27 d’abril 2017

És morta la socialdemocràcia?

Ja us avanço, per no generar falses expectatives, que no ho sé pas, però sí que em sembla evident que alguna cosa ha d’haver passat quan un corrent político-social, que fins no fa gaire senyorejava el debat ideològic occidental, s’ha vist arraconat boi a la residualitat parlamentària arreu d’Europa.
La socialdemocràcia, personificada en el malaguanyat Olof Palme, concentrava el triomf definitiu de la civilització, de les aspiracions de construir una societat més justa i igualitària que pogués ser acceptada per tothom. Va ser un cupatge, que diríem ara, de liberalisme econòmic i drets socials. Una fórmula d’èxit immediat que podia assumir tant el capitalisme voraç com l’esquerra que maldava per assegurar les conquestes socials que tant d’esforç i lluites havien costat.
El perquè s’ha torçat una organització social que generava gran consens, podem atribuir-ho a diferents causes. D’una banda, qualsevol model social, malauradament, examina el seu èxit en el benestar econòmic que és capaç de generar. Fins l’arribada de la crisi ningú no discutia la bondat d’aquesta fórmula. La crisi, atiada probablement pels qui no en tenen mai prou, ha fet forat especialment en les classes més vulnerables mentre les elits, tant polítiques com econòmiques, continuaven enriquint-se a no dir. Ha estat una crisi sistèmica? O potser és que s’ha abusat del sistema? La gent, al carrer, no està però per aquestes polideses. Un dels fracassos del món occidental és que valorem l’èxit, la felicitat, a partir de la nòmina que ens ingressen a fi de mes, els que en tenen.
Tampoc l’educació no ha donat els resultats que esperàvem. I no és només un problema nostre. El bonisme innocent del sistema educatiu occidental, ha creat unes generacions de ciutadans menys formats del que ens creiem i més valents a l’hora de reclamar uns drets que no han caigut del cel. Quan les coses es torcen, tot un estol de ciutadans estan disposats a creure en la demagògia populista, tant a la dreta com a l’esquerra, que els promet miracles impossibles. Si l’esclat dels populismes és perillós, la decepció pel seu fracàs pot ser catastròfica socialment. La globalització ha facilitat que tothom s’espolsi la culpa. L’estat ja no és el responsable. Ningú ja no ho és, sembla.
Ens caldrà tornar a tenir el control, a reconquerir espais de llibertat que ja havíem guanyat. Guanyarem si no ens abandonem a remeis massa fàcils.

13 d’abril 2017

En prenen el pèl

El món de la política, en especial el de les formacions polítiques, ja sabem que viu en un univers paral·lel on tot és i no és alhora; on una cosa és un dia blanca per l’endemà ser negra, o a l’inrevés; on les promeses i compromisos tenen el mateix valor que el suport a l’entrenador en hores baixes. És això que ara han volgut batejar com a post-veritat i que abans anomenàvem sense recança ‘mentida podrida’.
També és cert que mai com en aquests temps mal·leables que ens ha tocat de viure, la imatge, el missatge curt, espasmòdic, graciós, complaent, no havia tingut tant de predicament. Les ideologies es basteixen en brainstormings de caps de comunicació; els programes i campanyes electorals, després d’un estudi de marca fet per una companyia de publicitat, a poder ser internacional; les llistes electorals surten d’un càsting mediàtic –ara en diuen eufemísticament primàries– on qui la diu més grossa passa a la final. Es tracta, simplement, de vendre el missatge, de dir amb elegància allò que la gent vol sentir. Per això la profunditat intel·lectual i política ja no és un requisit, si no ser un bon comunicador. Que li ho expliquin a l’Albert Rivera que d’haver-se dit Zacarías, no seria pas líder de res.
Sovint, però, mantenir aquesta ficció permanent obliga a contorsions sorprenents, a la demagògia barroera o al populisme reciclat. Fixem-nos com la ‘nova política’, sigui lila o taronja, neda en l’ambigüitat en temes cabdals. Definir-se, en aquets casos, és perdre clientela i, si has nascut per ser un catch-all i arribar al poder a tota costa, no pots permetre’t perdre ni un vot. Total, després ningú no es fixa en les promeses que has deixat pel camí.
Malgrat tot, de vegades no podem deixar d’admirar el desvergonyiment de qui et pren el pèl tot lloant-te la cabellera. I si no, què me’n dieu de la pensada que han tingut els Comuns per no haver-se de mullar en el tema nacional: ara volen fer una república catalana dins la monarquia espanyola, això sí, plurinacional. Vajats miracle, que diria el repudiat. El més bo és que, encara que us en feu creus, n’hi ha que s’empassaran la immensa bola. Una bola feta, contra la gent, amb igual dosi de prepotència, de dogmatisme, d’ambició desmesurada i de manca d’escrúpols. Tota una demostració de “nova política”.

