22 de juny 2017

Arguments o propaganda

Una de les dites clàssiques de l’Isaac Asimov és aquella que diu que ‘Per convèncer, amb la veritat no n’hi ha prou.’ És un d’aquells aforismes, ara tan de moda per omplir perfils de Facebook o Instagram, que tothom entoma sense parar-hi massa esment acostumats com estem a la frase enginyosa, a l’autoajuda de consum.
Tanmateix, si hi ha una situació on aquesta dita ens la podem aplicar al peu de la lletra, és en la manera com l’independentisme ha estat fent ‘campanya’ tots aquests anys. Si bé és cert que, fa uns anys, la majoria del catalanisme no era independentista, no era pas per manca de convenciment nacional sinó perquè ni els partits majoritaris ni l’exalçat seny català la veien possible. Era allò que ens sentíem a dir sovint els pocs sobiranistes que picàvem pedra: “a mi ja m’agradaria, ja!” acompanyat d’una arronsada d’espatlles resignada. La tasca de l’independentisme ha estat, durant molts anys, la de fer veure la veritat als convençuts, la de fer creure que la possibilitat era real, que teníem centenars de motius, milers de raons. Llibres, conferències, trobades, articles, i un llarg etcètera de formes diverses han servit per aixecar aquest poble submís i fer-lo creure en les seves pròpies forces. Això sí que ha estat un “sí que es pot”!
Un cop convençuts els escèptics, ens adonem amb estupor que encara hi ha boi mig país que no sap res de la lluita desigual d’aquest país. Gent que viu al nostre voltant però que mai no mira TV3, que no llegeix diaris, que mai no ha comprat un llibre sobre la independència, que no ve a les xerrades... Gent que amb la veritat i prou no convencerem perquè la veritat que compta és la que estàs preparat per assumir. Per això hi ha qui ‘creu’ en l’homeopatia, en les flors de Bach o en la plurinacionalitat d’un estat federal.
El 27S vam guanyar folgadament perquè som més, no perquè convencéssim. Vam predicar la veritat als fidels. Ara, no podem refiar-nos només d’ells, hem de convèncer els ‘infidels’, els descreguts, els qui encara no saben com de beneficiats en sortiran amb la república catalana. I per fer això no n’hi ha prou amb predicar la veritat. Cal fer, dels arguments, propaganda. Cal vendre Fairy a qui només renta amb aigua. Un cop l’hagin provat, ‘a mi no me lo quite!”.

08 de juny 2017

La campanya

Quan llegiu aquestes ratlles molt possiblement ja sabrem data i pregunta del referèndum d’autodeterminació que fa anys que maldem per celebrar. Serà una bona notícia, doblement. D’una banda, pel fet que s’hauran acabat les especulacions i sabrem definitivament amb què i, sobretot, amb qui podrem comptar per defensar la dignitat d’aquest poble. Aquest qui és, precisament, el segon motiu d’alegria. No perquè ara pensi que comuns –siguin colauistes, fatxinistes o el que sigui– deixaran de mantenir aquest posar-se de perfil en tot el que fa referència a un referèndum unilateral ( i doncs, com l’hem de fer sinó), sinó perquè s’haurà acabat definitivament aquest interminable període a què ens hem deixat abocar en què hem perdut l’esma discutint el com en lloc de dibuixar el què.
Hi ha dues menes d’unionisme, el que proclama visques a Espanya tot colpejant-se el pit i el que sota mil i un subterfugis ens nega el dret a ser subjecte polític, el que ens continua volent súbdits. Aquest darrer, que ja va propiciar la giragonsa de pregunta del 9N, malda per eternitzar una situació de descontent de la que n’han tret un gran profit. Per això ens han tingut mesos discutint el dret a referendar-nos: que si pactat, que si Comissió de Venècia, que si acordat, que si negociat, que si...
De fet, aquest conservadurisme disfressat d’esquerra radical, ha acabat fent el mateix el patètic paper que fa Miquel Iceta i bona part del PSC. Això sí, amb bones paraules.
S’ha acabat doncs parlar del referèndum. És hora que parlem de la independència, que comencem la veritable campanya que ingènuament hem abandonat. És hora que comencem a dissenyar la campanya que ens ha de dur a la victòria. Una campanya que hauria de superar el bonisme, el llirialamanisme i l’endogàmia. Hem de començar a pensar –espero que ANC i Òmnium ho tinguin clar– que la campanya no pot centrar-se en refermar els convençuts, sinó en detectar els sectors febles, tant perquè mai no hi ha arribat plenament el missatge independentista, com perquè siguin propicis a caure en la por que, ja hi podeu posar de peus, Espanya mirarà de provocar tan bon punt assumeixi la consulta com a inevitable. La independència és l’única alternativa viable realment transformadora. Fem-la possible entre tots.

25 de maig 2017

Refrèndum i NBA

Quan un poble ha estat masegat durant segles; quan s’han abraonat contra els seus símbols, la seva llengua i la seva pròpia existència com el nacionalisme espanyol ha fet amb nosaltres secularment; quan això passa durant 300 anys, no és d’estranyar que aquesta nació, que ja fa prou en subsistir, desenvolupi un sentit tràgic de país, un íntim convenciment de desolació, d’inevitabilitat del desastre. Això ens ha fet un poble caut i poruc –no pas covard–, com gat amb aigua tèbia, que defuig el conflicte convençut de la derrota fins i tot quan ho té tot per guanyar.
Amb aquest historial al darrere no ens ha de sorprendre que el procés cap a la independència ens l’hàgim pres com un camp de mines, una cursa d’obstacles que, massa vegades, ens posem nosaltres mateixos. Un cursa d’obstacles on recol·loquem la tanca quan tot just l’hem acabat de saltar.
Quan vols exterminar un poble, sovint n’hi ha prou amb arrabassar-li l’autoestima. Ho saben bé tots els qui han provat d’anorrear la nostra llengua. Sense autoestima una nació no existeix en ella mateixa, és prescindible, invisible. Per això insistim tant en fer-nos estimar, en cercar incasablement l’aquiescència del món. Els catalans no en tenim prou a guanyar, necessitem tres o quatre victòries per creure-hi. Com en una final de l’NBA. Per això, ara, tornarem a preguntar-nos si volem ser. Una nova tanca que ens caldrà saltar. Com si no haguéssim guanyat a les Consultes, a les manifestacions, a la Via, el 9N o, sobretot, el 27S. Ara tornarem a guanyar però haurem de tornar a guanyar les Constituents, i després la Constitució, i... Quants cops haurem de guanyar perquè ens convencem de la victòria? No hi ha cap altra nació al món que a cada consulta es qüestioni el seu propi ser, el seu dret a existir. Ens acusen de ploramiques però el que som és una nació d’insegurs, de vegades pusil·lànime, que mira més enfora que endins.
També som una nació amb un potencial esfereïdor, amb unes capacitats envejables. Deixem, doncs, de mirar a ponent, d’estar pendents d’ells, i comencem la travessia amb plena consciència de fer un viatge que no té retorn, sense mirar enrere, sense recança. Segurament haurem de tornar a lluitar, de tornar a sofrir, però que sigui el darrer cop que hàgim de tornar a vèncer.

