08 d’agost 2019

Se'ns farà llarg, l'estiu

Tot just som a mig estiu i potser agrairíem allò de la calma estival on els periodistes s’havien d’arrapar a qualsevol cosa per omplir els diaris. I no serà perquè no ens el faci calorós, aquest estiu. Però es veu que ara, que no cal anar a la platja amb el diari sota el braç perquè sota els para-sols només veus gent amb els mòbils, les notícies no poden aturar-se ni un moment. No hi ha res més estressant que obrir el teu portal favorit i no trobar-hi una novetat sucosa per maleir algú. Per això, periodistes i becaris, s’esforcen a anar marejant la perdiu informativa. No cal dir que la situació del país i del veí hi ajuden molt. Aquí, esperant amb tensió la sentència que ja sabem, renegant d’uns i altres, regalant milions de la Caixa de Solidaritat, pregant perquè algú posi ordre a tant desgavell... Allà, mirant de fer un govern, sense nosaltres, com manen els cànons de la hispanitat resurgent i com haurien de manar els de l’independentisme coherent.
Jo no sé si és culpa de la xafogor intensa o del desconsol profund que em causa contemplar com llencem escales avall –em nego a fer servir més metàfores marineres fins que no siguem a Ítaca– tot el que havíem guanyat amb tant d’esforç, però noto un ambient general de desencís que fa feredat. Sí, ja sé que majoritàriament qui ha fet el pas a l’independentisme difícilment es farà enrere. Bo i més amb els tendres arguments amb que Espanya ens demostra el seu amor profund. Però de què ens serveix tant d’independentista a punt de republicanitzar-se si els partits aposten per un retorn acomodatici a l’autonomisme més antic. Perquè ara ja no es conformaran amb la conllevancia, ara ens volen agenollats suplicant clemència.
Potser és allò que dèiem de la sequedat canicular el que fa que tothom s’esbravi amb declaracions i contradeclaracions. O potser és que als nostres representants polítics els ha tocat massa el sol a la clepsa, però escoltar Tardà, Campuzano, Rufian, Mas i tutti quanti fa venir ganes d’agafar les maletes per no tornar.
Haurem de posar-nos les piles urgentment i recobrar la força que teníem al carrer. El pols que l’ANC, de la mà de la seva presidenta, està forçant aquests dies, és vital que sigui guanyat si volem tenir una nova oportunitat. D’enemics no n’hi falten. Ni de fora ni de dins. Malgrat la mandra, caldrà un nou 11S monumental.

26 de juliol 2019

L'iceberg

No ha passat ni un mes dels primers esgarips sobiranistes pels pactes amb el 155 a diversos ajuntaments del país, que la cosa s’ha fet gran i perilla de desbocar-se-se. Com un incendi sense control, quan estabilitzem el front se’ns escapa pels flancs. A la tristor dels pactes municipals, no vam tardar a afegir-hi la increïble baixada a l’infern autonomista sota un pacte ignominiós a la Diputació de Barcelona. Finalment, qui ho dubtava, han caigut Consells Comarcals i Mancomunitats. Un escàndol democràtic en tota regla que demostra la impunitat política i la indigència moral d’una estructura de partits que segresten la voluntat popular i on l’ostentació del poder passa per davant de la dignitat i els compromisos electorals.
Quan llegiu això no sé què haurà passat a la investidura de Pedro Sánchez, però el mal ja és fet i els dubtes que van planar al voltant de si calia facilitar-la ens demostren clarament que allò dels ajuntaments no era sinó la punta d’un immens iceberg que amenaça d’enforsar la feina feta tots aquests anys.
La vergonya de veure com els nostres representants lliuraven sense cap contrapartida l’única arma de què disposem en aquest moment, la decepció de constatar, un cop més, com el PdeCat no té cap mania de desautoritzar el president Torra, la ràbia de veure una ERC sotmesa pidolant prebendes i venent-se al millor postor. Un drama nacional que els soferts ciutadans, que ens hem afartat de sortir cada vegada que ens ho han demanat, hem de suportar amb impotència i ràbia.
Potser els partits es pensen que això els sortirà de franc, com sempre, però un dia o altre els n’haurem de passar comptes. La memòria és la nostra força.
Malauradament, un iceberg d’aquestes dimensions no és un obstacle fàcil de sortejar. O ens hi estavellem i enfosem el vaixell o el voregem i salvem els rems per quan siguem capaços d’engegar una nova travessa. Com diu sovint en Salvador Cardús, el destí segueix nítidament clar però ens han esborrat els camins per arribar-hi.
ANC i Òmnium tenen doble feina: d’una banda desparasitar-se del partidisme que se’ls ha infiltrat, i de l’altra ser capaços de bastir una estratègia cap a la independència que passi per sobre de la pusil·lanimitat dels partits. Tornen a venir temps difícils on només la unitat ens salvarà.

