21 de novembre 2019

Els nous convERCgents

Des del pujolisme putairamonesc, que el món sobiranista es referia als membres de CiU com als “convergents de la punyeta”, això en la versió d'horari infantil. L’evolució d’aquest món, ple d’interessos, nepotisme i renúncies, l’ha transfigurat a massa llocs en la “sociovergència” nostrada: la demostració feridora que els escrúpols ideològics són pels altres quan hi ha cadires a repartir.
Darrerament, tanmateix, estem assistint a una mutació inesperada, dolorosa i cabdal per l’evolució del procés d’emancipació nacional. Em refereixo, ja us ho deveu imaginar, a la posició conciliadora que ERC està demostrant amb la seva acció política i que no s’adiu amb la retòrica, al menys en temps electoral. Que sigui ara ERC qui ara peixalcovegi amb l’Estat i que col·labori immisericordement en l’apaigavament de l’envit democràtic del poble català, no ens pot dur res de bo. Si a mig partit abaixes els braços, difícilment el guanyaràs.
En justícia, cal dir que no estan sols en l’ensarronada i que certs sectors de l’antiga CiU, la convergència del pont aeri i dels negocis, s’ha afegit amb deler a l’atac mal dissimulat a l’independentisme que ha assumit el mandat de l’1-O i que manté la dignitat i la honestedat. L’alegat final del MHP Quim Torra al TSJC dilluns passat en va ser una mostra feridora pels que prefereixen la comoditat i l’anar fent.
Dels “convergents de la punyeta” ja ens ho esperàvem, però d’ERC, francament, no. Que segueixin guanyant eleccions només demostra la seva capacitat de dir una cosa i fer-ne una altra amb habilitat. O que mig país s’ha llufat les calces.
En Miquel Puig, un antic convergent ara a l’òrbita d’esquerra, ho deixava clar en un article al diara ARA fa uns dies. La innocència del convers ja les té aquestes coses: els costa dissimular. Venia a dir en Puig que val més que ens en tornem a casa. Que Sànchez, per ara, no pot acceptar un referèndum pactat, que si el féssim el perdríem, que no es pot permetre l’amnistia al presos i que, com a molt, podem mirar d’arrencar-los alguna millora en finançament i el respecte per la cultura del país. Això representa que és la proposta negociadora d’ERC, sense línies vermelles, és clar.
Segur que estareu pensant que Jordi Pujol no ho hagués fet millor!

07 de novembre 2019

Jo no hi aniré

Diumenge vinent els espa- nyols tenen una nova cita a les urnes. L’enèsima en poc temps. Diuen que els cata- lans també hi estem convocats però ningú, més enllà de la legítima defensa de subvencions i sous, em sap dir d’una manera convincent per a què.
Tot i el cansament acumu- lat i la inutilitat de la nos- tra presència minoritària al Congreso, hi ha un consens generalitzat o, més ben dit, una mena de mantra del políticament correcte, que diu que quan posen una urna els catalans ens hi aboquem amb delit. Un dels arguments en dret internacional que avalen la nostra pretensió d’esdeve- nir un estat independent és precisament la constatació de ser una “minoria permanent”. Per molt que tots els catalans votéssim una mateixa cosa, a Cortes serem igualment una minoria a la que li serà imposat allò que decideixin altres.
Ningú, doncs, m’ha sabut justificar què hi anem a fer en un parlament estranger. A bloquejar la legislatura? Aquest conte ja s’ha acabat: Sánchez i Casado s’entendran ràpidament abans de donar a l’independentisme cap opció. A desobeir? Ja. Em sona això. Deixem-ho aquí. L’estalinisme encara és molt present i si en Fachín no hagués fet la proposta unitària que el catapultava, avui la CUP seguiria com sempre: mirant-s’ho des de la barrera. Que guanyaran les dretes? I què! En què canviarà la situació del nostre país? Que l’independentisme ha de tenir majoria a Catalunya? Ja. Per a fer què? Per seguir gestionant una autonomia de tercera?
Si tanta il·lusió els feia presentar un front sòlid contra sentències i repressió, la millor opció era el front unitari. Per què no fou possible? Pregunteu-ho als responsables, que, oh sorpresa, són els mateixos que ara us demanen el vot per a no fer el que es van comprometre a fer en el seu moment. Sempre he estat del parer que sense partits i institucions la república seria massa difícil de tirar endavant. Però un dia o altre hem de començar a dir-los, als partits, que la república no pot ser la pell de xai on s’amaga l’autonomisme pusil·lànime. Una llista unitària del sobiranisme civil ho hagués petat; una crida unànim a l’abstenció hagués espaordit el món. Però es veu que remenar les cireres, encara que boi totes siguin podrides, és irresistible.
Doncs jo, aquest cop, no hi aniré.

