12 de setembre 2013

El cas és que ja no t'estimo

Es fa difícil de trobar excuses a la immensa demostració de voluntat nacional amb què hem encarat la construcció d’un estat independent aquests darrers temps. Malgrat tot, és sorprenent com l’unionisme, els qui ens volen mantenir dependents, són capaços de trobar explicacions inverossímils per desvirtuar una de les mostres de democràcia més impressionants que s’han vist al món de fa molt temps. Que el 20% de la població d’un país no només surti al carrer, sinó que sigui capaç de col·locar-se ordenadament al llarg de 400 km, donar-se les mans i cridar independència, és d’un valor i d’un dificultat que cap altra manifestació al món és capaç en aquests moments d’emular.
Com dèiem, però, no falten els qui malden per aigualir-ho. No parlarem de la ridícula reacció del govern espanyol que, en lloc de prendre nota de la incontestable expressió de voluntat d’independència del poble català, es dediquen a comptar els qui es van quedar a casa. Com si quedar-se dimecres a casa volgués dir no estar d’acord amb el procés. Si aquesta és tota l’anàlisi política que són capaços d’expressar davant d’un repte com aquest, que després no s’estranyin si són la riota del món amb “realxing café con leche” o sense. És clar que quan no es tenen arguments es mira de tirar pilotes fora, però cal exigir a qui té les regnes d’un estat una mica més de profunditat intel·lectual.
La pobresa argumental, però, no és patrimoni de la meseta. A Catalunya ens hem trobat declaracions a cop calent, que és quan de vegades el subconcient et traeix, que no s’allunyen gaire de l’esperpent del govern espanyol. Tot per no haver de dir si s’está pel sí a la independència o pel no. Entre els qui volen arreglar el món i els que volen arreglar Espaya, ens prenen per estúpids amb unes valoracions de la voluntat majoritària —em sap greu, però accepteu que sou minoria— que són excuses en tota regla. Que ICV segueixi insistint que cal resoldre els temes socials i no la independpència és patètic: saben perfectament que precisament és la independència l’única opció que posarà en les nostres mans els instruments d’estat per encarar els problemes socials. Què els fa pensar que amb un govern emmanillat per Espanya podrem encarar millor l’agenda social?. "Per canviar-ho tot", brama l'esquerra. Hi ha millor manera que construir un país nou?  
Qui s’endú la palma, però, és el PSC. Navarro, Lucena i companyia insisteixen en els llocs comuns del PSOE. D’una banda em remou la insitència a anomenar el procés català de “problema”. On és el problema? Hi ha una nació que vol ser independent i ho vol ser a través d’un referèndum. Això és un problema?. El problema és voler-nos fer “encaixar” a Espanya quan és evident, de fa segles, que no hi ha lloc per a nosaltres. L’altra idea que etziben amb insistència és que els catalans hem de deixar-nos d’aventures i presentar propostes per fer d’Espanya una entelèquia federal, de mirar de seguir junts, de procurar entendre’ns, etc… No m’agrada el símil del matrimoni que vol divorciar-se perquè el nostre, de matrimoni, va  ser a la força fa 300 anys, però si el fem servir, és com aquell marit que li proposen separar-se i ell, sentint-se perdut, li aboca que ja sortiran més dissabtes al vespre a sopar, que les vacances aquelles… la companya el fa tocar de peus a terra quan li diu “no es tracta d’això, el cas és que ja no t’estimo”. No ens calen ara moxaines espanyoles, hem decidit divorciar-nos i començar una vida sols. Vés si n’és de senzill!

2 comentaris:

SUSANNA ha dit...

t1Hola Jaume guapo tu

Es pot dir més fort, però no mes clar

mil petonets Susanna

Carme ha dit...

Sí senyor, tens raó!
No es pot dir més clar...
Si ara vénen amb "ofertes" de millorar coses, fan molt tard, molt tard... massa tard.

El cas és que jo tampoc l'estimo...