12 de juliol 2019

S'han acabat els somriures

No he estat mai un militant de l’antipolítica, aquella pulsió bàsica que aboca allò tan nostrat de “tots els polítics són igual”, que en desconfia per sistema i que s’abona amb fruïció a teories de la conspiració i maniobres secretes. No ho he estat mai perquè estava convençut–i segueixo estant-hi– que si bé la victòria la construirem la gent des del carrer, els partits i les institucions ens han de ser bàsics per dur el vaixell a bon port.
Dic això perquè l’espectacle que els representants de l’independentisme estan donant aquest llarg període postelectoral és d’una ignomínia ferotge, d’un servilisme feridor i d’una profunda vergonya aliena. La batalla campal que s’ha desfermat a tomb de qui controla la Diputació de Barcelona és tan indignant com simptomàtica del mal profund que pateix el nostre sistema polític i electoral. Que els esgarips sonin més amargs quan estem parlant de la gran menjadora, del lloc on amb total opacitat els partits hi col·loquen els seus quadres i velles glòries, no fa sinó demostrar que les formacions són unes gran màquines de poder amb estructures gairebé mafioses. Tenir la clau d’una caixa de 1000 milions no és poca cosa, encara que després anem dient que les diputacions són estructures regionals espanyoles i que el primer que hauríem de fer és eliminar-les en benefici de les Vegueries. La coherència, quan t’hi jugues una bona picossada, sempre és relativa.
En el fons, però, el que ensenya amb cruesa aquesta baralla per comandar les engrunes del sistema autonòmic espanyol, és que els partits han deixat de creure en la possibilitat de la independència i, per tant, tornen a la tradicional batalla, en el camp nacional, entre postconvergents i republicans. Baralla a mort que no cerca debilitar l’enemic de debò sinó eliminar el company de viatge. És tan trist i decebedor que n’hi ha per engegar-ho tot a dida.
La gent, tanmateix, segueix al peu del canó, a Estrasburg, als carrers, segurament amb el somriure glaçat però amb el convenciment intacte.
Farien bé els partits de prendre’n nota. No es pot abusar de la generositat de la gent eternament i esperar que no passi res. Com a poble hem demostrar que som capaços de grans coses, de sobreposar-nos a les més grans dificultats. Quatre botiflers que es desdiuen de les promeses no ens aturaran ara.

