18 de desembre 2014

La gorra al foc

Hi ha una certa sensació adolescent en l’independentisme que ens farà patir. És aquella que et fa pensar que ets invulnerable, que res no et pot passar a tu, que les coses dolentes els passen als altres. I durant uns anys, majoritàriament, funciona i serveix per avançar en la vida amb valentia, menystenint els perills. Arriba un dia, però, que tot s’esfondra: una mort propera, un accident inesperat, un amor que s’apaga… De cop ens fem grans, i a voltes massa tard.
L’independentisme està instal·lat, d’ençà d’unes mobilitzacions gegantines, en un cofoisme de fons que ens pot dur de victòria en victòria fins a la derrota final, que diria aquell. Malgrat moltes veus que ens alerten que encara no hem guanyat res, que encara ens falten no sé quants milers d’indecisos per convèncer; malgrat que ens ho repetim a tort i dret, ho fem amb la boca petita convençuts com estem que realment ho tenim guanyat, que som majoria, que només ens cal votar.
De vegades, però, el tret no surt ni pel canó ni per la culata, sinó per on menys t’ho esperes. I aquí estem. Perplexos amb l’espectacle. Decebuts i emprenyats. Estupefactes que diu el Partal. Una de dues: o els partits mai no han treballat de veritat per la independència o no s’adonen que estan a un pas de llençar les il·lusions del país per la borda. Ens poden guanyar, cal recordar-ho, però no podem perdre per autogol. Si perdem units, podrem superar-ho; si perdem anant separats, la guerra de guerrilles actual entre sobiranistes serà una festa infantil davant el que ens espera.
I és que, què voleu que us digui, no me’n sé avenir del trist espectacle que estan donant tots plegats. Gairebé tant me fa que, al final, després de fer-se pregar, després de marejar-nos les festes, després de gallejar a veure qui és més patriota, acabin acordant alguna cosa amb sentit. Perquè quan calia demostrar alçada de mires, sentit d’estat i de moment històric, era ara. Mai no serem independents si no som capaços de generar il·lusió i confiança.
Gran decepció, doncs, d’uns partits que hem deixat viure de la sopa boba durant trenta anys sense demanar-los res. Tant costa arraconar l’electoralisme per uns mesos? Tant costa escoltar el poble, ni que sigui per una sola vegada?

04 de desembre 2014

L'hora del país

Decebedor. Aquest és l’adjectiu que més he sentit arran del míting que l’Oriol Junqueras ens va oferir el passat dimarts on tots hi esperèvem un cop d’efecte, un punt de gosadia, de valentia personal i col·lectiva. Però no va ser així. Una altra vegada les dinàmiques de partit fan perillar allò que amb tanta dificultat i esforç hem anat bastint al llarg dels anys, també els partits. Deia l’Oriol just al començament de la seva intervenció que “mai no havíem arribat tan lluny”, i és ben cert. Però també ho és que mai no havíem tingut l’oportunitat d’esguerrar-ho d’una manera tan difinitiva, precisament perquè hem arribat tan lluny.
Jo no sabria dir-vos si és més eficaç la proposta d’una única llista o la de vés a saber quantes. Potser sí que amb diferents llistes no et deixes ningú a fora, però també ho és que una llista unitària que depassi els partits, que demostri al món i a nosaltres mateixos la ferma voluntat d’esdevenir un nou estat independent, una llista així no té precedents ni models on apamar-la. Vull dir que totes les prospeccions d’una tal llista no tenen manera de mesurar l’efecte multiplicador de l’entusiasme col·lectiu, transversal i decidit. Per això la proposta del president Mas m’ha semblat que era la proposta de la gent. La d’en Junqueras és la d’ERC, la dels partits, la de qui se sap guanyador i no vol renunciar a la victòria que totes les enquestes li auguren encara que això per ara sigui inconfessable.
No s’adonen que mentre ens arrosseguen a la dialèctica de guanyadors i perdedors, en el fons hi perdem tots; que la possible victòria d’uns és tan inútil com la derrota dels altres. Per mi que encara no han entès el canvi que ha fet el país. És ceguesa política qui ara no vegi que en un procés constituent el timó és de la gent, del país, i que, finalment, els partits, per un cop, haurien d’actuar amb la generositat que sovint ens demanen. No es tracta que s’’enretirin, que es dilueixin. Es tracta de ser poble i, plegats, engegar el procés de construir un nou país. I això només es pot fer des de la immensa força col·lectiva que et dóna la unitat.
Per sort, hem arribat aquí amb una societat civil forta que d’una costellada en va fer un referèndum apoteòsic. No permetrem que ens esmicolin els somnis.

23 de novembre 2014

Nosaltres i ells

Tot procés d’independència, tant si és personal com nacional, té un seguit de fases que cal anar superant i de les que en depèn l’èxit final del mateix procés. Són fases de les que –i aquí és on rau el neguit– mai no en podem predir la durada. Hi ha un moment, tanmateix, en què el procés, el convenciment, la decisió, són irreversibles.
D’una manera o altra tots hem viscut de prop situacions on quan s’arriba al punt de no retorn, el desenllaç es fa imminent. Sigui la constatació de la defunció d’una relació de parella o sigui la decisió de deixar una feina, hi ha un moment en què es creua la línia i res ja no te’n pot fer desdir. En aquest moment pares d’escoltar els cants de sirena, deixes de pensar en el projecte que has deixat enrere i et concentres en el teu propi camí, en el futur que tens al davant. És el moment de veure’t com el subjecte a tenir en compte. 
Ara, a nivell nacional, estem en aquest moment en què acabem de creuar el punt de no retorn, però on encara ens queda una bona part de la nació que ha fet el pas polític però encara no l’ha fet mentalment. 
Fa uns quants anys, des d’un artefacte político-filosòfic anomenat equip Criteri, vam intentar reflexionar en el que anomenàrem autocentrament i és aquest concepte el que ara hem de reprendre per donar el pas definitiu com a nació que vol esdevenir Estat. Difícilment farem aquest darrer esforç mentre estiguem pendents de l’opinió, dels insults, de les amenaces que provenen de la metròpoli. Hem de començar a ser conscients de la nostra força imbatible i assumir que tot està en les nostres mans, que ja no importa el que pensin els altres, que ja no ens afecta el que facin des de ponent. 
De la mateixa manera que 2,3 milions de catalans van desobeir el Tribunal Constitucional espanyol i allà, com el boxador grogui que ha rebut el mastegot que el tombarà, encara no han entès com ha estat possible, de la mateixa manera hem de començar a fer el nostre propi camí sense fer cas dels qui ens volen fer errar la senda. Com deia fa poc Xavier Xirgu en un magnífic editorial a El Punt-Avui, hem de deixar d’estar pendents de què ens diu Rajoy, de què ens diu Espanya, i exigir als nostres polítics que siguin ells qui ens indiquin el camí a seguir. 
I si pot ser autovia, millor, que ja tenim pressa.

