07 de novembre 2019

Jo no hi aniré

Diumenge vinent els espa- nyols tenen una nova cita a les urnes. L’enèsima en poc temps. Diuen que els cata- lans també hi estem convocats però ningú, més enllà de la legítima defensa de subvencions i sous, em sap dir d’una manera convincent per a què.
Tot i el cansament acumu- lat i la inutilitat de la nos- tra presència minoritària al Congreso, hi ha un consens generalitzat o, més ben dit, una mena de mantra del políticament correcte, que diu que quan posen una urna els catalans ens hi aboquem amb delit. Un dels arguments en dret internacional que avalen la nostra pretensió d’esdeve- nir un estat independent és precisament la constatació de ser una “minoria permanent”. Per molt que tots els catalans votéssim una mateixa cosa, a Cortes serem igualment una minoria a la que li serà imposat allò que decideixin altres.
Ningú, doncs, m’ha sabut justificar què hi anem a fer en un parlament estranger. A bloquejar la legislatura? Aquest conte ja s’ha acabat: Sánchez i Casado s’entendran ràpidament abans de donar a l’independentisme cap opció. A desobeir? Ja. Em sona això. Deixem-ho aquí. L’estalinisme encara és molt present i si en Fachín no hagués fet la proposta unitària que el catapultava, avui la CUP seguiria com sempre: mirant-s’ho des de la barrera. Que guanyaran les dretes? I què! En què canviarà la situació del nostre país? Que l’independentisme ha de tenir majoria a Catalunya? Ja. Per a fer què? Per seguir gestionant una autonomia de tercera?
Si tanta il·lusió els feia presentar un front sòlid contra sentències i repressió, la millor opció era el front unitari. Per què no fou possible? Pregunteu-ho als responsables, que, oh sorpresa, són els mateixos que ara us demanen el vot per a no fer el que es van comprometre a fer en el seu moment. Sempre he estat del parer que sense partits i institucions la república seria massa difícil de tirar endavant. Però un dia o altre hem de començar a dir-los, als partits, que la república no pot ser la pell de xai on s’amaga l’autonomisme pusil·lànime. Una llista unitària del sobiranisme civil ho hagués petat; una crida unànim a l’abstenció hagués espaordit el món. Però es veu que remenar les cireres, encara que boi totes siguin podrides, és irresistible.
Doncs jo, aquest cop, no hi aniré.

Cap comentari: