17 d’agost 2017

L'escombra de la CUP

És soprenent l’escàndol que s’ha muntat arran (ara m’he fet gràcia) del cartell de campanya pel Sí que la CUP ha fet públic fa pocs dies. Des d’un cartell soviètic –allà era en Lenin en persona el qui brandava l’escombra–, la CUP et al. ha fet el que millor sap fer com a bona formació minoritària que massa sovint sembla que tingui vocació de seguir-ho sent: provocar el personal i que es parli d’ells. Això és més vell que l’anar a peu i se’m fa difícil de creure que els cadells que ara comanden el PDeCat fessin campana el dia que donaven aquesta lliçó. És clar que ves que tot plegat, la reacció sobreactuada, els esgarips, no siguin també de manual. Els polítics, els de la vella política i els de la nova, són tan previsibles!
A mi, què voleu que us digui, me la dallonses que la CUP escombri aquí o allà o que un determinat sobiranisme s’hi emprenyi o li rigui les gràcies (com si no tinguéssim altra feina!). El que realment em preocupa és que seguim fent el de sempre i, amb això, no sé si en tindrem prou l’1-O.
Perquè, en el fons, el que ha fet la CUP és fer un cartell per a la seva parròquia. És un cartell per a ells. Algú es creu que amb aquest tipus de cartell d’autoconsum farem un nou votant pel Sí? Ja m’esgarrifo pensant en la campanya de les altres forces independentistes quan la formació amb els dissenys més frescos només ha estat capaç de perpetrar això.
I el que val per als partits, tots, també val per a la societat civil. Fem campanyes per als ja convençuts, actes plens de convençuts, mobilitzacions (necessàries, eh!) pels convençuts, ens argumentem a sobre entre els convençuts... L’onanisme mai no ha estat més que un sucedani. En política no és diferent. Si no comencem a pensar en els que dubten, si no mirem d’arribar-hi, de trobar-los, d’nteressar-nos pels seus neguits, l’1-O serem els que som. Ei, que potser ja en tenim prou. Però mai no és sobrer arribar a la independència amb una immensa majoria de ciutadans convençuts. Més que res perquè la feina no s’acaba l’1-O. La tasca gegantina, la feina que necessitarà moral alta i convenciment, començarà el dia 2. I això també ho hem d’explicar bé: farem una república fantàstica, però no serà fàcil i, per fer-la amb garanties, necessitem tothom.

07 d’agost 2017

Els dubtes

Un cop ha quedat clar que, sigui fent el referèndum o tirant pel dret, l’únic destí possible del poble català és la construcció d’una república independent. Un cop arreu s’han fet càrrec que el desenllaç és inajornable i unívoc. Un cop tenim tots clar, cristal·lí, que només hi ha una sortida possible per resoldre un ‘conflicte’ històric que, finalment, ha tornat a ser majoritari. Un cop, en definitiva, assumit que el poble català no renunciarà a recuperar la seva llibertat i independència, l’estat que li va ser arrabassat per la força fa més de 300 anys. Un cop acceptat tot això, ara resulta que als indecisos només els queden per esvair els dubtes.
I, pel que es veu, aquest és, juntament amb la por, el darrer intent de l’unionisme per provar de fer forat a aquesta massa difusa que ningú ha vist realment, però que ens volen vendre immensa. Vist que la por no els funcionarà –perquè la por mai no funciona a llarg termini– sembrar dubtes és una tàctica, antiga, però efectiva i, sobretot, no tant internacionalment reprovable com l’amenaça de la força.
Tanmateix, que els dubtes puguin funcionar també indica que no hem estat capaços, des de l’independentisme, de mostrar un convenciment a prova de desànim. És evident que el tsunami d’arguments, de llibres, d’estudis, d’informes... que avalen la viabilitat absoluta d’una Catalunya independent, no són prou per convèncer els qui en dubten. Que Espanya no ens ho posarà fàcil, un cop proclamada la república, és una evidència que, donada la història espanyola, no permet augurar una entesa ràpida. Ara, que això sigui suficient per acollonir-nos, és d’una manca de convenciment insultant. Que potser ho té clar l’emprenedor que engega una empresa? Que potser no té dubtes l’acabada de divorciar? Que potser no ho té difícil la filla que s’emancipa? No hi ha res fàcil, però quan tens clar que els beneficis, si més no a mitjà termini, són infinitament més grans que les pors, no hi ha dubte que et pugui tenallar.
La gent, sovint, justifica la por amb preguntes innocents, que no es farien en d’altres casos. On pagarem els impostos? Al banc, com sempre. Qui ens pagarà les jubilacions? Els treballadors en actiu, com sempre. Com pagarem un Estat? Com el paguem ja ara, com sempre. I així podríem anar responent. Perquè la clau no són les respostes, si no l’empenta i la il·lusió.
I d’això, no ens en manca.