06 de novembre 2014

Diumenge, jo votaré per ella

Ara farà dos anys que vaig perdre la Manela. Va ser una lluita desigual, una lluita que pocs guanyen, una lluita que et deixa aquesta profunda ferida que mai no es tanca. Assistia, impotent, com el maleït càncer l’anava fonent dia a dia com una sentència inapel·lable.
Ara farà dos anys la Manela no arribava als quaranta quilos i, tot i que no va perdre mai aquell somriure tan seu, no tenia forces ni per aixecar-se del sofà on passava el dia, on assaboria cada un dels minuts que ens quedaven plegats. El temps se’ns acabava, n’érem conscients, mentre la malaltia li amarava cadascuna de les cèl·lules, mentre la quimioteràpia s’abraonava sobre els seus ossos malmesos. Però mai no va desesperar. Amb una serenor corprenedora patia per mi, per la filla i pel néts que mai no veuria.
S’acostava el 25N i un dia, de sobte, em diu: “diumenge, vull que em duguis a votar”. Havia lluitat tota la vida per un país millor i, per sobre de tot, lliure. Ni tan sols ara, quan la vida se li esmunyia entre els dits, no pensava defallir. Sabia que el moment era important per avançar cap a la independència del país que tant havia estimat, i no pensava deixar-se vèncer fàcilment.
Aquell diumenge, amb prou feines la vam poder carregar a la cadira de rodes, però va votar. I tant si va votar! Va votar per un futur que sabia que ja no seria el seu. Va votar, fent un esforç titànic, pel nostre futur. Encara, al sortir, ella que no era de fotografies, va voler que n’hi féssim una a la porta del col·legi electoral, com volent deixar constància que només ens en sortirem amb l’esforç i la passió de cadascú de nosaltres. Una fotografia esborronadora que encara no em veig amb cor de tornar a mirar. Un retrat de la dignitat i la coherència. Trenta-quatre dies després se’m moria entre les mans. Però ens deixava el futur. Ella havia lluitat fins el darrer alè per la seva gent, pel país, per la llegua, per la dignitat d’una nació a punt d’alçar-se il·lusionada. Ara era el nostre torn.
Per això aquest diumenge aniré a votar tant sí com no. Per ella i per tanta gent que hem perdut en aquest llarg camí cap a la llibertat. Votarem pels qui un dia van somniar una pàtria plena i lliure. Per l’Ovidi, per l’Estellés, pel Rubianes, pel Pedrolo… 
Jo, però, aquest diumenge, votaré per ella.

26 d’octubre 2014

La unitat tècnica

La vertiginosa sacsejada que el procés sobiranista ha experimentat en les darreres setmanes pot fer que, quan llegiu aquestes ratlles, res no sigui el que sembla ara que ho estic escrivint. Aquella parsimònia pacient amb què encaràvem la consulta del 9N ha esdevingut, de cop i volta, un espectacle de focs d’artifici. Un trist espectacle, tot s’ha de dir. Perquè el que donàvem per segur, allò del poble “unit, alegre i combatiu”, ha esdevingut una baralla de baixa estofa on tothom diu defensar el mateix però ningú no ho vol defensar amb l’altre. 
És realment corprenedora la capacitat d’inventiva que tenen els nostres polítics que, a hores d’ara, ja ens han fet perdre el recompte de variants semàntiques del mot ‘unitat’. Una de les més enginyoses és aquesta de la ‘unitat tècnica’ com a subterfugi grandiloqüent del desencontre que ens té als catalans amb el cor encongit. 
A la gran majoria que hem sortit al carrer disciplinadament i esperançada en els darrers anys, se’ns fa difícil entendre que ni un repte tan descomunal com la independència de Catalunya no sigui capaç d’apartar per uns mesos el tacticisme partidista quan s’ensumen eleccions. Jo ja no sabria dir-vos si han d’anar en una llista única, unitària, de país o del que sigui, el que sí que tinc clar és que no els hauríem de permetre que malbaratin, no només els somnis de generacions, sinó la feina callada i pacient que tants catalans han dedicat a la llibertat del país. 
Se’m fa difícil d’entendre que, tenint-ho a tocar, siguem tan insensats de tornar a actuar com el poble pusil·lànime que hem estat sovint. No costa pas tant d’entendre que la gent vol votar, no pel plaer onanista del vot, sinó per poder decidir quin ha de ser el futur d’aquesta nació. I votarem, el 9N i quan calgui, però que no ens facin esperar més. A veure si ara resultarà que el poeta tenia raó i que encara està tot per fer. 
Segurament sense estructures d’estat no podem saltar el mur sense pelar-nos els genolls, però si a hores d’ara no hi són bé deu ser responsabilitat d’algú, oi? No hem acceptat amb silenci i discreció que s’estava treballant a l’ombra perquè ara ens diguin que no hi ha res a punt. El país no pot esperar més no se sap ben bé què. La legalitat espanyola no arribarà mai. Ara ens toca decidir.

10 d’octubre 2014

Unió no fa la força

Un dels principals avantatges d’aquest final de trajecte en el procés sobiranista que fa temps que remenem, és que cada cop les postures s’han anat clarificant més. S’ha acabat el temps de marejar la perdiu i la indefinició política en la qüestió nacional, de la que molts han viscut amablement durant massa temps, ja no porta enlloc. Tan aviat com es comencen a concretar d’una manera punyent les possibles sortides amb què encarem el procés, queda més nítidament clara la buidor de certes propostes que s’han anat venent ampul·losament durant dècades. Conceptes que ningú no ha sabut delimitar, en el cas espanyol, com federalisme o, encara més esotèric, confederalisme, es desfan com un terròs de sucre quan t’adones que no hi ha ningú per federar-se o que, per confederar-se, primer has de ser un estat sobirà. Hem arribat al mur en què Espanya fa anys, segles, que ens ha arraconat i només podem fer dues coses: o abaixar els braços i sotmetre’ns o saltar-lo.
Són també els que s’han empatxat de descriure el procés amb terminologia matemàtica. Segons ells, cal cercar la solució al ‘problema’ de l’encaix català a l’estat espanyol, a la disputa territorial. Són gent amb mentalitat espanyola, sotmesa a un marc de reflexió que no contempla la sortida més òbvia. No s’adonen que ja hi ha una gran majoria de catalans que no hi veuen un problema d’encaix a Espanya, simplement perquè ja no entenen que hàgim d’encaixar res. Sobretot quan s’ha fet palès que quan diuen encaixar volen dir, realment, encaixonar. On és doncs el problema? Com dèia aquell, bon vent i barca nova!
Fa tres-cents anys vam perdre les nostres estructures d’estat per la força de les armes. Ara les recuperarem amb la força de les urnes. Voleu res més poètic?
Els Sís anèmics d’ICV i d’Unió d’aquests darrers dies, no fan sinó despullar dues formacions que han viscut parasitant el sistema de partits català. La seva insignificància política és proporcional a la seva demagògia nacional. Uns i altres, en els extrems de la gesticulació. Uns i altres vivint de la indefinició permanent. Uns i altres furgant la roda des de dalt del carro. Uns i altres matisant per espuris interessos electorals. 
Ha arribat l’hora de polítics valents, coherents i dignes. Queden avisats.

