25 de febrer 2011

Les lliçons del País Basc

Sovint se’ns acusa als catalans, i especialment al món sobiranista, d’emmirallar-nos excessivament en el País Basc, de tenir-hi una mena d’enveja sana de la seva força d’esperit nacional, del seu convenciment i la seva determinació. Això havia estat així en moments en què la diferència entre el suport sobiranista a una i altra nació era important, però en aquests moments no tenim gaire res a envejar-los als bascos.
Tot i amb això, cal estar ben atents al que passa a Euskal Herria perquè sovint ens dóna les pistes que ens poden ajudar a entendre la realitat política espanyola i ens marca clarament per on poden anar les coses ara que el procés independentista avança decididament a casa nostra.
Cal prenre nota, per exemple, de la reacció espanyola –i d’una certa classe política catalana– a la presentació de Sortu. La immoralitat profunda d’una llei de partits absolutament antidemocràtica feta expressament per a impedir que el sobiranisme basc es pugui presentar a les eleccions, per ofegar-lo econòmica i socialment, ha estat abastament denunciada. Una immoralitat que sembla no tenir límits ni vergonya i que defensa amb impudície que es mantingui a presó Arnaldo Otegi, precisament el dirigent polític que més ha fet per aconseguir una sortida pacífica al trencaclosques basc. 
És important fixar-nos en la reacció espanyola a l’aparició de Sortu encapçalada per un Rubalcaba que bavejava mentre assegurava que no permetrien, novament, la legalització de la formació abertzale. Un cop Sortu ha declarat explícitament, negre sobre blanc, que rebutja tota violència política, també la d’ETA, no hi ha cap raó legal per impedir-los concórrer a les properes eleccions. Però ja sabem que la llei de partits va ser elaborada exclusivament per tenir una cobertura legal a la injustícia. Per això sempre hi haurà noves condicions a la normalització política al país basc, encara que representi vulnerar la legalitat. Que l’esquerra abertzale hagi fet el pas de rebutjar frontalme nt la violència és el gest polític més important que s’ha produït al País Basc en molts anys, encara que es faci per imperatiu legal. Negar que l’aposta per la via política és honesta i creïble, negar-ne la possibilitat, és abocar de nou els bascos a la confrontació. I això, que ho saben, no és casual. Es tracta d’impedir com sigui que els bascos avancin amb normalitat cap a la independència. No hem d’oblidar que Espanya ha estat capaç de posar-hi d’acord PP i PSOE per mirar d’impedir l’inevitable.
Aquesta és la democràcia espanyola. Aquesta és la resposta que podem esperar d’Espanya quan arribi el moment del nostre pronunciament. Que en prenguin nota tots els qui encara malden per una via d’acord amb Espanya. Que recordin que amb Espanya no s’hi pot pactar perquè mai no respecta els acords. Que deixin de perdre-hi el temps.
Encara no s’acaben aquí les lliçons que n’hem d’aprendre dels darrers esdeveniments al País Basc. No és el primer cop que passa, però no deixa de ser sorprenent, des de l’òptica partidista catalana, veure el PNB defensant, també al carrer, la legalització de Sortu, un competidor directe a les eleccions d’aquí a tres mesos. És allò que en diuen sentit d’estat. És allò que tant reclamem de la nostra classe política: posar per davant els interessos del país abans dels propis. 
Només si som capaços d’encarar la política a casa nostra des d’una òptica exclusivament catalana, des dels nostres interessos, oblidant-nos d’Espanya, estarem en condicions de treure aquest país de la misèria econòmica i cultural a què ens estan abocant. Caldrà fer els esforços necessaris, per patriotisme i per dignitat.

