27 de febrer 2009

Del silenci a l'avorriment

Finalment ho han aconseguit. Tots plegats han acabat avorrint-nos amb anades i vingudes, amb declaracions i contradeclaracions. La situació d’atzucac en què viu la Vila des de fa mesos no ha canviat. Ans al contrari, s’ha vist agreujada per la conjuntura de crisi econòmica que castiga, sobremanera, una Vilafranca que va apostar insensatament per créixer a cop de ciment. Però com si sentissin ploure: mesos i mesos de converses secretes –tan transparents tots–, mesos i mesos d’ara sí que potser vés a saber si... o no, depèn de la coma al paràgraf cinquè o de quin dia fa avui. No entenen que el que ens manca és il·lusió, no pas travar un programa de govern.

Sé que la CUP mai no podrà donar suport obert a CiU. Per ètica i per estètica. Segurament CiU tampoc no se l’ha guanyat. Però tampoc ni dóna mai al PSC, que ens té a pa i aigua. Potser és hora de decidir alguna cosa i, sobretot, explicar-la als ciutadans.

Sabeu que he discutit a bastament a la CUP el seu idealisme que a voltes m’ha sonat massa a excusa. També, però, he deixat clar sovint que és l’única força política que desprèn il·lusió, ganes de treball i dignitat ideològica. Però arriba el moment en què cal prendre decisions: pel bé de la Vila saben que cal triar i matar-ho d’un cop. En res no beneficia ningú mantenir una incertesa paralitzant. O seguim amb el PSC i n’exigim acció, o propiciem l’alternança i n’exigim també acció. No cal negociar res, no cal acordar cap programa de govern, no cal deixar de ser l’oposició conseqüent que les urnes van dur a l’ajuntament. Sigui qui sigui que governi, no seran els nostres. Cal exigir govern d’una vegada! Exigim respostes clares, transparents. Que la força de ser indispensables propiciï una política real i que els plens del nostre ajuntament no semblin més un vodevil tronat.

Dimarts, al ple, el Pere Regull deia que sovint els polítics van a remolc de la societat. A bodes em convides. Els ciutadans ja no entenem que al Ple –ara que el PSC, en minoria, ja no té problemes tècnics per retransmetre’l– dos regidors puguin acusar-se públicament de mentir i acabar sense saber qui deia la veritat. Tampoc no entenem que la moció pel David acabés, ara sí, amb les explicacions que no vam tenir fa un mes. Però és que ara, les explicacions que tocaven eren del per què del silenci. D’això, ni un mot.
Sempre tard, sempre fosc, sempre a remolc....

El silenci potser no us farà traïdors, però us fa sospitosos.

20 de febrer 2009

Democràcia?

És esfereïdora la normalitat amb què ens hem acostumat a acceptar les decisions d’això que incomprensiblement anomenem “democràcia” espanyola. La manca total de reaccions al nostre país davant l’anulació arbitrària de les llistes de l’esquerra abertzale al País Basc donen una clara mostra del nivell de submissió en què tant els ciutadans com els mitjans de comunicació estem instal·lats. És ben curiós que, mentre l’ONU emetia un informe demolidor denunciant les vulneracions del dret de sufragi a l’estat espanyol, aquí no només no hem aixecat la veu sinó que ni tan sols ens hem fet ressò de les acusacions d’un organisme tan poc sospitós de radicalitats revolucionàries.
I és que no hi ha major cec que el que no hi vol veure. La batalla frontal d’Espanya, amb tots els ressorts de l’estat al seu servei, contra l’independentisme és colossal. Contra Euskal Herria s’han aferrat a l’excusa de la violència d’ETA que, ben amanida a tots els mitjans de comunicació, els és fàcilment manipulable. Però la veritat és que al voltant d’un 15% del cens electoral basc es veurà privat del dret a escollir els seus representants polítics i, per tant, de veure defensades per la via democràtica, tan aclamada a les espanyes, les seves idees polítiques. Cap democràcia homologable occidental no ha gosat mai fer una cosa d’aquesta magnitud. Ni en els pitjors moments, el govern britànic no va gosar atemptar contra el Sinn Féin tan impúnement com ho fa el govern espanyol. Després fan veure que s’escandalitzen quan se’ls etziba que segurament s’alegren de cada acció violenta, però és evident el rèdit polític que en treuen. Segurament és per això que proven d’eliminar judicialment l’independentisme basc per, un cop tancades totes les opcions polítiques, deixar-los només la lluita armada com a darrer ressort. 
Les implicacions profundes que el nostre silenci té en la política catalana no són poques. Com podem esperar res d’un estat espanyol que mostra un menyspreu tan absolut per les mínimes regles del joc democràtic? Com podem esperar res d’una classe política catalana que en gran majoria va avalar la “llei de partits” i que ara calla obscenament? ¿Podem refiar-nos dels cants de sirena de cases grans, 2014s i tutti quanti que ens exeigeixen repetidament paciència mentre ens volen fer creure que la independència ens arribarà respectant la legalitat espanyola?
És cada cop més evident que només la societat té la força per rebolcar unes estructures de poder que s’han momificat, apoltronades en el poder.
Haurem de ser capaços de fer el pas, deixar-nos d’orgues i prendre el futur que ens pertoca amb les nostres pròpies mans.