26 de setembre 2014

La fractura

Haig de reconèixer que em posa especialment de mal humor la dedicació amb què alguns dependentistes s’escarrassen en oposar-se al procés sobiranista –cosa ben legítima– amb mentides indecents. Mentides que proven de fer ferida en allò més subtil de la natura humana. Mentides que apel·len, sense vergonya, als sentiments. Als sentiments d’un poble que ha vist com els seus li eren trepitjats sense contemplacions pels qui ara bramen constitucions i ordenaments. 
D’altra banda, gent prou enraonada, perd els papers d’una manera escandalosa quan perilla l’espanyolitat de la “región desafecta”. Escassos d’arguments, l’única raó que saben esgrimir és el d’una fractura social que només ells proven d’atiar, per sort sense massa èxit. 
Però seria bo que no menystinguem aquest nou lerrouxisme, per molt que ens sembli que ningú no es pot creure les seves mentides, per molt que sigui evident una convivència gairebé modèlica.  
Saben perfectament que els catalans, estiguem per la independència o per la dependència, som prou madurs i assenyats per conviure amb la mateixa harmonia amb què hem viscut mentre eren ells qui tallaven el bacallà. Catalunya, que ha rebut allaus migratòries des dels seus orígens, ha sabut acollir gents, cultures i parlars diversos i ho ha fet amb un grau envejable de cohesió social. Durant anys els independentistes hem estat en minoria social i ho hem acceptat amb resignació, sense estirabots. Per què ara, que els dependentistes semblen ser la minoria, hauria de ser diferent? Que potser seran ells els qui no acceptaran la voluntat del poble? Que potser només hi ha fractura, divisió, quan són ells la minoria? Que potser no hi ha hagut sempre gent que s'ha sentit només catalana?  
No fa massa li llegia a un abrandat nacionalista espanyol que fins i tot ha estat regidor del PSC a comarques: “El dia que s’arribi a una situació de guanyadors i perdedors voldrà dir que una part dels catalans s’haurà imposat a l’altra i que el país tornarà a omplir-se de vencedors arrogants i de vençuts atemorits”. He volgut reproduir la frase sencera perquè em costaria trobar-ne una de més bèstia i més injusta. La fictícia uniformitat social que gosa defensar es fonamenta, precisament, en la submissió d'un poble que ha estat derrotat, humiliat, espoliat i reprimit. És d’un cinisme colpidor insinuar que és aquest poble, repetidament vençut, qui ara pretén fer vençuts. La democràcia mai no en fa de vençuts. Qui se senti vençut per la decisió d’un poble és que té un problema greu de valors democràtics, de tolerància, de convivència. 
Que no pateixin: ningú no serà obligat a ser català com hem estat obligats nosaltres a ser espanyols.

12 de setembre 2014

Catalunya no és Escòcia

Sovint ens etziben que Catalunya no es pot comparar amb Escòcia en cap cas, sobretot ara que les enquestes han capgirat les expectatives escoceses. Ho diuen aquesta colla de bocamolls que no saben com negar l’evidència d’uns processos d’autodeterminació confluents. Són els mateixos, de fet, que gosen prohibir la presentació d’un llibre perquè “manipula la història” sense adonar-se del ridícul que representa dir això… d’una novel·la! 
El fet és, tanmateix, que certament Escòcia i Catalunya no s’assemblen massa i la seva història ha estat sovint divergent, començant pel fet mateix de les incorporacions mútues als estats respectius. Mentre a Escòcia fou un acord del seu Parlament, el 1707, en el nostre cas fou, i segueix sent, un acte de pur “derecho de conquista”, ara farà 300 anys. Ho podem endolcir tant com vulguem, però la realitat és així de crua i els rsultats que se'n van derivar així ho han anat demostrant al llarg dels segles. 
He tingut l’oportunitat de tornar a visitar Escòcia recentment i us puc assegurar que, venint de Catalunya, és sorprenent la manca d’excitament independentista (o unionista) a poques setmanes d’un referèndum pel que, d’altra banda, s’ha registrat més del 90% del cens. L’interès hi és, doncs, però al carrer tot és força normal. No hi ha gaire més banderes d'allò que estem acostumats, ni pancartes a dojo, ni cap família no es discuteix mentre dina, encara que no sigui Nadal. Potser hi ajuda el fet que diaris i, sobretot, la televisió en fan una cobertura exquisida. La BBC n’ha fet dos debats gloriosos, el segon retransmès al món sencer. La STV en fa sovint en diferents formats.
Potser és que això de la democràcia els ve de lluny i una votació, per molt transcendent que sigui, és una votació. És el que té estar acostumat a la democràcia. Sempre m'ha sorprès que, a les 11 de la nit, siguin capaços d'aturar els recomptes i continuar l'endemà al amtí, com la cosa més normal del món.
Fins i tot entenc els qui dubten de deixar el Regne Unit. A Escòcia mai no se li ha discutit el seu estatus nacional: tenen seleccions nacionals, ningú els confon amb un anglès o un gal·lès, han perdut la llengua, sí, però en bona part per desídia seva i, sobretot, tenen un dèficit fiscal del 0,3%. És clar que tota nació ha de pretendre governar-se i Escòcia, que mira més el model socialdemòcrata nòrdic, veu Westminster molt lluny, també ideològicament, però per mi que el que encoratja el poble escocès és que, passi el que passi, Escòcia ja hi ha sortit guanyant. Si guanya el No, ja els hi han promès un estat gairebé confederal amb una Devo Max de grans dimensios. Si guanya el Sí, tindran tot un estat per ells sols. 
És clar doncs, que no podem comparar els dos processos. Nosaltres només podem guanyar. Si perdem serem sotmesos, represaliats, sense cap mena de pudor. Cal tenir ben present això: no és només el que hi guanyarem amb la independència sinó tot el que perdrem si ens deixem derrotar de nou.

28 d’agost 2014

La generositat té doble tall

Haig de confessar que sóc dels que pensen que no ens hauríem d’obsessionar tant amb la consulta. De si la podrem fer, si la voldrem fer, o si l’hem de fer tan sí com no. Ja sé que aquest és el debat que avui remou tertúlies i que gairebé ha substituït el “bon dia”. Bé, a Vilafranca no. Aquí l’ajuntament ha provat de treure’ns de l’avorriment mirant d’entendre què coi han fet al pàrquing a tocar de la muralla. Però això són figues d’un altre paner.
La qüestió és que el sobiranisme s’ha polaritzat entre els qui no veuen amb bons ulls una consulta il·legal i els que no acceptaran que ens l’embeinem a la primera de canvi. Ja em perdonaran els amics d’ERC o de la CUP, però jo sóc més del parer que si no la podem fer amb les mínimes condicions potser valdria més que ens ho rumiéssim. Ja sé que tard o d’hora la legalitat a la que ens haurem de cenyir haurà de ser estrictament la internacional i que, per tant, la DUI serà inevitable. De fet, no fa tant, alguns de nosaltres ho defensàvem amb vehemència mentre, per cert, alguns dels que ara no accepten recular ni un mil·límetre s’ho miraven amb displicència. Els temps han canviat i ara, potser, ens cal actuar amb intel·ligència perquè si bé és cert que un dia o altre haurem de trencar amb la legalitat espanyola, també ho és que només tindrem una oportunitat de fer-ho: si la vessem, haurem begut oli.
Entenc per tant els raonaments dels qui argumenten que ja hem demanat prou i que és hora d’actuar com a subjectes de ple dret internacional i, vist el que podem esperar, tirar pel dret com han fet la majoria de nacions que s’han independitzat. Però també m’han de reconèixer que una consulta de fireta, amb col·legis tancats i amb poques garanties jurídiques, una consulta que no haurà servit per contar-nos de debò, ens pot deixar en una posició internacional feble. No podem fiar-ho tot a la sensacional però hipotètica fotografia de la Guàrdia Civil emportant-se les urnes.
D’arguments, doncs, n’hi ha per totes bandes. Cal que siguem ben conscients, però, que l’única força imbatible de què disposarem serà la unitat. I és des d’aquesta unitat indispensable que la generositat haurà de venir de totes bandes. I si CDC es queda sola defensant el pla B, aquesta vegada que baixi del burro i accepti la majoria. Si ens equivoquem, que sigui tots junts.

