07 de març 2019

Mentida i vergonya

L’espectacle magnífic que el judici al procés ens està donant com a mostra de la generositat que ens pot oferir Espanya –fraterna o no–, està ocupant l’imaginari col·lectiu al nostre país. Segurament en detriment d’avançar decididament, però ja se sap que quan les eleccions deixen anar els seus efluvis els partit entren en zel.
En tot vaixell que afronta una llarga travesia hi apareixen rates a punt d’alimentar-se dels previsibles cadàvers. La declaració de Santi Vila respon a aquesta necessitat de salvar-se a tota costa. Deplorable, per dir-ho suau. L’escriptor Sorj Chalandon ho deixà poèticament clar: “Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!”. Enric Millo, no arriba ni a aquesta qualificació. El desvergonyiment i el cinisme absolut amb què tant Millo com Pérez de los Cobos mentien, en una representació vomitiva, formen part, tanmateix, d’un problema molt més extens i generalitzat en la societat actual: la preeminència de la mentida com a mètode polític, que eufemísticament ara en diem “fake el-que-sigui” i, sobretot, la tolerància que la ciutadana en té. Estem davant d'un fenòmen relativament nou i de conseqüències imprevisibles. Quan s’accepta la mentida, quan s’abona que l’acció política la justifiqui un “a por ellos”, no queda espai per a la democràcia que hauria de fonamentar-se en l’argumentació raonada.
La mentida monumental que justificarà una condemna-venjança, que ja fa dies que està escrita, ens endinsa en una societat malalta, guerracivilista, intolerant, antidemocràtica i feixistoide.
Haurem de començar a tenir clar que el cordó sanitari de què tant es parla no haurà de ser només amb el feixisme, sinó contra tota forma de mentida. De fet, les falsedats com a fonament polític són l’aliatge amb el que es construiex el feixisme. Si volem bastir una societat sana políticament i social cal que la mentida sigui assenyalada pel carrer per desterrar-la de les nostres vides.
Per tot això avui, un cop evidenciada la mentida d’Espanya, no podem sinó fer tots els possibles per emancipar-nos-en i conjurar-nos a esdevenir de nou un referent de democràcia, llibertat i justícia social. Si algú encara creu que això pot fer-se sense una república catalana independent o ens menteix o té unes altres prioritats.

Cap comentari: