14 de desembre 2017

Jo ja tinc President

Com més avança la campanya electoral i els partits s’embranquen en el cos a cos, habitualment deplorable, de la confrontació, més ens adonem que l’excusa de les llistes separades no s’aguanta ni amb tota la demagògia infantiloide que li vulguin abocar.
Una rera l’altra, totes les enquestes mostren la trista realitat que els moviments, les esgarrapades, són entre els membres del mateix bloc. Allò que guanya Ciudadanos ho perd el PP; allò que guanya JuntsxCat ho perd ERC. On està la gràcia d’això no us ho sabria dir. Sembla, però, com si els partits no entenguessin que per a la gent aquest 21D serà el referèndum que Espanya no volia fer.
Fa unes quantes setmanes, quan ja s’intuia que n’hi ha que no estaven per una llista unitària, vaig alertar que això, de fet, implicava assumir la legitimitat del 155. Consentir a convertir unes eleccions il·legals convocades en plena onada repressora, sense llibertat d’expressió, amb candidats a l’exili o a la presó; acceptar de transformar-les en unes anodines eleccions autonòmiques és negar tot el que s’ha fet des de l’1-O. L’única resposta vàlida era una única llista que superés el 155 que, prenent-se les eleccions com el referèndum que pot ser, aconseguís una victòria àmplia i, amb un govern de concentració, encarés la restitució republicana amb més força si cal i esmenant els errors que s’haguessin pogut cometre.
Ara, en canvi, estem en plena voràgine demoscòpica per veure si guanya C’s, ERC o Puigdemont. Podria molt ben ser que guanyés l’ínclita Arrimadas tot i que l’unionisme quedi anys llum del sobiranisme. Patètic!
Estic convençut que l’únic vot nacionalment útil en aquestes eleccions passa per reforçar i restituir la figura del President Puigdemont i el seu govern com a senyal inequívoc del suport popular a la independència. Crec que el món no entendria que un president empès a l’exili no sigui reelegit pel poble.
Sense menystenir els companys que han optat per preservar la parròquia pròpia, sí que penso que s’han equivocat, que han volgut aconseguir una victòria que, de ser, serà pírrica. També s’equivoca el PDeCat no fent costat generós al President. Millor. Molts votarem el President i no pas el PDeCat.
No calia tant debat ni tant míting. La tria és ben fàcil: o franquisme o república.

01 de desembre 2017

I Franco no era mort

No sé si ens adonem tots plegats de la importància cabdal que l’aplicació, il·legítima i il·legal, de l’article 155 de la Constitució espanyola ha tingut en la percepció d’Espanya com un estat democràtic. No és tant els efectes reals, demolidors en termes de mantenir institucionalment Catalunya, sinó la ideologia transversal que hi dóna suport i l’esperona. Una ideologia que coneixem bé i que ens volien fer creure que va morir al llit amb el dictador, però que ara comprovem com està imbuïda en l’ideari nacional espanyol. Per això, el neofalangisme és tan transversal que pot abraçar des del PP amb els seus ultres (per cert al carrer tot i tenir sentència ferma) al PSOE català, passant per la ultradreta pija de Ciudadanos amb els Comuns mirant-s’ho displicentment.
Ara ens esgarrifem perquè hem vist claríssimament que el franquisme no havia mort i que ha retornat amb força. Un sistema autoritari que ara no afusella (de moment) però que vol tancar TV3, que prohibeix il·luminar fonts de color groc o que pot dur-te la Guàrdia Civil de matinada per un piulet. La por, la censura, l’haver d’escriure per ser llegit entre línies, torna a ser el dia a dia d’aquest país. Què en podem esperar d’un estat que troba normal regalar pilotes antidisturbis als nens? Quina mena de societat ens ofereixen? Quin país ens volen deixar quan ensorren la cultura a còpia de reclamacions d’IVA?
La maquinària que la oligarquia castellana ha greixat durant segles funciona com un rellotge, entrellaçant governs, jutges, fiscalies, policia... No acabaríem només que volguéssim apuntar els atacs que la llengua i el país han rebut tan sols aquesta darrera setmana.
Però no ens enganyem, el franquisme, el passat i el present, no és un accident històric: és l’expressió de l’ADN dominador i supremacista castellà que fa segles que s’imposa per la força, amb cruesa quan és necessari. El 155 de Felip VI no dista gaire del decret de Nova Planta de Felip V.
Per això cal tenir ben present que el 21D no ens juguem la presidència de la Generalitat. Ens juguem la subsistència com a nació. Perquè la tria, com el 1931 i tantes vegades abans, és entre disctadura i república. De tots nosaltres depèn, amb totes les nostres diferències, si permetem 40 anys més de totalitarisme i repressió o emprenem el vol.