14 d’agost 2014

Certeses

Ara resulta que tot el devessall argumental de l’unionisme nostrat, aquell que ho és però no se’n vol dir, es resumeix en què això de la independència té un munt d’«incerteses». I ja sabeu, ens diuen mentre bavegen, que la incertesa és el pitjor enemic del catalanet. Apel·len, amb murrieria gens innocent, a la genètica catalana que suposadament ens fa un poble covard, incapaç de jugar-nos-la si ens hi van les garrofes, una nació que vol fer truites sense trencar ni un sol ou. 
La immensa majoria d’aquests aprenents d’oracle, però, veig que ja no viuen amb els pares i que, en el seu moment, van llençar-se a la incertesa de començar una vida per si sols encarant amb extrema valentia els perills del món real. Fins i tot, els més audaços, van gosar engegar negocis i empreses, una cosa que com tothom sap, és d’una certitud cartesiana. O en el súmmum de la valentia, fregant la temeritat, molts han format una família, el paradigma de les certeses, vaja. Es ben bé que en el fons ens donen la raó: no hi ha res més encoratjador que  tenir un projecte, si és compartit millor, amb totes les incerteses que vulgueu. Un projecte de millora, de futur, de transparència, de democràcia, de justícia social. Un projecte de país. 
Tampoc no han tingut en compte, els amics dependentistes, que la genètica catalana ha sofert tantes mutacions en els darrers anys que potser la por ja no funciona, sobretot des que s'ha acabat això de bombardar Barcelona cada 50 anys. I és que, avui, el poble català disposat a fer el pas, a saltar el mur, està format per gent diversa, d’orígens diversos, de llengües diverses i d’ideologies diverses. Tots, però, compartim la il·lusió i l’oportunitat, potser la darrera, de construir un país nou. La catarsi judicial i tributària en què ens han volgut enfangar aquests darrers mesos –i les que vindran– no han fet sinó constatar, lluny del seu interès en desmoralitzar-nos, la ferma decisió del poble català a fer net i començar sense hipoteques. Segurament el nou país no sarà tan perfecte i immaculat com ens l'imaginem, però el podem fer de zero, sense llast, sense herències.
Però no deixem els amics i les seves incerteses. Perquè si una cosa sí que ens ha quedat ben clara és la certesa absoluta del que ens espera si ens quedem a l’Estat espanyol. Qualsevol pot fer la llista dels adéus: adéu a la regeneració democràtica, al corredor mediterrani, al català a l’escola, a la Generalitat entesa com el nostre govern, a les infraestructures, al Prat, a Rodalies, a la Sanitat, a l’ensenyament, a un finançament just…
Això sí que són certeses. I, de fet, són les que compten!

31 de juliol 2014

Avui parlarem del govern

Els que ja teniu una edat, redordareu “Tip i Coll”, una parella de còmics que a finals del franquisme es van fer famosos per anunciar cada setmana, al seu programa de l’única televisió existent, que aquella setmana parlarien del govern. Eren èpoques on dir això ja era tot una heroïcitat. Evidentment, mai no en parlaven. Avui, com a bon opinador, hauria de parlar del nostre Nakba col·lectiu, de l’holocaust nacional, de l’apocalipsi moral que ens ha caigut a sobre i que ha desballestat les mateixes estructures ètiques de la nació catalana: la confessió del president Pujol. Però no ho faré. 
La diferència entre un pixatinters i un autèntic opinador és precisament la capacitat, del segon, d’abstreure’s del moment històric i ser capaç de valorar els fets que transcendeixen el moment concret per fer-ne una lectura sociològica, política i històrica d’una manera desdramatitzada. 
Com que m’adono que no dec passar de pixatinters, em veig incapaç de valorar el cas Pujol d’una manera equànim, d’aïllar-me de l’esvalotament partidista o de la catarsi ètica que hem encetat. Potser tot plegat no és tan innocent com sembla. Potser és l’ocasió de refer el país. De zero. Potser són massa els que, ara, s’esquincen les vestidures. Potser som un país d’extrems: del panegíric a l’anatema. 
Tampoc no em veig amb cor d’excel·lir en l’altre gran recurs per esdevenir un opinador consagrat: l’article d’estiu. Són articles amb unes certes ínfules literàries, farcits d’adjectius i figures retòriques, que s’escolen paper avall amb aquella parsimònia quotidiana de la migdiada canicular. Descripcions precises, a la manera de Pla, del vol desorientat d’una mosca apegalosa, d’una posta de sol sobre els rostolls o de la mar embravida després de la tempesta. O també reflexions aprofundides –aprenents de Xammar– de la psicologia íntima de les nacions, del comportament inexplicable de la ment humana, de l’estultícia dels bruixots de la tribu. I, finalment, hi ha el recurs d’aquells altres que aprofiten per relatar l’odissea periòdica d’emplenar aquesta columna. El patiment per encabir tot allò que volies dir i que els maleïts 2.200 caràcters no et deixen matisar mai prou. 
Ja em disculpareu, però la calor ja ho té això. Trasbalsa, emboira, estaborneix. Ara, ja podeu comptar-hi: la setmana vinent parlarem del govern.

18 de juliol 2014

La violència i l'excusa

Rieu-vos del Barça-Madrid, sobiranistes-unionistes o de protaurins-animalistes. Si una cosa divideix d’una manera radical els catalans sobiranistes és el conflicte palestí. Conscients de les postures irreconciliables –com el conflicte mateix–, el moviment independentista, transversal com és, ha evitat sempre posicionar-se davant la violència que es viu a Palestina. És un tema tabú amb qui comparteixes projecte. 
Tanmateix, el conflicte revifa de tant en tant i els comentaris es fan evidents a la xarxa. La violència és molt lletja, pacifistes com som, i sempre cal buscar-ne el culpable. I, de retruc, matar el missatger. 
Així veiem com, alguns, blasmen el Joan Roure o l’Albert Elfa per poc sionistes –ai, vull dir poc neutrals–, quan TV3 ens explica el patiment davant els seus ulls. Són els mateixos que no saben què dir quan veuen un noticiari de la BBC mostrant amb cruesa els morts civils a Gaza. 
És clar que els palestins llencen coets, molts si voleu, però també ho és la desproporció de les forces i, per verificar-ho, només cal mirar el balanç de víctimes de cada bàndol. 
Tot i provenir de l’esquerra bonista que s’emmirallà en els kibutz israelians als anys 70, sempre he defensat el dret dels palestins a recuperar la seva terra. 
La violència, en els conflictes, invariablement té sempre visions esbiaixades que acostumen a enfasitzar la sang recent oblidant què l’ha causada. És com si culpéssim els aliats pel bombardeig de Dresden oblidant qui i com va començar la guerra. És especialment grotesc perquè estem farts de justificar –o al menys tolerar– la violència quan creiem que l’assisteix la raó. Des d’Hiroshima a Bòsnia passant per l’Afganistan o les ‘primaveres’ àrabs. Molts dels qui culpen la violència palestina “comprenien” l’ETA dels principis, l’IRA o tantes revoltes sudamericanes. No siguem, doncs, hipòcrites. 
Que Israel sembli una democràcia i Hamàs una colla d’exaltats, no ha d’amagar el debat real de fons. I aquest no pot ser altre que el de raonar si els jueus del món tenien dret a ocupar, amb l’excusa de la “terra promesa”, boi 3000 anys després, unes terres poblades de feia segles pels Palestins, expulsar-los i negar-los la majoria de drets en el nou estat jueu. 
Mentre no encarem aquest debat, per simplista que pugui semblar, saber qui ha encetat les pinyes seguirà sent irrellevant i tanta sang s’haurà vessat inútilment.

