25 de gener 2019

El suïcidi d'Espanya

Espanya practica des de fa segles aquesta mena d’apartheid racista contra els catalans, aquest “hábleme usted en cristiano”, aquesta conllevancia del supremacista perdonavides. Si no fóssim el seu motor econòmic ens haurien exterminat de fa temps i les cunetas estarien farcides de catalans dissidents. No parlo dels espanyols, sinó d’Espanya com a concepte ontològic, com a bé suprem que assumeixen sense discutir des de l’esquerra a la dreta extrema. Espanya, el seu concepte d’estat de matriu castellana, la seva mentalitat colonial, ha romàs des de sempre en el seu ADN nacional. És així i és així de trist alhora. Certament que, al llarg de tots aquests segles, han viscut moments de feblesa (el masclisme és un altre factor descriptiu; la feblesa una vergonya) en què s’han vist obligats a una tolerància mal dissimulada. Els catalans, un poble secularment apallissat, hem aprofitat aquestes treves per refer-nos en la nostra fortalesa nacional. Però les mentides benevolents tenen data de caducitat. Així va acabar la II República i així ha acabat el règim del 78.
Fixeu-vos com n’estem de sotmesos, com n’és de profunda la nostra misèria nacional, que molts dels que em llegiu potser pensareu que tot això no es pot dir, que no ens convé d’airejar-ho, que potser l’amo s’enfadarà i acabarem entre reixes. La por de l’esclau és tan subtil...
Però no hi ha més cera que la que crema. Espanya és així i no sé per quins set sous ens hem d’esforçar en canviar-la. S’agraden així. Des de la ultradreta andalusa al PSOE extremeny, des de la displicència podemita al 155 etern, de la FET i de les JONS al neofranquisme ciutadà, d’Aznar a Iceta.
Al meu modest parer, la demofòbia espanyola, la il·liberalitat, la repressió ideològica i l’stalinisme nacional fan d’Espanya un estat inviable democràticament. La seva deriva suïcida ens impedeix cap pas enrere. O lliures o morts.
El que més em sorprèn, tanmateix, és com pot ser que encara algú a Catalunya pensi que hi ha res a fer, que amb una mica més de comprensió mútua això té solució. Els que, legítimament, se senten espanyols a Catalunya, estan disposats a acceptar-ho? Aquesta és l’Espanya que ens proposen?
Quan dos tenen projectes vitals tan distants, la separació és l’única solució.

12 de gener 2019

I si ens diem la veritat?

Un dels principals esculls que haurem d’encarar aquest any tot just encetat serà el de recuperar la confiança amb i entre els diferents actors que intervenen en el moviment sobiranista. Ja és simptomàtic que parlem d’actors perquè tot plegat ha esdevingut un bodevil sovint infumable. Ens agradi o no, si aquesta revolució dels somriures no vol acabar en plors, serà necessària la participació de tothom i difícilment es pot encarar amb garanties sense la necessària complicitat entre partits, societat civil i ciutadans. És per això que penso que el primer propòsit que, com a moviment, ens hem de posar aquest any ha de ser el de dir-nos definitivament la veritat. Ja sé que veritat i eleccions són un oxímoron; que els entorns d’Esquerra i els del PdCat són com aigua i oli; que la culpa sempre és de l’altre i ningú la vol; que... el que vulgueu! Però tenir gent honesta a la presó i a l’exili –i n’hi teniu tots– ens hauria de fer reflexionar si l’interès espuri d’unes alcaldies o d’una seguretat personal valen el preu de l’ètica i la integritat moral, si guanyar de nou o fer finalment el sorpasso valen la dignitat d’un poble. 
És clar que, si escoltem els discursos abrandats d’uns i altres –i treieu-vos-ho del cap: ho haurem de fer amb uns i altres– tothom sembla defensar la nonata república catalana, però algú no deu ser franc perquè la república és encara a la cuina. 
És hora, doncs, de deixar els subterfugis i dir-nos la veritat, de deixar de segrestar la voluntat ciutadana i anunciar clarament si es vol o no es vol fer el pas. Des de les catacumbes convergents alguns ja han mostrat símptomes prou clars de preferir el pacte autonomista a la batalla republicana, tot i que el món convergent és un magma en erupció amb sectors d’una dignitat inqüestionable que no podem barrejar. Caldrà solidificar la lava amb celeritat. L’entorn d’ERC és més monolític, com a bon partit d’esquerra. Aquí, sota l’eufemisme d’eixamplar la base, ningú no ha desmentit encara el consell al Potro de Vallecas: llença la tovallola al primer assalt, no pots guanyar. I a tot plegat encara hi hem de sumar el sandinisme bolivarià que viu de grans proclames en un món de blanc o negre. 
Amb aquest elenc no ens hauria d’estranyar que costi arribar a l’escena final. Malgrat tot, només ens queda persistir i exigir claredat, honestedat i valentia.

