30 de setembre 2016

Mentides de l'unionisme

L’unionisme, al llarg d’aquest darrers anys d’esclat independentista, no s’ha caracteritzat pas per la seva producció argumental. A diferència del moviment sobiranista, que s’ha autoimposat l’hercúlia tasca de convèncer els descreguts i que, per tant, ha hagut de fer un esforç intens en la difusió dels múltiples arguments que ens avalen, l’unionisme s’ha parapetat rere al·legacions espúries, d’actes de fe o d’afirmacions que, sovint, ratllen l’insult a la intel·ligència del contrincant.
De mica en mica, moltes d’aquestes excuses han anat caient pel seu propi pes. Si ja ningú no assegura que la Catalunya independent vagarà eternament per l’espai infinit, des del Brèxit tampoc ja no piulen que serem fora de la Unió Europea automàticament. És evident, doncs, que la inventiva unionista ja no dóna més de sí. I mira que n’hem hagut de sentir d’animalades!
Romanen, tanmateix, un parell d’arguments que m'exasperen especialment perquè els basen en fal·làcies que volen fer passar per veritats inqüestionables. Per començar tenim l’al·legat a limperi de la llei i de la Constitución com el seu màxim exponent immutable i etern. Si bé és eviedent que una societat democràtica ha d’estar fonamentada en el respecte a la llei, també ho és que la llei és el fruit d’un contracte social, d’un acord general. Els estats que han de brandar la llei contra la voluntat d’una majoria dels seus ciutadans, no són estats democràtics sinó dictadures camuflades. És la voluntat majoritària de la societat la que dóna legitimitat a la llei i a qui aquesta deu la seva autoritat moral. Quan la llei no et respecta, la desobediència és una obligació ètica. Si no fos així, Rosa Parks encara aniria dreta als autobusos americans.
Derivada d’aquesta hi ha l’asseveració, cínicament impúdica, que si no ens agrada la Constitución, sempre hi ha la possibilitat d’engegar els tràmits parlamentaris per canviar-la. Una llei que es pot canviar, sembla impecablement democràtica. Saben que no és cert. La trampa rau en allò que s’ha anomenat “minoria perpètua”. Els catalans sempre serem minoria al parlament espanyol i, per tant, ni anant tots junts, mai no tindrem la possibilitat de canviar res. La nostra independència, doncs, és pura qüestió de subsistència, una obligació moral de compromís amb la llibertat dels pobles.

15 de setembre 2016

L'estructura

Arran d’una sorprenent polèmica a Vilafranca per la negativa de l’ajuntament que els diables participessin a la Marxa de Torxes per la Independència, hi ha qui, de seguida, hi ha vist una manca de voluntat política de l’equip de govern. Donar tot el suport a les expressions ciutadanes i populars en defensa de la independència, hauria de ser part fonamental de qualsevol govern que s’autoanomeni nacionalista. D’aquí l’estranyesa que un govern comandat per CDC mostri aquest grau de displicència. Voldria equivocar-me, però fa tot l’efecte que la sociovergència massa sovint té un preu que, malauradament, paga la nació.
És molt fàcil blasmar a plaer el pacte còmode i poruc que els dóna estabilitat a canvi de no moure massa soroll més enllà de penjar quatre estelades a punts estratègics de la Vila mentre es vota en contra de qualsevol enfrontament amb l’estat espanyol. Però també hauríem de prendre consciència de la mena de democràcia de piulades i titulars en què hem convertit l’ecosistema polític. L’oposició sistemàtica dóna visibilitat i, potser, vots, però fa impossible el treball responsable del dia a dia municipal. No ens estranyem si, finalment, s’opta per la tranquil·litat del pacte de mínims que t’assegura plens apacibles. Entendre-ho no els eximeix, però, de la responsabilitat d’haver malbaratat un canvi històric a Vilafranca. Veure el cartipàs municipal és contemplar una altra versió de les portes giratòries.
Dit això, no em puc estar de fer notar un aspecte que sovint passa desapercebut al món municipal tot i que en fem una denúncia amarga quan parlem d’Espanya. Em refereixo a aquest segon nivell de poder, les estructures tècniques i funcionarials, que són les qui realment fan de corretja de transmissió de les polítiques del govern o, quan hi estan en contra, de tap insalvable. A Vilafranca, com a molts pobles i ciutats del nostre país, els equips tècnics, els responsables dels organismes, els que fan que les coses avancin o s’encallin, són les mateixes que hem tingut durant més de 30 anys d’absolutisme socialista. No ens hauria de sorprendre que, malgrat voluntats polítiques, els tècnics sempre trobin pegues a qualsevol manifestació independentista. La valentia política, de vegades, també va d’això.