23 de desembre 2010

I, doncs, què ens pensàvem?

La recent sentència del Tribunal Superior espanyol ens demostra novament que Espanya ens ha pres definitivament la mida i ha entès que, en el fons, som un poble submís i inofensiu. Per això es pren la llibertat d’abraonar-se sobre els pilars fonamentals d’aquest país que volem fer veure que som, sense immutar-se, amb aquella naturalitat i constància militar que guanya les guerres per esgotament.
Sí, el TS ha dinamitat la immersió lingüística com a columna vertebral del nostre sistema educatiu. Però els independentistes ja ho dèiem quan un altre tribunal, el Constitucional, hi va posar les bases. I semblava, com ho sembla encara ara, que els partits, que fins i tot la societat, li treien ferro, com aquell malalt terminal que prefereix no parlar de la malaltia, que tria fer veure que no passa res, que se’n sortirà. Hem passat tota una campanya electoral sense que gairebé ningú no assumís la derrota total del sistema autonòmic que la sentència del TC va representar. No només això, sinó que definitivament Espanya ens ha deixat ben clar que segueix tenint-nos com una colònia ocupada i que, com a tal, hem d’amotllar-nos als designis de la metròpoli. Ja podem fer veure que pintem alguna cosa. Si ens han suportat ha estat perquè, a diferència d’altres situacions colonials, en el nostre cas no és la metròpoli la part més rica. Però això s’acabarà aviat atenent-nos al ritme d’expoli fiscal a què estem sotmesos.
Ara vindran uns dies de flamarada. Tot seran protestes, manifestos, concentracions... Però com hem vist sempre, d’aquí uns dies aquí pau i allà glòria. Som un poble que s’ha acostumat a ser vassall, que viu en l’eterna pretensió de ser nació però que no n’exerceix, que fa veure que actua com un país, però que en el fons és una Comunidad Autónoma espanyola de règim comú. Tothom es reclama l’esperit del 10J, però amb l’esperit no n’hi ha prou. Amb l’esperit només s’aconsegueix una victòria de l’autonomisme amb “transició nacional” o sense. És simptomàtic que siguin precisament els partits de l’stablishment, CiU i PSC, els qui s’han apressat a dir que no passa res, no fos cas que els esguerrin la coreografia de la investidura tan ben preparada.
Com ja van dir Cardús i Solà: s’ha acabat el bròquil. Espanya ha decidit que ja s’ha fet perdonar prou el franquisme, que vol tornar a ser el que sempre ha estat: un estat jacobí que tolera amb dificultat les particularitats. És la seva decisió i és el seu dret.
El problema no és, doncs, d’Espanya. El problema som els catalans que no acabem de decidir mai què volem ser. La sentència del TC, aquesta darrera del TS i les que vindran, ens empenyen a decidir definitivament de quin costat estem. Espanya ha deixat clar que només hi podem ser si ens resignem a ser espanyols. I prou. Ara som nosaltres els qui hem de decidir si ho acceptem, si ens dissolem dins d’Espanya, o si fem el pas d’esdevenir una nació lliure. Sisplau, deixem de fingir i abandonem el victimisme inútil. Ells actuen des d’una òptica d’Estat mentre nosaltres només ho fem veure. Perquè no en tenim, d’Estat.
Si volem ser, només cal que ho decidim i avancem amb passa ferma. Tenim les eines, tenim el país però... tenim el coratge?