30 de març 2017

Revenja

El sobiranisme, de fa anys, s’ha esforçat fins a extrems de no dir a donar arguments sòlids i contrastats de les bondats, dels beneficis i de la conveniència de constituir-nos en una república independent. Ningú mínimament informat n’ha quedat al marge i, si fos exclusivament pels arguments, la independència seria un fet a què difícilment hi pot haver oposició racional. És clar que hi ha conciutadans que se senten profundament espanyols, per origen, per llengua, per sentiment nacional, però és que la nostra independència no va de sentiments, sinó de subsistència estructural. Vull dir que malgrat que se sentin profundament espanyols, els toca patir com qualsevol altre català el menysteniment constant a què ens té acostumats l’estat espanyol. Han de pagar peatges igualment, patir retards a rodalies, aguantar llistes d’espera a la sanitat i un llarguíssim etcètera de greuges acumulats decenni rere decenni. I tot això, tot i sentir-se espanyols, només pel fet de ser ciutadans de Catalunya.
Tot això, a més, amb aquella fatxenderia marmòria pròpia de conqueridors vinguts a menys que, si no fos que la patim, faria pixar de riure. Què me’n dieu, si no, del mega anunci que aquesta setmana ens ha vingut a fer l’amo en forma d’allau d’inversions però que són les mateixes promeses que ja va fer l’ex-ministre José Blanco el 2008: prop de 4.000 milions per rodalies que havien d’haver estat invertits el 2015 i dels quals només s’ha executat un 10%. Tampoc no van complir l’acord entre Santi Vila i Ana Pastor, que preveia 306 milions abans del juliol del 2016 i del qual només se n’ha executat el 4,2%. No em direu que aquest paio no és bo de nassos!
Tot plegat no fa sinó corroborar la sensació que molts catalans hem anat interioritzant: Espanya se’ns pixa a la boca i diu que plou. Ara, per si no en teniu prou, l’argument definitiu el va esbossar l’altre dia el president Puigdemont. I no és altre que el de la por. Però no la por als tancs, a no cobrar les pensions o a quedar vagant per l’espai sideral, si no la por a què quedaria d’aquest país si no guanyem, si no ens n’anem. L’Espanya de l’orgull, de la “hidalguía”, de l’afront a l’honor, aquesta Espanya de revenja no deixarà pedra sobre pedra si no som capaços de guanyar la independència. Quedem avisats.

