16 de febrer 2017

L'amputació

Un cop passada la foguerada de l’operació diàleg i superat el seu spin-off, l’operació precinte, dels mateixos autors ara ens arriba la nova “operació cirurgia sense anestèsia”. Es veu que no n’hi ha prou amb fer-nos por amb no cobrar les pensions, amb ser fora d’Europa, de l’euro i del sistema solar. La nova fase de “diàleg” del govern espanyol es basarà, es veu, en el terror gore més descarnat. No en va, el sempre sorprenent president espanyol, ens advertia que la independència de Catalunya seria “una amputació terrible i dolorosa, sense salvació”. No s’hi posa per poc. La imatge, realment, és terrorífica però denota, al meu entendre, la impotència argumental creixent que pateix l’estat espanyol i l’espanyolisme. No sé si la prudència ens pot fer traïdors, però de ben segur que saben que la por en té més números. I d’això, en exclusiva, es refia el govern espanyol per aturar-nos.
La frase, dita per esperonar la parròquia unionista, em recorda, tanmateix, una anècdota que sovint explica el Salvador Cardús. Conta en Cardús que un lector seu, de les espanyes, li envià una amable carta on li expressava el seu respecte pel que decidim els catalans però que, si la cosa acabava en separació, per a ell seria un moment dolorós, com si li “arrenquessin un braç”. El Salvador, sempre hàbil, va contestar-li, també amablement, que li agraïa el seu respecte, però que amb els seus mots havia demostrat que no entenia res. “Aquest és el problema, amic, que vostè em considera una part del seu cos, però jo no sóc un dels seus braços, jo sóc un cos sencer, diferent del seu, amb cap i peus i braços i voluntat pròpia”.
Aquesta és, desenganyeu-vos, la mare dels ous, la pulsió imperial que Espanya duu al seu ADN i que el fa incapaç de concebre un escenari que no sigui la dominació, la conquesta, la submissió i la subsidiaritat. Som “seus” i, malgrat que etziben la unió dels regnes sota Ferran i Isabel, quan es deixen anar afegeixen allò de “por derecho de conquista”. Això és diàleg. I tant li fa la dreta cavernícola del PP o la dreta postmoderna del PSOE. Pel que fa a Catalunya no hi ha gaire diferència. I si no, què me’n dieu de la “solució” que proposa el PSOE: DNI i passaports bilingües. Ara ens han entès! Finalment, en aquest braç tan seu, hi deixaran tatuar una senyera!

02 de febrer 2017

El relat

Un cop superat el tràngol, el suport gasiu de la CUP als pressupostos ens han de permetre arribar fins al referèndum amb garanties. Hi ha encara la pregunta dels esporuguits de “com ens ho farem?”, però hauríem de fer el salt mental de començar a pensar “com el guanyarem?”. Perquè de la mateixa manera que ens podem preguntar què farem quan l’estat espanyol ens ho posi difícil, també ens podem preguntar què poden fer ells per evitar-ho, i ens adonarem que no és que ho tinguin pas millor que nosaltres.
El mateix podem dir de les posicions davant del referèndum. Qui ara es troba en un bon atzucac és l’unionisme declarat. PP, C’s i PSC es trobaran aviat davant la disjuntiva d’abonar el boicot o de fer campanya pel No. El boicot, l’abstenció, que és el que el cos els deu demanar, té el mal que, com va passar el 9N, la victòria abassegadora del Sí seria inqüestionable. La Comissió de Venècia ja va deixar ben clar que, en un referèndum, no hi pot haver un percentatge mínim de vot precisament per evitar la suma maquiavèl·lica d’abstenció i No. Però és que, d’altra banda, des del moment que acceptin fer campanya pel No, significarà que reconeixen finalment Catalunya com a subjecte polític. I això mai dels mais.
Tots aquests dubtes de l’espanyolisme, tots aquests missatges contradictoris, poden fer que la participació de la banda del No sigui més baixa que no pas el 27S i això, somrieu sisplau, ens beneficia enormement. Desenganyeu-vos, jo vull guanyar la independència, ni que sigui amb un gol del Maradona al temps de descompte. Si és només per saber què pensem, en tenim prou amb una enquesta. Això va de victòria o de derrota, de llibertat o submissió, de democràcia o de Florentinos. I guanyar per incompareixença del contrari no deixa de ser una gran victòria.
Per això crec que és importantíssim que tornem a mostrar un esperit alegre de victòria. El relat, que en diuen ara, ha de ser que la independència és imparable, que la llibertat de Catalunya és el cavall guanyador al que tothom ha d’apuntar-se, que res no ens farà desistir del triomf final i que en la unitat, la transversalitat i la cohesió és on hi ha el germen del nou país que volem bastir. Que ningú no hi és sobrer. Que mai com ara un poble ha tingut a les seves mans la possibilitat de construir-se de bell nou.