13 de setembre 2019

La Isabel Marín

Fa uns dies vaig llegir un article d’opinió del Miquel Puig, un home que respecto per la seva honestedat intel·lectual, on explicitava de manera clara el posicionament confús d’ERC aquests darrers mesos. Potser el fet d’haver-se incorporat a les seves llistes electorals procedent d’un entorn convergent, l’han obligat a tenir clar el principal argumentari republicà pel que fa al gran motiu de debat entre l’independentisme avui en dia: unilateralitat sí o no.
Ve a dir, en Miquel Puig, que no hi ha alternativa a l’autonomisme anèmic que transitem. Defensa que la unilateralitat no és possible però que l’acord amb l’Estat tampoc, per tant toca esperar a temps millors o a què es produeixi el miracle. El seu argument per negar la possibilitat d’un moviment unilateral és el mantra d’ERC dels darrers temps: no som prou. El fet que la repressió de l’estat no només no s’aturi sinó que compti amb l’aval intransigent dels alts poders espanyols i que, per tant, tot apunti a més detencions i presó, també hi poden tenir el seu pes. A ningú no li deu fer gràcia assumir que pot acabar amb els ossos entre reixes i la por ben comprensible. El per què, aquests, no deixen pas a polítics més valents, que n’hi ha, seria un altre debat.
Em sap greu, però els arguments aportats em semblen d’un llirisme colpidor. D’una banda perquè l’autonomisme a què ens condemna ja no podrà ser el putairamonisme de peix al cove a què estava acostumat el sr. Puig. Espanya no deixarà pedra sobre pedra si ens rendim ara. Si abaixem el cap, l’ofec econòmic i social serà tan brutal que ho sentirem a dir, independentistes i unionistes. Assegura en Puig que fins que no convencem la Isabel Marín, una noia de l’Hospitalet que el 8-O va manifestar-se contra la brutalitat policial amb una bandera espanyola, no serem la gran majoria que cal. I la pregunta és: quant és la majoria suficient? Per què per fer la independència hem de ser una gran majoria, però per quedar-nos sotmesos a Espanya amb una clara minoria n’hi ha prou?
Assegura Puig: “Segurament d’aquí deu anys ni els uniformitzadors hauran doblegat la catalanitat ni els tercerviistes hauran estat capaços de construir el gran acord en què somnia el PSC.” S’oblida que si d’aquí deu anys encara estem així, ja ens hauran aniquilat definitivament com a nació, com a cultura i com a llengua.

22 d’agost 2019

Passen de nosaltres

Segueix avançant, implacable, aquest estiu intens. No afluixen les temperatures de la mateixa manera que no s’aturen ni les declaracions ni les contradeclaracions dels nostres polítics. Potser es pensen que escaldufats des d’una tòrrida platja exòtica o exhausts d’aquests vespres espessos, ens conformarem amb assentir mecànicament mentre paladegem el tercer gintònic. Deu ser per tot això, per la calor i la mandra, per la moral de derrota que s’ha instal·lat entre nosaltres, per no trencar els darrers fils d’esperança... deu ser per tot això, dèia, que no hem sortit al carrer a cremar contenidors o, millor encara, seus de partits polítics.
Mai no m’haureu vist militar en l’antipolítica, en aquell corrent tan nostrat i aspre segons el qual tots els polítics són igual de falsos –una colla de vividors– i que si ens refiem del seu garlar no ens en sortirem. Sempre he pensat que els partits i les institucions havien de ser la corretja de transmissió de la voluntat popular. Sempre he defensat aquest binomi que creia guanyador. Des de l’octubre del 2017, tanmateix, que no estic segur que anem per bon camí. Puc entendre les dificultats que van seguir al referèndum i als intents de proclamació de la independència, la pressió emocional de la presó i l’exili, la por i els dubtes. Però no puc entendre la mentida més descarnada, la promesa electoral que no es compleix i ni se’n dona explicacions, el canvi d’estratègia sense comptar amb qui t’ha donat un mandat, el fariseisme partidista, el gat per llebre. Retrobant-me amb un dels clàssics de l’antipolítica és ben bé que només ens volen pel nostre vot i que, després, passen totalment de nosaltres.
Per què ara ERC en diu fer república de l’autonomisme de sempre? Per què influents sectors potconvergents ara reneguen del masisme redemptor? Per què tots plegats ens volen convèncer que el nostre mal no vol soroll? Per què ho hem de deixar ara que hi som més a prop que mai?
No tinc resposta a tanta pregunta. I la que se m’acut no vull ni plantejar-me-la. El que és clar és que haurem de començar a dir als partits que a sant de què es pensen que tenen el dret de fer amb el meu vot allò per al que no els vaig votar. Que no estiguin tan tranquils. Ves que els ciutadans no trobem una manera de passar nosltres d’ells. De moment, omplirem l’11S.

