16 de març 2017

L'hora de girar full


Aquests darrers dies han estat especialment intensos i, sobretot, reveladors. Reveladors del que poden esperar, els qui encara n’esperessin res, d’aquesta Espanya construïda a cop de pronunciaments. Si encara queden innocents que creuen que una via acordada és possible, que es llegeixin, sisplau, les sentències, les declaracions i homenatges al general Batet (Rosa Díez dixit). La innocència es va perdre el primer dia que Espanya va decidir que no podíem existir com a nació. I no prenguem per candidesa la pretesa apel·lació al diàleg de les formacions que encara defensen una solució acordada. Defensen el pacte els qui no el volen, els qui saben de la seva impossibilitat, els qui refien que el pas del temps girarà els vents de la història que ens empenyen a finals heroics.
Però també és hora de deixar de mirar a ponent. Ho he dit moltes vegades i ho repeteixo: una república catalana només es pot edificar des de l’autocentrament, des de la construcció d’un marc de referències propi. No n’hi ha prou en cridar que som una nació. Cal exercir-ne. És el “van o venen” de què us parlava fa unes setmanes. És el deixar d’estar pendents de què diuen a Madrid, de què fan o deixen de fer, de si ens “deixaran fer” o no vés a saber què. Madrid, Espanya, és el passat ja. D’aquí uns mesos estrenarem una república catalana i ens dotarem del nostre propi marc legal, polític i cultural. Haurem de començar a deixar d’estar pendents del “Sálvame” de torn. No perquè el programa no sigui interessant, sinó perquè parlarà d’un marc de relacions que ja no serà el nostre, de la mateixa manera que no estem pendents d’excel·lents programes de la TF1 o la BBC.
Molts catalans s’han indignat aquests dies amb les sentències al MHP Mas i les conselleres Rigau i Ortega. Però des de la nostra òptica, hauríem de dir, com diu sempre un gran amic, “i què!”. I és ben cert. Què més dona el que decideixin uns tribunals polititzats que d’aquí a poc ens seran forasters? El president Puigdemont la va clavar: aquestes condemnes les indultarà aviat el poble. Per tant, l’important a partir d’ara és el que fem nosaltres. Deixem de fixar-nos en el que faci l’estat espanyol. Girem full definitivament. Si nosaltres no defallim, si en fem sis, ja poden venir al darrere amb un flabiol sonant.

02 de març 2017

Van o venen*

Tot el peix ja està venut. Ens entestem, encara, a voler convèncer els qui no volen ser convençuts. A hores d’ara, qui és susceptible de canviar la seva posició davant la independència d’aquest país per mor de nous arguments, ja els ha sentit tots i difícilment n’hi aportarem de nous. Hi guanyaríem més concentrant-nos a generar confiança, a fer entendre que no hi ha marxa enrere, que, passi el que passi, res no tornarà a ser com abans. Per això se’m fa difícil d’entendre la nova campanya de l’ANC per convèncer espanyols residents a Catalunya de les bondats de la república catalana. El fiasco comunicatiu de la Gigaenquesta ens hauria d’haver fet veure que l’Encarni, que diu el Dedéu, no vol ser convençuda i menys encara ser tractada com si fos curta de gambals. Aquesta mena d’argumentaris condescendents són, al meu entendre, contraproduents. Als espanyols, si de cas, els hem de parlar amb claredat. I amb respecte. Les nostres giragonses dialèctiques semblen voler amagar la por, aquesta por que es mastega en veu baixa i que ens fa, encara, subsidiaris. O pitjor: si no és la por, és manca d’autocentrament.
Perquè, obsedits en fer la independència, ens estem oblidant de refer la nació. Una nació, que és, però que sovint no exerceix. Alguns no volem la independència només per canviar des de quina gestoria es gestionen els nostres interessos més peremptoris, sinó per reconstruir un imaginari col·lectiu que ens faci realment mereixedors de dir-nos nació. I això va més enllà de redreçar la crítica situació de la llengua, cada dia més impregnada de mots i, sobretot, d’estructures forasteres. Això va de pensar-se des d’un mateix, de parlar de tu com a individu amb entitat pròpia i no com un apèndix d’allò altre. La majoria de televisions –TV3 la primera–, gairebé tots els diaris, la majoria de digitals, tots hauran de fer un esforç per autocentrar-se i entendre que U2 va a Madrid, no ve a Madrid. De la mateixa manera que va a París i no hi ve pas. Fins que no assumim això, potser serem república però ens caldrà encara apuntalar la nació.
* Amb el permís d’hiperventilats lingüístics, he decidit no desobeir l’estúpida nova normativa sobre els accents diacrítics. La llengua, com el país, per ser forta necessita unitat. També en la divergència.