20 de juliol 2017

La mirada

El nacionalisme, de no haver estat per nazis i serbis, tindria avui tan bona premsa com el concepte ‘família’. No en va, des que el món s’organitza en comunitats més grans que la pròpia població, el sentit de nació, de pertinença a una comunitat que comparteix uns anhels comuns, ha estat el patró amb que han crescut els pobles. Avui, quan s’etziba el nacionalisme com a pecat original de tots els mals, generalment es fa per malparlar del dels altres sense reconèixer el propi. Ningú no dubta, sense haver d’anar a la plaça Colon madrilenya, que l’espanyol és un dels nacionalismes més elaborats del planeta. Aquest, el de la ‘rojigualda’ desproporcionada, no és però el que ens ha impregnat al llarg dels segles. El que ens ha fet mal és aquell nacionalisme silenciós, que de tant quotidià ens sembla normal. El ‘nacionalisme banal’ que en Michael Billig va descriure meticulosament al seu llibre homònim. Guillem d’Efak, el poeta i cantautor guineano-català, no ho podia deixar més clar: “Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.”
El nacionalisme silenciós, aquest ànima externa, ens fa estrafer la mirada. No estem acostumats a veure’ns amb els nostres propis ulls i ho fem amb els de la pàtria imposada. Això ho veiem cada dia als diaris, a les televisions o als portals web. Llevat de comptades excepcions, el marc mental en què ens movem, fins i tot els independentistes, és un marc espanyol. Per això estem tot el dia pendents de què diuen o què deixen de dir. És clar que en el moment en què estem és important estar a l’aguait de què fa el govern espanyol, però el nostre marc mental, la nostra mirada al món, ens delata quan sabem d’un accident a Valdepeñas però no d’un a Perpinyà.
L’independentisme, imbuït d’aquesta mirada esbiaixada, ha estat fins avui exclusivament reactiu, tan a l’hora de témer Espanya, com a l’hora de fotre-se’n. Ens cal començar a veure el món des del nostre propi projecte de comunitat nacional. Si nosaltres tenim clar el nostre futur, el que volem, ni l’estat espanyol ni ningú altre no hi podrà fer res perquè la força d’un poble convençut és imparable. Però ens cal aquesta força de saber-se país, sense tremolors de cames, sense dubtes pusil·lànimes, sense resignació a un fat que no és. Deixem d'excusar-nos amb el passat i encarem la mirada al futur que volem construir.

