La mirada

El nacionalisme, de no haver estat per nazis i serbis, tindria avui tan bona premsa com el concepte ‘família’. No en va, des que el món s’organitza en comunitats més grans que la pròpia població, el sentit de nació, de pertinença a una comunitat que comparteix uns anhels comuns, ha estat el patró amb que han crescut els pobles. Avui, quan s’etziba el nacionalisme com a pecat original de tots els mals, generalment es fa per malparlar del dels altres sense reconèixer el propi. Ningú no dubta, sense haver d’anar a la plaça Colon madrilenya, que l’espanyol és un dels nacionalismes més elaborats del planeta. Aquest, el de la ‘rojigualda’ desproporcionada, no és però el que ens ha impregnat al llarg dels segles. El que ens ha fet mal és aquell nacionalisme silenciós, que de tant quotidià ens sembla normal. El ‘nacionalisme banal’ que en Michael Billig va descriure meticulosament al seu llibre homònim. Guillem d’Efak, el poeta i cantautor guineano-català, no ho podia deixar més clar: “Han empeltat una ànima externa a tots els catalans mentre dormíem.”

El nacionalisme silenciós, aquest ànima externa, ens fa estrafer la mirada. No estem acostumats a veure’ns amb els nostres propis ulls i ho fem amb els de la pàtria imposada. Això ho veiem cada dia als diaris, a les televisions o als portals web. Llevat de comptades excepcions, el marc mental en què ens movem, fins i tot els independentistes, és un marc espanyol. Per això estem tot el dia pendents de què diuen o què deixen de dir. És clar que en el moment en què estem és important estar a l’aguait de què fa el govern espanyol, però el nostre marc mental, la nostra mirada al món, ens delata quan sabem d’un accident a Valdepeñas però no d’un a Perpinyà.

L’independentisme, imbuït d’aquesta mirada esbiaixada, ha estat fins avui exclusivament reactiu, tan a l’hora de témer Espanya, com a l’hora de fotre-se’n. Ens cal començar a veure el món des del nostre propi projecte de comunitat nacional. Si nosaltres tenim clar el nostre futur, el que volem, ni l’estat espanyol ni ningú altre no hi podrà fer res perquè la força d’un poble convençut és imparable. Però ens cal aquesta força de saber-se país, sense tremolors de cames, sense dubtes pusil·lànimes, sense resignació a un fat que no és. Deixem d'excusar-nos amb el passat i encarem la mirada al futur que volem construir.

L'esperit del 4 de juliol

Ves per on, ara ja tindrem una nova data a compartir amb els americans. Aquest 4 de juliol, de la mateixa manera que ells ho van fer fa més de 200 anys –i, per cert, encara ho celebren– el poble català també ha decidit, també ha mostrat al món, que quan les lleis són injustes només és lícit revoltar-s’hi. Això sí, d’aquella manera tranquil·la, reposada però tenaç, que gastem els catalans quan ens posem dramàtics. N’hi va haver un que ens va etzibar que sovint ens perd l’estètica; jo hi afegiria que, darrerament, és l’èpica la que ens perd.

Vulgues que no, entre jornades històriques i moments èpics, hem anat fent un camí al que pocs auguraven el final feliç que ara veiem a tocar. Tot i els esgarips espanyols, les camises esquinçades, la legió i la cabra, aquí hem recuperat la vella dita “d’afarta’m i diga’m moro” (això, ara, deu ser políticament incorrecte!) i, davant la negativa a seure i negociar, el nostre govern, del que hem dubtat més que Sant Tomàs, ha anat fent via i ara ens trobem, ineludiblement, davant el punt on els camins se separen definitivament. El moment precís on ens caldrà decidir una cosa tan senzilla com si volem tornar a ser lliures o preferim seguir sent súbdits d’un estat que, des de fa 300 anys, ha provat d’eliminar-nos com a poble.

L’anunci d’aquest nostre 4 de juliol no és poca cosa: hem fet saber que promulgarem una llei que depassa la legislació espanyola. Potser és el primer acte efectiu de sobirania plena i, en canvi, ho estem vivint amb la normalitat que també viurem la proclamació de la independència. Perquè res no és tan dramàtic com ens volen fer creure si fem les coses bé, “com sempre”.

Si haig de ser-vos franc, però, encara avui hi ha una cosa que m’estora d’aquest nostre accidentat camí. I és que em sembla increïble la dificultat que té un poble, en ple segle XXI, per arribar a la seva llibertat nacional de manera pacífica i raonada. Com pretenem fer un món millor si una cosa tan senzilla com el dret a l’autodeterminació és bescantat dia sí dia també?

No podem tampoc oblidar que el poètic viatge a Ítaca, glossat repetidament amb aquella aurèola mística, va ser tota una odissea. Prop de 3000 anys després, Ítaca segueix valent una odissea.