17 de desembre 2010

La supèrbia dels profetes

De la mateixa manera que cal recordar les aportacions intel·lectuals que Josep-Lluís Carod-Rovira (aquí i a la Xina popular) ha fet al llarg dels anys en la definició d’un cert tipus d’independentisme que ell mateix va batejar com “de pluja fina”, també cal reconèixer que la seva praxi política ha quedat molt lluny de les expectatives que el seu verb abrandat havia creat. Tan fina ha estat la pluja que no han calgut paraigües. Carod ha esdevingut un cadàver polític que, ple de supèrbia,  malda per trobar qui l’enterri amb honors de cap d’estat. Fora de la realitat, no s’adona que el seu temps ha passat, que quan cremes les barques es fa difícil de retornar a port. Pagat de sí mateix, inconscient de la deriva autoritària que li agreja el caràcter, espernega sol davant els elements sentint-se injustament incomprès, ell que té la veritat. No deixa de ser patètica la seva arronsada d’espatlles davant la patacada electoral que ha sofert Esquerra. Indecent la seva caiguda d’ulls, el seu “senyoreta, jo no he fet res” quan encara branda la famosa clau d’aquell govern que havia de cosir el PSC a la nació. Puntades sense fil. Només han aconseguit que mori el PSC a mans del PSOE com ERC va morir a mans d’Esquerra. La subtil diferència que canvia tot un món, tot un projecte polític, tot un país, tota una generació.
Ves, però, que ara en Carod no ens endolceeixi Esquerra. Perquè de la mateixa manera que l’encara vice-president del govern és responsable de la sensació d’engany que els independentistes vam tenir ben aviat, ningú a can republicà pot fer-se ara l’orni. I si en Carod és d’un desvergonyiment i d’un cinisme inaudits, ja no us dic res de la prepotència i del posat perdonavides d’elements com Puigcercós, Ridao, Huguet, Vendrell i un llarg etcètera de dirigents d’Esquerra que, durant uns anys, s’han cregut el centre del món i s’han dedicat a malparlar de tot independentista que gosava dubtar de la benaurança republicana.
Esquerra no té només un problema polític, ni segurament de projecte: el problema és de credibilitat. I quan una formació política que basa el seu relat ideològic en imatges tan eloqüents com “les mans netes”, la honestedat o la confiança, no és capaç que l’electorat se’n cregui mitja paraula, és que té una fissura a la línia de flotació i el vaixell s’enfonsa.
No sé si no és massa tard per refer ponts, per recuperar l’entorn social, per avenir-se a parlar, però sí que ho és per fer-se l’humil. Sé que segurament és injust que pagui tothom pel mal de pocs i que a Esquerra hi ha gent magnífica, patriotes honestos que han picat molta pedra. També que els projectes polítics són de vegades mal·leables, però quan ets al govern has de deixar clar quin és el teu objectiu polític. D’aquí plora la criatura: l’Esquerra de Carod i Puigcercós no ha mostrat mai una acció de govern nacionalment desacomplexada. Els mots, sovint, no són suficient per amagar la covardia, l’autocomplaença, l’acomodar-se a un poder que havia de servir per revoltar el país. L’engany funciona un cop, dos i tot (si no, fixeu-vos a CiU), però tard o d’hora cal donar la cara i assumir que s’ha errat el camí. I la culpa mai no és del camí perquè de camins n’hi ha molts. Alguns fa temps que ens vam aturar i ens hem esgargamellat assenyalant un altre camí mentre els vèiem allunyar-se. El nostre és més costerut i no s’hi pot anar en cotxe oficial, però ningú no ha dit que hagi de ser fàcil. Ara caldrà que tota la bona gent d’Esquerra, que n’hi ha i molta, entengui que cal refer el camí i recuperar la credibilitat. Si ho aconsegueixen, segur que ens trobarem, perquè el camí és llarg i tots hi som necessaris.
Ull, però que a partir d’ara haurem d’estar amatents als nous profetes que voldran treure profit de l’estrip republicà. Escarmentats però mesells, som capaços de creure de nou velles mentides grandiloqüents sense adonar-nos que no hi ha profecies, que només hi ha treball, constància i convenciment.

10 de desembre 2010

La increïble utilitat del vot inútil

Aquestes sembla que han estat també, sense por a equivocar-nos, les eleccions del vot útil. De fet, no només ho han estat aquestes, sinó que aparentment aquesta mania tan nostrada d’apel·lar al “vot útil” és un dels arguments més persistents entre la ciutadania a l’hora de decidir el sentit del vot.
No vull amb això dissimular el fracàs, estrictament electoral, de l’opció que Reagrupament proposava als catalans, però sí que en dóna una explicació que ens apropa una mica més a la realitat que ens envolta. Som un país amb una democràcia massa jove, tendre, plena de prejudicis i amb una escassa cultura política. Si això ho amanim amb unes actituds poc edificants dels nostres representants polítics, tindrem el quadre complet per entendre el distanciament i la prevenció que mostra la ciutadania envers el món de la política en general.
En aquest ambient, hem acabat convencent-nos que és equivalent a llençar el vot apostar per una opció que, d’entrada, probablement no guanyarà les eleccions o que fins i tot pot quedar fora d’un repartiment d’escons pensat per afavorir les majories. Ens hem acostumat a apostar per cavalls guanyadors, fins i tot deixant de banda els nostres principis. Preferim figures mediàtiques abans que programa, victòries que puguem sentir pròpies abans que honestedat en els plantejaments.
Certament CiU ha aconseguit, sense fer-ne bandera, convèncer la gent que el tripartit era encara possible i que només ells podien evitar-lo. Ha estat tan profunda la decepció d’un govern fet a esquenes de la gent, que ens hem curat en salut i hem atorgat una àmplia majoria a l’eslògan preventiu, a vagues promeses buides de contingut real, a compromisos que ja hem vist incomplerts abans. No hi fa res: som mesells i tossuts de mena. El problema vindrà quan tot aquest cabal polític s’esgoti en pocs mesos. Tornarem a parlar de desafecció, aleshores? Tornarem a blasmar formacions que fan del peix al cove la seva forma de vida, tot just quan hem acabat de donar-los de nou un poder exagerat?
És en aquest context de fingiment general que cal admirar tots aquells que, malgrat la incertesa, han estat capaços de dir amb el seu vot quina Catalunya volien. Estem convençuts que molts d’altres ho haguessin fet però finalment han decidit les solucions fàcils. La responsabilitat política dels ciutadans ha de començar a ser conseqüent amb les pròpies creences. Només amb una actitud ferma i decidida serem capaços de construir una nació democràticament adulta.
Els 40.000 vots a Reagrupament no són, doncs, vots llençats. Tenen la immensa utilitat de mostrar la coherència amb les idees, de dir al món que una opció regeneradora es mereix l’oportunitat de redreçar unes institucions paralitzades. Cadascun d’aquests vots són per nosaltres un compromís de treball, de continuar defensant la necessitat d’una Catalunya independent, de seguir proposant mesures de regeneració democràtica que facin de la nostra una societat moderna i justa. 40.000 vots que han trencat amb la por i la renúncia són molts vots. Seguirem treballant per convèncer tots aquells que ens donen suport i que aquest cop no ens han votat, que és des de la fermesa de conviccions que es construeix el futur.

