13 de juny 2019

Ha fracassat ERC?

Amb la prevenció de saber que quan escric això encara no s’han constituït els ajuntaments i que, per tant, encara hi ha lloc pel dramatisme escènic que doni un tomb sorprenent al que ara sembla obvi, deixeu-me fer quatre ratlles al voltant del que ha passat en aquest cicle electoral que, finalment, tanquem.
Recordem que s’encarava amb la pretensió que l’independentisme fos majoritari per primera vegada d’una manera clara. Tot plegat sense oblidar que hem viscut i vivim encara en una situació d’anormalitat democràtica, de repressió ideològica i de manipulació informativa com no s’havia vist mai abans. Aquesta majoria sobiranista, tanmateix, no aconseguia acomboiar els nostres pròcers cap a una estratègia comuna d’unitat estratègica com demanava el moment excepcional en què es produïa. Sense entrar a valorar-ne la idoneïtat, ERC ha encarat aquest cicle electoral com l’oportunitat de fer el sorpasso a Puigdemont i al món post-convergent i aconseguir l’hegemonia partidista dins l’univers independentista. L’argument era el ja sabut que “separats sumem més” i que sense la crossa neoliberal dels convergents podien més fàcilment eixamplar la base de l’independentisme a zones fins ara impermeables al sobiranisme. Aquesta estratègia, no estrictament circumscrita a l’àmbit electoral, es va posar en marxa ja fa temps amb les “lluites compartides” i l’acostament ideològic al món dels Comuns.
Tanmateix, la realitat és molt tossuda i probablement hem arribat al sostre del vot a partits independentistes, que no vol dir de suport a la independència. Vull dir que potser hi ha conciutadans que votaran Sí en un possible nou referèndum d’independència, però que en unes municipals voten per preferències ideològiques i no nacionals. La prova de tot plegat és que l’augment del vot a ERC s’ha fet majoritàriament a costa de la CUP i de la descomposició del PdeCat i que, com a resultat final, molts ajuntaments que serien independentistes amb la unitat, acabaran en mans de forces del 155. Tota una lliçó amargament apresa a Barcelona o a Vilafranca.
Evidentment que la responsabilitat no és exclusiva d’ERC però sí que és qui ho ha bastit d’arguments polítics que, al meu parer, són els que han fracassat clarament. Com hem dit sempre al carrer: la unitat és invencible.

31 de maig 2019

Desunits sumem més?

Ja sé que em direu que les eleccions municipals són tot un món a part. I segurament teniu raó. Però també és cert que, malgrat el pes cabdal de les persones que formen les candidatures, les dinàmiques nacionals hi tenen un pes molt important. Si no, no té sentit el fet que candidatures molt similars ara ho hagin petat quan fa quatre anys vivien en la misèria. Els partits i les propostes no han canviat pas tant. La situació del país i els seus posicionaments nacionals sí que ho han fet.
Dic tot això perquè –i ja em perdonareu– segueixo sent un fervent apòstol de la unitat. Fins i tot en les municipals. Seguir mantenint les dinàmiques de partit, els partidismes exasperants, els odis i la bronca permanent, quan ens estem jugant la independència del país, em sembla d’una mesquinesa intolerable. Si fem unes eleccions ‘normals’, com si aquí no passés res, estem legitimant la repressió i descalçant la lluita per fer efectiva la república.
I aquí arribem al punt clau, al meu entendre, que no és altre que la desunió de l’independentisme. Pitjor encara, no hi ha ni acord estratègic. Argumenten que separats sumem més, però aquesta és una afirmació sense fonament científic com s’ha vist claríssimament a Barcelona. I això que aquestes municipals no han deixat de tenir un rerefons plebiscitari. Manllevant l’Orwell de la Granja Animal, “separats sumem més, però alguns sumen més que d’altres”. I aquesta és la qüestió, explicitada en plena campanya: hi ha qui prioritza l’hegemonia de partit a fer efectiva la república. Vaja, l’ocupació del poder clàssica que tant hem criticat.
Els minsos increments sobiranistes a l’àrea metropolitana són purament cojunturals i, sovint, com a d’altres municipis del país, resultat de la fagocitació del vot minoritari (CUP i Primàries). La gent, al carrer, ens hem afartat de demanar unitat. Unitat per no posar en perill alcaldies innecessàriament. Unitat per anar amb força a Europa. Unitat per donar un missatge clar i contundent al món. Unitat, en definitiva, per complir el mandat del Primer d’octubre, un mandat defensat amb sang.
Com us deia al principi, jo seguiré defensant-la, aquesta unitat. Ni uns ni altres no em trobaran en la desunió estèril. I que no em vinguin amb excuses: proveu d’anar units, amb generositat, i veureu com respon la gent.

