03 d’agost 2018

La meitat pobra

Entre les moltes mentides que l’unionisme neofalangista utilitza a tort i dret, n’hi ha una que em molesta especialment. No tant perquè sigui especialment ofensiva, que això ho són gairebé totes, ni perquè sigui manifestament falsa, també una característica estesa, sinó perquè és tan inocentment falsa, tan ridículament infantil, que fa venir vergonya aliena el sentir-la repetir un cop i un altre. Parlo de la constant apel·lació a “governar per tothom, no només per la meitat independentista”; a dir-nos que no podem pretendre culminar el procés d’independència “només amb poc més de la meitat” dels catalans.
I no és només la líder de la ultradreta catalana, la senyora Arrimadas, la filla del policia (Galves ®) la que se n’omple la boca, el PSC i, és clar, el PP l’usen constantment com a argument llencívol, com si fos la quadratura del cercle que els immunitza d’haver d’argumentar res més.
És més: no és només la vella ultradreta, la nova ultradreta i la dreta sobrevinguda, la que en fa un ús ubusiu i insultant. ERC hi ha caigut de quatre grapes i ara ens vol vendre (em sap greu companys) que n’hem de ser més per gosar ser. I la pregunta, companys, és: quants més us valen? fins quant la majoria que som haurà d’esperar?
Perquè la gran qüestió té una resposta ben senzilla si no és que s’és víctima d’un acomplexament nacional: per quina raó la meitat llarga independentista no és prou per avançar i la meitat escassa d’unionistes sí que ho és per aturar? Per què governar per la meitat escassa d’unionistes és governar per tots si la meitat llarga d’independentistes no ens en sentim representats? Governar per tots els catalans era el 155? Hi ha meitats que són més meitats que d'altres? 
L’argument és tan ridícul, tan feble, que no hauríem de perdre-hi ni un moment més. Ja entenem que quan no es tenen motius efectius per oposar-se a la voluntat popular, cal inventar-se’ls, però hi ha d’haver un límit en la capacitat d’acceptar elefant com animal de companyia.
Si no és que ens corseca la manca d’autocentrament; si no és que seguim pensant que som un poble inferior, que tenim menys drets que els altres pobles del món. Si no és que la prudència ens fa traïdors, sisplau, prou d’arguments mediocres. La majoria és l’única eina democràtica que pot impedir que s’imposi la voluntat minoritària. I, sí, com més siguem, millor.

19 de juliol 2018

L'efecte Puigdemont

La presentació, dilluns, de la Crida Nacional per la República ha estat un terratrèmol polític que, per molt anunciat que fos, ha sacsejat les estructures partidistes que ens martiritzen. Som molts, cada cop més, els que hem defensat sempre que les independències només es poden guanyar des de la més estricta unitat. 
Que la Crida ha remogut les tripes dels principals partits que es disputen el tron so- biranista ho demostra l’artilleria que s’ha llençat contra la proposta des de totes bandes: que si és la refundació de CDC; que si, en l’enèssima actualització de la fórmula màgica, es demostra que separats sumem més; que si el passar displicent de les direccions dels partits... 
Hi ha una tendència generalitzada a analitzar els canvis estructurals que el sistema de partits està patint -o resistint-se a patir- en clau personalista, en clau antiga, en clau de partit i lideatge. Són els que vaticinen el tsunami sota la premisa de “l’efecte Puigdemont” sense adonar-se que, de fet, és la mateixa anàlisi que els que, a Madrid, creuen que tot el moviment cauria si n’escapçaven els lideratges. 
Els partits, sobretot, no s’han adonat encara del canvi pround del model polític que vam heretar -sisplau per força- de la falsa transició. Viuen, malgrat tots els esgarips, segrestats en el model paternalista del 78. Però la gent, el ‘poble’ que tothom reclama, ja fa temps que va entendre que els canvis profunds que s’han produït han estat impulsats des de baix, des de l’empoderament dels ciutadans, amb la política afegint-s’hi arrossegant els peus, en paraules d’un ínclit processista. 
L’efecte Puigdemont, al meu entendre, no existeix en el sentit tradicional de lideratge carismàtic amb fervents seguidors, sinó que la intel·ligència política del MHP ha estat precisament adonar-se d’aquests canvis essencials. La república de ciutadans lliures ha arribat abans que les estructures d’estat que li’n donaran forma. 
És en aquest sentit, doncs, que jo entenc la Crida Nacional: l’evolució republicana i directament política de la força ciutadana que ANC i Òmnium han anat acumulant. Hi ha la consicència que l’activisme estricte ha tocat sostre -d’aquí potser aquest cert desencís- i que, ara ja irrenunciablement, ens calen eines polítiques per construir definitivament la República. Amb els partits, si volen. O sense.