19 de gener 2017

La pregunta (II)

Fa uns dies reflexionàvem al voltant de la qüestió que l’AVUI havia proposat a un centenar de ‘personalitats’ del país: Quina hauria de ser la pregunta del referèndum?
Dèiem que les respostes donades indiquen fins a quin punt el subsconcient ens traeix en aquests casos i marquen d’una manera inequívoca alguns dels factors que intervendran, de manera decisiva, en el resultat final del referèndum i, per tant, en els arguments –o la seva manca– que s’hi abocaran.
Un factor que cal tenir en compte en qualsevol referèndum és la tendència de les societats a mantenir l’status quo. La por al canvi, al conflicte, és un percentatge en contra del qual partim amb desavantatge els delerosos del canvi en qualsevol consulta. Sabedors d’això, els contraris atien la por sense pietat. Així es va perdre al Quebec i, sobretot, a Escòcia. Aquí, és clar, no ens n’escaparem pas i algunes de les propostes de pregunta ja ho apuntaven sense escrúpols: “Vol que Catalunya se separi d’Espanya amb totes les seves conseqüencies?”, proposa el Lluís Foix. Només li falta allò de vagar per l’espai sideral. Recordem com, en un cas potser menys compromès com les eleccions del 27S, hi va haver el comunicat de la banca o com, fa poc, el Banc de Sabadell amenaçava amb marxar del país. És clar que la por és ben comprensible, sobretot en gent de certa edat que depèn de l’Estat per subsistir, però més que argumentar-los que no n’han de tenir cap, de por, els hauríem de fer reflexionar quina por més gran, quin risc pel seu futur, no és quedar-nos a Espanya.
Finalment, l’escull major a què ens enfrontarem serà l’intent, com al 9N, de dividir el vot sobiranista. L’opció desesperada dels esgarriacries unionistes serà provar d’aconseguir una pregunta no binària. Aquí ens trobarem des dels que proposen que també s’hi inclogui el federalisme o fins i tot el ‘pacte fiscal’, opcions aquestes que poden enredar el vot independentista al·lèrgic al conflicte. És el clàssic ‘divideix i venceràs’ en versió 2.0
No caldria repetir-ho de nou, però si el referèndum ha de ser l’expressió vinculant del dret a decidir del poble de Catalunya, la pregunta ha d’incloure exclusivament i única opcions que el govern pugui dur a la pràctica. Quina concreció tindria si guanyés el federalisme? Cap. Seguir demanant un acord impossible amb Espanya.

10 de gener 2017

La pregunta (I)

