28 de setembre 2013

I encara donen lliçons de democràcia?

Estem vivint uns moments històrics plens d’il·lusió però, alhora, de grans convulsions que posen a prova les conviccions democràtiques de tot Europa. La “deplorable història dels catalans”, com la batejava J. Baker al Londres del 1714, que, malgrat tots els avatars de la història, seguim “tossudament alçats”, ha evidenciat la innocència dels nostres convenciments al voltant dels conceptes de democràcia, de llibertat i de justícia que els estats defensen nord enllà on ens vam deixar convèncer que “la gent és neta, i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç”. 
És veritat que hi ha avui a Catalunya un cert desconcert en com hauríem d’encarar el procés en aquest estadi final, agreujat perquè, al nostre país, a cada casa hi ha un analista polític. El debat intens i caòtic sobre la “legalitat” dels passos que hem començat a donar no fa sinó aprofundir la sensació que occident ha esdevingut un món reclòs, un club d’estats que dicten les seves pròpies normes i on, com diuen els anglesos, no hi ha amics sinó interessos. Potser Espriu s’hagués desdit dels seus versos al saber que la nostra dignitat nacional depèn de la capacitat que tinguem d’esdevenir “interès” d’Europa.
Immersos en el cos a cos per obrir-nos pas en l’escenari mundial, no hem parat massa esment en la profunda manca democràtica de totes les exigències que se’ns fan. Em sembla increïble que un poble que democràticament decideixi emancipar-se, hagi de demostrar tantes coses, hagi de complir tants requisits. El dret d’autodeterminació dels pobles, tan citat i rebregat, esdevé paper mullat en mans dels estats que es dediquen a torturar la legislació fins a fer-li dir el que els interessa. Qui gosa alçar la veu se les ha de veure amb l’ortodòxia occidental per, acte seguit, enbeinar-se-la com pot. No havíem quedat que els drets no es demanen, sinó que s’exerceixen? Si no fos que la causa és tan alta i il·lusionant, la veritat és que decep extraordinàriament que el món estigui bastit sobre estructures tan febles. I després, encara tenen la gosadia de donar lliçons de democràcia!
És evident que el procés d’independència de Catalunya s’haurà de fer de la manera més democràtica possible, escoltant totes les veus i respectant totes les opinions honestes. Ara,  se’m fa difícil d’acceptar les dificultats a què hem de fer front per fer una cosa tant senzilla com votar. Una nació que és capaç de posar 1.600.000 dels seus ciutadans, més d’un 20% de la població, arrenglerats al llarg de 400 Km ¿no s’ha guanyat el dret de poder decicir el seu futur i que aquesta decisió sigui respectada i aplaudida per la resta del món que es fa dir democràtic?

12 de setembre 2013

El cas és que ja no t'estimo

Es fa difícil de trobar excuses a la immensa demostració de voluntat nacional amb què hem encarat la construcció d’un estat independent aquests darrers temps. Malgrat tot, és sorprenent com l’unionisme, els qui ens volen mantenir dependents, són capaços de trobar explicacions inverossímils per desvirtuar una de les mostres de democràcia més impressionants que s’han vist al món de fa molt temps. Que el 20% de la població d’un país no només surti al carrer, sinó que sigui capaç de col·locar-se ordenadament al llarg de 400 km, donar-se les mans i cridar independència, és d’un valor i d’un dificultat que cap altra manifestació al món és capaç en aquests moments d’emular.
Com dèiem, però, no falten els qui malden per aigualir-ho. No parlarem de la ridícula reacció del govern espanyol que, en lloc de prendre nota de la incontestable expressió de voluntat d’independència del poble català, es dediquen a comptar els qui es van quedar a casa. Com si quedar-se dimecres a casa volgués dir no estar d’acord amb el procés. Si aquesta és tota l’anàlisi política que són capaços d’expressar davant d’un repte com aquest, que després no s’estranyin si són la riota del món amb “realxing café con leche” o sense. És clar que quan no es tenen arguments es mira de tirar pilotes fora, però cal exigir a qui té les regnes d’un estat una mica més de profunditat intel·lectual.
La pobresa argumental, però, no és patrimoni de la meseta. A Catalunya ens hem trobat declaracions a cop calent, que és quan de vegades el subconcient et traeix, que no s’allunyen gaire de l’esperpent del govern espanyol. Tot per no haver de dir si s’está pel sí a la independència o pel no. Entre els qui volen arreglar el món i els que volen arreglar Espaya, ens prenen per estúpids amb unes valoracions de la voluntat majoritària —em sap greu, però accepteu que sou minoria— que són excuses en tota regla. Que ICV segueixi insistint que cal resoldre els temes socials i no la independpència és patètic: saben perfectament que precisament és la independència l’única opció que posarà en les nostres mans els instruments d’estat per encarar els problemes socials. Què els fa pensar que amb un govern emmanillat per Espanya podrem encarar millor l’agenda social?. "Per canviar-ho tot", brama l'esquerra. Hi ha millor manera que construir un país nou?  
Qui s’endú la palma, però, és el PSC. Navarro, Lucena i companyia insisteixen en els llocs comuns del PSOE. D’una banda em remou la insitència a anomenar el procés català de “problema”. On és el problema? Hi ha una nació que vol ser independent i ho vol ser a través d’un referèndum. Això és un problema?. El problema és voler-nos fer “encaixar” a Espanya quan és evident, de fa segles, que no hi ha lloc per a nosaltres. L’altra idea que etziben amb insistència és que els catalans hem de deixar-nos d’aventures i presentar propostes per fer d’Espanya una entelèquia federal, de mirar de seguir junts, de procurar entendre’ns, etc… No m’agrada el símil del matrimoni que vol divorciar-se perquè el nostre, de matrimoni, va  ser a la força fa 300 anys, però si el fem servir, és com aquell marit que li proposen separar-se i ell, sentint-se perdut, li aboca que ja sortiran més dissabtes al vespre a sopar, que les vacances aquelles… la companya el fa tocar de peus a terra quan li diu “no es tracta d’això, el cas és que ja no t’estimo”. No ens calen ara moxaines espanyoles, hem decidit divorciar-nos i començar una vida sols. Vés si n’és de senzill!