Democràcia?

És esfereïdora la normalitat amb què ens hem acostumat a acceptar les decisions d’això que incomprensiblement anomenem “democràcia” espanyola. La manca total de reaccions al nostre país davant l’anulació arbitrària de les llistes de l’esquerra abertzale al País Basc donen una clara mostra del nivell de submissió en què tant els ciutadans com els mitjans de comunicació estem instal·lats. És ben curiós que, mentre l’ONU emetia un informe demolidor denunciant les vulneracions del dret de sufragi a l’estat espanyol, aquí no només no hem aixecat la veu sinó que ni tan sols ens hem fet ressò de les acusacions d’un organisme tan poc sospitós de radicalitats revolucionàries.

I és que no hi ha major cec que el que no hi vol veure. La batalla frontal d’Espanya, amb tots els ressorts de l’estat al seu servei, contra l’independentisme és colossal. Contra Euskal Herria s’han aferrat a l’excusa de la violència d’ETA que, ben amanida a tots els mitjans de comunicació, els és fàcilment manipulable. Però la veritat és que al voltant d’un 15% del cens electoral basc es veurà privat del dret a escollir els seus representants polítics i, per tant, de veure defensades per la via democràtica, tan aclamada a les espanyes, les seves idees polítiques. Cap democràcia homologable occidental no ha gosat mai fer una cosa d’aquesta magnitud. Ni en els pitjors moments, el govern britànic no va gosar atemptar contra el Sinn Féin tan impúnement com ho fa el govern espanyol. Després fan veure que s’escandalitzen quan se’ls etziba que segurament s’alegren de cada acció violenta, però és evident el rèdit polític que en treuen. Segurament és per això que proven d’eliminar judicialment l’independentisme basc per, un cop tancades totes les opcions polítiques, deixar-los només la lluita armada com a darrer ressort. 

Les implicacions profundes que el nostre silenci té en la política catalana no són poques. Com podem esperar res d’un estat espanyol que mostra un menyspreu tan absolut per les mínimes regles del joc democràtic? Com podem esperar res d’una classe política catalana que en gran majoria va avalar la “llei de partits” i que ara calla obscenament? ¿Podem refiar-nos dels cants de sirena de cases grans, 2014s i tutti quanti que ens exeigeixen repetidament paciència mentre ens volen fer creure que la independència ens arribarà respectant la legalitat espanyola?

És cada cop més evident que només la societat té la força per rebolcar unes estructures de poder que s’han momificat, apoltronades en el poder.

Haurem de ser capaços de fer el pas, deixar-nos d’orgues i prendre el futur que ens pertoca amb les nostres pròpies mans.