20 d’octubre 2017

Assenyalem-los!

El procés cap a la república catalana ha arribat a un estat d’acceleració tan vertiginós que qualsevol comentari fet un dia, l’endemà ja no val. Quan llegiu això ves a saber quants presos polítics més tindrem, quants repics d’atuells, quantes espelmades... I de pas, per cert, fer notar que de presos polítics ja fa temps que n’hi ha, començant per Arnaldo Otegui, acabant amb militants de l’esquerra independentista tot passant per Altsasu. I, malauradament, el nivell en què els ciutadans ens n’hem escandalitzat ha estat molt decebedor. Ara, que ens toca de prop, ens esclamem. És el que passa quan coves l’ou de la serp.
Però no és d’això que volia parlar, sinó de la indecència política d’una formació que mira de passar cada dia més de puntetes per tot aquest devessall d’autoritarisme. La deriva neofranquista del PP ha difuminat en certa manera l’actuació impúdica d’un Partit dels Socialistes de Catalunya que flirteja obscenament amb el feixisme històric. A risc de desaparèixer com a opció política, Iceta i companyia s’han abonat a l’Espanya única i indivisible, a una defensa immobilista i antidemocràtica de la llei on el numantisme impertinent de Pedret o el cinisme repugnant de l’Eva Granados no aconsegueixen amagar un espanyolisme caspós, decimonònic, que s’enorgulleix de no cedir espais de votació mentre el franquisme reviscolat estomaca els seus conciutadans. Per fer de PP, ja hi ha el PP o, si t’agraden cadells, el neofalangisme de Ciudadanos.
És per això que vaig trobar molt encertada la campanya “Assenyalem-los” que es va engegar des de l’entorn de la CUP. Els qui se l’agafen amb paper de fumar, sobretot si la cosa prové de la CUP, es queixaven que assenyalar és de mala educació. A mi també m’ho van ensenyar, això, però també vaig aprendre que molt pitjor és la mentida. Un càrrec públic ha de poder ser assenyalat políticament, només faltaria! 
I això ens porta finalment als pactes que a Vilafranca, i altres ciutats del país, mantenen el PSC al govern. No hi valen excuses de mal pagador: que si el municipalisme no té res a veure amb la qüestió nacional, que si no s’han oposat mai a res, que si... Mantenir el PSC als governs és abonar el cinisme i la baixesa moral de qui defensa la repressió i després aguanta la pancarta. 
El PDeCat i ERC hauran de triar: o dignes o còmplices.

05 d’octubre 2017

Ara, república

Aviat farà onze anys que vaig encetar aquesta columna amb un article titulat “I ara què?”. S’acabava de perpetrar el segon tripartit i molts independentistes vèiem allunyar-se la possibilitat d’avançar decididament cap a l’estat propi just quan els resultats n’havien estat propicis. Només onze anys després estem a punt de proclamar la República Catalana. Aquella dolça minoria ha esdevingut el clam de tot un poble. Un poble que ha vist com se li negava el dret democràtic més bàsic: el dret a votar lliurement, el dret a ser preguntat. Un poble que ha vist com s’ha pretès impedir que votés a hòsties, i no pas poques. Un poble que ha resistit pacíficament, gandhianament, ordenadament, sense ni un paper a terra, sense ni un crit violent, sense ni un insult. Un poble que ha plorat intensament de ràbia i d’emoció mentre s’abraçava mossos, bombers, tractoristes... Un poble que s’ha indignat en silenci i contenció quan li diuen que 900 ferits no són res, que només són el 0.03% dels votants, com si la violència gratuïta i feixista es mesurés en tants per cent. Un poble que és escarnit indecentment cada dia a uns mitjans de comunicació espanyols plens de mentides esfereïdores.
Un poble que és capaç de suportar tot això és un poble que té un projecte de país, que somnia un futur millor, que està bastint una nova societat. A un poble així no l’atura la Guàrdia Civil, no l’acovardeix una justícia impúdica, no el fa dedir l’amenaça militar.
Dimarts vaig veure aquest poble als carrers de tantes viles del país. Vaig veure’l indignat però content de saber-se, finalment, amo del seu destí. Mai tanta gent havia deixat tan clar quin és ara l’únic pas possible: la independència!
Han provat des del principi d’atemorir-nos, convençuts que un poble pacífic és un poble covard i submís. No són conscients de la immensa força, de la invencible força de resistir pacíficament. No han calculat com d’imbatible és la raó i la justícia.
Potser la repressió serà encara més dura, potser ens empresonaran, però saben que ja han perdut. Vam travessar el riu i, en acabar, vam cremar les barques. No hi ha marxa enrere. Hem decidit no acotar mai més el cap. Potser rebrem, però serà amb la cara ben alta. Perquè la dignitat d’una nació no es negocia.