08 d’agost 2019

Se'ns farà llarg, l'estiu

Tot just som a mig estiu i potser agrairíem allò de la calma estival on els periodistes s’havien d’arrapar a qualsevol cosa per omplir els diaris. I no serà perquè no ens el faci calorós, aquest estiu. Però es veu que ara, que no cal anar a la platja amb el diari sota el braç perquè sota els para-sols només veus gent amb els mòbils, les notícies no poden aturar-se ni un moment. No hi ha res més estressant que obrir el teu portal favorit i no trobar-hi una novetat sucosa per maleir algú. Per això, periodistes i becaris, s’esforcen a anar marejant la perdiu informativa. No cal dir que la situació del país i del veí hi ajuden molt. Aquí, esperant amb tensió la sentència que ja sabem, renegant d’uns i altres, regalant milions de la Caixa de Solidaritat, pregant perquè algú posi ordre a tant desgavell... Allà, mirant de fer un govern, sense nosaltres, com manen els cànons de la hispanitat resurgent i com haurien de manar els de l’independentisme coherent.
Jo no sé si és culpa de la xafogor intensa o del desconsol profund que em causa contemplar com llencem escales avall –em nego a fer servir més metàfores marineres fins que no siguem a Ítaca– tot el que havíem guanyat amb tant d’esforç, però noto un ambient general de desencís que fa feredat. Sí, ja sé que majoritàriament qui ha fet el pas a l’independentisme difícilment es farà enrere. Bo i més amb els tendres arguments amb que Espanya ens demostra el seu amor profund. Però de què ens serveix tant d’independentista a punt de republicanitzar-se si els partits aposten per un retorn acomodatici a l’autonomisme més antic. Perquè ara ja no es conformaran amb la conllevancia, ara ens volen agenollats suplicant clemència.
Potser és allò que dèiem de la sequedat canicular el que fa que tothom s’esbravi amb declaracions i contradeclaracions. O potser és que als nostres representants polítics els ha tocat massa el sol a la clepsa, però escoltar Tardà, Campuzano, Rufian, Mas i tutti quanti fa venir ganes d’agafar les maletes per no tornar.
Haurem de posar-nos les piles urgentment i recobrar la força que teníem al carrer. El pols que l’ANC, de la mà de la seva presidenta, està forçant aquests dies, és vital que sigui guanyat si volem tenir una nova oportunitat. D’enemics no n’hi falten. Ni de fora ni de dins. Malgrat la mandra, caldrà un nou 11S monumental.

26 de juliol 2019

L'iceberg

No ha passat ni un mes dels primers esgarips sobiranistes pels pactes amb el 155 a diversos ajuntaments del país, que la cosa s’ha fet gran i perilla de desbocar-se-se. Com un incendi sense control, quan estabilitzem el front se’ns escapa pels flancs. A la tristor dels pactes municipals, no vam tardar a afegir-hi la increïble baixada a l’infern autonomista sota un pacte ignominiós a la Diputació de Barcelona. Finalment, qui ho dubtava, han caigut Consells Comarcals i Mancomunitats. Un escàndol democràtic en tota regla que demostra la impunitat política i la indigència moral d’una estructura de partits que segresten la voluntat popular i on l’ostentació del poder passa per davant de la dignitat i els compromisos electorals.
Quan llegiu això no sé què haurà passat a la investidura de Pedro Sánchez, però el mal ja és fet i els dubtes que van planar al voltant de si calia facilitar-la ens demostren clarament que allò dels ajuntaments no era sinó la punta d’un immens iceberg que amenaça d’enforsar la feina feta tots aquests anys.
La vergonya de veure com els nostres representants lliuraven sense cap contrapartida l’única arma de què disposem en aquest moment, la decepció de constatar, un cop més, com el PdeCat no té cap mania de desautoritzar el president Torra, la ràbia de veure una ERC sotmesa pidolant prebendes i venent-se al millor postor. Un drama nacional que els soferts ciutadans, que ens hem afartat de sortir cada vegada que ens ho han demanat, hem de suportar amb impotència i ràbia.
Potser els partits es pensen que això els sortirà de franc, com sempre, però un dia o altre els n’haurem de passar comptes. La memòria és la nostra força.
Malauradament, un iceberg d’aquestes dimensions no és un obstacle fàcil de sortejar. O ens hi estavellem i enfosem el vaixell o el voregem i salvem els rems per quan siguem capaços d’engegar una nova travessa. Com diu sovint en Salvador Cardús, el destí segueix nítidament clar però ens han esborrat els camins per arribar-hi.
ANC i Òmnium tenen doble feina: d’una banda desparasitar-se del partidisme que se’ls ha infiltrat, i de l’altra ser capaços de bastir una estratègia cap a la independència que passi per sobre de la pusil·lanimitat dels partits. Tornen a venir temps difícils on només la unitat ens salvarà.

