29 d’octubre 2010

Només n'hi ha un, de vot útil


Una de les excuses, de les justificacions més usades a l’hora d’argumentar el vot cap a una determinada formació política en qualsevol contesa electoral és allò tan amanit d’apel·lar al “vot útil”. El terme en sí ja denota una certa desconfiança en la pròpia decisió i, sobretot, en els arguments que t’han dut a votar en una determinada direcció perquè, en bona lògica, tots els vots haurien de ser útils. O és que algú va a votar amb l’íntim convenciment que el vot que acaba de dipositar és absolutament inútil?
Una altra cosa és que les formacions rivals utilitzin aquest argument per desmoralitzar el votant de candidatures contrincants amb la vana esperança de, si més no, evitar un vot que no t’afavoreix.
Aquests dies ho estem començant a veure i, n’estic segur, la cosa anirà augmentant d’intensitat a mesura que s’acosti la data fatídica del 28N i que les enquestes, les de debò que ningú no publica, t’allunyin de la majoria esperada. Ara ens volen fer creure que el vot útil és aquell que propicia una majoria forta de CiU o, si més no, evita la formació d’un tercer tripartit. Com si tota la preocupació que hem de tenir els catalans és si acaben sumant de nou. Francament, un vot exclusivament dirigit a evitar un nou tripartit, per molt nefastos que hagin estat nacionalment els governs oficiats pel PSC amb els escolanets de torn, no mereix ser catalogat d’útil.
Què pot tenir d’útil un govern que, ja d’entrada, ens ofereix un impossible concert econòmic i, per tant, assumeix la misèria en què es troba el nostre país com a mal menor? Un govern del qui dies passa anys empeny, del peix al cove renovat, de l’avui encara no toca. Quina utilitat pot tenir un govern submís, amagat rere la ficció d’un poder que no té, tot esperant arreplegar algun trumfo i bescanviar-lo per quatre prebendes?
Catalunya ha arribat a un punt de no retorn, de caiguda lliure, de fallida econòmica, moral, cultural, lingüística i nacional. Un moment en la seva història en què s’hi juga no el remenar només unes quantes cireres, sinó la seva subsistència, la seva capacitat de construir-se com a societat adulta. El nostre país no pot esperar més la llibertat: l’ha de prendre. Per això, en aquestes properes eleccions només n’hi haurà un de vot útil: la independència. Ja no ens pot servir res més. Que siguem conscients que totes les forces que han maldat durant decennis per sotmetre’ns, són ara més fortes que mai. El procés d’involució de l’estat espanyol està tancant el cercle al voltant del nostre coll i ja tenen tots els mecanismes a punt per rematar-nos nacionalment. I amb la nació hi deixarem la pell perquè la revenja, la humiliació, és el fonament de l’ànima espanyola. Fixeu-vos sinó en les contínues retallades que pateixen els nostres tímids intents de normalitzar-nos, els atacs frontals a la nostra llibertat. Ara la llengua, ara l’art sacre, ara TV3, ara les caixes, ara el Prat o l’eix mediterrani...
Ningú no pot dubtar a aquestes alçades que som davant de l’intent més seriós d’aniquilació nacional des que les tropes de Felipe V van tòrcer Barcelona. I alhora som en un moment en què més clar sembla el nostre convenciment. I doncs? Què esperem?
El 28N fem l’únic vot útil. Fem independència.