13 de febrer 2009

El primer pas

Ens hem anat instal·lant en el que en Sanchis ha anomenat la globalització del pessimisme i que, a casa nostra, amb la secular tendència al flagell i la contricció, ha esdevingut un alarmant catastrofisme que ens ha paralitzat. Econòmicament, nacionalment i, sobretot, culturalment, hem entrat en el que alguns ja han batejat com una nova etapa de decadència de la que, tal i com pinten les coses, tenim difícil de sortir-nos-en. Precisament la globalització i la presència abassegadora de l’imaginari espanyol al nostre país fa témer un mal pronòstic. La Renaixença va produir-se en un país sotmès políticament però nacionalment immaculat on els referents eren locals i el verb monolingüe.

Malgrat tot, el país és ben viu. Com el foc que reneix de les brases, la nostra gent segueix convençuda que, com d’altres ensulsiades, d’aquesta també ens en sortirem. Tenim un país poruc però tossut alhora. Una nació que espera, pacient, el dia de l’alliberament sense ser massa conscient que la llibertat és a tocar si, decidits, ens posem  a caminar plegats. Tots els indicadors demostren, un dia i un altre, que cada vegada hi ha més catalans que han assumit la independència, la construcció d’un estat propi al sí d’Europa, com a l’única possibilitat de sobreviure. No ja com a nació, sinó com a societat que sigui capaç de garantir uns mínims de benestar social als seus ciutadans. Cap nació del món ha estat sotmesa tant de temps amb impunitat a un espoli econòmic com el que estem patint nosaltres. Cap societat no ho pot suportar eternament. I aquesta és l’estratègia d’Espanya mentre fonamenta el seu poder econòmic.

Si tot va com hauria d’anar, en les properes setmanes tindrem l’eina que ens permetrà donar el primer pas cap a la sobirania. El Parlament aprovarà la Llei de Consultes que ens ha de permetre, en estricta legalitat espanyola, expressar lliurement el nostre desig d’independència. En un Parlament desprestigiat, sense poder i sotmès als vaivens del tacticisme partidista, és una excel·lent notícia que, finalment, una llei llargament reclamada vegi la llum. Sempre he estat partidari de la unilateralitat de la secessió, però si una llei ens ha de permetre fer el pas, benvinguda sigui.

Cal no oblidar, en justícia històrica, que aquesta llei no hagués estat possible sense ERC al govern. Segurament no és suficient per justificar-hi la presència ni el seu suport mel·liflu als esforços desnacionalitzadors del montillisme. Tot molla.

Als qui no ens alimenten molles, xapata pura, haurem de recuperar el pa amb “crosta”.

 

06 de febrer 2009

Junqueras

Si fa un parell de setmanes celebrava l’encert de CiU en triar Ramon Tremosa com a candidat a les properes eleccions al Parlament europeu, avui he de refermar-me en l’alegria després que ERC anunciés que el seu candidat serà l’Oriol Junqueras. No deixa de ser curiós que les dues formacions hagin triat candidats amb un perfil sobiranista desacomplexat, una tria que, especialment a CiU, no acostuma a ser normal quan les eleccions són a casa nostra.

L’elecció d’en Tremosa havia fet mal a ca l’Esquerra. Només cal rellegir les desafortunades declaracions d’en Joan Ridao alçant-se com a notari del purisme independentista, ell que precisament no en va pas sobrat. Després d’un ball de noms innecessari –perquè desautoritza el flamant candidat–, el seny s’ha imposat i en Junqueras es disputarà els vots de l’independentisme català.

L’Oriol és un d’aquells patriotes de pedra picada. Un rara avis en el món de la política on ha anat a parar per estricta voluntat de servei al país i no pas per fer “carrera” com molts dels polítics que ens ha tocat patir. Amb un verb brillantíssim que encomana l’entusiasme amb què viu la nostra història i, sobretot, el nostre possible futur, no es deixa entabanar fàcilment per les giragonses dialèctiques de la majoria dels creadors d’estat d’ànim d’aquesta nació, tan avesats a marejar la perdiu per no gosar fer el pas. L’Oriol té les coses molt clares, sap quin hauria de ser el nostre únic full de ruta possible. I sap que Europa és un altaveu molt potent si hi vas amb la clara intenció de denunciar la situació de constrenyiment econòmic, nacional, cultural i anímic en què viuen els Països Catalans.

Però tampoc no ens enganyem. La vella Europa somniada pel catalanisme en els darrers 50 anys segueix sent un bell somni del qual hem despertat de cop. La neta i polida Europa que ens havia de salvar, no mourà un dit mentre no disposem d’un estat propi.

A ningú no se li escapa que les eleccions europees, a Catalunya, no són més que una oportunitat de marcar territori en clau de política estrictament nacional. CiU provarà si els fonaments de la Casa Gran aguanten la primera ventada i ERC ha de seguir confiant en la bona gent per foragitar el dimoni de la patacada que tothom els augura. Sigui pel que sigui, benvinguda sigui la bona gent.