12 de juliol 2019

S'han acabat els somriures

No he estat mai un militant de l’antipolítica, aquella pulsió bàsica que aboca allò tan nostrat de “tots els polítics són igual”, que en desconfia per sistema i que s’abona amb fruïció a teories de la conspiració i maniobres secretes. No ho he estat mai perquè estava convençut–i segueixo estant-hi– que si bé la victòria la construirem la gent des del carrer, els partits i les institucions ens han de ser bàsics per dur el vaixell a bon port.
Dic això perquè l’espectacle que els representants de l’independentisme estan donant aquest llarg període postelectoral és d’una ignomínia ferotge, d’un servilisme feridor i d’una profunda vergonya aliena. La batalla campal que s’ha desfermat a tomb de qui controla la Diputació de Barcelona és tan indignant com simptomàtica del mal profund que pateix el nostre sistema polític i electoral. Que els esgarips sonin més amargs quan estem parlant de la gran menjadora, del lloc on amb total opacitat els partits hi col·loquen els seus quadres i velles glòries, no fa sinó demostrar que les formacions són unes gran màquines de poder amb estructures gairebé mafioses. Tenir la clau d’una caixa de 1000 milions no és poca cosa, encara que després anem dient que les diputacions són estructures regionals espanyoles i que el primer que hauríem de fer és eliminar-les en benefici de les Vegueries. La coherència, quan t’hi jugues una bona picossada, sempre és relativa.
En el fons, però, el que ensenya amb cruesa aquesta baralla per comandar les engrunes del sistema autonòmic espanyol, és que els partits han deixat de creure en la possibilitat de la independència i, per tant, tornen a la tradicional batalla, en el camp nacional, entre postconvergents i republicans. Baralla a mort que no cerca debilitar l’enemic de debò sinó eliminar el company de viatge. És tan trist i decebedor que n’hi ha per engegar-ho tot a dida.
La gent, tanmateix, segueix al peu del canó, a Estrasburg, als carrers, segurament amb el somriure glaçat però amb el convenciment intacte.
Farien bé els partits de prendre’n nota. No es pot abusar de la generositat de la gent eternament i esperar que no passi res. Com a poble hem demostrar que som capaços de grans coses, de sobreposar-nos a les més grans dificultats. Quatre botiflers que es desdiuen de les promeses no ens aturaran ara.

28 de juny 2019

L'ajuntament del 155

Si hem de ser francs, les excuses que el reelegit alcalde de Vilafranca i el seu equip, per sortir del tràngol, donen a tort i dret per justificar la reedició del pacte de govern amb el PSC, semblen entenimentades, pragmàtiques com els agrada dir. Que si la confiança, que si la seriositat, que si el projecte de ciutat, que si tota la feina engegada i encara a mig fer... La veritat, però, és que darrera d’aquestes excuses de mal pagador s’hi entreveu el convenciment que el pacte ja estava cuinat abans de celebrar-se les eleccions i que només un daltabaix l'hauria fet trontollar.
Resa la dita que la dona del Cèsar a banda de ser honesta ha de semblar-ho (frase que la correcció política aviat engegarà a dida), doncs ja som al cap del carrer. Agradi o no al senyor Regull, el PSC és cada dia més la delegació catalana del PSOE, un PSOE que ja ha amenaçat de tornar a aplicar el 155 sense manies i que es mostra inflexible amb el reconeixement del dret d'autodeterminació dels catalans. Agradi o no al senyor Regull, està governant amb una formació que manté empresonats companys de partit pels que demana centenars d'anys. Ja sé que em dirà, el senyor Regull, que la independència no és un tema municipal i que en aquest sentit no ha deixat mai de 'complir', però s’oblida que estem vivint uns moments excepcionals a tots nivells i que, tenint alternatives, governar amb el carceller dels teus companys és poc edificant.
Fa uns dies vaig assistir a un acte d’ERC doblement innovador. D’una banda perquè era un acte per blasmar un altre partit i de l’altra perquè fou un mítig postelectoral. Curiositats a banda, l’acte pretenia posar llum i taquígrafs a les negociacions entre Junts i ERC. Un sainet mal interpretat ja que Junts ja tenia decidit amb qui pactaria. Tanmateix, quan van enumerar els vuit àmbits de negociació, vaig veure clar que era impossible que es posessin d’acord. Junts i ERC, a Vilafranca, tenen projectes antagònics. La independència no és suficient per lligar aigua i oli.
Regull, per tant, sabia que no pactaria amb ERC, però tenia altres fórmules (pactes puntuals, govern en minoria) que podia explorar. La sensació és, però, que més enllà de projectes compartits, l’argument definitiu és la mandra d’haver de negociar res. Així anem a Vilafranca. Un ajuntament del 155 per desídia.

13 de juny 2019

Ha fracassat ERC?