04 de juliol 2014

La força d'un "potser"

No estic segur que aquests temps que vivim tan intensament, on la informació flueix desbridada i la immediatesa és el paradigma, siguin millors, en termes de democràcia i llibertat d’expressió, que altres temps viscuts. La informació ha esdevingut més propaganda que coneixement. Qualsevol text de més de quatre paràgrafs és un tractat d’alta erudició, qualsevol fenomen social que no tingui un bon titular no val res. Hem acabat en la paradoxa que, al final, el titular és qui mana. I, a cop de titular, es fabriquen modes, líders, ideologies, moviments… Sempre amb la precaució de mirar “que la realitat no ens espatlli el titular”.
Avui la moda és la ‘nova’ política. No hi fa res que de nova no en tingui res, però serveix per culpar els altres del mal de tots. Figures emergents, com la Teresa Forcades, l’Ada Colau o el Pablo Iglesias practiquen el culte al lideratge mentre prediquen la bonanova de la fi del capitalisme i de la democràcia representativa en un exercici pràctic d'encantar-se en el dit que assenyala la lluna.
Aprofitar els temps convulsos de crisi social per vendre ‘alternatives’ és una cosa antiga i que al sistema li agrada d’allò més. Omple diaris, tertúlies i, fins i tot, els carrers. De vegades crema algun contenidor, però són els danys col·laterals inevitables. Són alternatives d’una radicalitat argumental difícil de rebatre. Vagi per endavant que no en discuteixo la diagnosi, que potser és correcta, però el recurs a l’amputació, i els manuals d'història en van plens, mai no ens ha acabat de funcionar. L’immobilisme petri de les ideologies perfectes ja ens va costar una república, però sembla que no n’hem après. Avui hem perfeccionat l'autogol fins a límits insospitats i, ara, ens esbatussem abans i tot de construir-la.
Una ‘nova’ política, però, no es pot basar en la demagògia i el populisme que avui omplen carrers i platós. En aquest desert democràtic, és fàcil profetitzar el manà diví que mai no arriba, però el difícil és donar de menjar cada dia. Que el logo de Podemos fos la cara del líder ja és sospitós, però que el seu diputat europeu a Catalunya es negui a defensar el dret d’autodeterminació i a saltar-se el programa pel que va ser escollit només setmanes abans, ja és una evidència clara de quina mena de ‘nova’ política estem parlant. El mateix podríem dir de l’Ada Colau o la Teresa Forcades. Sempre m’han fet angúnia aquelles persones que mai no accepten que poden anar errades, que tot és blanc o negre, que hi ha els bons, que han rebut l’ungiment diví, i els altres, els dolents; que hi ha la casta, maquiavèlica i conspirativa, i la unitat popular, roussoniana i impol·luta. La veritat, probablement, és que hi ha un immens entremig que les veu passar entre la indiferència i la resignació.
Ningú no dubta que és indispensable una nova política de veritat on la transparència, el control i la participació en siguin els puntals, però faríem bé de fonamentar-la en la immensa força transformadora d’un “potser”.


22 de juny 2014

La nacionalització del PSC

La progressiva desaparició del PSC dels àmbits de decisió de la història del nostre país ha tingut moltes anàlisis, totes segurament encertades, que han provat d'explicar per què una formació política que havia estat central al nostre país i que havia acumulat les més altes cotes de poder, s'està desfent com un terròs de sucre.
La victòria del PSOE a l'aparell del partit —mastegada llargament, han dut la direcció del PSC a caure en errors molt greus que els han fet equivocar l'estratègia política de manera clamorosa. Que Iceta i companyia encara visquin als anys 90 o que vagin triar el 'tonto útil' per dirigir el partit, són algunes de les moltes explicacions a un suïcidi polític amb pocs precedents. També hi deu tenir el seu efecte l'erràtic posicionament oficial davant el moment històric que viu Catalunya i el seu progressiu allunyament de postures si no sobiranistes sí dret-a-decidistesL'error gravíssim de confondre el que passa a Catalunya amb els posicionaments de Convergència ja els va passar factura llargament. Repetir l'errada de refusar la defensa del sentir majoritari del país per distanciar-se del rival "nacionalista" segur que també ha col·laborat a allunyar-los de la centralitat política. 
Tot això pot explicar l'ensulsiada electoral que ha patit el PSC, però deixeu-me que apunti una altra hipòtesi que potser també hi té el seu pes. L'escàs costum de fer lectures autocentrades de la nostra realitat política i social ens duen, de vegades, a argumentacions massa senzilles que no expliquen, per exemple, els resultats d'ERC al cinturó metropolità. 
L'argument d'Esquerra per justificar el tripartit fou la sobiranització del PSC. És evident que l'intent ha estat un fracàs clamorós, però potser no anaven desencaminats si parlem de l'entorn sociològic que ha votat tradicionalment socialista. Imbuits del prejudici de considerar el cinturó roig espanyolista i, per tant unionista, no ens hem adonat que, potser, a Cornellà o l'Hospitalet i viuen ja catalans —de parla castellana, si voleu— que a l'hora de triar una formació d'esquerra s'han decantat per un partit del país, que parla clar i no els tracta com a ciutadans de segona. 
Potser el que ha passat és que s'ha nacionalitzat l'entorn social del socialisme català. Si fos això, seria històric.

