos electorals.
Quan llegiu això no sé què haurà passat a la investidura de Pedro Sánchez, però el mal ja és fet i els dubtes que van planar al voltant de si calia facilitar-la ens demostren clarament que allò dels ajuntaments no era sinó la punta d’un immens iceberg que amenaça d’enforsar la feina feta tots aquests anys.
La vergonya de veure com els nostres representants lliuraven sense cap contrapartida l’única arma de què disposem en aquest moment, la decepció de constatar, un cop més, com el PdeCat no té cap mania de desautoritzar el president Torra, la ràbia de veure una ERC sotmesa pidolant prebendes i venent-se al millor postor. Un drama nacional que els soferts ciutadans, que ens hem afartat de sortir cada vegada que ens ho han demanat, hem de suportar amb impotència i ràbia.
Potser els partits es pensen que això els sortirà de franc, com sempre, però un dia o altre els n’haurem de passar comptes. La memòria és la nostra força.
Malauradament, un iceberg d’aquestes dimensions no és un obstacle fàcil de sortejar. O ens hi estavellem i enfosem el vaixell o el voregem i salvem els rems per quan siguem capaços d’engegar una nova travessa. Com diu sovint en Salvador Cardús, el destí segueix nítidament clar però ens han esborrat els camins per arribar-hi.
ANC i Òmnium tenen doble feina: d’una banda desparasitar-se del partidisme que se’ls ha infiltrat, i de l’altra ser capaços de bastir una estratègia cap a la independència que passi per sobre de la pusil·lanimitat dels partits. Tornen a venir temps difícils on només la unitat ens salvarà.

12 de juliol 2019

S'han acabat els somriures

No he estat mai un militant de l’antipolítica, aquella pulsió bàsica que aboca allò tan nostrat de “tots els polítics són igual”, que en desconfia per sistema i que s’abona amb fruïció a teories de la conspiració i maniobres secretes. No ho he estat mai perquè estava convençut–i segueixo estant-hi– que si bé la victòria la construirem la gent des del carrer, els partits i les institucions ens han de ser bàsics per dur el vaixell a bon port.
Dic això perquè l’espectacle que els representants de l’independentisme estan donant aquest llarg període postelectoral és d’una ignomínia ferotge, d’un servilisme feridor i d’una profunda vergonya aliena. La batalla campal que s’ha desfermat a tomb de qui controla la Diputació de Barcelona és tan indignant com simptomàtica del mal profund que pateix el nostre sistema polític i electoral. Que els esgarips sonin més amargs quan estem parlant de la gran menjadora, del lloc on amb total opacitat els partits hi col·loquen els seus quadres i velles glòries, no fa sinó demostrar que les formacions són unes gran màquines de poder amb estructures gairebé mafioses. Tenir la clau d’una caixa de 1000 milions no és poca cosa, encara que després anem dient que les diputacions són estructures regionals espanyoles i que el primer que hauríem de fer és eliminar-les en benefici de les Vegueries. La coherència, quan t’hi jugues una bona picossada, sempre és relativa.
En el fons, però, el que ensenya amb cruesa aquesta baralla per comandar les engrunes del sistema autonòmic espanyol, és que els partits han deixat de creure en la possibilitat de la independència i, per tant, tornen a la tradicional batalla, en el camp nacional, entre postconvergents i republicans. Baralla a mort que no cerca debilitar l’enemic de debò sinó eliminar el company de viatge. És tan trist i decebedor que n’hi ha per engegar-ho tot a dida.
La gent, tanmateix, segueix al peu del canó, a Estrasburg, als carrers, segurament amb el somriure glaçat però amb el convenciment intacte.
Farien bé els partits de prendre’n nota. No es pot abusar de la generositat de la gent eternament i esperar que no passi res. Com a poble hem demostrar que som capaços de grans coses, de sobreposar-nos a les més grans dificultats. Quatre botiflers que es desdiuen de les promeses no ens aturaran ara.