Amb la prevenció de saber que quan escric això encara no s’han constituït els ajuntaments i que, per tant, encara hi ha lloc pel dramatisme escènic que doni un tomb sorprenent al que ara sembla obvi, deixeu-me fer quatre ratlles al voltant del que ha passat en aquest cicle electoral que, finalment, tanquem.
Recordem que s’encarava amb la pretensió que l’independentisme fos majoritari per primera vegada d’una manera clara. Tot plegat sense oblidar que hem viscut i vivim encara en una situació d’anormalitat democràtica, de repressió ideològica i de manipulació informativa com no s’havia vist mai abans. Aquesta majoria sobiranista, tanmateix, no aconseguia acomboiar els nostres pròcers cap a una estratègia comuna d’unitat estratègica com demanava el moment excepcional en què es produïa. Sense entrar a valorar-ne la idoneïtat, ERC ha encarat aquest cicle electoral com l’oportunitat de fer el sorpasso a Puigdemont i al món post-convergent i aconseguir l’hegemonia partidista dins l’univers independentista. L’argument era el ja sabut que “separats sumem més” i que sense la crossa neoliberal dels convergents podien més fàcilment eixamplar la base de l’independentisme a zones fins ara impermeables al sobiranisme. Aquesta estratègia, no estrictament circumscrita a l’àmbit electoral, es va posar en marxa ja fa temps amb les “lluites compartides” i l’acostament ideològic al món dels Comuns.
Tanmateix, la realitat és molt tossuda i probablement hem arribat al sostre del vot a partits independentistes, que no vol dir de suport a la independència. Vull dir que potser hi ha conciutadans que votaran Sí en un possible nou referèndum d’independència, però que en unes municipals voten per preferències ideològiques i no nacionals. La prova de tot plegat és que l’augment del vot a ERC s’ha fet majoritàriament a costa de la CUP i de la descomposició del PdeCat i que, com a resultat final, molts ajuntaments que serien independentistes amb la unitat, acabaran en mans de forces del 155. Tota una lliçó amargament apresa a Barcelona o a Vilafranca.
Evidentment que la responsabilitat no és exclusiva d’ERC però sí que és qui ho ha bastit d’arguments polítics que, al meu parer, són els que han fracassat clarament. Com hem dit sempre al carrer: la unitat és invencible.

31 de maig 2019

Desunits sumem més?

Ja sé que em direu que les eleccions municipals són tot un món a part. I segurament teniu raó. Però també és cert que, malgrat el pes cabdal de les persones que formen les candidatures, les dinàmiques nacionals hi tenen un pes molt important. Si no, no té sentit el fet que candidatures molt similars ara ho hagin petat quan fa quatre anys vivien en la misèria. Els partits i les propostes no han canviat pas tant. La situació del país i els seus posicionaments nacionals sí que ho han fet.
Dic tot això perquè –i ja em perdonareu– segueixo sent un fervent apòstol de la unitat. Fins i tot en les municipals. Seguir mantenint les dinàmiques de partit, els partidismes exasperants, els odis i la bronca permanent, quan ens estem jugant la independència del país, em sembla d’una mesquinesa intolerable. Si fem unes eleccions ‘normals’, com si aquí no passés res, estem legitimant la repressió i descalçant la lluita per fer efectiva la república.
I aquí arribem al punt clau, al meu entendre, que no és altre que la desunió de l’independentisme. Pitjor encara, no hi ha ni acord estratègic. Argumenten que separats sumem més, però aquesta és una afirmació sense fonament científic com s’ha vist claríssimament a Barcelona. I això que aquestes municipals no han deixat de tenir un rerefons plebiscitari. Manllevant l’Orwell de la Granja Animal, “separats sumem més, però alguns sumen més que d’altres”. I aquesta és la qüestió, explicitada en plena campanya: hi ha qui prioritza l’hegemonia de partit a fer efectiva la república. Vaja, l’ocupació del poder clàssica que tant hem criticat.
Els minsos increments sobiranistes a l’àrea metropolitana són purament cojunturals i, sovint, com a d’altres municipis del país, resultat de la fagocitació del vot minoritari (CUP i Primàries). La gent, al carrer, ens hem afartat de demanar unitat. Unitat per no posar en perill alcaldies innecessàriament. Unitat per anar amb força a Europa. Unitat per donar un missatge clar i contundent al món. Unitat, en definitiva, per complir el mandat del Primer d’octubre, un mandat defensat amb sang.
Com us deia al principi, jo seguiré defensant-la, aquesta unitat. Ni uns ni altres no em trobaran en la desunió estèril. I que no em vinguin amb excuses: proveu d’anar units, amb generositat, i veureu com respon la gent.

19 de maig 2019

No serà un 14 d'abril

Si hi ha unes eleccions on les propostes haurien de manar sobre qualsevol altra cosa, aquestes són les eleccions municipals. No hi ha res més proper, més entenedor, més immediat que els problemes que com a ciutadà ens toca patir diàriament. 
Deixant de banda alguna formació que duu els candidats de fora i que amb prou feines sabria anomenar els carrers principals de la vila, em sembla que tots plegats s’han esforçat més en cercar aquells punts, no ja que siguin conflictius, sinó que tinguin bon cartell. Vull dir que sovint les propostes no són tan reals com imaginades, que són més propaganda que política, vaja. 
Repassem-ho. Més enllà de les iniciatives que pretenen salvar el món des de Vilafranca i resoldre problemes amb els que la humanitat fa segles que s’hi baralla, podem observar com l’agosarament programàtic és directament proporcional a la probabilitat de governar. I això que aquí ningú no passa comptes de res i pots prometre la felicitat beatífica amb el convenciment que ningú no te’n demanarà explicacions. Una de les causes principals que els partits facin propostes sense sentit a tort i dret –a banda que vivim en una societat massa pusil·lànime– és el fet curiós que ningú no ha d’explicar com les pensa finançar. Com si l’ajuntament tingués unes arques infinites que, tal manà republicà, ragen inesgotablement. 
Ja caldrà que reflexionem ben bé, perquè els vilafranquins independentistes tenim un panorama que fa feredat. D’una banda els eixamplabase que volen aprofitar l’embranzida per assaltar la casa de la Vila per primer cop des del 31 amb una campanya tan insistent i llarga que fa témer que no hi hagi més pa que formatge. D’una altra els panxacontents que tant els fa pactar amb el 155 com amb el sumsum corda i que amb quatre anys potser sí que han complert el seu programa però la sensació és que Vilafranca és tan trista com en els anys de plom socialista. I finalment els feliços que han vingut a aquest món per canviar-ho tot sense canviar res, mirant-s’ho tot des de la comoditat d’una oposició permanent. Aquestes havien de ser unes eleccions en clau nacional, però entre els que s’esperen que siguem més i els que no arrisquen la cadira ni que els matin, ens haurem d’acontentar que aquestes eleccions siguin només municipals. 
De moment la república no vindrà, es veu.