16 de març 2017

L'hora de girar full


Aquests darrers dies han estat especialment intensos i, sobretot, reveladors. Reveladors del que poden esperar, els qui encara n’esperessin res, d’aquesta Espanya construïda a cop de pronunciaments. Si encara queden innocents que creuen que una via acordada és possible, que es llegeixin, sisplau, les sentències, les declaracions i homenatges al general Batet (Rosa Díez dixit). La innocència es va perdre el primer dia que Espanya va decidir que no podíem existir com a nació. I no prenguem per candidesa la pretesa apel·lació al diàleg de les formacions que encara defensen una solució acordada. Defensen el pacte els qui no el volen, els qui saben de la seva impossibilitat, els qui refien que el pas del temps girarà els vents de la història que ens empenyen a finals heroics.
Però també és hora de deixar de mirar a ponent. Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo: una república catalana només es pot edificar des de l’autocentrament, des de la construcció d’un marc de referències propi. No n’hi ha prou en cridar que som una nació. Cal exercir-ne. És el “van o venen” de què us parlava fa unes setmanes. És el deixar d’estar pendents de què diuen a Madrid, de què fan o deixen de fer, de si ens “deixaran fer” o no vés a saber què. Madrid, Espanya, és el passat ja. D’aquí uns mesos estrenarem una república catalana i ens dotarem del nostre propi marc legal, polític i cultural. Haurem de començar a deixar d’estar pendents del “Sálvame” de torn. No perquè el programa no sigui interessant, sinó perquè parlarà d’un marc de relacions que ja no serà el nostre, de la mateixa manera que no estem pendents d’excel·lents programes de la TF1 o la BBC.
Molts catalans s’han indignat aquests dies amb les sentències al MHP Mas i les conselleres Rigau i Ortega. Però des de la nostra òptica, hauríem de dir, com diu sempre un gran amic, “i què!”. I és ben cert. Què més dona el que decideixin uns tribunals polititzats que d’aquí a poc ens seran forasters? El president Puigdemont la va clavar: aquestes condemnes les indultarà aviat el poble. Per tant, l’important a partir d’ara és el que fem nosaltres. Deixem de fixar-nos en el que faci l’estat espanyol. Girem full definitivament. Si nosaltres no defallim, si en fem sis, ja poden venir al darrere amb un flabiol sonant.

02 de març 2017

Van o venen*

Tot el peix ja està venut. Ens entestem, encara, a voler convèncer els qui no volen ser convençuts. A hores d’ara, qui és susceptible de canviar la seva posició davant la independència d’aquest país per mor de nous arguments, ja els ha sentit tots i difícilment n’hi aportarem de nous. Hi guanyaríem més concentrant-nos a generar confiança, a fer entendre que no hi ha marxa enrere, que, passi el que passi, res no tornarà a ser com abans. Per això se’m fa difícil d’entendre la nova campanya de l’ANC per convèncer espanyols residents a Catalunya de les bondats de la república catalana. El fiasco comunicatiu de la Gigaenquesta ens hauria d’haver fet veure que l’Encarni, que diu el Dedéu, no vol ser convençuda i menys encara ser tractada com si fos curta de gambals. Aquesta mena d’argumentaris condescendents són, al meu entendre, contraproduents. Als espanyols, si de cas, els hem de parlar amb claredat. I amb respecte. Les nostres giragonses dialèctiques semblen voler amagar la por, aquesta por que es mastega en veu baixa i que ens fa, encara, subsidiaris. O pitjor: si no és la por, és manca d’autocentrament.
Perquè, obsedits en fer la independència, ens estem oblidant de refer la nació. Una nació, que és, però que sovint no exerceix. Alguns no volem la independència només per canviar des de quina gestoria es gestionen els nostres interessos més peremptoris, sinó per reconstruir un imaginari col·lectiu que ens faci realment mereixedors de dir-nos nació. I això va més enllà de redreçar la crítica situació de la llengua, cada dia més impregnada de mots i, sobretot, d’estructures forasteres. Això va de pensar-se des d’un mateix, de parlar de tu com a individu amb entitat pròpia i no com un apèndix d’allò altre. La majoria de televisions –TV3 la primera–, gairebé tots els diaris, la majoria de digitals, tots hauran de fer un esforç per autocentrar-se i entendre que U2 va a Madrid, no ve a Madrid. De la mateixa manera que va a París i no hi ve pas. Fins que no assumim això, potser serem república però ens caldrà encara apuntalar la nació.
* Amb el permís d’hiperventilats lingüístics, he decidit no desobeir l’estúpida nova normativa sobre els accents diacrítics. La llengua, com el país, per ser forta necessita unitat. També en la divergència.