05 de juliol 2018

La nosa

No sé si els fa justícia o no, però cada vegada està més estesa la certesa que bona part de la culpa que estiguem avançant a batzegades o que, directament, no avancem, la tenen els partits polítics.
Ho vam poder veure amb tota la seva cruesa el passat 21D quan la llista unitària que ens hagués donat una majoria clara va passar a millor vida en qüestió d’hores. És clar que uns es pensaven que guanyarien de carrer i que no els calia compartir el ‘poder’, i també que la crida dels altres a la unitat podia semblar l’abraçada del boxador estabornit. I encara hi havia els que sempre prediquen unitat però que mai no els hi trobareu perquè no és prou popular o vés a saber per què. Uns pels altres, vergonyantment, van deixar guanyar l’Arrimadas.
Si, els partits, no van voler entendre el moment excepcional que vivíem, bo i més quan ja teníem gent a la presó i mig govern a l’exili, és que les dinàmiques partidistes són d’una fortalesa pètria. Si amb la restitució com a bandera davant un 155 immoral no van ni provar de posar-se d’acord, què no faran ara que ja ni comprateixen l’estratègia a seguir.
Ens ho hauran d’explicar als que hem anat a cada mobilització sense preguntar-nos de quin partit era el company que teníem al costat, als que vam posar els nostres cossos per defensar les urnes, als que vam tornar a casa capcots el 10 d’octubre sense veure néixer la República Catalana, als que no vam entendre res el 30 de gener, als...
I ara les municipals, on sí que és important quina és la llista més votada. La proposta que s’ha estès de fer primàries conjuntes amb partits i societat civil ha de ser irrenunciable. Si els partits no hi volen jugar, haurem de fer el pas la societat civil. No podem permetre’ns que, després que Espanya ens segresti els líders, ara els partits ens segrestin el procés d’independència. No hem arribat fins aquí per tornar-nos-en a casa amb les mans buides.
Soc conscient que la idea que els partits fan ara més nosa que servei pot derivar fàcilment en populismes d’argumentari superficial, que és obrir de nou la porta al feixisme. Només cal mirar C’s, el seu èxit i en quines capes socials s'hi produeix. Però han estat els partits els qui han fomentat una massa poc compromesa i manipulable per tal d’assegurar-se un tall del pastís. Finalment el monstre se’ls ha descontrolat i ara en pagarem tots les conseqüències si no ens centrem en fer el nou país que ens havíem proposat. El processisme eixamplabases no deixa de ser l'autonomisme partidista que vol conservar conselleries i direccions generals. Més que mirar-nos al mirall escocès, potser que comencem a mirar el quebequès. 