27 de desembre 2018

Entre la caputxa i el lliri

Tanquem un any intens i extremadament complex. Un any en què s’ha posat a prova, repetidament, el nostre caràcter pacífic, aquesta manera de fer que ens defineix com a poble. Un any en què hem vist coses, actituds, meneres de fer política –o directament de no voler-ne fer– que crèiem superades, que donàvem per enterrades en la nit fosca del temps. 
Hem hagut de sortir al carrer, de nou, per reclamar drets bàsics. I encara avui ens veiem amb l’obligació moral, ètica, de fer vagues de fam o de tancar·nos als Capuxins. Sembla que el temps ha passat debades i retorna una vella Europa autoritària i antidemocràtica. 
Tristament podríem parodiar Karl Marx i dir que “un fantasma ronda per Europa: el fantasma del feixisme”, com si tants anys de patiment no ens haguessin escarmentat prou, com si tant de dolor no ens hagués ensenyat que només el respecte ens farà lliures. 
Perquè no és només a casa nostra on s’ha desfermat aquesta pulsió autoritària, el món sencer viu un moment confús de descontentament generalitzat i és aquí, com hauríem d’haver après de la història, on broten amb facilitats els populismes antidemocràtics. 
Però no podem defallir en la nostra denúncia constant i inapel·lable. El pastor Martin Niemöller ho va expressar nítidament quan tancava la seva famosa reflexió amb aquell lacònic “Quan van venir a buscar·me, ja no hi havia ningú que poguera protestar.” Com diu Òmnium en la seva campanya: “Demà pots ser tu”. 
El silenci, doncs, no és una opció davant el feixisme. Però tampoc no ho és la impaciència. Massa independentistes estem caient en la trampa del “o ara o mai”. Ja hem assumit que, probablement, fa un any no vam encertar el camí per defensar la república acabada de proclamar. No hi donem més tombs. Ara cal avançar amb fermesa i amb confiança. Com molts estem fent. El trencament sentimental és irreversible. De què, doncs, tants laments? De què tant de pessimisme, tanta queixa? No som on voldíem però encara menys on ells ens voldrien. La derrota no és ja possible. 
Això serà més llarg que no volíem, apuntem-nos-ho, però no ens deixem guanyar per la seva tàctica de la dilació. El temps només pot fer més fortes les nostres conviccions, més propera la República.