22 de setembre 2017

Democràcia és llibertat

Tenim tants fronts oberts, a hores d’ara, quer no sé pas per on començar aquestes quatre ratlles quinzenals. Havia pensat parlar-vos d’una de les mentides que, de tant repetir-la, ha acabat fent fortuna i que, alhora, marca la fina però inesborrable línia que separa legalitat i legitimitat, democràcia i lleis.
Però deixeu-me que abans faci un petit esment –per la gravetat del que s’ha produït– al document que el neofeixisme d’esquerres ha perpetrat al diari del règim. Només la indigència moral i una mesquinesa carent de tota ètica, pot explicar que gent que se les donen d’intel·lectuals i d’esquerra (així resa el titular) siguin capaços d’acusar l’1-O d’estafa antidemocràtica. Que un mercenari de la política com l’Iceta, capaç de defensar alhora una cosa i la contrària, brami aquest insult a la intel·ligència que és el “així no!”, ho podem entendre: per tal de mantenir la cadira –com hàbilment li va etzibar el MHP no fa tant– un ha de fer de tot. Li aniria bé recordar que Roma no paga traïdors, tot i que ja sabem que aquest nou corrent del marxisme, el marxisme-grouxisme, té una concepció molt elàstica dels principis. Però n’hi ha prou en detallar fins on arriba el fàstic mirant els cinc punts que blasma la nomenklatura d’esquerra que, com és habitual darrerament, són pastats dels d’algun dels discursos del PP o de Ciudadanos contra l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació. Pot ser que el No no tingui arguments convincents?
Però anem al que volia comentar d’inici, la trampa que poc a poc ens han volgut inocular, la pretesa preeminència de la legislació sobre la voluntat popular. El més escandalós és que d’això n’intenten dir democràcia. L’imperi de la llei, que l’anomenen. Què té això a veure amb la democràcia és tot un misteri. Perquè no em voldreu fer creure que el franquisme o Corea del Nord, per posar dos exemples on l’imperi de la llei funcionava a ple rendiment, són el símbol de la democràcia a què aspiren. No, senyors, les lleis no van baixar de l’Olimp diví. Les lleis les fem els ciutadans. Les fem, les desfem, les canviem... perquè democràcia vol dir que la sobirania la té el poble. Si el 80% dels catalans decidim votar en referèndum la nostra llibertat, no hi ha cap llei que pugui impedir-nos-ho. Ei, al menys en una democràcia.