18 de febrer 2011

Sort del PSC

Opinar de política local sempre és un risc. No només perquè sovint hi ha massa interessos propers, sinó perquè habitualment hi ha el factor humà, llargues coneixences que dificulten la crítica distant que la premsa nacional pot exercir amb tranquil·litat. 
Haig de confessar, tanmateix, que aquesta Vilafranca no és la que m’esperava quan fa tot just un parell d’anys vaig defensar amb vehemència la necessitat d’un relleu a l’alcaldia de la vila. Una necessitat que va trobar el suport responsable de la CUP i d’ERC però que no ha anat gaire més enllà. Vilafranca, ja ho dèiem aleshores, no necessitava només un canvi d’alcaldia, sinó que reclamava que un nou projecte de ciutat pogués treure la vila del sopor, la paràlisi i, sobretot, de la sensació que el PSC resistia a costa del que fos per mantenir-se al poder.
Han passat dos anys i la il·lusió ha esdevingut avorriment. No és que CiU ho hagi fet malament. No li sabria retreure res de vital. Però tampoc no ho ha fet bé del tot. Aquell canvi esperat no s’ha produït. No s’han fet les reformes estructurals que trenta anys de PSC demanaven. CiU ja ho té això: és poc valenta. Però de vegades cal desmuntar per construir de nou.
Totes les enquestes, en canvi, li donen uns resultats excel·lents. Ja hi poden comptar, però que no s’enganyin: gran part del mèrit és del PSC. Mai no havia vist una manera més barroera i immoral de fer política que la d’aquest PSC farcit de càrrecs que han viscut eternament de la mamella del partit. La rancúnia, la bilis, la mentida constant, la demagògia barata... és tan evident, que avergonyeix fins i tot antics militants. Al seu parer tot s’hi val a l’hora d’atacar el contrincant que en la seva follia esdevé enemic a mort. Mals auguris pels dies que s’acosten.
En temps d’eleccions sabem que cal relativitzar-ho tot, que tots els partits proven de sortir a la foto i branden el que tenen més a mà. Però no tot hauria de valdre. Hi hauria d’haver un punt de seriositat i, sobretot, de respecte pels ciutadans que sovint ens sentim tractats com a menors d’edat. 
N’hem tingut un exemple aquestes darreres setmanes amb el surrealista ple de pressupostos que el PSC va forçar. Creia que en trauria el rèdit que no és capaç de treure al carrer. Un ple que mai no s’hauria d’haver celebrat i que va mostrar qui s’arronsa quan cal mullar-se i qui dóna la cara. El pim-pam-pum posterior contra la CUP, no només del PSC i ICV, sinó d’una ERC que aquest cop no va estar a l’alçada del repte, només va demostrar la valentia d’una formació incòmoda, la CUP que, malgrat un cert populisme que hauria de controlar, ha fet una tasca responsable, constructiva i persistent. I ho dic des de grans coincidències però també des de grans desacords. 
La política municipal hauria de ser això: compromís amb el carrer, valentia política, dedicació, responsabilitat i coherència. Però també mà estesa i predisposició a l’acord. Una acció constructiva pel bé comú que no esperi rèdits partidistes. 
Ara s’acosten dies de campanya on caldrà estar a l’aguait. Esperem que les formacions que hi concorren sàpiguen estar a l’alçada del repte i que treballin per guanyar-se, si no el vot, al menys el nostre respecte.

Publicat a El 3 de Vuit

11 de febrer 2011

Comencem a omplir els buits

És cada dia més clara la urgència històrica d’una reformulació intel·ligent de l’independentisme. Al menys d’una manera d’entendre’l que, és cert, ha donat uns fruits evidents però que ha tocat sostre i que, de no ser capaç de reinventar-se, pot dur el sobiranisme a petrificar-se, a convertir-se en una altra fona des d’on apedregar el contrincant. Ho veiem aquests dies en l’acció política de l’independentisme desacomplexat al Parlament on els arguments del sobiranisme són usats per crear confrontació, per tensar, i tot per treure’n uns tristos rèdits electorals a les properes municipals. No han entès que quatre diputats poden també ser un fracàs. No han entès la lliçó que el poble va donar aquest passat 28N. 
No em dol admetre que l’estratègia potser era equivocada, que només esperonant els convençuts no arribarem a la majoria social necessària per trobar una sortida digna i a temps per aquest país. Ens hem capficat en fer de l’independentisme un projecte polític quan no havia de passar d’objectiu a compartir. Mentre la llibertat del país sigui usada per tallar ponts, per “marcar paquet” que deia aquell, ni tan sols ens acostarem a l’objectiu. Això sí: ni un pas enrere. 
Però la credibilitat ens la guanyarem amb coherència i no pas cercant botiflers a cada cantonada. Cal fer de la independència de la nació un objectiu de consens, un punt de trobada. Cal saber que tant si votes CUP com si votes CiU, estàs votant independència. Només així serem prou forts, prou cohesionats, per encarar amb garanties un procés que no pot ser fàcil. Emancipar-se mai no ho és, de fàcil, però arriba un moment en què és indefugible.
Ens cal aquesta força, el convenciment, la generositat i el patriotisme per oblidar-nos del tacticisme que tant ens ha ferit. Segurament ens caldrà retornar a la societat civil i des del treball sincer i constructiu començar a bastir de nou un projecte guanyador, fiable i durador que no depengui de líders messiànics ni de conjuntures polítiques. És més, caldrà segurament dur l’independentisme més enllà de l’àmbit polític per tal que esdevingui un anhel comú. Ja ho vam saber fer amb la lluita per la democràcia. Ara ens hi torna a anar la pell.
No hem de menystenir l’enorme consens social de què gaudeix avui l’independentisme, però l’hem de saber refermar i donar-li forma. Cal dibuixar amb claredat i realisme aquest immens espai buit, aquesta dimensió desconeguda, que va dels arguments incontestables a favor de la independència a l’absoluta seguretat que una Catalunya independent serà un estat capdavanter. És aquest forat negre que hi ha al bell mig el que hem de mirar d’il·luminar. El forat de la inseguretat, de la por, de la incertesa. La boira espessa del “ja m’agradaria”, el temor esclau a una Espanya exhausta però fatxenda.
Ens cal doncs treballar per assegurar que probablement serà difícil, que serà intens, però que sabem que des de l’endemà mateix de la independència tenim els passos previstos. Que ningú no pateixi, que ningú no dubti. Comencem a treballar en els mecanismes, en els protocols, en els compromisos. Comencem a bastir aliances, a assegurar viabilitats. No haurem guanyat fins que tothom tingui ben clar que l’endemà de la proclamació aquest país aixecarà les persianes com cada dia. Perquè seguirem sent un país normal... però lliure.