02 de desembre 2010

De victòries i fracassos

Cal admetre obertament que, amb els números a la mà, la proposta que Reagrupament presentava a les passades eleccions al Parlament ha estat àmpliament derrotada. Gairebé 400 votants a Vilafranca o prop de 900 a tota la comarca no és el repte que ens havíem proposat ni la justa recompensa a l’esforç esmerçat. Cal prendre’n nota i fer-ne les reflexions oportunes. No val a escudar-se en un vot útil convergent que no vam saber dimensionar prou acuradament, ni en la força immensa de l’ambició personal i l’èxit mediàtic.
Però en aquesta vida, i en el món de la política encara més, sovint les magnituds són relatives i amargues derrotes poden amagar un bri d’esperança, d’orgull i d’encert. Sembla que tots plegats hem perdut de vista que a Reagrupament ens hi hem aplegat per avançar amb passa ferma cap a la llibertat d’aquest país i no pas per buscar un lloc al sol que més escalfa. És cert que ens havíem fixat com a objectiu l'entrada al Parlament. No com a destí final (sabíem que els diputats secessionistes serien pocs) sinó com a plataforma per escampar el missatge independentista i trencar el silenci mediàtic que té emmanillat el sobiranisme. No ho hem aconseguit, però tampoc no ha estat un fracàs.
Si no, recordem com estava el país fa un any i mig: desorientat, desencisat, decebut, en mans d'un independentisme parlamentari que no exercia i d’un sobiranisme civil que, en un bucle etern, mirava de trobar sense èxit una proposta creïble. En mig de tot això, Joan Carretero va encendre el llum que ens va fer veure que el camí era més senzill que no ens pensàvem. No pas fàcil, però finalment teníem full de ruta. Des d'aleshores Reagrupament ha liderat el missatge. Des d'aleshores la independència ha passat a ser un objectiu assolible, un objectiu que entén tothom. Les consultes, el 10J, i en general el creixement sociològic de l'independentisme es deu en bona part a la tasca evangelitzadora de la gent de Reagrupament. Fins i tot el "líder" que ara ha recollit el fruit que ens havíem reservat, és obra nostra: estic segur que de no ser per la insistència de Reagrupament en Laporta no seria on és ara, ni en Tena i companyia haguessin assumit alguns dels nostres postulats de manera tan desvergonyida com cínica. El temps ens mostrarà qui s’ha mogut per patriotisme i qui per ambició.
Reagrupament ha col·laborat decisivament perquè la independència de la nostra nació hagi estat el tema central d'aquestes eleccions. Una victòria conjuntural de CiU no pot ocultar que hi ha moltíssims independentistes que ara han preferit un altre vot però que respecten i han entès el missatge sobiranista. És cert: encara en falten molts més, però mai tanta gent no havia estat convençuda que la independència és l'únic camí. I un cop n'ets convençut, difícilment te'n fas enrere. Reagrupament ha desemmascarat la fal·làcia del referèndum, del concert, i de tantes sortides enganyoses. Tothom ho ha entès i alguns s'apressen ara a resituar projectes.
A Reagrupament hem d’estar orgullosos del que hem fet, de com ho hem fet i d'amb què ho hem fet. Som la força que més ha empès la consciència nacional d'aquest país. I ho som perquè ens el creiem, el país. Perquè només busquem la seva llibertat sense perseguir reconeixements. Sempre hem dit que el nostre objectiu és fer independentistes i no reagrupats. Mai una força amb tants pocs recursos havia aconseguit tant.
No ho hem fet sols, ho sé. Ni som els únics, és clar. Caldrà doncs provar de refer els ponts trencats. Una feina feixuga que el país ens exigirà. I caldrà també fer  costat a qui  faci passes fermes, honestes i sinceres per la llibertat d’aquest país. 
Deixem-nos de laments i arromanguem-nos de nou: hi ha molta feina a fer i el país ens espera. 
Mentre el país sigui esclau cap derrota no ens podrà vèncer.