16 de novembre 2017

Assumirem el 155?

Si en Zygmunt Bauman hagués d’escriure avui el seu “Temps líquids” basant-se en el procés d’independència català potser l’hauria titulat “Temps gasosos”, de com de pressa canvia la situació i, sobretot, l’ànim dels que el vivim amb passió. Si fa uns dies el debat més intens voltava arran de la conveniència o no d’una llista única, avui el debat se centra en si estàvem o no preparats per entomar la proclamació de la independència. No us puc assegurar, doncs, quin serà el tema que emplenarà les tertúlies radiofòniques a l’hora que llegiu això però, malgrat això, deixeu-me apuntar algunes reflexions que crec poden ajudar a entendre què ens passa.
D’entrada m’agradaria remarcar que la tossuda constància en la unitat que vam mostrar dissabte a Barcelona ens hauria de fer confiar més que trobarem la via per reprendre el camí que ara ens sembla barrat. Amb la societat civil escapçada i els partits mossegant-se, no és d’estranyar una certa desorientació però de la mateixa manera que l’eufòria hiperventilada era excessiva, el decaïment apocalíptic d’avui també ho és. Aquí, un apunt: m’importa ben poc què va dir Carme Forcadell per eludir la presó; com si va cantar el “Cara el sol” davant del fiscal! Una mica més de confiança i d’humanitat no ens faria cap mal.
És cert, però, que que hem comès un greu error: basar la nostra estratègia en el convenciment que Espanya no ens treuria els tancs, que l’Europa del s.XXI no ho permetria. Un cop assumit l’error, podíem fer altrament? Tots els savis que ara blasmen la nostra debilitat ¿haguessin acceptat desenes de morts i centenars de ferits? ¿Proposen que abandonem la república?. Sempre hem dit que totes les independències s’han fet o des de les armes o des de l’acord amb l’estat matriu. Fer-ho sense ni una cosa ni l’altra no és una tasca fàcil.
Es fa evident, doncs, que ens cal refer l’estratègia. No sé si el que cal és ampliar la base de l’independentisme, com apunten PDeCat i ERC, però és clar que avançar cap al desplegament de la república no serà ni tan fàcil ni tan ràpid com ho havíem previst. Això, tanmateix, no ha de voler dir acceptar el 155 i retornar a l’autonomisme. Aquesta és la crítica sense pal·liatius que faig a la decisió dels partits de concórrer separats als comicis il·legítims del 21D. No m’empasso allò de l’estadística que separats treurem més vots. Hi ha estudis a gust de tothom i molts ho rebaten clarament més encara quan ningú pot avaluar quina traducció en vots pot tenir l'efecte motivador de la unitat. Tanmateix, el problema no és aquest. Aquest dilema només és vàlid en unes eleccions autonòmiques i, aquestes, havíem quedat que les entomàvem però no les acceptàvem. Una llista de país -no només una llista única- que guanyi aclaparadorament el 21D és l’únic missatge que hem de donar al món. Perquè els catalans no hem de triar ni un nou Parlament ni un nou Govern. Ja tenim un Parlament i un Govern legítims que no han acabat el seu mandat. Acceptar la seva destitució il·legal és agenollar-se davant el 155. Acceptar unes eleccions autonòmiques ‘normals’ amb mig govern a l’exili i l’altra mig a la presó és la deslleialtat més gran que es pot fer al gest de valentia del 27 d’octubre. Proclamarem un nou president amb el legítim a l'exili? 
Si interessos espuris ens fan oblidar això, és que el que necessitem no és una nova estratègia sinó un nou planter de polítics a les formacions. El carrer ha demanat, ha practicat, la unitat sempre que n’ha tingut ocasió. Per què ha de ser tan difícil que els partits tornin a escoltar-se’l? Deixarem perdre l’oportunitat de mostrar-nos al món, ara que ens mira fixament, com un poble “unit, alegre i combatiu”?

01 de novembre 2017

Ara, confiança!