29 de novembre 2018

Ja ens veurem al juny

Potser sí que n’hi ha que som massa impacients, que no tenim la paciència necessària que requereix aquest eixamplament de la base de dimensions bíbliques que es veu que necessitem. Aquest eixamplament miraculós, com si fos la separació de les aigües del mar roig, que ens ha de permetre fer un pilar de trenta, net, com a mínim. Potser és que, amb l’edat, m’he anat tornant un descregut o –tampoc no ho descarto– que vaig totalment errat, però el que és clar és que, amb ampliació o sense, els responsables polítics miren enllà, molt enllà.
Les excuses de mal pagador ja no enreden ningú. Ni les enquestes cuinades. Ni la premsa amiga i encara molt menys l’enemiga. Desenganyeu-vos, als partits del procés, ara per ara, els sua la Gallinula chloropus la república i la seva implantació. Tant uns com altres. Ara estan per guanyar les municipals, i les europees, i les espanyoles quan les avancin. I si ens descuidem, tindrem unes noves autonòmiques que també voldran guanyar perquè des de la Gestoria Generalitat, SL es veu que és des d’on s’eixampla la base a cor què vols. I nari-nant.
Mentre els soferts ciutadans debatem si cal esperar l’apocalipsi en forma de sentències o si cal tirar ja pel dret, que si van a judici no tornen, els partits van fent campanya com si no hagués passat res. I com que els partits, que ho han parasitat tot (des de l’ANC fins a TV3), són els que marquen bona part del relat, aquí ens teniu boquejant en el resistencialisme ploramiques que crèiem superat.
Ens diran que cal centrar-se en les municipals perquè un triomf esclatant del sobiranisme serà una nova empenta per consolidar la república. Clar, per això, com que és tan important, han fet mans i mànigues per anar separats –que com tothom sap és la millor manera de guanyar– tot evidenciant que aquí no passa res, que vegi el món amb quina naturalitat autonòmica celebrem unes eleccions municipals els catalanets.
Jo, què voleu que us digui, no sabria com posar-m’hi. Durant uns anys, la societat civil ha estat capaç d’empènyer partits i institucions, però ens han pres la mida. Mentre ens entretenien amb llaços grocs i eucaristies carceràries, ells s’han dedicat a desactivar els vectors republicans (ANC, Òmnium...). Potser hi guanyarem deixant-los que facin. I ja ens veurem al juny!

16 de novembre 2018

Ui, quina sorpresa!

Hem fet servir fins al cansament que no havíem previst que la repressió espanyola fos tan brutal i inhumana. No només han mostrat la seva sorpresa el president i alts responsables de l’intent fallit d’alliberar-nos dels borbons, sinó que jo mateix em recordo defensant que “al segle XXI, no poden treure els tancs”.
Ara, ens fem els sorpresos davant la magnitud de la corrupció, de l’ensulsiada del règim del 78 a tots els nivells: econòmica, política, judicial, policial... Ja ho intuíem, diem, però no érem conscients del nivell de descomposició d’un Estat fallit que ha dissimulat el seu fracàs durant quaranta anys.
No només ho intuíem: ho sabíem del cert. Només que hem fet veure que les coses no passaven. Era més còmode. No passava res quan al País Basc es conculcaven tots els drets humans, un rere l’altre. No passava res, ens excusàvem, perquè hi havia ETA. Però, de veritat que no vam sospitar res quan un estat que es deia democràtic, sota govern socialista, enterrava els seus adversaris amb calç viva? Cap recel quan tancaven diaris i torturaven els seus directors? Cap pressentiment quan es condemnava el president del Parlament basc per negar-se a disoldre el grup de Sozialista Abertzaleak? Cap recança quan es permetia el govern de Patxi López i el PP en un frau d’eleccions després de la il·legalització de l’esquerra independentista basca? O quan uns joves, a Altsasu, es passen anys en presó preventiva per haver-se barallat amb uns Guàrdies Civils? De veritat que no sospitàvem res?
I no cal anar tan lluny. Al nostre país hem vist amb indiferència com es perseguia l’independentisme durant anys. Des de la dura repressió a l’MDT dels 80 a la detenció i tortura dels qui van gosar reclamar uns JJOO nacionalment compromesos. Mentre mig país brindava amb cava que el Rebollo encertés el peveter, uns quants patriotes estaven sent torturats preventivament. Era, com avui, l’ànim d’escarment, de revenja. Però vam preferir seguir mirant cap una altra banda.
Ara ens demanem, esfereïts, com pot ser que tot el món calli davant d’una injustícia tan evident. Hem perdut, finalment, la innocència.
Com en el famós poema de Niemöller, quan ens han vingut a buscar a nosaltres ningú, tampoc, no ens ha fet cas. Vaja, quina sorpresa!