19 de maig 2019

No serà un 14 d'abril

Si hi ha unes eleccions on les propostes haurien de manar sobre qualsevol altra cosa, aquestes són les eleccions municipals. No hi ha res més proper, més entenedor, més immediat que els problemes que com a ciutadà ens toca patir diàriament. 
Deixant de banda alguna formació que duu els candidats de fora i que amb prou feines sabria anomenar els carrers principals de la vila, em sembla que tots plegats s’han esforçat més en cercar aquells punts, no ja que siguin conflictius, sinó que tinguin bon cartell. Vull dir que sovint les propostes no són tan reals com imaginades, que són més propaganda que política, vaja. 
Repassem-ho. Més enllà de les iniciatives que pretenen salvar el món des de Vilafranca i resoldre problemes amb els que la humanitat fa segles que s’hi baralla, podem observar com l’agosarament programàtic és directament proporcional a la probabilitat de governar. I això que aquí ningú no passa comptes de res i pots prometre la felicitat beatífica amb el convenciment que ningú no te’n demanarà explicacions. Una de les causes principals que els partits facin propostes sense sentit a tort i dret –a banda que vivim en una societat massa pusil·lànime– és el fet curiós que ningú no ha d’explicar com les pensa finançar. Com si l’ajuntament tingués unes arques infinites que, tal manà republicà, ragen inesgotablement. 
Ja caldrà que reflexionem ben bé, perquè els vilafranquins independentistes tenim un panorama que fa feredat. D’una banda els eixamplabase que volen aprofitar l’embranzida per assaltar la casa de la Vila per primer cop des del 31 amb una campanya tan insistent i llarga que fa témer que no hi hagi més pa que formatge. D’una altra els panxacontents que tant els fa pactar amb el 155 com amb el sumsum corda i que amb quatre anys potser sí que han complert el seu programa però la sensació és que Vilafranca és tan trista com en els anys de plom socialista. I finalment els feliços que han vingut a aquest món per canviar-ho tot sense canviar res, mirant-s’ho tot des de la comoditat d’una oposició permanent. Aquestes havien de ser unes eleccions en clau nacional, però entre els que s’esperen que siguem més i els que no arrisquen la cadira ni que els matin, ens haurem d’acontentar que aquestes eleccions siguin només municipals. 
De moment la república no vindrà, es veu.

08 d’abril 2019

Pa i carquinyolis

Que diu la Junta Electoral Central que, com que té una tirada al groc, ara no podem dir “pa” i haurem de dir “carquinyoli”. “Pet de monja” tampoc no els va convèncer per blasfem. L’Espanya far d’occident, paradigma de la democràcia i les llibertats, ja ho té això. O sigui que segons aquestes llumeneres, per anomenar els exiliats no podem dir “exiliats”, ni molt menys mencionar els presos polítics com a “presos polítics”.
La broma ja cansa, per pesada i per preocupant. Ens hem acostumat al feixisme banal com hem normalitzat ja una condemna “lleu” als encausats. Com si justícia i condemna no fossin oxímoron.
Però heu-nos aquí, decebuts, desil·lusionats, emprenyats, entotsolats en les nostres cabòries nacionals, derrotats col·lectivament. Els partits, aquells que ens havien de dur a la independència un cop guanyat el referèndum, ens tenen agafats per l’ouera: els hauríem d’engegar a dida i que els votés sa senyora mare, però “no voldràs pas que guanyi l’Arrimadas, oi?” o el “trifachito”, argumenten fal·làciosament.
I aquí, mentrestant, veient-les passar, només creuen en la república els MHPs i quatre acòlits irredempts.
Ja no us sabria dir si esperem un nou momentum o si qui dies passa anys empeny, el que està clar és que la sentència no el serà, el moment. Ni tan sols, probablement, si tenim capacitat de blocar l’elecció d’un nou president espanyol i forcem elecció rere elecció. Ens han vist el ‘plumero’ i tenen clar que ningú, aquí, vol arriscar res. Ho van tenir clar des del 30 de gener quan Roger Torrent va fer un Campuzano-style. No esperem res de partits ni d’unes organitzacions socials que han estat parasitades meticulosament. Vaja, un panorama desolador que ens té a tots, com va dir en Partal, farts.
Ah, coi, però és que resulta que els independentistes som cada dia una majoria més àmplia. I do? Doncs no sé què dir-vos, honestament. Haurem de ser enginyosos de nou per substituir aquesta colla que es creuen amb poder suficient per a decidir si fan o no fan allò a què van comprometre’s. Qui no estigui disposat a arriscar, que se’n torni a casa, que ningú no l’obliga. Però hem d’arriscar tots, i junts. Estem perdent aquesta batalla i els nostres tocant la lira, però queda molta guerra. I la gunyarem!