11 de maig 2017

Urnes i missals

Que Espanya no podria estar-se de mostrar la seva pulsió autoritària, ja ho sabíem de fa temps. De fet, ha resultat un ajut inestimable per obrir els ulls als qui encara tenien esperances que “una altra Espanya era possible”. La baixíssima qualitat democràtica que demostrava el règim sorgit de les renúncies del 78, també feia temps que ensenyava la poteta sota la porta. Si no fos que els ciutadans tenim una memòria piscícola, recordaríem que no fa gaires anys era un ministre socialista, de nom Corcuera, que proposava esbotzar portes al menor símptoma de dissidència. Els anys han passat i ara en lloc d’esbotzar portes hi ha fiscals que ho ‘afinen’, però l’essència és la mateixa: la concepció, sense diferències substancials hi hagi qui hi hagi al govern, que l’Estat els pertany.
Em direu que aquesta concepció, absolutista i decimonònica, fa riure a ple segle XXI, però ells són “inasequibles al desaliento”, en llenguatge joseantonià, que és el que els motiva.
I si no ja em direu com hem de qualificar que tot un govern ‘democràtic’ d’un estat europeu al segle XXI gosi amenaçar el govern català perquè pretén comprar urnes. No només el govern, sinó els empresaris que n’hi venguin! Es-pec-ta-cu-lar! No és ja que tota la legislació vigent empara la compra, com han fet altres ‘comunidades’, ni tan sols que jutgin intencions, com si les urnes només poguessin servir per fer un referèndum. El fet és simbòlic i ara absolutament real: ens volen prohibir les urnes. Heus aquí sintetitzat el fonament del conflicte. Prohibir les urnes és prohibir l’expressió de la voluntat popular. La sublimació moral d’una Espanya en decadència total.
És clar que no és que nosaltres no tinguem cadàvers a l’armari. Tindrem molta feina a fer net de mossens i mares superiores, per molts missals que tinguin a la biblioteca. La gran diferència, i alhora la gran esperança, és que nosaltres en tenim la plena convicció. La revolució dels somriures, l’esclat ciutadà que ens durà a la república catalana, no s’entén sense una autoexigència insubornable a bastir un país modèlic. Si no pot ser en els comportaments (el calvinisme mai no ha fet forat a casa nostra), ho haurà de ser en l’exigència ciutadana i en allò que els anglosaxon en diuen “accountability”. I en això estem.

27 d’abril 2017

És morta la socialdemocràcia?

Ja us avanço, per no generar falses expectatives, que no ho sé pas, però sí que em sembla evident que alguna cosa ha d’haver passat quan un corrent político-social, que fins no fa gaire senyorejava el debat ideològic occidental, s’ha vist arraconat boi a la residualitat parlamentària arreu d’Europa.
La socialdemocràcia, personificada en el malaguanyat Olof Palme, concentrava el triomf definitiu de la civilització, de les aspiracions de construir una societat més justa i igualitària que pogués ser acceptada per tothom. Va ser un cupatge, que diríem ara, de liberalisme econòmic i drets socials. Una fórmula d’èxit immediat que podia assumir tant el capitalisme voraç com l’esquerra que maldava per assegurar les conquestes socials que tant d’esforç i lluites havien costat.
El perquè s’ha torçat una organització social que generava gran consens, podem atribuir-ho a diferents causes. D’una banda, qualsevol model social, malauradament, examina el seu èxit en el benestar econòmic que és capaç de generar. Fins l’arribada de la crisi ningú no discutia la bondat d’aquesta fórmula. La crisi, atiada probablement pels qui no en tenen mai prou, ha fet forat especialment en les classes més vulnerables mentre les elits, tant polítiques com econòmiques, continuaven enriquint-se a no dir. Ha estat una crisi sistèmica? O potser és que s’ha abusat del sistema? La gent, al carrer, no està però per aquestes polideses. Un dels fracassos del món occidental és que valorem l’èxit, la felicitat, a partir de la nòmina que ens ingressen a fi de mes, els que en tenen.
Tampoc l’educació no ha donat els resultats que esperàvem. I no és només un problema nostre. El bonisme innocent del sistema educatiu occidental, ha creat unes generacions de ciutadans menys formats del que ens creiem i més valents a l’hora de reclamar uns drets que no han caigut del cel. Quan les coses es torcen, tot un estol de ciutadans estan disposats a creure en la demagògia populista, tant a la dreta com a l’esquerra, que els promet miracles impossibles. Si l’esclat dels populismes és perillós, la decepció pel seu fracàs pot ser catastròfica socialment. La globalització ha facilitat que tothom s’espolsi la culpa. L’estat ja no és el responsable. Ningú ja no ho és, sembla.
Ens caldrà tornar a tenir el control, a reconquerir espais de llibertat que ja havíem guanyat. Guanyarem si no ens abandonem a remeis massa fàcils.