08 d’abril 2019

Pa i carquinyolis

Que diu la Junta Electoral Central que, com que té una tirada al groc, ara no podem dir “pa” i haurem de dir “carquinyoli”. “Pet de monja” tampoc no els va convèncer per blasfem. L’Espanya far d’occident, paradigma de la democràcia i les llibertats, ja ho té això. O sigui que segons aquestes llumeneres, per anomenar els exiliats no podem dir “exiliats”, ni molt menys mencionar els presos polítics com a “presos polítics”.
La broma ja cansa, per pesada i per preocupant. Ens hem acostumat al feixisme banal com hem normalitzat ja una condemna “lleu” als encausats. Com si justícia i condemna no fossin oxímoron.
Però heu-nos aquí, decebuts, desil·lusionats, emprenyats, entotsolats en les nostres cabòries nacionals, derrotats col·lectivament. Els partits, aquells que ens havien de dur a la independència un cop guanyat el referèndum, ens tenen agafats per l’ouera: els hauríem d’engegar a dida i que els votés sa senyora mare, però “no voldràs pas que guanyi l’Arrimadas, oi?” o el “trifachito”, argumenten fal·làciosament.
I aquí, mentrestant, veient-les passar, només creuen en la república els MHPs i quatre acòlits irredempts.
Ja no us sabria dir si esperem un nou momentum o si qui dies passa anys empeny, el que està clar és que la sentència no el serà, el moment. Ni tan sols, probablement, si tenim capacitat de blocar l’elecció d’un nou president espanyol i forcem elecció rere elecció. Ens han vist el ‘plumero’ i tenen clar que ningú, aquí, vol arriscar res. Ho van tenir clar des del 30 de gener quan Roger Torrent va fer un Campuzano-style. No esperem res de partits ni d’unes organitzacions socials que han estat parasitades meticulosament. Vaja, un panorama desolador que ens té a tots, com va dir en Partal, farts.
Ah, coi, però és que resulta que els independentistes som cada dia una majoria més àmplia. I do? Doncs no sé què dir-vos, honestament. Haurem de ser enginyosos de nou per substituir aquesta colla que es creuen amb poder suficient per a decidir si fan o no fan allò a què van comprometre’s. Qui no estigui disposat a arriscar, que se’n torni a casa, que ningú no l’obliga. Però hem d’arriscar tots, i junts. Estem perdent aquesta batalla i els nostres tocant la lira, però queda molta guerra. I la gunyarem!

22 de març 2019

Iberisme redemptor

Sempre em sorprèn la capacitat dels catalans d’ensopegar una i altra vegada amb la mateixa pedra. O, més ben dit, de creure’ns com a babaus les mateixes mentides.
De fa un temps que el sobiranisme o, més aviat una part important i necessària, ha anat virant cap a posicionaments més tebis, més llargterministes, més ‘pragmàtics’, més govern efectiu, més mirem de guanyar les properes eleccions i Déu dirà. Un posicionament que furga en la xacra de la desunió de l’independentisme i que sota el mantra que no en som prous, fia el futur del país, el de la república per la que van trencar-nos la cara, a guanyar electoralment al cinturó roig. Però, com pregunten sovint els qui no aposten per la unitat i s’amaguen rere una unitat d’estratègia inexistent: guanyar per fer què?.
La visita a Madrid de dissabte passat va posar de manifest, de nou, dos fets preocupants. D’una banda que Espanya no vol escoltar, que el que els vulguem dir s’ho passen per l’arc del Triomf (que a Madrid es deia de la Victòria!). Ja hem vist com s’han afanyat a deixar ben clar que les seves opcions polítiques van del 155 dur al 155 light.
L’altre constatació preocupant és que a cert sobirisme ja li va bé de deixar-se gronxar per l’històric iberisme que ja va enredar Prat de la Riba. L’Espanya republicana, fraternal i amiga és una invenció que només ens ha dut disgustos i governs d’esquerres –aquest és l’esquer– que han aparcat el benestar social fruit de la república catalana, pel benestar precari que depèn de la seva victòria electoral.
L’iberisme que preconitza una república espanyola de pobles germans sempre s’ha bastit a costa de les reivindicacions nacionals del poble català amb aquella fal·làcia tan vella d’equiparar nacionalisme amb dreta.
Només veient els col·lectius espanyols que donaven suport a la manifestació catalana a Madrid –perquè només hi havia catalans– ja ens hauríem d’adonar del poc recorregut que té la fraternitat ibèrica. Ara, una altra cosa és si ens ho volen vendre per colar-nos un nou govern d’esquerres que aparqui la independència sine die. Tots som prou conscients que només a la república catalana serem capaços de tenir un govern realment transformador. Només amb la independència les classes populars poden aspirar a la justícia social.