07 de juliol 2017

L'esperit del 4 de juliol

Ves per on, ara ja tindrem una nova data a compartir amb els americans. Aquest 4 de juliol, de la mateixa manera que ells ho van fer fa més de 200 anys –i, per cert, encara ho celebren– el poble català també ha decidit, també ha mostrat al món, que quan les lleis són injustes només és lícit revoltar-s’hi. Això sí, d’aquella manera tranquil·la, reposada però tenaç, que gastem els catalans quan ens posem dramàtics. N’hi va haver un que ens va etzibar que sovint ens perd l’estètica; jo hi afegiria que, darrerament, és l’èpica la que ens perd.
Vulgues que no, entre jornades històriques i moments èpics, hem anat fent un camí al que pocs auguraven el final feliç que ara veiem a tocar. Tot i els esgarips espanyols, les camises esquinçades, la legió i la cabra, aquí hem recuperat la vella dita “d’afarta’m i diga’m moro” (això, ara, deu ser políticament incorrecte!) i, davant la negativa a seure i negociar, el nostre govern, del que hem dubtat més que Sant Tomàs, ha anat fent via i ara ens trobem, ineludiblement, davant el punt on els camins se separen definitivament. El moment precís on ens caldrà decidir una cosa tan senzilla com si volem tornar a ser lliures o preferim seguir sent súbdits d’un estat que, des de fa 300 anys, ha provat d’eliminar-nos com a poble.
L’anunci d’aquest nostre 4 de juliol no és poca cosa: hem fet saber que promulgarem una llei que depassa la legislació espanyola. Potser és el primer acte efectiu de sobirania plena i, en canvi, ho estem vivint amb la normalitat que també viurem la proclamació de la independència. Perquè res no és tan dramàtic com ens volen fer creure si fem les coses bé, “com sempre”.
Si haig de ser-vos franc, però, encara avui hi ha una cosa que m’estora d’aquest nostre accidentat camí. I és que em sembla increïble la dificultat que té un poble, en ple segle XXI, per arribar a la seva llibertat nacional de manera pacífica i raonada. Com pretenem fer un món millor si una cosa tan senzilla com el dret a l’autodeterminació és bescantat dia sí dia també?
No podem tampoc oblidar que el poètic viatge a Ítaca, glossat repetidament amb aquella aurèola mística, va ser tota una odissea. Prop de 3000 anys després, Ítaca segueix valent una odissea.

22 de juny 2017

Arguments o propaganda

Una de les dites clàssiques de l’Isaac Asimov és aquella que diu que ‘Per convèncer, amb la veritat no n’hi ha prou.’ És un d’aquells aforismes, ara tan de moda per omplir perfils de Facebook o Instagram, que tothom entoma sense parar-hi massa esment acostumats com estem a la frase enginyosa, a l’autoajuda de consum.
Tanmateix, si hi ha una situació on aquesta dita ens la podem aplicar al peu de la lletra, és en la manera com l’independentisme ha estat fent ‘campanya’ tots aquests anys. Si bé és cert que, fa uns anys, la majoria del catalanisme no era independentista, no era pas per manca de convenciment nacional sinó perquè ni els partits majoritaris ni l’exalçat seny català la veien possible. Era allò que ens sentíem a dir sovint els pocs sobiranistes que picàvem pedra: “a mi ja m’agradaria, ja!” acompanyat d’una arronsada d’espatlles resignada. La tasca de l’independentisme ha estat, durant molts anys, la de fer veure la veritat als convençuts, la de fer creure que la possibilitat era real, que teníem centenars de motius, milers de raons. Llibres, conferències, trobades, articles, i un llarg etcètera de formes diverses han servit per aixecar aquest poble submís i fer-lo creure en les seves pròpies forces. Això sí que ha estat un “sí que es pot”!
Un cop convençuts els escèptics, ens adonem amb estupor que encara hi ha boi mig país que no sap res de la lluita desigual d’aquest país. Gent que viu al nostre voltant però que mai no mira TV3, que no llegeix diaris, que mai no ha comprat un llibre sobre la independència, que no ve a les xerrades... Gent que amb la veritat i prou no convencerem perquè la veritat que compta és la que estàs preparat per assumir. Per això hi ha qui ‘creu’ en l’homeopatia, en les flors de Bach o en la plurinacionalitat d’un estat federal.
El 27S vam guanyar folgadament perquè som més, no perquè convencéssim. Vam predicar la veritat als fidels. Ara, no podem refiar-nos només d’ells, hem de convèncer els ‘infidels’, els descreguts, els qui encara no saben com de beneficiats en sortiran amb la república catalana. I per fer això no n’hi ha prou amb predicar la veritat. Cal fer, dels arguments, propaganda. Cal vendre Fairy a qui només renta amb aigua. Un cop l’hagin provat, ‘a mi no me lo quite!”.