22 de març 2019

Iberisme redemptor

Sempre em sorprèn la capacitat dels catalans d’ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. O, més ben dit, de creure’ns com a babaus les mateixes mentides.
De fa un temps que el sobiranisme o, més aviat una part important i necessària, ha anat virant cap a posicionaments més tebis, més llargterministes, més ‘pragmàtics’, més govern efectiu, més mirem de guanyar les properes eleccions i Déu dirà. Un posicionament que furga en la xacra de la desunió de l’independentisme i que sota el mantra que no en som prous, fia el futur del país, el de la república per la que van trencar-nos la cara, a guanyar electoralment al cinturó roig. Però, com pregunten sovint els qui no aposten per la unitat i s’amaguen rere una unitat d’estratègia inexistent: guanyar per fer què?.
La visita a Madrid de dissabte passat va posar de manifest, de nou, dos fets preocupants. D’una banda que Espanya no vol escoltar, que el que els vulguem dir s’ho passen per l’arc del Triomf (que a Madrid es deia de la Victòria!). Ja hem vist com s’han afanyat a deixar ben clar que les seves opcions polítiques van del 155 dur al 155 light.
L’altre constatació preocupant és que a cert sobirisme ja li va bé de deixar-se gronxar per l’històric iberisme que ja va enredar Prat de la Riba. L’Espanya republicana, fraternal i amiga és una invenció que només ens ha dut disgustos i governs d’esquerres –aquest és l’esquer– que han aparcat el benestar social fruit de la república catalana, pel benestar precari que depèn de la seva victòria electoral.
L’iberisme que preconitza una república espanyola de pobles germans sempre s’ha bastit a costa de les reivindicacions nacionals del poble català amb aquella fal·làcia tan vella d’equiparar nacionalisme amb dreta.
Només veient els col·lectius espanyols que donaven suport a la manifestació catalana a Madrid –perquè només hi havia catalans– ja ens hauríem d’adonar del poc recorregut que té la fraternitat ibèrica. Ara, una altra cosa és si ens ho volen vendre per colar-nos un nou govern d’esquerres que aparqui la independència sine die. Tots som prou conscients que només a la república catalana serem capaços de tenir un govern realment transformador. Només amb la independència les classes populars poden aspirar a la justícia social.