Publicat a Penedès Digital

04 de febrer 2011

Aprendre dels errors

El fracàs inapel·lable de l’independentisme aquestes passades eleccions a la nostra comunitat autònoma, just en un moment on la presència social del sobiranisme està en el punt més àlgid de la nostra història, hauria d’haver fet repensar estratègies, canviat missatges. Hauria d’haver provocat una reflexió profunda del perquè la societat no ha donat suport a les múltiples opcions que advocaven inequívocament per la independència. Lluny d’això, l’espiral d’autojustificacions em fa témer que estem lluny de repensar d’arrel prejudicis, idees preconcebudes, que han guiat el moviment independentista en aquests darrers anys.
Per començar hauríem de deixar d’excusar-nos tot esgrimint que els catalans van preferir un govern fort, possibilista, que evités un tercer tripartit. Segurament CiU ha engreixat substancialment el seu suport sota aquest pensament, però també ho és que molts dels catalans que el 10J van sortir al carrer tot cridant “independència” no han percebut que el moviment independentista estigués prou madur. No han confiat en uns fulls de ruta que els semblen, a hores d’ara, poc creïbles. Tampoc no han vist que l’expressió política del sobiranisme fos prou seriosa i encara ho és menys l’espectacle de la confusió que unes prematures eleccions municipals estan provocant entre les formacions polítiques. Veure ara plegats els qui fa poc s’apedregaven no afavoreix la confiança.
Un altre dels mites que s’han anat escampant és el de la santíssima unitat. Segurament una candidatura independentista unitària hagués aconseguit uns millors resultats dels que el moviment disgregat ha aconseguit. Però també és cert que aquesta unitat era impossible si preteníem construir-la des de les dinàmiques d’uns partits que fan del corporativisme la seva raó de ser, parapetant-se rere cada estendard.
Cal doncs que encarem amb esperit crític aquest nou moment. No podem seguir estavellant-nos contra les roques de la unitat entesa com a bé suprem. Menys encara si s’esgrimeix com a reclam electoral per amagar d’altres febleses. Anar junts per fer què, és el que es demana la gent. El procés d’independència d’aquest país sorgirà d’una majoria social indiscutible –que probablement ja hi és– i de l’acceptació, per part de les formacions polítiques, que l’emancipació nacional és un bé superior que cal posar per davant d’altres consideracions en el moment de l’alliberament. Aquest procés ha de provocar un moviment unitari en el sentit de compartir un mateix objectiu, però que difícilment confluirà en una única formació. Cal tenir-ho clar per no distreure’ns en tasques inútils. No ens cal anar units si anem al mateix lloc.

Finalment, cal assumir que hem d’anar tancant l’etapa del convenciment, de l’argumentari. Pocs són els que en aquest moment no reconeixen que la independència és l’únic camí. Cal fer un pas més i començar a concretar-ne les vies. Cal definir el què, el com i el quan. Afirmar la seguretat jurídica, la viabilitat econòmica, donar resposta a tots els dubtes, desterrar les pors.  Només arraconant tanta retòrica i elaborant un full de ruta creïble, seriós, assumible, honest, transversal i compartit serem capaços de superar l’atzucac en què ens estem arrecerats.


Publicat a: El 3 de Vuit