Ara que sembla que ja ens hem posat tots d’acord en què el que ens cal és un referèndum vinculant, no us penseu que s’han acabat els estira-i-arronsa tradicionals. La propera estació del nostre particular viacrucis, deixant de banda lleis de transitorietat, pressupostos i escaramusses vàries, serà, si tot avança com s’han compromès a fer-ho avançar, la pregunta del referèndum. Tots recordem encara l’acord agònic per aconsegir una pregunta presentable a la consulta del 9N. De fet en van ser dues, de preguntes. O una bifurcada. O vés a saber què. La qüestió era que tothom s’hi pogués escudellar el seu tros de pastís i fer-ne la interpretació que més li convingués. Sort que el resultat no va deixar espai per a l’especulació.
Ara la pregunta tornarà a ser cavall de batalla. I això és així perquè, en els referèndums , la pregunta duu implícita la resposta. Per això tothom burxa per aconseguir que el Sí sigui la seva opció. És clar que, en aquest cas, el “Vol que Catalunya segueixi formant part d’Espanya” que voldrien els unionistes no duu enlloc: si guanya el Sí, ens quedem com ara, molt bé, però si guanya el No, ¿què significa exactament a efectes d’organització política?
Un cop, doncs, assumit que el Sí estarà al nostre costat, com articulem “la pregunta”? Fa uns dies, l’AVUI plantejava aquesta qüestió a 100 “personalitats” del país. És espectacular veure com els desitjos passen sense rubor davant la lògica i s’hi proposen preguntes ben curioses que proven que la resposta digui el que tu vols que digui. Val a dir que, com no pot ser altrament, la gran majoria aposten per alguna variant de la lògica “Vol que Catalunya esdevingui un estat independent?” però, si us ho repasseu, hi trobareu perles de tota mena.
Hauríem de partir de la base que un referèndum vinculant ha de fer una sola pregunta i que el compliment del resultat d’allò preguntat depengui exclusivament del cos votant, si molt convé unilateralment. Vull dir que preguntar, per exemple “Vol la independència de Catalunya per fundar una república social, inclusiva, ecològica, cooperativa, pacífica i no patriarcal?” (J. de Jòdar) són un munt de preguntes. O que és trampós incloure-hi el pacte fiscal o el federalisme/reforma constitució, perquè són coses que no depenen de nosaltres.

31 de desembre 2016

Tant sí com no

L’amic Pau Vidal ens ho recorda sempre que el deixen: tot i que fa uns anys va assegurar que es podia curar, el catanyol ens matarà. I és que en som uns quants que no perdem de vista que la necessitat de disposar d’un estat propi no descansa únicament en les dificultats econòmiques que pateix el govern. Una independència tant espúria que es fonamenti exclusivament en la perspectiva d’una Generalitat econòmicament solvent i, per tant, capaç d’atendre les necessitats inajornables dels catalans, no serà suficient per mantenir dempeus gaire temps l’esperit de la nació un cop superades les dificultats. El sobiranisme peca sovint d’una mena de por escènica que el fa diluir la seva pròpia existència en ares d’aquell mantra que ha fet fortuna i que diu que cal “eixamplar la base”. No sé, però, per quins set sous ens hem acabat convencent que per “eixamplar la base” ens cal renunciar, boi negar, el propi fonament mateix de la nostra reivindicació: la nació. La pàtria, aquesta paraula masegada amb crueltat, bandejada del llenguatge políticament correcte, es troba a la base de qualsevol estat modern. Ens atrau el patriotisme omnipresent dels americans o dels anglesos, el dels francesos cantant la Marsellesa o tants d’altres, mentre nosaltres cantem els Segadors amb la boca petita perquè no es molesti ningú.
L’invent, com denunciava no fa massa l’Hèctor López Bofill, de voler fer un estat sense nació és inexistent entre els estats que es fan i es desfan a l’ordre internacional.
La nació, que no és res més que el conjunt de trets diferenciadors que conformen un poble, ha de ser, també, el fonament transversal, compartit i amable d’un nou patriotisme. Això no té res a veure amb què el nou estat sigui identitari sinó, precisament, amb fundar aquest estat a partir de la identitat, diversa i plural, que conforma el poble català. I aquesta identitat té uns trets que ens fan compartir un sentiment profund de pertinença. La llengua n’és un, d’aquests trets, i potser no som conscients de fins a quin punt n’és, de fonamental. Com tampoc sembla que no som conscients del perill real que corre. Per això em sap greu que triomfi el catanyolitzat “Referèndum sí o sí” sense adonar-se que l’expressió pròpia és “Referèndum tant sí com no”. Així, subtilment i callada, moren les llengües. I les nacions.