23 d’octubre 2010

El tractor i el Ferrari


En Joan Carretero acostuma a usar la metàfora del tractor i el Ferrari per exemplificar la diferència de concepció que hi ha entre Reagrupament i d’altres formacions polítiques. Argumenta el president de Reagrupament que sabent que la tasca d’aconseguir la llibertat de la nostra nació serà una feina dura, llarga i tenaç, ens hem de dotar de les millors eines, les més fiables, les de més confiança, per aconseguir acomplir aquesta tasca que tenim al davant amb garanties d’èxit. No podem caure en la temptació de la superficialitat, de la imatge espectacular però amb poca substància. Per molt lluent i espectacular que sigui, un flamant Ferrari vermell de poc ens servirà a l’hora de llaurar una terra eixuta, endurida per anys de deixadesa.
L’evident actualitat política de les paraules de Carretero m’han fet pensar en el tipus de partits polítics que tenim al nostre país i, sobretot, en el tipus de campanya electoral que, contesa rere contesa, han anat adoptant tant les formacions majoritàries com les que pretenen ser-ho. És cada dia més evident que això que eufemísticament anomenen “programa electoral” és pura poesia i que el compromís de qualsevol formació amb el que s’hi diu, és una pura fal·làcia. La política ha esdevingut un joc d’aparences, un espectacle ple de llums i ombres on els actors principals se saben els protagonistes diguin el que diguin o facin el que facin. És només un joc d’enganys que pretenen vendre com a prestidigitadors del concepte. Ningú no els reclama allò promès. Ningú no els exigeix seriositat, coherència. Així, abandonats al vendaval de la banderola, ens deixem “prometre” ficcions impossibles, propostes a benefici d’inventari que sabem que dormiran el son dels justos fins la propera campanya electoral al calaix dels mals endreços. Amb una mica de sort, quatre anys després ens les tornarem a trobar, envernissades perquè, amb nova lluentor, semblin la darrera proposta. 
En una societat dominada per la imatge, per l’aparença, ens deixem endur per la política del confetti, del míting amb autocar, de l’entrepà que omple teatres i pavellons, de la claca que vitoreja amb posat de circumstàncies . La immoralitat de la despesa electoral, en un país en fallida econòmica, és directament proporcional a la resignació amb què els ciutadans semblem haver-nos-hi conformat. Hauríem de ser capaços de  capgirar aquesta situació malaltissa i exigir als nostres polítics un missatge clar, possible, imaginatiu però coherent. Hauríem de ser prou exigents per desemmascarar el cartró-pedra, per despullar amb cruesa la manca de projecte, l’engany que només cerca l’escó.
A Reagrupament som conscients que un tractor, passada rere passada, acaba llaurant el camp; amb constància, amb treball, amb passió i amb projecte. Segurament no brilla prou sota el sol inclement, ni salla sobre l’asfalt, però creu fermament que la terra ha de ser del qui la treballa.
Ja hem vist massa Ferraris amb les rodes enfonsades al sorral com per deixar-nos enlluernar per un metal·litzat que acabarem havent de pagar nosaltres.

15 d’octubre 2010

Rèquiem per la unitat

A hores d’ara, si no s’ha produït un miracle de darrera hora, s’haurà certificat definitivament la fi del serial d’aquest estiu: la unitat de les forces independentistes per presentar una única candidatura a les properes eleccions al Parlament autonòmic del nostre país.
Els motius, ocults o no, que hi ha darrere la decisió presa per les direccions de les diferents opcions sobiranistes implicades, han estat àmpliament debatuts aquestes darreres setmanes, però no hauríem de caure en la simplificació. Que els personalismes tenen un pes important en qualsevol activitat humana és una obvietat de la mateixa manera que ho és el fet que, habitualment, això no acaba sent cap impediment per arribar a acords si hi ha una voluntat sincera. Tinguem-ho present i no posem tothom al mateix sac.
Tan parlar d’unitat, però, ens ha fet perdre l’objectiu de vista. Hem fet créixer, nosaltres mateixos, el monstre que ha acabat per devorar-nos.
És evident que sempre és més rendible, segons la llei  d’Hondt, que dues candidatures vagin unides, que si hi van separades. Però també ho és que no sempre 1+1 fan 3, com ara es fa córrer. El mal de veritat es va fer quan Solidaritat, encertadament o no, va presentar credencials i va mostrar-se no com una nova força independentista, sinó com una OPA hostil a Reagrupament que fins aleshores havia liderat i empès en solitari el projecte independentista.
Tampoc no podem oblidar que venim de temps molt durs i que, si bé és difícil que aquestes opcions sobiranistes aconsegueixin una majoria suficient per proclamar la independència, no podem caure en el pessimisme irredempt i pensar que serem opcions tan minoritàries que ben just aconseguirem l’entrada al Parlament. La societat està prou madura perquè el sobiranisme expressi a les urnes el que ja va expressar al carrer el 10J. Amb això no vull menystenir el poder de convocatòria d’opcions majoritàries, amb campanyes d’altíssim pressupost (un altre dia en parlarem, d’això), però, com ha dit més d’un cop en Joan Carretero, si aquest país no és capaç de portar l’independentisme al Parlament amb una força proporcional al consens social que genera, és que tenim un problema greu que va més enllà de la unitat.
S’equivoquen els qui pensen que la independència ens la durà la unitat del sobiranisme en una candidatura catàrtica. La independència la hi haurem de dur tots plegats, també CiU, i ERC, i fins i tot el PSC, i per a fer-ho ens caldran tantes forces com siguem capaços de generar, serioses i coherents. Capaces no de triomfar el 28N, sinó de gestionar amb astúcia el 29N i els quatre anys que han de fer créixer el suport social a la secessió. Ens caldrà normalitzar el convenciment que només un estat propi ens garanteix el benestar. Caldrà enfortir una  majoria social que segurament ja hi és, i que aquesta majoria se’n convenci i empenyi els partits que encara es resisteixen a somoure un escenari que els és propici.