07 de març 2019

Mentida i vergonya

L’espectacle magnífic que el judici al procés ens està donant com a mostra de la generositat que ens pot oferir Espanya –fraterna o no–, està ocupant l’imaginari col·lectiu al nostre país. Segurament en detriment d’avançar decididament, però ja se sap que quan les eleccions deixen anar els seus efluvis els partit entren en zel.
En tot vaixell que afronta una llarga travesia hi apareixen rates a punt d’alimentar-se dels previsibles cadàvers. La declaració de Santi Vila respon a aquesta necessitat de salvar-se a tota costa. Deplorable, per dir-ho suau. L’escriptor Sorj Chalandon ho deixà poèticament clar: “Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!”. Enric Millo, no arriba ni a aquesta qualificació. El desvergonyiment i el cinisme absolut amb què tant Millo com Pérez de los Cobos mentien, en una representació vomitiva, formen part, tanmateix, d’un problema molt més extens i generalitzat en la societat actual: la preeminència de la mentida com a mètode polític, que eufemísticament ara en diem “fake el-que-sigui” i, sobretot, la tolerància que la ciutadana en té. Estem davant d'un fenòmen relativament nou i de conseqüències imprevisibles. Quan s’accepta la mentida, quan s’abona que l’acció política la justifiqui un “a por ellos”, no queda espai per a la democràcia que hauria de fonamentar-se en l’argumentació raonada.
La mentida monumental que justificarà una condemna-venjança, que ja fa dies que està escrita, ens endinsa en una societat malalta, guerracivilista, intolerant, antidemocràtica i feixistoide.
Haurem de començar a tenir clar que el cordó sanitari de què tant es parla no haurà de ser només amb el feixisme, sinó contra tota forma de mentida. De fet, les falsedats com a fonament polític són l’aliatge amb el que es construiex el feixisme. Si volem bastir una societat sana políticament i social cal que la mentida sigui assenyalada pel carrer per desterrar-la de les nostres vides.
Per tot això avui, un cop evidenciada la mentida d’Espanya, no podem sinó fer tots els possibles per emancipar-nos-en i conjurar-nos a esdevenir de nou un referent de democràcia, llibertat i justícia social. Si algú encara creu que això pot fer-se sense una república catalana independent o ens menteix o té unes altres prioritats.

22 de febrer 2019

Judici i república

Els dies que han passat des de l’inici del procés al Procés no han estat aquell esclat d’indignació en què s’havien posat tantes esperances. No us dic pas que la manifestació de dissabte no fos un nou èxit de mobilització, de constància i de dignitat d’aquest poble. I de ben segur que la vaga d’ahir haurà estat tot un èxit on la ràbia continguda per tanta mentida i tanta maldat hauran aturat el país.
Però no em negareu que senyoreja un cert aire de desencís, una pulsió negativa que ens fa témer que això no acabarà bé. I mira que ens hem afartat de dir que tot depèn de nosaltres, però és que aquest “nosaltres” cada vegada està més disputat.
Vaig escriure ja fa molt de temps que el moviment semblava segrestat pels presos. Ara, els propers mesos, ho estarà pel judici. Pel judici i per tantes eleccions que cadascú voldrà guanyar, no fos cas.
Sigui per naps o sigui per cols, si la sentència es fa esperar fins a la tardor, no esperem res de substancial fins el 2020. Això si a Espanya no “empieza a amanecer” i ens trobem amb un trifatxit al govern i els tancs a la Diagonal o un PSOE-Ciudadanos i tururut autogovern.
El que queda clar és que, aparentment, aquí seguim sense una estratègia clara i unitària per implementar la república i això desmobilitza la gent. No n’hi ha prou a seguir convençuts que l’única possibilitat de sobreviure és la proclamació definitiva de la República Catalana, hem de creure-hi, veure-la possible, per tal de fer els sacrificis que de segur ens tocarà fer. No hi ha res pitjor que la desconfiança, no només ens els nostres líders, sinó en les possibilitats reals de sortir-nos-en. No podem tornar a sensacions d’impotència, a l’època del “a mi ja m’agradaria”.
A mi, ja em perdonareu, no m’entra al cap que això que viurem, la confrontació partidista entre independentistes, la batalla per unes molles municipals o europees (i ja no us dic si són espanyoles!), sigui coherent amb un poble que està tossudament alçat construint un nou estat independent. En un procés de separació tensa no t’entretens a canviar els mobles del rebedor.
No penso discutir més si separats som més o menys. Us accepto la premissa. Separats som més. Però som més per fer què. Molts no estem disposat a viure un etern autonomisme comandat per independentistes resignats.

