22 de setembre 2017

Democràcia és llibertat

Tenim tants fronts oberts, a hores d’ara, quer no sé pas per on començar aquestes quatre ratlles quinzenals. Havia pensat parlar-vos d’una de les mentides que, de tant repetir-la, ha acabat fent fortuna i que, alhora, marca la fina però inesborrable línia que separa legalitat i legitimitat, democràcia i lleis.
Però deixeu-me que abans faci un petit esment –per la gravetat del que s’ha produït– al document que el neofeixisme d’esquerres ha perpetrat al diari del règim. Només la indigència moral i una mesquinesa carent de tota ètica, pot explicar que gent que se les donen d’intel·lectuals i d’esquerra (així resa el titular) siguin capaços d’acusar l’1-O d’estafa antidemocràtica. Que un mercenari de la política com l’Iceta, capaç de defensar alhora una cosa i la contrària, brami aquest insult a la intel·ligència que és el “així no!”, ho podem entendre: per tal de mantenir la cadira –com hàbilment li va etzibar el MHP no fa tant– un ha de fer de tot. Li aniria bé recordar que Roma no paga traïdors, tot i que ja sabem que aquest nou corrent del marxisme, el marxisme-grouxisme, té una concepció molt elàstica dels principis. Però n’hi ha prou en detallar fins on arriba el fàstic mirant els cinc punts que blasma la nomenklatura d’esquerra que, com és habitual darrerament, són pastats dels d’algun dels discursos del PP o de Ciudadanos contra l’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació. Pot ser que el No no tingui arguments convincents?
Però anem al que volia comentar d’inici, la trampa que poc a poc ens han volgut inocular, la pretesa preeminència de la legislació sobre la voluntat popular. El més escandalós és que d’això n’intenten dir democràcia. L’imperi de la llei, que l’anomenen. Què té això a veure amb la democràcia és tot un misteri. Perquè no em voldreu fer creure que el franquisme o Corea del Nord, per posar dos exemples on l’imperi de la llei funcionava a ple rendiment, són el símbol de la democràcia a què aspiren. No, senyors, les lleis no van baixar de l’Olimp diví. Les lleis les fem els ciutadans. Les fem, les desfem, les canviem... perquè democràcia vol dir que la sobirania la té el poble. Si el 80% dels catalans decidim votar en referèndum la nostra llibertat, no hi ha cap llei que pugui impedir-nos-ho. Ei, al menys en una democràcia.

07 de setembre 2017

Hem caminat, hem marxat

Hem caminat, hem marxat, molts anys. Amb l’anhel als ulls i l’esperança al cor, amb la força i la convicció d’un poble decidit.
Hem caminat, hem marxat, en anys difícils, on tot semblava tan llunyà i feixuc que només la il·lusió ens mantenia ferms, insubornables.
Hem caminat, hem marxat, i hem omplert carrers i places de futur, d’un futur que hem anat fent gran, que hem anat fent present. Un present, indefugible, de llibertat i d’esperança que ara tenim a tocar.
Hem caminat, hem marxat, i ja només ens queda un últim pas, el pas definitiu que ens ha de dur a la independència, el pas darrer que ens obrirà les portes de bat a bat, que ens permetrà bastir el país just i lliure que tants i tants han desitjat llargament.
Hem caminat, hem marxat, des de fa més de 300 anys, per recuperar la nostra capacitat de ser tal com som. I és en aquest llarg camí on hi hem deixat tots els qui no han pogut arribar a destí. La seva memòria, el seu convenciment de recórrer un camí que no acabarien, ens ha de fer trepitjar amb més intensitat aquests darrers metres, amb la solemnitat de qui honora tots aquells que van dedicar la seva vida a llegar-nos un país encara dempeus, derrotat però no vençut.
Hem caminat, hem marxat, per deixar enrere el rancor, la mentida, l’insult i la vergonya. Però també per arraconar definitivament la por, l’autoodi, el no gosar, el peix al cove, el no ens deixaran.
Hem caminat, hem marxat, per convèncer-nos que som un poble, una nació, diversa i plural, però que comparteix els valors suprems de la llibertat, el respecte, la justícia i la pau. Uns valors que volem en els fonaments de la nova república. Uns valors que ens han fet persistir en la lluita incansable per la nostra llibertat.
Hem caminat, hem marxat, i avui ho tornem a fer, torxa en mà, i demà hi tornarem desbordant els carrers de la nostra capital. I finalment, l’1 d’octubre encara hi tornarem i les urnes sobreeixiran de vots, de voluntats, d’anhels, de somnis, d’esperances.
Hem caminat, hem marxat, i ara ja ningú no ens pot aturar. Mai uns versos no ho havien vist tan clar: “No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”. Conscients del pes de la història podrem tornar a invocar, el pit inflat i els ulls plorosos, aquell vell crit de llibertat: “Visca la terra!”.
Perquè hem caminat. Perquè hem marxat.