Se'ns farà llarg, l'estiu

Tot just som a mig estiu i potser agrairíem allò de la calma estival on els periodistes s’havien d’arrapar a qualsevol cosa per omplir els diaris. I no serà perquè no ens el faci calorós, aquest estiu. Però es veu que ara, que no cal anar a la platja amb el diari sota el braç perquè sota els para-sols només veus gent amb els mòbils, les notícies no poden aturar-se ni un moment. No hi ha res més estressant que obrir el teu portal favorit i no trobar-hi una novetat sucosa per maleir algú. Per això, periodistes i becaris, s’esforcen a anar marejant la perdiu informativa. No cal dir que la situació del país i del veí hi ajuden molt. Aquí, esperant amb tensió la sentència que ja sabem, renegant d’uns i altres, regalant milions de la Caixa de Solidaritat, pregant perquè algú posi ordre a tant desgavell... Allà, mirant de fer un govern, sense nosaltres, com manen els cànons de la hispanitat resurgent i com haurien de manar els de l’independentisme coherent.

Jo no sé si és culpa de la xafogor intensa o del desconsol profund que em causa contemplar com llencem escales avall –em nego a fer servir més metàfores marineres fins que no siguem a Ítaca– tot el que havíem guanyat amb tant d’esforç, però noto un ambient general de desencís que fa feredat. Sí, ja sé que majoritàriament qui ha fet el pas a l’independentisme difícilment es farà enrere. Bo i més amb els tendres arguments amb que Espanya ens demostra el seu amor profund. Però de què ens serveix tant d’independentista a punt de republicanitzar-se si els partits aposten per un retorn acomodatici a l’autonomisme més antic. Perquè ara ja no es conformaran amb la conllevancia, ara ens volen agenollats suplicant clemència.

Potser és allò que dèiem de la sequedat canicular el que fa que tothom s’esbravi amb declaracions i contradeclaracions. O potser és que als nostres representants polítics els ha tocat massa el sol a la clepsa, però escoltar Tardà, Campuzano, Rufian, Mas i tutti quanti fa venir ganes d’agafar les maletes per no tornar.

Haurem de posar-nos les piles urgentment i recobrar la força que teníem al carrer. El pols que l’ANC, de la mà de la seva presidenta, està forçant aquests dies, és vital que sigui guanyat si volem tenir una nova oportunitat. D’enemics no n’hi falten. Ni de fora ni de dins. Malgrat la mandra, caldrà un nou 11S monumental.