21 de juny 2018

La impaciència

Si ens mirem la història de les independències més o menys recents en àmbits geopolítics propers al nostre, ens adona- rem que totes compleixen una de les dues (o totes dues) condicions següents: o ha es- tat un procés llarg, molt llarg, o ha estat el resultat de resol- dre el conflicte a hòstia viva. Sempre havíem assegurat que el nostre, de procés, pretenia innovar també en aquest camp i que seria curt i sense mastegots. Ens havíem preparat per aparèixer al món amb aquest esperit lliriala- manesc que ens caracteritza i esperar l’ajuda del món mun- dial convençuts que l’univers ens observa i que el bé sem- pre triomfa. 
Del somni, entendridor, ens en van despertar a trompades l’1 d’octubre passat. I d’aquell mal despertar en va sorgir la pregunta clau que ningú gosa fer en veu alta: estem dispo- sats a defensar la nostra re- pública a ventallots? Encara més: estem capacitats per guanyar a pinyes? Crec, hu- milment, que la resposta tots la tenim molt clara. 
Segurament l’octubre passat es van fer errades colossals. Des del 10 al 27. Alguns res- ponsables ho han reconegut obertament. No seré pas jo qui els ho retregui, però. És fàcil parlar a misses dites i sense arriscar-hi res. Qui més s’esclama és sovint qui menys s’hi ha jugat. 
Han passat set mesos i la si- tuació és ben diferent. Tenim un govern presidit per un pa- triota de pedra picada; tenim uns partits que fan patir amb les seves batalletes infan- tils; tenim el perill latent de l'autonomisme reconvertit en mal menor. Però sobretot tenim poca paciència. I si hi ha un munt d’impacients entre l’almogavaria nostrada és, en el fons, perquè encara no hi ha la confiança sufi- cient en els nostres gover- nants. Tothom hiperventila, aquests dies, però ningú no gosa aventurar una solució fàcil. 
I és que una sortida senzilla no hi és, però tampoc hi ha la possibilitat de fer-se enrere si no volem ser aniquilats. Per això ens cal paciència i con- fiança, a mans plenes. Tenim gent bona al davant, gent que s’ho juga tot, gent que tam- bé ha tret lliçons dels errors comesos. 
Sense deixar d’estar vigilants, sense oblidar-se d’exigir, sen- se deixar de participar activa- ment en fer aquesta espera el més curta possible. Segurs que això no serà ràpid, ni senzill, ni còmode. Però que, sens dubte, serà perquè així ho ha decidit aquest poble.

08 de juny 2018

La pastanaga

Com si fos, de nou, el famós dia de la marmota, ja tornem a tenir el poli bo a les dependències de la Moncloa. Bé, més ben dit, probablement la versió conciliadora del poli de sempre. Ara, un cop vençut el ‘mal’, tot serà buscar eufemismes al suport entusiasta que va donar al 155: que si desescalar, que si recosir (amb desinfectant o sense), que si normalitzar... Si no fes plorar faria gràcia: com si l’anormalitat fos de part nostra i, en canvi, hostiar votants fos la cosa més normal del món. Com si complir la voluntat popular majoritària sorgida de les urnes fos delictiu i, en canvi, empresonar el govern, forçar a l’exili la resta, dissoldre Govern i parlament fos la legalitat que cal imposar.
Tot plegat, però, pot quedar en un no res si no estem al cas. El cansament, la falsa sensació d’atzucac, la interessada idea que fins aquí hem arribat, tot això pot fer que ens tornin a plantar la pastanaga al davant i com a burros eterns tornem a estirar el carro de les misèries hispàniques. I la pastanaga, ja es va veure, serà nou finançament, ‘reconeixement’ nacional, fins i tot n’hi ha que proposen un nou estatut per tenir-nos uns anys més entretinguts a veure si ens passa la dèria. Una autonomia amb esteroides, vaja. 
Ells, els espanyols (dec quimtorranejar), no s’adonen del que ha passat en aquest país. I és que ens hem adonat que amb una república pròpia seríem més nets i nobles, cultes, rics, lliures, desvetllats i feliços com ja va dir el poeta. Ara ens plouran cants de sirena, ‘apoyarés’ a dojo, Martí Pol en la intimitat i fins i tot, si molt convé, aniran a comprar ‘capritxos’ a Amer. És la vella tàctica “que se consiga el empeño sin que se note el cuidado”. Ens volen dependents, súbdits, esclaus, cornuts i pagant el beure. 
Alerta, doncs, companys. Nosaltres tenim un mandat, sí, però sobretot ens empeny una il·lusió en un futur millor. I això és invencible si hi creiem amb fermesa, si no renunciem per un plat de llenties, si no oblidem qui és encara a la presó o exiliat a milers de quilòmetres de la família. 
Estic convençut que som conscients que hem arribat al punt de no retorn, al punt de no creure mai més en les bones paraules de qui et vol sotmès. Serà més o menys llarg, però la república arribarà de la mà de tots nosaltres, de la mà del poble, que és com arriben les repúbliques.