Com darrerament, però ara encara molt més, quan llegiu això potser el president de la República estarà empresonat o serà a l’exili (per cert, alcaldes sociovergents, tot això amb el vist-i-plau dels vostres socis de govern). La prudència, doncs, ha de guiar els nostres mots des d’ara.
Vivim en un país en què tothom era entrenador del Barça i, darrerament, ha esdevingut un conspicu polític que té les claus infal·libles per desllorigar el procés. Els grups de Whatsapp van plens de missatges anònims d’uns que ho saben tot perquè són cosins d’un amic que coneix el gendre d’un que treballa a tal conselleria o és un avançat estudiant de polítiques, que ara s’ha disparat això. Tot plegat el que provoca és el desconcert, la desconfiança i el desencís. Ves que la majoria d’aquests missatges no ens els facin al CNI!
Sí, perquè un dels errors que seguim cometent és el de menystenir el contrari, repetir que els espanyols són soques i no n’encerten ni una i que, si van maldades, Espanya no ens fallarà, dit a més amb la sornegueria del fatxenda. Certament Espanya ens ha ajudat molt però potser no perquè siguin estúpids sinó perquè el seu relat és necessàriament perdedor. L’autodeterminació de les nacions, la democràcia i el pacifisme són imbatibles. I estan del nostre costat. Posem-nos-ho al cap.
Això no vol dir que hagi de ser fàcil, ni ràpid. Lluitem contra un univers d’interessos, aquí i a Europa, que s’arrapa a un món decimonònic que es resisteix a desaparèixer. Espanya, a més, s’ha tret definitivament la màscara i ens apareix de nou amb el seu posat feixista que tant coneixem. Les lleis, per tant, a partir d’ara seran poesia.
Què podem fer doncs? Ja hem fet tots els canvis, ens acaben de marcar un gol i potser la tàctica de l’entrenador no ens fa el pes. Abaixem els braços i tornem al vestidor? Anem cadascú a la nostra? Oi que no? Doncs em voleu dir perquè dubtem ara quan ens hem vantat que no van trobar ni urnes ni paperetes? Ens han fallat fins ara? Doncs, sisplau, confiança. Només units i disciplinats tenim possibilitats de guanyar. Només amb la confiança en qui s’hi juga patrimoni i llibertat. Confiança insubornable, sense fissures, sabent que no ho sabem tot. Fer-nos dubtar és la seva única oportunitat de victòria. No els ho posem fàcil.

20 d’octubre 2017

Assenyalem-los!

El procés cap a la república catalana ha arribat a un estat d’acceleració tan vertiginós que qualsevol comentari fet un dia, l’endemà ja no val. Quan llegiu això ves a saber quants presos polítics més tindrem, quants repics d’atuells, quantes espelmades... I de pas, per cert, fer notar que de presos polítics ja fa temps que n’hi ha, començant per Arnaldo Otegui, acabant amb militants de l’esquerra independentista tot passant per Altsasu. I, malauradament, el nivell en què els ciutadans ens n’hem escandalitzat ha estat molt decebedor. Ara, que ens toca de prop, ens esclamem. És el que passa quan coves l’ou de la serp.
Però no és d’això que volia parlar, sinó de la indecència política d’una formació que mira de passar cada dia més de puntetes per tot aquest devessall d’autoritarisme. La deriva neofranquista del PP ha difuminat en certa manera l’actuació impúdica d’un Partit dels Socialistes de Catalunya que flirteja obscenament amb el feixisme històric. A risc de desaparèixer com a opció política, Iceta i companyia s’han abonat a l’Espanya única i indivisible, a una defensa immobilista i antidemocràtica de la llei on el numantisme impertinent de Pedret o el cinisme repugnant de l’Eva Granados no aconsegueixen amagar un espanyolisme caspós, decimonònic, que s’enorgulleix de no cedir espais de votació mentre el franquisme reviscolat estomaca els seus conciutadans. Per fer de PP, ja hi ha el PP o, si t’agraden cadells, el neofalangisme de Ciudadanos.
És per això que vaig trobar molt encertada la campanya “Assenyalem-los” que es va engegar des de l’entorn de la CUP. Els qui se l’agafen amb paper de fumar, sobretot si la cosa prové de la CUP, es queixaven que assenyalar és de mala educació. A mi també m’ho van ensenyar, això, però també vaig aprendre que molt pitjor és la mentida. Un càrrec públic ha de poder ser assenyalat políticament, només faltaria! 
I això ens porta finalment als pactes que a Vilafranca, i altres ciutats del país, mantenen el PSC al govern. No hi valen excuses de mal pagador: que si el municipalisme no té res a veure amb la qüestió nacional, que si no s’han oposat mai a res, que si... Mantenir el PSC als governs és abonar el cinisme i la baixesa moral de qui defensa la repressió i després aguanta la pancarta. 
El PDeCat i ERC hauran de triar: o dignes o còmplices.