16 de febrer 2017

L'amputació

Un cop passada la foguerada de l’operació diàleg i superat el seu spin-off, l’operació precinte, dels mateixos autors ara ens arriba la nova “operació cirurgia sense anestèsia”. Es veu que no n’hi ha prou amb fer-nos por amb no cobrar les pensions, amb ser fora d’Europa, de l’euro i del sistema solar. La nova fase de “diàleg” del govern espanyol es basarà, es veu, en el terror gore més descarnat. No en va, el sempre sorprenent president espanyol, ens advertia que la independència de Catalunya seria “una amputació terrible i dolorosa, sense salvació”. No s’hi posa per poc. La imatge, realment, és terrorífica però denota, al meu entendre, la impotència argumental creixent que pateix l’estat espanyol i l’espanyolisme. No sé si la prudència ens pot fer traïdors, però de ben segur que saben que la por en té més números. I d’això, en exclusiva, es refia el govern espanyol per aturar-nos.
La frase, dita per esperonar la parròquia unionista, em recorda, tanmateix, una anècdota que sovint explica el Salvador Cardús. Conta en Cardús que un lector seu, de les espanyes, li envià una amable carta on li expressava el seu respecte pel que decidim els catalans però que, si la cosa acabava en separació, per a ell seria un moment dolorós, com si li “arrenquessin un braç”. El Salvador, sempre hàbil, va contestar-li, també amablement, que li agraïa el seu respecte, però que amb els seus mots havia demostrat que no entenia res. “Aquest és el problema, amic, que vostè em considera una part del seu cos, però jo no sóc un dels seus braços, jo sóc un cos sencer, diferent del seu, amb cap i peus i braços i voluntat pròpia”.
Aquesta és, desenganyeu-vos, la mare dels ous, la pulsió imperial que Espanya duu al seu ADN i que el fa incapaç de concebre un escenari que no sigui la dominació, la conquesta, la submissió i la subsidiaritat. Som “seus” i, malgrat que etziben la unió dels regnes sota Ferran i Isabel, quan es deixen anar afegeixen allò de “por derecho de conquista”. Això és diàleg. I tant li fa la dreta cavernícola del PP o la dreta postmoderna del PSOE. Pel que fa a Catalunya no hi ha gaire diferència. I si no, què me’n dieu de la “solució” que proposa el PSOE: DNI i passaports bilingües. Ara ens han entès! Finalment, en aquest braç tan seu, hi deixaran tatuar una senyera!

