19 d’octubre 2018

I a nosaltres no ens fa vergonya?

El carrer està resignadament encès, darrerament. A la decepció per la república no consumada, cal afegir-hi la sensació que ens han derrotat. A hòsties, que és com Espanya acostuma a resoldre els problemes. Tots demanem, exigim, ni que sigui un punt de fermesa i de dignitat. Tots blasmem a desdir polítics i partits. La impossible unitat ens neguiteja mentre els qui haurien d’estar-hi treballant preparen les properes eleccions. Els partits –alguns més que altres, això sí–, ens han trolejat que diuen ara, i més feridora encara és la covardia dels líders –també alguns més que altres–. Quan la independència del nostre país es veu, a fora, més propera que mai, aquí ens flagel·lem amb l’enèsima baralla de pati d’escola, amb aquest derrotisme penitent tan nostre: no debades som una colònia sotmesa de fa 300 anys.
Tot plegat està desembocant en una nova pulsió antipolítica que, en el fons, segur que satisfà d’allò més el tal Llarena i els seus sequaços al Gobierno. Perquè si bé hem d’exigir una nova manera republicana de fer política, un nou contracte amb els electors basat en la honestedat i la veritat, també és cert que massa sovint els partits polítics no deixen de ser el reflex de la societat que els peixa. Fa uns dies el pare de Raül Romeva deia, en un aclamat discurs a Mas d’Enric, si no els feia vergonya als polítics del Parlament de fer vida normal mentre els seus companys són a la presó o a l’exili per fer el que ells haurien d’estar fent. I tenia raó. Però el que no va dir és quants de nosaltres estaríem disposats a patir presó o exili per mor de la llibertat del nostre poble.
És cert que ningú no va dir que seria fàcil, ni encara menys que hagués de ser tan difícil, però arribats a aquest punt de no retorn, hauríem de tenir l’honestedat de no exigir el que no estem disposats a oferir. Si algú es pensava que tot l’esforç que hauríem de fer fora passejar la Diagonal un cop l’any, anava errat. La llibertat és sempre cara. La nostra encara més.
I si dic això no és per afegir-me a qui pretén aturar-nos tot planyent els represaliats. La por no pot ser la força que ens derroti. Ells saben que només la nostra pròpia por ens pot vèncer. Per això amenacen, perquè saben que les victòries sempre comencen vencent-la, la por. El dia que deixem de ser un poble atemorit, haurem vençut definitivament.

05 d’octubre 2018

República i violència

Venim d’uns dies, encesos, que ens haurien de fer reflexionar a tots plegats. Uns dies en què hem tornat als carrers perquè, diuen, els carrers seran sempre nostres. Uns dies plens d’emocions i sentiment de poble. Uns dies que havien de ser d’unitat, de recosir, de recordar el camí que hem fet junts i d’encarar, plegats, el que ens falta. Uns dies que, tanmateix, ens han deixat el sabor agredolç d’unes imatges de violència que no ens hauríem hagut de permetre.
La independència, per molt que diguin, no la guanyarem amb desobediència i “pit i collons”, sinó amb intel·ligència i estratègia. I això ho havíem entès tots. La CUP, que se l’ha hagut d’embeinar a Berga, fins ara havia mantingut els seus elements més impacients en una tensa espera que havia permès les manifestacions més multitudinàries i pacífiques d’Europa. Però aprofitant el neguit de la gent, el desencís atiat des de molts mitjans de comunicació, n’hi ha hagut que han tornat als carrers amb l’ànim de fer la revolució enmig dels bona fe. Són grups minoritaris que parasiten el moviment sobiranista i que la seva prioritat és fer foc nou. Perquè al feixisme se’l combat, diuen. Per això van desbordar la pacífica i exemplar ocupació de la plaça Sant Jaume per buscar l’enfrontament amb els Mossos. Sempre, sempre contra el poder, cantaven aquells. És evident que d’algunes imatges de violència policial caldrà trure’n responsabilitats. No debades el Mossos van bastir-se amb massa elements provinents de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Però també és clar que en centenars de concentracions i manifestacions molt més grans, mai no ens ha calgut l’enfrontament. Si tothom, tant dissabte com dilluns, hagués seguit les instruccions dels convocants, res no hagués passat i als feixistes, que segur que se’ls ha de combatre, els haguéssim guanyat amb les imatges del seu ridícul. Ara el que tenim són les imatges que ells cercaven: un independentisme violent enfrontant-se fins i tot a la seva policia.
Ens caldrà molta més paciència per arribar a port. Com en un exèrcit de Pancho Villa, xerrem massa i fem poc; conspirem massa i confiem poc; disculpem massa i exigim poc. I ens queixem, sempre ens queixem.Apretem aquests partits que massa sovint ens deceven, però no tenim alternativa homologable fins a la victòria.