05 de juny 2014

El rei, la pastanaga i el tren Payà

En Tísner, quan li preguntaven per temes d’Espanya, acostumava a dir, amb aquella sornegueria tan seva, que ell no es posava en política estrangera. Tania molt clara una actitud que massa catalans encara avui ens costa d’assumir i que el culebrot reial ha accentuat: no podem maldar perquè ens respectin el dret a decidir les nostres coses i, alhora, voler dir-los als altres com les han de fer, les coses. Què fan els espanyols amb el seu rei és cosa ben bé seva i nosaltres ens ho hauríem de mirar amb respecte i benevolència.
Ara, sí que hi ha certs aspectes que caldria remarcar pel fet que encara “estem” súbdits, que diria l’Albà. Aspectes que ens reforcen el convenciment que això d’Espanya va camí d’un altre 98 però ara sense Unamuno, Machado o Valle-Inclán. No deixa de ser indicatiu del futur que en podem esperar que, mentre nosaltres estem ja en la fase de dibuixar un país nou basat en la veu de la gent, a Espanya enfornen un relleu monàrquic en un tres-i-no-res cuinat a dues mans sense ni qüestionar-se que els ciutadans potser tenien pensada una altra cosa. Ei, només potser, eh!
Per això em sorprèn tant (és un dir) la passió que alguns mitjans catalans hi estan posant en una successió que, com el seu propi nom indica, res no modifica. Precisament la urgència de la maniobra és l’indicador més clar que s’ha fet precisament així perquè res no canviï. Lampedusa en estat pur. Però ves, és ben bé que, mentre alguns mortals neixen amb un pa sota el braç, a cal borbó els n’ha nascut un que, a l’aixella, hi duu una immensa pastanaga. Si som tan ases de tornar a empassar-nos-la ja és cosa nostra. En aquesta versió tan nostrada del fluir de la història, hauríem de començar a entendre que persistir en els errors no ens durà mai a l’encert.
Alguns ja anuncien que la pastanaga vindrà en tren. Ep, i per la tercera via! A mi, què voleu que us digui, tot plegat em recorda més el tren Payà, aquella rampoina que corria més per il·lusió que per una mecànica que fallava més que una escopeta de fira. Ara vindran dies de cants de sirena. Però, com a l’Odissea, només pretenen ofegar aquest gruix de catalans encara un pèl tous.
Caldrà ser pacients i, aferrats al màstil de la nostra llibertat, esperar que amaini. Ítaca ja es dibuixa a l’horitzó.

22 de maig 2014

El 9N comença el 25M

Massa catalans estan convençuts, encara, que Europa és un element decoratiu que afecta poc les nostres vides. Segur que blasmen la troica, els homes de negre, les retallades i l’austeritat comandades des de Brussel·les, però ho fan des d’una mirada distant i estoica, com si les polítiques de la UE fossin un fat inevitable que hem d’entomar amb més o menys resignació. L’escepticisme, el pessimisme vital, no és pas un tret de l’ànima culé, sinò de l’ADN català. Segles de derrotes conformen un estat d’ànim difícil de superar.
Amb aquest convenciment és amb el que s’han produït les abstencions més clamoroses de la història electoral catalana. I, tanmateix, la UE legisla amb intensitat i, vulguem o no, el que s’hi decideix ens afecta directament, encara que sovint ens arribi transmutat via Consejo de Ministros.
La temptació de quedar-nos a casa el proper 25M és un luxe que, els catalans, no ens podem permetre. I no ho podem fer no només perquè com a ciutadans europeus tenim el dret a dibuixar l’Europa que volem, i a fer-ho amb convicció, sinó perquè el procés que estem vivint no s’entén sense la nostra vocació històrica de construcció d’un marc de relacions entre els pobles basat en la democràcia i la justícia. Si avui Europa no representa això, és la nostra obligació defensar-hi un model social i cultural que ens ha fet un país pròsper i acollidor. Europa potser no entusiasma, però Europa també som nosaltres.
És per tot això, també, que només des de la independència nacional podrem impulsar la construcció de l’Europa que van somniar els nostres poetes: “neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”.
El proper diumenge els catalans hem de tornar a explicar al món què volem ser. Hi hem de ser tots perquè ens tornaran a comptar. I no es poden menystenir els vots com s’escamotegen manifestants.
Europa potser no ens ajudarà quan sigui l’hora de salpar, però no podrà ignorar el nostre clam si aquest és multitudinari i això, més enllà de grans manifestacions, es demostra omplin les urnes. Al món no li passarà per alt una gran majoria sobiranista aquest diumenge. Tenim una nova oportunitat de reforçar el procés, de seguir demostrant la nostra voluntat irrenunciable de llibertat.

09 de maig 2014

Ploramiques

Em costa trobar un episodi més fastigós que el que Pere Navarro ha protagonitzat aquests dies somicant victimisme de plató en plató amb cara circumspecta. No recordo una bufetada més famosa i, alhora, més patètica. Que una plantofada que, sembla, ningú no va veure, de no se sap ben bé qui ni per què, hagi estat utilitzada políticament per acolorir la fotografia de societat al caire de la guerra civil que volen transmetre per tots els mitjans, demostra un grau de cinisme gairebé sense precedents. Més encara quan, al mateix moment, un català era apallissat brutalment per la policia espanyola a Mestalla per dur una estelada al coll. No recordarem ara la llista interminable de plantofades que, com a país, rebem dia sí dia també d’un estat que diu que ens estima tant.
Hi ha qui diu –probablement amb raó– que la violència sempre és inexcusable. També hi ha qui li treu importància al cas, que la tàctica política ja les té aquestes coses. Però és que no parlem de violència, sinó de manipulació informativa, de mentida. I això és el greu de l'episodi, especialment en aquest moment, perquè justifica la repressió.
Que Pere Navarro, i part del PSC, s’arrenglerin amb el cinisme biliar de, per posar un exemple, Rosa Díez, no és només una deriva estratègica dels socialistes catalans, sinó un atac frontal a la mínima decència argumental que caldria esperar de qui sap que, a Catalunya, hi ha exactament la mateixa crispació social que fa uns anys: cap. Que Rosa Díez, que poua els seus vots a Espanya, denunciï la “violència insuportable” que es viu a Catalunya l’endemà de passejar-se tranquil·lament per les rambles barcelonines tot signant llibres, forma part de l’irrespirable –aquest sí– clima polític que viu Espanya, on la mentida i la impunitat són la norma. És irresponsable, però s’explica en termes de rendibilitat electoral. Ara, que sigui el PSC qui s’afegeixi a una mentida constatable cada matí als nostres carrers, és un canvi estratègic que no hauríem de passar per alt. L’incident de Navarro, que només va prendre el caire d’atemptat sobiranista al cap d’unes hores i d’haver passat per la seu del PSC, demostra, un cop més, la manca d’escrúpols d’un PSC que ha perdut el nord.
A la Catalunya que hem de fer, aquests comportaments, aquests personatges, han de ser apartats de la política. Aquesta és la il·lusió, aquesta és l'oportunitat.

25 d’abril 2014

La veritat no té qui li escrigui

Aquests darrers dies m’he trobat amb una situació que, tot i no venir al cas, m’ha fet reflexionar sobre l’evolució que la informació ha tingut en els darrers anys. La irrupció de sistemes que ens permeten la informació a l’instant ha convertit la lluita per l’scoop no ja en una batalla d’hores, sinó en una qüestió de segons. Hem passat de la marató als 100 metres llisos. Una dècima de segon compta. Som en la societat que ha encimbellat el ‘ser el primer’.
Diuen que, a la guerra, la primera víctima és la veritat. Avui, la nostra societat ha iniciat també una guerra sense trinxeres on la informació és el projectil, però on, com en la guerra convencional, sovint la veritat n’és el dany col·lateral. La proliferació de twitter, whatsapp, facebook, etc… ens ha convertit a tots plegats, sense ser-ne potser conscients, en periodistes freelance. Segurament això ha fet la informació més polièdrica, amb més arestes, però també l’ha feta menys fiable, menys veritat.
El més greu, tanmateix, és que aquest esllanguiment de l’ètica professional ha acabat imposant-se també als mitjans de comunicació. Avui és gairebé una raresa que un mitjà de comunicació s’esperi a contrastar una notícia abans de publicar-la. Si el paper donava un marge a l’aclariment, la immediatesa digital aboca notes de premsa pel broc gros. La informació ha esdevingut propaganda hàbilment articulada o, pitjor encara, desídia feta #trendingtopic. El rumor, la descontextualització, la confidència interessada, la mentida descarnada.
Tot plegat està fent estralls en l’inconscient col·lectiu, volgudament líquid, i el fa mal·leable com mai abans no ho havia estat. L’aluminosi de les nostres convicions es fonamenta, precisament, en el convenciment que mai no hem estat més informats. Pensar que la informació és amuntegar titulars, és el que ens fa fràgils, vulnerables.
Ve a tomb, també, tot això perquè ara vindran temps difícils per la veritat a casa nostra. L’única arma capaç de somoure el sobiranisme és, precisament, la mentida, el rumor. Captius del “ a mi no m’ho colaran”, hauríem de recordar la facilitat amb què Artur Mas va perdre una majoria contundent a mans de les mentides de Pedro J. Ramírez.
Caldrà tenir a punt la nostra única arma: contrastar, verificar, dubtar.