Sigui com sigui, que la manca d’unitat no ens deixi a casa, que no ens desanimi. La feina tot just comença. Ens calen veus amb un projecte clar, al Parlament. Veus que hi mostrin el camí, que ens convencin de la senzillesa i, alhora, de la força del pas que ens cal fer. Malgrat tot, el 28N votem independència!

08 d’octubre 2010

Superioritat moral

El món de la política, i el de les idees en general, pateix d'una creixent banalització, d'una manca preocupant de profunditat i elaboració argumental. Això generalment se supleix amb un abús dels estereotips, dels llocs comuns que acaben per no dir res però que cobreixen l'aparença. Aquesta tàctica ha valgut en aquests darrers anys per omplir la buidor de propostes amb què ens han entretingut les nostres formacions polítiques, però ha estat a costa d'una simplificació esfereïdora del debat, farcit de tòpics, de l'eslògan fàcil i del màrqueting de les idees. Avui el que compta és tenir "relat" i, sobretot, saber-lo vendre.
Ha estat especialment greu el procés de significació a què s'ha sotmès certs conceptes, certes paraules, que han esdevingut elements sagrats d'aquesta nova religió que cerca fidels més que convençuts. Així, conceptes com esquerra, participació, sostenible, solidari i tot un llar etcètera que tots seríem capaços de recitar, han estat ungits amb un plus de superioritat moral més enllà d'on o de quina manera s'apliquen. Són tautològicament bons i en conseqüència, uns altres també intrínsecament dolents. Ningú no sap ben bé explicar-te què signifiquen, en termes reals, en concrecions, però te'ls etziben despectius amb aquesta suficiència de nou ric que et mira per sobre l'espatlla. La societat, i les ideologies que miren de gestionar-ne la seva evolució, han esdevingut líquides, mal·leables, i les velles ortodòxies s'han convertit en rèmores que impossibiliten, precisament, el progrés social que pretenen defensar. No hi ha lloc per al debat, per l'argument. No hi fa res que la societat sigui cada dia més descreguda, més displicent: els nous sacerdots segueixen excomunicant l'heterodòxia. Conceptes buits però inqüestionables han servit massa cops per amagar la incapacitat de gestionar amb eficàcia, equitat i justícia social els recursos públics. Exemples concrets en tenim a cabassos cada dia, però la societat ja no escolta, ja no es qüestiona res. És més senzill romancejar lletanies postmodernes.
Un fenomen, aquest de l’arrogància, que havíem vist només en certa autoproclamada esquerra, ara el comencem a percebre en l’ampli camp ideològic del nacionalisme. No hi fa res que t’hagis hagut d’empassar veritats immutables. No hi fa res que ara defensis allò que fa pocs mesos desqualificaves. La qüestió de fons és que segueixis apareixent com el referent estratègic, com l’únic camí possible.
Així, hem pogut veure com en López Tena, després de perjurar que el referèndum era possible i la declaració unilateral d’independència una boutade de Reagrupament, segons ell una formació tòxica ara pretengui presentar-se a les eleccions com l’única opció intel·ligent perquè defensa, precisament, la declaració unilateral. Això sí, Reagrupament, per aquesta llumenera, deu seguir sent tòxica atès que no vol ni acostar-s’hi. I del referèndum aquell? Referèndum? Quin referèndum?