25 de gener 2019

El suïcidi d'Espanya

Espanya practica des de fa segles aquesta mena d’apartheid racista contra els catalans, aquest “hábleme usted en cristiano”, aquesta conllevancia del supremacista perdonavides. Si no fóssim el seu motor econòmic ens haurien exterminat de fa temps i les cunetas estarien farcides de catalans dissidents. No parlo dels espanyols, sinó d’Espanya com a concepte ontològic, com a bé suprem que assumeixen sense discutir des de l’esquerra a la dreta extrema. Espanya, el seu concepte d’estat de matriu castellana, la seva mentalitat colonial, ha romàs des de sempre en el seu ADN nacional. És així i és així de trist alhora. Certament que, al llarg de tots aquests segles, han viscut moments de feblesa (el masclisme és un altre factor descriptiu; la feblesa una vergonya) en què s’han vist obligats a una tolerància mal dissimulada. Els catalans, un poble secularment apallissat, hem aprofitat aquestes treves per refer-nos en la nostra fortalesa nacional. Però les mentides benevolents tenen data de caducitat. Així va acabar la II República i així ha acabat el règim del 78.
Fixeu-vos com n’estem de sotmesos, com n’és de profunda la nostra misèria nacional, que molts dels que em llegiu potser pensareu que tot això no es pot dir, que no ens convé d’airejar-ho, que potser l’amo s’enfadarà i acabarem entre reixes. La por de l’esclau és tan subtil...
Però no hi ha més cera que la que crema. Espanya és així i no sé per quins set sous ens hem d’esforçar en canviar-la. S’agraden així. Des de la ultradreta andalusa al PSOE extremeny, des de la displicència podemita al 155 etern, de la FET i de les JONS al neofranquisme ciutadà, d’Aznar a Iceta.
Al meu modest parer, la demofòbia espanyola, la il·liberalitat, la repressió ideològica i l’stalinisme nacional fan d’Espanya un estat inviable democràticament. La seva deriva suïcida ens impedeix cap pas enrere. O lliures o morts.
El que més em sorprèn, tanmateix, és com pot ser que encara algú a Catalunya pensi que hi ha res a fer, que amb una mica més de comprensió mútua això té solució. Els que, legítimament, se senten espanyols a Catalunya, estan disposats a acceptar-ho? Aquesta és l’Espanya que ens proposen?
Quan dos tenen projectes vitals tan distants, la separació és l’única solució.

12 de gener 2019

I si ens diem la veritat?

Un dels principals esculls que haurem d’encarar aquest any tot just encetat serà el de recuperar la confiança amb i entre els diferents actors que intervenen en el moviment sobiranista. Ja és simptomàtic que parlem d’actors perquè tot plegat ha esdevingut un bodevil sovint infumable. Ens agradi o no, si aquesta revolució dels somriures no vol acabar en plors, serà necessària la participació de tothom i difícilment es pot encarar amb garanties sense la necessària complicitat entre partits, societat civil i ciutadans. És per això que penso que el primer propòsit que, com a moviment, ens hem de posar aquest any ha de ser el de dir-nos definitivament la veritat. Ja sé que veritat i eleccions són un oxímoron; que els entorns d’Esquerra i els del PdCat són com aigua i oli; que la culpa sempre és de l’altre i ningú la vol; que... el que vulgueu! Però tenir gent honesta a la presó i a l’exili –i n’hi teniu tots– ens hauria de fer reflexionar si l’interès espuri d’unes alcaldies o d’una seguretat personal valen el preu de l’ètica i la integritat moral, si guanyar de nou o fer finalment el sorpasso valen la dignitat d’un poble. 
És clar que, si escoltem els discursos abrandats d’uns i altres –i treieu-vos-ho del cap: ho haurem de fer amb uns i altres– tothom sembla defensar la nonata república catalana, però algú no deu ser franc perquè la república és encara a la cuina. 
És hora, doncs, de deixar els subterfugis i dir-nos la veritat, de deixar de segrestar la voluntat ciutadana i anunciar clarament si es vol o no es vol fer el pas. Des de les catacumbes convergents alguns ja han mostrat símptomes prou clars de preferir el pacte autonomista a la batalla republicana, tot i que el món convergent és un magma en erupció amb sectors d’una dignitat inqüestionable que no podem barrejar. Caldrà solidificar la lava amb celeritat. L’entorn d’ERC és més monolític, com a bon partit d’esquerra. Aquí, sota l’eufemisme d’eixamplar la base, ningú no ha desmentit encara el consell al Potro de Vallecas: llença la tovallola al primer assalt, no pots guanyar. I a tot plegat encara hi hem de sumar el sandinisme bolivarià que viu de grans proclames en un món de blanc o negre. 
Amb aquest elenc no ens hauria d’estranyar que costi arribar a l’escena final. Malgrat tot, només ens queda persistir i exigir claredat, honestedat i valentia.