11 d’abril 2014

Que no ens espanti la por

Se’ns farà llarg. Per molt que l’activitat sigui frenètica, que els actes no parin, que la independència estigui el centre de totes les converses i que l’estelada sigui omnipresent, el procés, allò nostre que es deia quan no es volia parlar obertament, sembla aturat. No perquè no tinguem el convenciment que es fan coses a tots nivells –fa un parell de dies els nostres representants escenificaven estavellar-se contra el mur de la intolerància espanyola–, sinó perquè tenim la sensació que ja hem fet tot el que havíem de fer, que ja estem convençuts tots els que ho arribarem a estar, que les minses estructures d’autonomia i benestar que havíem anat bastint amb penes i treballs se’ns desfan entre els dits com un terròs de sucre.
I el 9N se’ns apareix llunyà, les mobilitzacions feixugues. Omplir la Diagonal fa tanta mandra com la necessitat real de tornar a demostrar, una vegada més, que cap independència ha tingut un consens social tan ampli com el té la nostra llibertat. 
L’amenaça és el darrer instrument que els queda, però només pot funcionar si ens la creiem.
I malgrat tot cal seguir, cal un darrer esforç, cal paciència, serenor, intel·ligència i, sobretot, no caure de nou ni en el pal ni en la pastanaga. De fa temps que hem creat anticossos contra les dues grans aportacions ideològiques del catalanisme polític, el putaramonisme i el peixalcovisme, eines que hem espremut força més enllà del que hagués estat recomanable.
La pastanaga, doncs, difícilment ens ensarronarà novament i menys encara vist el catàleg de despropòsits que Espanya, entre la displicència i la bilis, entre el supremacisme i la condescendència, ens va desplegar dimarts passat al Congreso
No és aquest, però, el cas del pal. Encara hi ha gent predisposada a arronsar-se si preveuen garrotades. Tant li fa que els assegurem que això, avui, és del tot improbable, que la dignitat, que la nostra força davant la intimidació és precisament no acotar el cap. L’amenaça és el darrer instrument que els queda i, fictícia com és, només pot funcionar si ens la creiem, si deixem que la por s’instal·li com argument. 
El procés és tan majoritari, tan ampli, que qualsevol acció espanyola està condemnada al fracàs. Cal dir-ho. Cal repetir-ho. Cal assegurar-ho. No ens tancaran les empreses, no empresonaran la Carme Forcadell, no en trauran res d’espiar ningú. 
Assumim la seva immensa feblesa: només el queda la por.

28 de març 2014

Violència

Si als catalans diu que ens perd l’estètica, als espanyols els tira la tragicomèdia, que massa sovint se’ls acaba en drama. Molts en tenim encara una memòria ben clara i, si fos per ells –només cal parar l’orella a declaracions d’uns i altres–, no els costaria gaire de tornar-s’hi a abraonar.
Tots tenim clar que, un país que encara viu en l’absolutisme –versió hispana de la democràcia, no ha de tenir gaire miraments a l’hora d’esbravar-se nacionalment encara que això els representi un ridícul internacional de grans proporcions. Fixem-nos en Ceuta, en Gibraltar, en l’empresonament d’Arnaldo Otegui o en el tancament d’Egunkaria, tortures incloses. Cap altre país occidental ha gosat tancar un diari en democràcia.
Però a ells se’ls en fot què diuen a fora perquè saben que el món és autista. Hem vist com se les embeina habitualment la comunitat internacional, o sigui que farem bé de no refiar-nos-en massa i reforçar el procés des de la que ha estat la ‘via catalana’: una reclamació democràtica, pacífica, civil i unitària.
El recurs a la violència és l’espantall que branden amb neguit des de les files unionistes però també molts sobiranistes de bona fe. De motius no ens en falten, però no hauríem de caure en la provocació. La por és l’únic que no ens podem permetre. La violència, de veritat, és l'únic que no es poden permetre ells.
Ara, algun bèstia de la meseta s’ha entestat que cal il·legalitzar l’ANC i empresonar els seus dirigents. L’Espanya fosca de la inquisició treu el cap quan pot. Tot per un no sé què que diuen que han vist en el full de ruta que s’ha d’aprovar demà. Deu ser que el Google translator els ha fet una mala passada perquè, francament, llegit amb deteniment no hi sé veure res que no hàgim dit manta vegades.
El que demostra realment això, però, és que al final sembla que se n’han adonat. Els ha costat déu i ajuda, però han entès finalment que el procés que viu Catalunya no és la dèria d’un president que fa quatre dies escarníem sense pietat. Comencen a veure que el procés és civil, popular, ampli i transversal.
És recomfortant veure que mentre ells hi posen testosterona, amenaces galàctiques i les set plagues bíbliques, nosaltres hi posem dues dones pacífiques, dialogants, gairebé trencadisses. Hi posem el seny, la raó i, per sobre de tot, la il·lusió. I això, ho saben prou bé, no hi ha tanc que ho aturi; això, amics meus, és invencible.