Tampoc no ens podem oblidar de la fatxenderia amb què CiU, segura de la seva victòria, tracta tots aquells que no combreguem amb rodes de molí de la mida del concert econòmic. Quan els arguments coixegen, la desqualificació és l’arma dels pusil·lànimes. Tots podem entendre les presses per ocupar conselleries i direccions generals tot fent veure que es governa en un país que no té poder. Ara, on és la superioritat moral de gestionar la misèria? No hi ha res més patètic que fer-se el milhomes i dur les calces al garró.

01 d’octubre 2010

Qui perd els orígens

En Carod-Rovira encara insistia l’altre dia obsedit en una idea que sembla que no el deixa dormir. Diu el vicepresident que Catalunya serà mestissa o no serà. Això, de fet, no és cap descobriment perquè si una cosa hem estat els catalans en els darrers segles ha estat un país d’acollida on tothom qui ha volgut integrar-s’hi ha estat rebut amb els braços oberts. Tampoc no hauria de sonar com una amenaça. El futur, amb una abassegadora pressió de moviments migratoris propiciats per la globalització i unes desigualtats feridores, ens durà un increment difícilment sostenible d’aquesta nova immigració. I arriben al nostre país enganyats tant en les seves expectatives econòmiques i vitals, com en la realitat nacional on aterren. Això és un fet i hem d’encara-lo amb responsabilitat solidària però també amb maduresa social, sense aquest assistencialisme que crea desigualtats i guetos de difícil integració. El fet és que la nació catalana ja és ara fruit de la mescla. El mestissatge a què es referia Carod-Rovira és un fet inapel·lable que, des d’ara mateix, definirà el futur vital dels catalans.
L’esforç ingent que des de Catalunya s’ha fet per integrar els nouvinguts a la nostra realitat social, històrica i sobretot lingüística, no s’adiu amb els minsos resultats obtinguts. I és que el que queda clar és que la capacitat coactiva, ni que sigui psicològica, que pot fer que un immigrant decideixi fer l’esforç d’aprendre la llengua del país i usar-la amb assiduïtat, només la pots exercir amb garanties si tens tota l’estructura d’un estat al darrere. En el nostre cas el que tenim al darrere és un estat que malda per fer-nos desaparèixer. No podem esperar miracles ni la militància obstinada dels qui vénen aquí a guanyar-se la vida.
Darrerament, però, abocats amb delit al debat sobiranista, sembla que estem perdent de vista que la construcció d’una nació cohesionada passa per la indispensable assumpció d’uns elements comuns sobre els quals bastir aquesta nova catalanitat. Als Països Catalans la llengua és, sense cap mena de dubte, aquest element capaç d’aglutinar, de crear sinergies, de ‘nacionalitzar’ sense embuts. També és, no ho oblidem, l’essència de l’esperit de la nació. Sense llengua difícilment sobreviurem nacionalment després de segles de repenjar-nos-hi gairebé en exclusiva.
En canvi, la llengua se’ns perd i no semblem amoïnats. La darrera Enquesta d’Usos Lingüístics ens aboca al desastre tant de temps anunciat. Segons l’enquesta, el 62,8% dels ciutadans de Catalunya no identifiquen el català com la seva llengua, un 38,2% no el sap escriure i un 21,7% ni tant sols el sap parlar. Si després de tantes campanyes, tantes aules d’acollida i tantes Quetes, la situació ha devallat fins aquests limits és que estem al llindar de perdre definitivament la llengua.
Fa dies mirava incrèdul un documental a TV3 sobre la vida d’uns joves arribats en pastera i el seu esforç, tutelats per la Generalitat, per sobreviure. Cap d’ells no parlava català. Ningú tampoc no els parlava en català.
És evident que ja només la independència ens pot donar opcions de girar la situació. Esperem no haver fet tard.