02 de febrer 2017

El relat

Un cop superat el tràngol, el suport gasiu de la CUP als pressupostos ens han de permetre arribar fins al referèndum amb garanties. Hi ha encara la pregunta dels esporuguits de “com ens ho farem?”, però hauríem de fer el salt mental de començar a pensar “com el guanyarem?”. Perquè de la mateixa manera que ens podem preguntar què farem quan l’estat espanyol ens ho posi difícil, també ens podem preguntar què poden fer ells per evitar-ho, i ens adonarem que no és que ho tinguin pas millor que nosaltres.
El mateix podem dir de les posicions davant del referèndum. Qui ara es troba en un bon atzucac és l’unionisme declarat. PP, C’s i PSC es trobaran aviat davant la disjuntiva d’abonar el boicot o de fer campanya pel No. El boicot, l’abstenció, que és el que el cos els deu demanar, té el mal que, com va passar el 9N, la victòria abassegadora del Sí seria inqüestionable. La Comissió de Venècia ja va deixar ben clar que, en un referèndum, no hi pot haver un percentatge mínim de vot precisament per evitar la suma maquiavèl·lica d’abstenció i No. Però és que, d’altra banda, des del moment que acceptin fer campanya pel No, significarà que reconeixen finalment Catalunya com a subjecte polític. I això mai dels mais.
Tots aquests dubtes de l’espanyolisme, tots aquests missatges contradictoris, poden fer que la participació de la banda del No sigui més baixa que no pas el 27S i això, somrieu sisplau, ens beneficia enormement. Desenganyeu-vos, jo vull guanyar la independència, ni que sigui amb un gol del Maradona al temps de descompte. Si és només per saber què pensem, en tenim prou amb una enquesta. Això va de victòria o de derrota, de llibertat o submissió, de democràcia o de Florentinos. I guanyar per incompareixença del contrari no deixa de ser una gran victòria.
Per això crec que és importantíssim que tornem a mostrar un esperit alegre de victòria. El relat, que en diuen ara, ha de ser que la independència és imparable, que la llibertat de Catalunya és el cavall guanyador al que tothom ha d’apuntar-se, que res no ens farà desistir del triomf final i que en la unitat, la transversalitat i la cohesió és on hi ha el germen del nou país que volem bastir. Que ningú no hi és sobrer. Que mai com ara un poble ha tingut a les seves mans la possibilitat de construir-se de bell nou.

19 de gener 2017

La pregunta (II)

Fa uns dies reflexionàvem al voltant de la qüestió que l’AVUI havia proposat a un centenar de ‘personalitats’ del país: Quina hauria de ser la pregunta del referèndum?
Dèiem que les respostes donades indiquen fins a quin punt el subsconcient ens traeix en aquests casos i marquen d’una manera inequívoca alguns dels factors que intervendran, de manera decisiva, en el resultat final del referèndum i, per tant, en els arguments –o la seva manca– que s’hi abocaran.
Un factor que cal tenir en compte en qualsevol referèndum és la tendència de les societats a mantenir l’status quo. La por al canvi, al conflicte, és un percentatge en contra del qual partim amb desavantatge els delerosos del canvi en qualsevol consulta. Sabedors d’això, els contraris atien la por sense pietat. Així es va perdre al Quebec i, sobretot, a Escòcia. Aquí, és clar, no ens n’escaparem pas i algunes de les propostes de pregunta ja ho apuntaven sense escrúpols: “Vol que Catalunya se separi d’Espanya amb totes les seves conseqüencies?”, proposa el Lluís Foix. Només li falta allò de vagar per l’espai sideral. Recordem com, en un cas potser menys compromès com les eleccions del 27S, hi va haver el comunicat de la banca o com, fa poc, el Banc de Sabadell amenaçava amb marxar del país. És clar que la por és ben comprensible, sobretot en gent de certa edat que depèn de l’Estat per subsistir, però més que argumentar-los que no n’han de tenir cap, de por, els hauríem de fer reflexionar quina por més gran, quin risc pel seu futur, no és quedar-nos a Espanya.
Finalment, l’escull major a què ens enfrontarem serà l’intent, com al 9N, de dividir el vot sobiranista. L’opció desesperada dels esgarriacries unionistes serà provar d’aconseguir una pregunta no binària. Aquí ens trobarem des dels que proposen que també s’hi inclogui el federalisme o fins i tot el ‘pacte fiscal’, opcions aquestes que poden enredar el vot independentista al·lèrgic al conflicte. És el clàssic ‘divideix i venceràs’ en versió 2.0
No caldria repetir-ho de nou, però si el referèndum ha de ser l’expressió vinculant del dret a decidir del poble de Catalunya, la pregunta ha d’incloure exclusivament i única opcions que el govern pugui dur a la pràctica. Quina concreció tindria si guanyés el federalisme? Cap. Seguir demanant un acord impossible amb Espanya.