07 de setembre 2017

Hem caminat, hem marxat

Hem caminat, hem marxat, molts anys. Amb l’anhel als ulls i l’esperança al cor, amb la força i la convicció d’un poble decidit.
Hem caminat, hem marxat, en anys difícils, on tot semblava tan llunyà i feixuc que només la il·lusió ens mantenia ferms, insubornables.
Hem caminat, hem marxat, i hem omplert carrers i places de futur, d’un futur que hem anat fent gran, que hem anat fent present. Un present, indefugible, de llibertat i d’esperança que ara tenim a tocar.
Hem caminat, hem marxat, i ja només ens queda un últim pas, el pas definitiu que ens ha de dur a la independència, el pas darrer que ens obrirà les portes de bat a bat, que ens permetrà bastir el país just i lliure que tants i tants han desitjat llargament.
Hem caminat, hem marxat, des de fa més de 300 anys, per recuperar la nostra capacitat de ser tal com som. I és en aquest llarg camí on hi hem deixat tots els qui no han pogut arribar a destí. La seva memòria, el seu convenciment de recórrer un camí que no acabarien, ens ha de fer trepitjar amb més intensitat aquests darrers metres, amb la solemnitat de qui honora tots aquells que van dedicar la seva vida a llegar-nos un país encara dempeus, derrotat però no vençut.
Hem caminat, hem marxat, per deixar enrere el rancor, la mentida, l’insult i la vergonya. Però també per arraconar definitivament la por, l’autoodi, el no gosar, el peix al cove, el no ens deixaran.
Hem caminat, hem marxat, per convèncer-nos que som un poble, una nació, diversa i plural, però que comparteix els valors suprems de la llibertat, el respecte, la justícia i la pau. Uns valors que volem en els fonaments de la nova república. Uns valors que ens han fet persistir en la lluita incansable per la nostra llibertat.
Hem caminat, hem marxat, i avui ho tornem a fer, torxa en mà, i demà hi tornarem desbordant els carrers de la nostra capital. I finalment, l’1 d’octubre encara hi tornarem i les urnes sobreeixiran de vots, de voluntats, d’anhels, de somnis, d’esperances.
Hem caminat, hem marxat, i ara ja ningú no ens pot aturar. Mai uns versos no ho havien vist tan clar: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. Conscients del pes de la història podrem tornar a invocar, el pit inflat i els ulls plorosos, aquell vell crit de llibertat: “Visca la terra!”.
Perquè hem caminat. Perquè hem marxat.

17 d’agost 2017

L'escombra de la CUP

És soprenent l’escàndol que s’ha muntat arran (ara m’he fet gràcia) del cartell de campanya pel Sí que la CUP ha fet públic fa pocs dies. Des d’un cartell soviètic –allà era en Lenin en persona el qui brandava l’escombra–, la CUP et al. ha fet el que millor sap fer com a bona formació minoritària que massa sovint sembla que tingui vocació de seguir-ho sent: provocar el personal i que es parli d’ells. Això és més vell que l’anar a peu i se’m fa difícil de creure que els cadells que ara comanden el PDeCat fessin campana el dia que donaven aquesta lliçó. És clar que ves que tot plegat, la reacció sobreactuada, els esgarips, no siguin també de manual. Els polítics, els de la vella política i els de la nova, són tan previsibles!
A mi, què voleu que us digui, me la dallonses que la CUP escombri aquí o allà o que un determinat sobiranisme s’hi emprenyi o li rigui les gràcies (com si no tinguéssim altra feina!). El que realment em preocupa és que seguim fent el de sempre i, amb això, no sé si en tindrem prou l’1-O.
Perquè, en el fons, el que ha fet la CUP és fer un cartell per a la seva parròquia. És un cartell per a ells. Algú es creu que amb aquest tipus de cartell d’autoconsum farem un nou votant pel Sí? Ja m’esgarrifo pensant en la campanya de les altres forces independentistes quan la formació amb els dissenys més frescos només ha estat capaç de perpetrar això.
I el que val per als partits, tots, també val per a la societat civil. Fem campanyes per als ja convençuts, actes plens de convençuts, mobilitzacions (necessàries, eh!) pels convençuts, ens argumentem a sobre entre els convençuts... L’onanisme mai no ha estat més que un sucedani. En política no és diferent. Si no comencem a pensar en els que dubten, si no mirem d’arribar-hi, de trobar-los, d’nteressar-nos pels seus neguits, l’1-O serem els que som. Ei, que potser ja en tenim prou. Però mai no és sobrer arribar a la independència amb una immensa majoria de ciutadans convençuts. Més que res perquè la feina no s’acaba l’1-O. La tasca gegantina, la feina que necessitarà moral alta i convenciment, començarà el dia 2. I això també ho hem d’explicar bé: farem una república fantàstica, però no serà fàcil i, per fer-la amb garanties, necessitem tothom.