26 d’agost 2016

Cansats

D’un temps ençà que sentim amb massa insistència que els catalans comencem a estar cansats del procés. Que se’ns fa llarg, feixuc i avorrit. Ves per on, tu! De l’esporuguiment que ens ha fet sovint pusil·lànimes –no sense causa, tot s’ha de dir–, hem passat a la mandra i la displicència. Alguns són independentistes només si això no comporta gaire sacrifici. Independentistes de sofà. Fer una Via Catalana, o alguna manifestació de tant en tant, passi, però no els demaneu gaire més. No fa massa dies llegia una carta a l’AVUI en què n’hi havi un que es queixava que l’ANC no havia pensat en la gent del Pirineu, que fixa’t quin esforç que els faran baixar fins a Lleida l’11S. La carta, per més mala sort, va sortir publicada l’endemà de la mort d’en Jordi Carbonell, el que li donava un caire francament patètic. Que li haguessin explicat al Jordi Carbonell què és fer sacrificis pel país, què és jugar-se-la, que és rebre maltractaments, tortura, que és treballar incansablement, tossudament, per la llibertat del teu poble. I si voleu, podem anar més enllà i preguntar què en pensen del cansament els kurds que fa dècades que malden per alliberar el seu país, o els sirians que s’oposen a la dictadura, els tibetans a Lhasa, els palestins a Gaza, els manifestants de la plaça Tahrir i un llarg etcètera de gent que arrisquen, no una tarda de sofà, sinó la vida i el seu patrimoni. Encara queda algun cansat?
D’aquí a pocs dies el país ens tornarà a cridar a sortir al carrer, a demostrar de nou que estem determinats a ser lliures. És gairebé l’únic esforç que se’ns demana i hauríem d’estar frisosos per desmentir tots aquells que esperen, precisament, que ens en cansem. Marxes de Torxes el 10S al vespre i la diada de l’11S han de tornar a ser un nou punt d’inflexió que doni l’empenta definitiva. Ja sé que som complicats, els catalans, que ens agrada fer-ho difícil. Li sentia no fa gaire al Bernat Joan que no s’ha donat cap independència recent que no hagués comptat amb dos elements bàsics: generositat en el lideratge i unitat. No hi fa res, nosaltres ho farem amb lideratges que duen els turmells blaus de tanta llenya com reben, o dividits encara de si RUI o DUI. No patiu, però, que ho farem. I ho farem amb tots aquests cansats. Ja ho diu la dita: els cansats fan la feina.

13 d’agost 2016

No hi tornem, sisplau!

Ja és ben bé que això de ser català és d’allò més cansat. Fins i tot en plena canícula estival, quan els ànims generalment s’apaivaguen. El per què acostumem a fer-nos-ho tot tan complicat quan podria ser, tot plegat, molt més senzill, és una característica dels catalans que politòlegs del món sencer no es posen d’acord a trobar-hi una explicació convincent. Amb explicació o sense, la qüestió és que així és com ens van parir i pocs canvis radicals podem esperar a aquestes alçades de la partida. Ara, no ens hi hauríem de resignar.
Potser ja ens hi hem anat acostumant, però que un camí, el de la independència, que havia de posar la directa l’endemà del 27S, s’hagi entrebancat tants cops i de tan mala manera, ens hauria de fer reflexionar i potser entendríem per què només un 0,2% dels espanyols hi estan amoïnats, segons les darreres enquestes. Potser és que no ens veuen capaços de vèncer aquest processisme disfressat precisament de formes expeditives i de grans declaracions.
La CUP, que tenint la força real que té, ens ha fet perdre molts més mesos que l’unionisme desangelat que campa al Parlament, sembla que ja ha reposat el xarampió i, després de boi enviar la independència a la paparera de la història, ara hi torna, com si res no hagués passat. Com si no n’estessim farts, ja. Com si el joc del ser-hi i no ser-hi els fes cap favor. Com si ens poguéssim permetre tornar a embarrancar la barca. Com si ser la pedra a la sabata els acostés als seus objectius estratègics, si és que realment en tenen d’altres que no siguin ser eternament la mosca collonera del sistema.
No, sisplau, no hi tornem. No tornem a passar per mesos de declaracions i contradeclaracions, de propostes i contrapropostes, de vetos i línies vermelles, d’exigències i gesticulacions. Sisplau, estalvieu-nos-ho. O esteu per la independència o no hi esteu. És ara. De veritat que és molt senzill. És només un any escàs.
Els milions de catalans que han omplert els carrers del país aquests darrers anys bé que ho han entès de seguida. Objectiu únic: la independència. Ja us barallareu després. Tant costa d’entendre això? Tan difícil és d’entendre que una moció de confiança sense pressupost és una agonia que no ens podem permetre? Tan insuportable és acceptar el full de ruta, el que sigui, sense peròs de nen malcriat?
Estalvieu-nos-ho. Boi que és preferible anar a eleccions i acabar amb el neguit. Si aleshores ja no som prou, si malbaratem ara el somni, jo tinc molt clar qui assenyalarà la història.

02 d’agost 2016

Un estiu frenètic

No fa pas massa que els estius eren, informativament parlant, d’una calma insuportable. Gairebé com aquella xafogor enganxosa –apegalosa que diria l’Estellés– que t’amera ja de bon matí. El llarg agost s’abaltia cada vespre, immòbil, a la fresca, i tot s’aturava definitivament en un parèntesi que no admetia dissencions. Eren els temps en què els periodistes feien mans i mànigues per empescar-se desesperades serps d’estiu que arrossegaven displicentment dia rere dia. Temps sense mòbils impertinents, ni devassalls de tuits tan intrascendents com imprescindibles; temps en què no venia d’un like ni les vacances deixaven de ser-ho si no eren al Facebook.
Tot de cop, però, els estius han pres un caire frenètic. I no ho dic per la incessant i vomitiva campanya que el jihadisme està duent a terme arreu, sinó perquè la política al nostre país i, sobretot, al veí, han pres una embranzida que no vol aturador.
Hem tingut de tot, aquests dies: defuncions i naixements de partits, escàndols d’artilleria pesada, eleccions, Brexits, i un llarg etcètera que ens manté amb l’ai el cor. Si hem de destacar una cosa, però, és la votació de les conclusions de la comissió del Procés Constituent. Quan escric això encara no s’ha produït però, sigui com sigui, tot fa pensar que definitivament el «procés» ha mutat, aquest cop sí, i s'encara definitivament cap a l’inevitable xoc de legitimitats. Un altre 9N, fruit de la declaració que l’atorgava al Parlament, la legitimitat. No és menor l’acte i possiblement en els propers dies podrem apamar-ne la transcendència. També podrem sospesar quines són les veritables intencions de l’estat espanyol davant la nostra determinació de constituir-nos en una nova república a Europa.
No esperem sorpreses. De fa segles que sabem com les gasten a ponent. Res no hi ha canviat, essencialment. Espanya segueix sent l’estat jacobí i centralista del “antes roja que rota”. L’Espanya que prefereix no tenir corredor mediterrani per no beneficiar-nos, la que ens reclama les obres de Sixena i no diu res de les escampades arreu, la que ens manté en la misèria ferroviària, la que... Però és que nosaltres ja hem deixat de ser la nació acoquinada que podien bombardejar cada 50 anys. Ja hem decidit que volem ser, plenament, sense filtres, sense excuses. Desobeir és el primer pas, el primer que no té marxa enrere. A partir d’aquí, a construir amb il·lusió.