07 de març 2019

Mentida i vergonya

L’espectacle magnífic que el judici al procés ens està donant com a mostra de la generositat que ens pot oferir Espanya –fraterna o no–, està ocupant l’imaginari col·lectiu al nostre país. Segurament en detriment d’avançar decididament, però ja se sap que quan les eleccions deixen anar els seus efluvis els partit entren en zel.
En tot vaixell que afronta una llarga travesia hi apareixen rates a punt d’alimentar-se dels previsibles cadàvers. La declaració de Santi Vila respon a aquesta necessitat de salvar-se a tota costa. Deplorable, per dir-ho suau. L’escriptor Sorj Chalandon ho deixà poèticament clar: “Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!”. Enric Millo, no arriba ni a aquesta qualificació. El desvergonyiment i el cinisme absolut amb què tant Millo com Pérez de los Cobos mentien, en una representació vomitiva, formen part, tanmateix, d’un problema molt més extens i generalitzat en la societat actual: la preeminència de la mentida com a mètode polític, que eufemísticament ara en diem “fake el-que-sigui” i, sobretot, la tolerància que la ciutadana en té. Estem davant d'un fenòmen relativament nou i de conseqüències imprevisibles. Quan s’accepta la mentida, quan s’abona que l’acció política la justifiqui un “a por ellos”, no queda espai per a la democràcia que hauria de fonamentar-se en l’argumentació raonada.
La mentida monumental que justificarà una condemna-venjança, que ja fa dies que està escrita, ens endinsa en una societat malalta, guerracivilista, intolerant, antidemocràtica i feixistoide.
Haurem de començar a tenir clar que el cordó sanitari de què tant es parla no haurà de ser només amb el feixisme, sinó contra tota forma de mentida. De fet, les falsedats com a fonament polític són l’aliatge amb el que es construiex el feixisme. Si volem bastir una societat sana políticament i social cal que la mentida sigui assenyalada pel carrer per desterrar-la de les nostres vides.
Per tot això avui, un cop evidenciada la mentida d’Espanya, no podem sinó fer tots els possibles per emancipar-nos-en i conjurar-nos a esdevenir de nou un referent de democràcia, llibertat i justícia social. Si algú encara creu que això pot fer-se sense una república catalana independent o ens menteix o té unes altres prioritats.

22 de febrer 2019

Judici i república

Els dies que han passat des de l’inici del procés al Procés no han estat aquell esclat d’indignació en què s’havien posat tantes esperances. No us dic pas que la manifestació de dissabte no fos un nou èxit de mobilització, de constància i de dignitat d’aquest poble. I de ben segur que la vaga d’ahir haurà estat tot un èxit on la ràbia continguda per tanta mentida i tanta maldat hauran aturat el país.
Però no em negareu que senyoreja un cert aire de desencís, una pulsió negativa que ens fa témer que això no acabarà bé. I mira que ens hem afartat de dir que tot depèn de nosaltres, però és que aquest “nosaltres” cada vegada està més disputat.
Vaig escriure ja fa molt de temps que el moviment semblava segrestat pels presos. Ara, els propers mesos, ho estarà pel judici. Pel judici i per tantes eleccions que cadascú voldrà guanyar, no fos cas.
Sigui per naps o sigui per cols, si la sentència es fa esperar fins a la tardor, no esperem res de substancial fins el 2020. Això si a Espanya no “empieza a amanecer” i ens trobem amb un trifatxit al govern i els tancs a la Diagonal o un PSOE-Ciudadanos i tururut autogovern.
El que queda clar és que, aparentment, aquí seguim sense una estratègia clara i unitària per implementar la república i això desmobilitza la gent. No n’hi ha prou a seguir convençuts que l’única possibilitat de sobreviure és la proclamació definitiva de la República Catalana, hem de creure-hi, veure-la possible, per tal de fer els sacrificis que de segur ens tocarà fer. No hi ha res pitjor que la desconfiança, no només ens els nostres líders, sinó en les possibilitats reals de sortir-nos-en. No podem tornar a sensacions d’impotència, a l’època del “a mi ja m’agradaria”.
A mi, ja em perdonareu, no m’entra al cap que això que viurem, la confrontació partidista entre independentistes, la batalla per unes molles municipals o europees (i ja no us dic si són espanyoles!), sigui coherent amb un poble que està tossudament alçat construint un nou estat independent. En un procés de separació tensa no t’entretens a canviar els mobles del rebedor.
No penso discutir més si separats som més o menys. Us accepto la premissa. Separats som més. Però som més per fer què. Molts no estem disposat a viure un etern autonomisme comandat per independentistes resignats.

25 de gener 2019

El suïcidi d'Espanya

Espanya practica des de fa segles aquesta mena d’apartheid racista contra els catalans, aquest “hábleme usted en cristiano”, aquesta conllevancia del supremacista perdonavides. Si no fóssim el seu motor econòmic ens haurien exterminat de fa temps i les cunetas estarien farcides de catalans dissidents. No parlo dels espanyols, sinó d’Espanya com a concepte ontològic, com a bé suprem que assumeixen sense discutir des de l’esquerra a la dreta extrema. Espanya, el seu concepte d’estat de matriu castellana, la seva mentalitat colonial, ha romàs des de sempre en el seu ADN nacional. És així i és així de trist alhora. Certament que, al llarg de tots aquests segles, han viscut moments de feblesa (el masclisme és un altre factor descriptiu; la feblesa una vergonya) en què s’han vist obligats a una tolerància mal dissimulada. Els catalans, un poble secularment apallissat, hem aprofitat aquestes treves per refer-nos en la nostra fortalesa nacional. Però les mentides benevolents tenen data de caducitat. Així va acabar la II República i així ha acabat el règim del 78.
Fixeu-vos com n’estem de sotmesos, com n’és de profunda la nostra misèria nacional, que molts dels que em llegiu potser pensareu que tot això no es pot dir, que no ens convé d’airejar-ho, que potser l’amo s’enfadarà i acabarem entre reixes. La por de l’esclau és tan subtil...
Però no hi ha més cera que la que crema. Espanya és així i no sé per quins set sous ens hem d’esforçar en canviar-la. S’agraden així. Des de la ultradreta andalusa al PSOE extremeny, des de la displicència podemita al 155 etern, de la FET i de les JONS al neofranquisme ciutadà, d’Aznar a Iceta.
Al meu modest parer, la demofòbia espanyola, la il·liberalitat, la repressió ideològica i l’stalinisme nacional fan d’Espanya un estat inviable democràticament. La seva deriva suïcida ens impedeix cap pas enrere. O lliures o morts.
El que més em sorprèn, tanmateix, és com pot ser que encara algú a Catalunya pensi que hi ha res a fer, que amb una mica més de comprensió mútua això té solució. Els que, legítimament, se senten espanyols a Catalunya, estan disposats a acceptar-ho? Aquesta és l’Espanya que ens proposen?
Quan dos tenen projectes vitals tan distants, la separació és l’única solució.

12 de gener 2019

I si ens diem la veritat?

Un dels principals esculls que haurem d’encarar aquest any tot just encetat serà el de recuperar la confiança amb i entre els diferents actors que intervenen en el moviment sobiranista. Ja és simptomàtic que parlem d’actors perquè tot plegat ha esdevingut un bodevil sovint infumable. Ens agradi o no, si aquesta revolució dels somriures no vol acabar en plors, serà necessària la participació de tothom i difícilment es pot encarar amb garanties sense la necessària complicitat entre partits, societat civil i ciutadans. És per això que penso que el primer propòsit que, com a moviment, ens hem de posar aquest any ha de ser el de dir-nos definitivament la veritat. Ja sé que veritat i eleccions són un oxímoron; que els entorns d’Esquerra i els del PdCat són com aigua i oli; que la culpa sempre és de l’altre i ningú la vol; que... el que vulgueu! Però tenir gent honesta a la presó i a l’exili –i n’hi teniu tots– ens hauria de fer reflexionar si l’interès espuri d’unes alcaldies o d’una seguretat personal valen el preu de l’ètica i la integritat moral, si guanyar de nou o fer finalment el sorpasso valen la dignitat d’un poble. 
És clar que, si escoltem els discursos abrandats d’uns i altres –i treieu-vos-ho del cap: ho haurem de fer amb uns i altres– tothom sembla defensar la nonata república catalana, però algú no deu ser franc perquè la república és encara a la cuina. 
És hora, doncs, de deixar els subterfugis i dir-nos la veritat, de deixar de segrestar la voluntat ciutadana i anunciar clarament si es vol o no es vol fer el pas. Des de les catacumbes convergents alguns ja han mostrat símptomes prou clars de preferir el pacte autonomista a la batalla republicana, tot i que el món convergent és un magma en erupció amb sectors d’una dignitat inqüestionable que no podem barrejar. Caldrà solidificar la lava amb celeritat. L’entorn d’ERC és més monolític, com a bon partit d’esquerra. Aquí, sota l’eufemisme d’eixamplar la base, ningú no ha desmentit encara el consell al Potro de Vallecas: llença la tovallola al primer assalt, no pots guanyar. I a tot plegat encara hi hem de sumar el sandinisme bolivarià que viu de grans proclames en un món de blanc o negre. 
Amb aquest elenc no ens hauria d’estranyar que costi arribar a l’escena final. Malgrat tot, només ens queda persistir i exigir claredat, honestedat i valentia.