20 de setembre 2018

Feixistes

La densa calma de l’estiu es presta a lectures pausades, lectures llargues i denses que el neguit diari de la resta de l’any no permeten. Aquest estiu que ara boqueja he reprès una lectura que m’ha colpit intensament. Parlo de les “Cartes a Màrius Torres” de Joan Sales. Un llibre epistolar que comença d’una manera ben innocent: el febrer del 1936, un jove poeta inèdit comença a cartejar-se amb una noia tuberculosa per fer-li passar l’estona al sanatori on viu reclosa. Poc es pensaven, tots dos, els moments tràgicament històrics que viurien en els següents 5 anys. Les cartes a Màrius Torres, un poeta també incipient i també malalt al sanatori d’on no sortiria, tenen la intensitat creativa i literària d’aquells moments on sí que tot era possible i gairebé tot estava per fer. Artísticament també. Però potser hi ha encara més cartes adreçades a Mercè Figueres on l’home, el patriota, hi aboca totes les seves angoixes; on hi relata la situació al front, el desànim i l’esperança, els temors i la ràbia, l’exili i el desconsol. 
Sales ens relata una història de la guerra civil que ens han amagat uns i altres. La història de la classe mitjana, comerciants, botiguers, empresaris, que va veure com de la defensa nacional es passava a una revolució que pocs volien. Una revolució en clau espanyola que va convertir una guerra de defensa nacional en una guerra civil entre espanyols. Una guerra que hagués pogut representar la llibertat definitiva del nostre país però on ens van empènyer a defensar una revolució impossible. I d’aquí al desastre. 
Sales, però, retrata com s’anava covant l’ou de la serp, com es normalitzava el feixisme. I és aquí on els paral·lelismes amb la nostra situació actual són feridors. 
La història ens hauria d’ensenyar que no hi ha feixistes inofensius, que no podem caure de nou en l’error de permetre que l’extrema dreta, Arrimadas i companyia, intoxiquin el debat amb mentides. No ens enganyem, si poguessin tornaríem a aparèixer als vorals de la carretera. El feixisme no duu mai res de bo malgrat que es vesteixin d’Armani i bramin democràcia. Que ho tinguin ben clar tots aquests vells votants socialistes que veuen en la filla del policia un Felipe reencarnat.
La batalla no serà, a partir d’ara, independència o submissió, sinó república o dictadura. Una tria fàcil.

07 de setembre 2018

I tant que hi hem de tornar!