28 de juny 2019

L'ajuntament del 155

Si hem de ser francs, les excuses que el reelegit alcalde de Vilafranca i el seu equip, per sortir del tràngol, donen a tort i dret per justificar la reedició del pacte de govern amb el PSC, semblen entenimentades, pragmàtiques com els agrada dir. Que si la confiança, que si la seriositat, que si el projecte de ciutat, que si tota la feina engegada i encara a mig fer... La veritat, però, és que darrera d’aquestes excuses de mal pagador s’hi entreveu el convenciment que el pacte ja estava cuinat abans de celebrar-se les eleccions i que només un daltabaix l'hauria fet trontollar.
Resa la dita que la dona del Cèsar a banda de ser honesta ha de semblar-ho (frase que la correcció política aviat engegarà a dida), doncs ja som al cap del carrer. Agradi o no al senyor Regull, el PSC és cada dia més la delegació catalana del PSOE, un PSOE que ja ha amenaçat de tornar a aplicar el 155 sense manies i que es mostra inflexible amb el reconeixement del dret d'autodeterminació dels catalans. Agradi o no al senyor Regull, està governant amb una formació que manté empresonats companys de partit pels que demana centenars d'anys. Ja sé que em dirà, el senyor Regull, que la independència no és un tema municipal i que en aquest sentit no ha deixat mai de 'complir', però s’oblida que estem vivint uns moments excepcionals a tots nivells i que, tenint alternatives, governar amb el carceller dels teus companys és poc edificant.
Fa uns dies vaig assistir a un acte d’ERC doblement innovador. D’una banda perquè era un acte per blasmar un altre partit i de l’altra perquè fou un mítig postelectoral. Curiositats a banda, l’acte pretenia posar llum i taquígrafs a les negociacions entre Junts i ERC. Un sainet mal interpretat ja que Junts ja tenia decidit amb qui pactaria. Tanmateix, quan van enumerar els vuit àmbits de negociació, vaig veure clar que era impossible que es posessin d’acord. Junts i ERC, a Vilafranca, tenen projectes antagònics. La independència no és suficient per lligar aigua i oli.
Regull, per tant, sabia que no pactaria amb ERC, però tenia altres fórmules (pactes puntuals, govern en minoria) que podia explorar. La sensació és, però, que més enllà de projectes compartits, l’argument definitiu és la mandra d’haver de negociar res. Així anem a Vilafranca. Un ajuntament del 155 per desídia.

13 de juny 2019

Ha fracassat ERC?

Amb la prevenció de saber que quan escric això encara no s’han constituït els ajuntaments i que, per tant, encara hi ha lloc pel dramatisme escènic que doni un tomb sorprenent al que ara sembla obvi, deixeu-me fer quatre ratlles al voltant del que ha passat en aquest cicle electoral que, finalment, tanquem.
Recordem que s’encarava amb la pretensió que l’independentisme fos majoritari per primera vegada d’una manera clara. Tot plegat sense oblidar que hem viscut i vivim encara en una situació d’anormalitat democràtica, de repressió ideològica i de manipulació informativa com no s’havia vist mai abans. Aquesta majoria sobiranista, tanmateix, no aconseguia acomboiar els nostres pròcers cap a una estratègia comuna d’unitat estratègica com demanava el moment excepcional en què es produïa. Sense entrar a valorar-ne la idoneïtat, ERC ha encarat aquest cicle electoral com l’oportunitat de fer el sorpasso a Puigdemont i al món post-convergent i aconseguir l’hegemonia partidista dins l’univers independentista. L’argument era el ja sabut que “separats sumem més” i que sense la crossa neoliberal dels convergents podien més fàcilment eixamplar la base de l’independentisme a zones fins ara impermeables al sobiranisme. Aquesta estratègia, no estrictament circumscrita a l’àmbit electoral, es va posar en marxa ja fa temps amb les “lluites compartides” i l’acostament ideològic al món dels Comuns.
Tanmateix, la realitat és molt tossuda i probablement hem arribat al sostre del vot a partits independentistes, que no vol dir de suport a la independència. Vull dir que potser hi ha conciutadans que votaran Sí en un possible nou referèndum d’independència, però que en unes municipals voten per preferències ideològiques i no nacionals. La prova de tot plegat és que l’augment del vot a ERC s’ha fet majoritàriament a costa de la CUP i de la descomposició del PdeCat i que, com a resultat final, molts ajuntaments que serien independentistes amb la unitat, acabaran en mans de forces del 155. Tota una lliçó amargament apresa a Barcelona o a Vilafranca.
Evidentment que la responsabilitat no és exclusiva d’ERC però sí que és qui ho ha bastit d’arguments polítics que, al meu parer, són els que han fracassat clarament. Com hem dit sempre al carrer: la unitat és invencible.