L'escombra de la CUP

És soprenent l’escàndol que s’ha muntat arran (ara m’he fet gràcia) del cartell de campanya pel Sí que la CUP ha fet públic fa pocs dies. Des d’un cartell soviètic –allà era en Lenin en persona el qui brandava l’escombra–, la CUP et al. ha fet el que millor sap fer com a bona formació minoritària que massa sovint sembla que tingui vocació de seguir-ho sent: provocar el personal i que es parli d’ells. Això és més vell que l’anar a peu i se’m fa difícil de creure que els cadells que ara comanden el PDeCat fessin campana el dia que donaven aquesta lliçó. És clar que ves que tot plegat, la reacció sobreactuada, els esgarips, no siguin també de manual. Els polítics, els de la vella política i els de la nova, són tan previsibles!

A mi, què voleu que us digui, me la dallonses que la CUP escombri aquí o allà o que un determinat sobiranisme s’hi emprenyi o li rigui les gràcies (com si no tinguéssim altra feina!). El que realment em preocupa és que seguim fent el de sempre i, amb això, no sé si en tindrem prou l’1-O.

Perquè, en el fons, el que ha fet la CUP és fer un cartell per a la seva parròquia. És un cartell per a ells. Algú es creu que amb aquest tipus de cartell d’autoconsum farem un nou votant pel Sí? Ja m’esgarrifo pensant en la campanya de les altres forces independentistes quan la formació amb els dissenys més frescos només ha estat capaç de perpetrar això.

I el que val per als partits, tots, també val per a la societat civil. Fem campanyes per als ja convençuts, actes plens de convençuts, mobilitzacions (necessàries, eh!) pels convençuts, ens argumentem a sobre entre els convençuts... L’onanisme mai no ha estat més que un sucedani. En política no és diferent. Si no comencem a pensar en els que dubten, si no mirem d’arribar-hi, de trobar-los, d’nteressar-nos pels seus neguits, l’1-O serem els que som. Ei, que potser ja en tenim prou. Però mai no és sobrer arribar a la independència amb una immensa majoria de ciutadans convençuts. Més que res perquè la feina no s’acaba l’1-O. La tasca gegantina, la feina que necessitarà moral alta i convenciment, començarà el dia 2. I això també ho hem d’explicar bé: farem una república fantàstica, però no serà fàcil i, per fer-la amb garanties, necessitem tothom.

Els dubtes

Un cop ha quedat clar que, sigui fent el referèndum o tirant pel dret, l’únic destí possible del poble català és la construcció d’una república independent. Un cop arreu s’han fet càrrec que el desenllaç és inajornable i unívoc. Un cop tenim tots clar, cristal·lí, que només hi ha una sortida possible per resoldre un ‘conflicte’ històric que, finalment, ha tornat a ser majoritari. Un cop, en definitiva, assumit que el poble català no renunciarà a recuperar la seva llibertat i independència, l’estat que li va ser arrabassat per la força fa més de 300 anys. Un cop acceptat tot això, ara resulta que als indecisos només els queden per esvair els dubtes.

I, pel que es veu, aquest és, juntament amb la por, el darrer intent de l’unionisme per provar de fer forat a aquesta massa difusa que ningú ha vist realment, però que ens volen vendre immensa. Vist que la por no els funcionarà –perquè la por mai no funciona a llarg termini– sembrar dubtes és una tàctica, antiga, però efectiva i, sobretot, no tant internacionalment reprovable com l’amenaça de la força.

Tanmateix, que els dubtes puguin funcionar també indica que no hem estat capaços, des de l’independentisme, de mostrar un convenciment a prova de desànim. És evident que el tsunami d’arguments, de llibres, d’estudis, d’informes... que avalen la viabilitat absoluta d’una Catalunya independent, no són prou per convèncer els qui en dubten. Que Espanya no ens ho posarà fàcil, un cop proclamada la república, és una evidència que, donada la història espanyola, no permet augurar una entesa ràpida. Ara, que això sigui suficient per acollonir-nos, és d’una manca de convenciment insultant. Que potser ho té clar l’emprenedor que engega una empresa? Que potser no té dubtes l’acabada de divorciar? Que potser no ho té difícil la filla que s’emancipa? No hi ha res fàcil, però quan tens clar que els beneficis, si més no a mitjà termini, són infinitament més grans que les pors, no hi ha dubte que et pugui tenallar.

La gent, sovint, justifica la por amb preguntes innocents, que no es farien en d’altres casos. On pagarem els impostos? Al banc, com sempre. Qui ens pagarà les jubilacions? Els treballadors en actiu, com sempre. Com pagarem un Estat? Com el paguem ja ara, com sempre. I així podríem anar responent. Perquè la clau no són les respostes, si no l’empenta i la il·lusió.

I d’això, no ens en manca.