Dimarts vinent estem de nou convocats a rebentar els carrers de Barcelona. A molts se’ns fa estrany haver de tornar als carrers de la capital boi un any després d’haver declarat la independència, però sovint les coses no són tan senzilles com haguéssim volgut.
N’hi ha, tanmateix, que mostren obertament el seu cansament, que es qüestionen si servirà de res tornar a fer la manifestació més gran de la història d’Europa, que es demanen si no hem perdut el relat, si el nostre moment no és ja passat. I és a aquests que els hem de dir que sí, que cal tornar-hi una vegada i una altra, tantes com faci falta, sense defallir, tossudament alçats que deia aquell, amb el cansament i els dubtes a la motxilla, però amb el somriure de la llibertat als llavis. Hi hem de tornar perquè encara hi ha molt per fer però, sobretot, perquè encara tot és possible. Hi hem de ser perquè no només no ens han vençut, sinó que cada dia que passa estem més a prop de la victòria. Sí, ja sé que Espanya és implacable i venjativa, ja sé que els nostres partits fan patir de mala manera, ja sé que res no ens diu que aquest cop ens en sortim. Però també sabem que només es perden les lluites que s’abandonen.
Hi hem de ser perquè si ens han de vèncer que sigui a vots però mai a cops. Perquè la por no pot ser l’argument que ens tombi. Perquè no hi ha prou cent cinquanta-cincs per doblegar la voluntat d’un poble decidit a ser lliure.
Hi hem de ser, també, per ells. Per tots els presos i exiliats que han arriscat les seves vides per donar-nos la capacitat de construir el país que volem. I per tots els que ara estan arriscant-ho tot sabedors de com les gasta el feixisme espanyol.
Hi hem de ser per anunciar al món que no defallirem. Que, com deia fa poc el president Torra, som conscients que la nostra llibertat té un preu feixuc però que estem disposats a pagar-lo. Molts dels que ara s’esclamen són els mateixos que es queixaven perquè el 27 d’octubre no vam defensar la república nounata. Doncs ara tenen una nova oportunitat de defensar-la.
Deixarem que ens guanyin els cops de porra? Que venci en Llarena o l’Iceta? Que triomfi la mentida i el feixisme? O pitjor encara ¿deixarem que la comoditat ens immobilitzi? I algú encara es pregunta si hem de tornar dimarts a Barcelona? 
I tant que hi hem de tornar! Més que mai!

16 d’agost 2018

Sobiranista penitent

El sobiranisme en els darrers mesos ha esdevingut com el nen amb joguina nova que no para quiet. Aquell desfici per engegar-ho tot, per tocar tots els botons, ens fa desesperar en aquesta tensa treva estival. És ben cert que, la independència, és com l’anar en bicicleta: cal pedalar sempre perquè quan deixes de fer-ho, caus. Però també ho és que, com en les nits de mullena, ens hem llevat amb la sensació que no avancem prou, que no estem prou units, que el feixisme campa a plaer, que la República és lluny i rebeca.
Tants anys, tants segles, d’adoctrinament en l’autoodi ens han fet, de vegades, pusil·lànimes. Ja ho va dir Guillem d’Efak: “han empeltat una ànima externa / a tots els catalans mentre dormíem”. Ens han fet creure que som una nació inferior, que no tenim dret a ser perquè la independència és insolidària, racista, supremacista i nazi. Vaja, com la seva. I ens ho hem cregut.
Per això ens donem cops al pit, penitents polítics, perquè pensem que no som prou valents, que ens falta aquell amor propi agosarat dels bascos, o aquella pulsió a l’heroisme suïcida dels irlandesos. Uns, però, ens segueixen petja mentre els altres van haver de triar la sang. Nosaltres anem marcant camí sense sang ni grans esgarips. No, amics, no som on som perquè ens manqui valentia. Ni el 1r d’octubre vam renunciar a defensar-nos per covardia, ni el 27-O vam abandonar la nounata república per temor. Voler fer les coses sense violència, democràticament, té els seus peatges. I els hem hagut de pagar.
Tots, és clar, podem tenir una certa por. Aquell neguit, aquell ai al cor de si no surt bé. Però quan el Govern ens necessiti, serem a primera línia. Hi ha qui preferiria un alçament més popular, més assembleari, més anàrquic, més horitzontal. Jo prefereixo saber on vaig. Repasseu Sales i us adonareu que les guerres es guanyen amb organització i no amb milícies. En tenim constància dolorosa.
És hora, doncs, de mantenir-nos ferms. De saber que, malgrat el silenci aparent, estem guanyant, que serà més llarg del que volíem però que, malgrat tots els malgrats, ho estem fent bé. Que no ens minin l’autoestima. Som a la línia de sortida de la darrera etapa. Mantinguem-nos, pacientment, en tensió. Perquè quan ens diguin de sortir, tots junts, siguem imparables, de dret a la victòria final.