14 de març 2014

Independència i bosses de plàstic

De les moltes errades d’apreciació –algunes de clamoroses– que he hagut d’acceptar al llarg de la meva vida, potser la més sorprenent ha estat la ràpida i pacífica desaparició de les bosses de plàstic als supermercats. És una qüestió menor, em direu, però si fem un exercici honest de memòria, no fa gaire anys, quan van començar les propostes d’eliminació plàstica, ningú no en donava un duro per l’èxit de la campanya. No per manca de bondat en el postulat, sinó perquè –i jo em recordo sortint de l’Esclat preguntant-m’ho– no em sabia imaginar anant cap el cotxe amb el carret setmanal a la intempèrie. 
Dic això perquè de vegades em fa la sensació que, amb la independència, a alguns els passa el mateix. Són encara aquells del “a mi ja m’agradaria” que es miren amb angúnia i un cert tremolor de cames el daltabaix que pressuposen d’una declaració d’independència. Som animals de costums i alguns no se saben veure lliures, sense la seguretat submisa de la cadena. 
Els sociòlegs ho expliquen sovint: la majoria dels canvis, per profunds que siguin, es produeixen d’una manera pausada –que no vol dir lenta– i, gairebé sempre, les grans revolucions no són res més que l’acumulació, la superposició, de molts petits canvis, gairebé imperceptibles en la seva individualitat però que, plagats, tenen un efecte transformador. 
És el que ens passa amb la independència. No ens n’adonem del tot però la societat catalana ha recorregut ja una gran part del procés que ens hem proposat de fer. Només en som una mica conscients quan provem de mirar el camí fet i sospesem, amb vertigen, la impossibilitat de tornar ni que fos on érem fa 5 anys enrere. El país ja no ho acceptaria. S’han acabat les bosses de plàstic.
Tampoc no som conscients que la independència probablement no serà una proclamació heroïca. Ni el xoc d’uns trens que mai no es trobaran perquè van per vies diferents. Segurament l’estat propi ens vindrà com la jubilació, sense adonar-nos-en. 
Això no vol dir que hagi de ser fàcil. Haurem d’estar amatents, units i disciplinats. Res no es construeix des de la desconfiança, per això haurem d’aprendre a refiar-nos del camí triat i caminar plegats. 
Aquests dies hem vist com gairebé es quintacolumneja des de l’arrogància de qui no accepta que hi ha molts camins per arribar al cim, però que només el que fem junts ens hi durà. M’entristeix que facin veure que no s’adonen que hi ha actituds que només posen pals a les rodes. Una mica de seriositat no ens aniria malament.

28 de febrer 2014

El mànec és un dels nostres

Fa poc corria per la xarxa una frase que em va impactar de manera especial. Era una frase en una paret de Belfast, tan clarivident, emotiva i compromesa com el propi conflicte irlandès. Dèia: “Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!”. La metàfora, d’una cruesa feridora, resumeix en unes poques paraules l’essència mateixa de molts dels conflictes nacionals que vivim avui mateix. És clar que la història de la lluita nord-irlandesa dóna al grafit una gravetat humana que en el nostre cas sortosament no té, però el fet que moltes vegades –massa– siguin alguns dels nostres propis conciutadans els qui posin traves al procés d’emancipació nacional no deixa d’interrogar-nos. Perquè, com hem vist a bastament des que el procés ha agafat embranzida, encara és hora que algú ens expliqui quins són els avantatges, si és que n’hi ha algun, de formar part de l’Estat espanyol. I, malgrat tot, ínclits prohoms de la societat catalana, no deixen de pregonar l’entesa impossible.
Puc entendre el neofeixisme de Rivera, Cañas o Llanos de Luna. Puc entendre la desgràcia d’acabar al bàndol equivocat de Sànchez-Camacho, Millo o Dolors Montserrat. Puc, fins i tot, entendre els interessos espuris, difícilment confessables, de Rossell, Gay de Montellà, Cuatrecasas i tants addictes al pont aeri. 
Ara, que algú m’expliqui l’autoimmolació gratuïta d’un PSC de federalisme impossible, el desvergonyiment mafiós de Duran, la demagògia vernissada de Cunís i Godós, l’altivesa dels Torres, Freixenets, Olius o Fainés. Cap idea, cap proposta, cap esperança de futur. El sobiranisme avança, també, per incompareixença d’un adversari que ha pres consciència de la seva debilitat. La llibertat, com a concepte, és imbatible. No cal que s’hi escarrassin.
El procés català ha entrat en la fase, en termes aeronàutics, del punt de no retorn. Per molt que ens amenacin Foments i Círculos Ecuestres, els catalans hem perdut la por –que és l’únic que ens mantenia muts i a la gàbia–. No era una por física a un feixisme espanyol amb arrels que sabem molt profundes, sinó la por a la llibertat, a la incertesa. Ara, un cop alliberats del neguit, sabem amb tota certesa que ja no podem tornar enrere, que res no pot tornar a ser igual de com era. Sabem que, per molt difícil que sigui, per molt costós, res no és comparable a decidir el teu propi futur.
Ja no ens fan por les destrals, i ara els mànecs ja ho saben.

14 de febrer 2014

Doncs a mi m'hagués fet gràcia

A mi, ja em poden explicar, uns i altres, que la culpa és d’aquell que no volia pactar o de l’altre que volia imposar no sé qui a les llistes o de les sumes quàntiques que fan feredat a la dialèctica electoral. Jo, que voleu que us digui, hagués preferit una candidatura unitària a les elccions europees del maig proper. Potser tenen raó els qui afirmen que tindrem més presència, els catalans, si ens hi presentem com sempre, repartits. Que les dinàmiques electorals són de mal apamar i que, a voltes, qui tot ho vol tot ho perd. 
Potser sí que uns quants convergents s’haguessin desdit anant plegats amb ERC, o potser alguns d’esquerra no gosarien votar una candidatura de gent qua ha abonat les polítiques austericides de la UE. Ja no diguem res si hi preteníem incloure, en aquesta candidatura unitària, gent d’Iniciativa o algun dels díscols del PSC que acaben de caure del cavall. 
Jo no sé si una candidatura unitària i transversal, bastida a partir de gent de vàlua de la societat civil –com el propi Terricabres ho és–, hagués aconseguit més vots que els caps de llista fruit de les mecàniques partidistes que duen a Europa elements, sent benevolent, discutibles. Diputats com Salvador Sedó que, en la reivindicació nacional a Europa, n’hi és ni se l’espera, són l’exemple del fàcil que és marcar-nos en pròpia porta. 
Ja sé que a Europa hi anem a fer moltes altres coses a banda de definir-nos nacionalment i que l’exemple Junqueras-Tremosa-Romeva-Badia pot semblar avalar la tesi d’acords programàtics, però és que ara no estem en una situació normal. 
El moment històric que vivim ens hauria d’empényer a actes simbòlics. No tinc cap dubte de la força internacional d’una candidatura d’unitat nacional que posés sobre la taula d’una manera diàfana la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent. Tampoc no tinc cap dubte de la injecció de moral que aquesta hagués representat per als centenars de milers de catalans que, anònimament i desinteressada, inverteixen esforços, hores i diners per la llibertat del país sense fixar-se en el color polític del company que tenen al costat. El procés, que té aquest punt de neguit de gat escaldat, també necessita d’aquests cops d’efecte, d’aquestes decisions generoses. 
Un procés constituent com el que estem vivint no és bo que es construeixi des de la miopia endèmica dels partits. Molt menys encara des del càlcul electoralista. 
Segurament ja no s’hi és a temps però, a mi, m’hagués fet il·lusió.

30 de gener 2014

El projecte

El via crucis que han hagut de passar els diputats crítics del PSC, i el que passen tots els que pensen com ells però s’estimen més seguir sortint a la fotografia, posa de manifest no només un problema en el sí d’un partit polític emblemàtic a casa nostra, sinó que evidencia les esquerdes estructurals d’un model de partits obsolet que arrosseguem des de fa anys. Tothom se n’omple la boca de fa temps, també els partits, però encara és hora que algú mogui un dit per posar-hi remei. És comprensible un cert grau de reticència quan estàs amorrat a la mamella i tots entenem que la generositat, quan parlem d’escons, té uns límits clars i previsibles. Però també és cert que el disseny estructural de la nostra democràcia pateix d’una aluminosi irreversible. La política, les institucions, la res pública en general, no poden ser una entitat ectoplàsmica que visqui en un món a part on qualsevol semblança amb la realitat sigui pura coïncidència, que deien a les pel·lícules de sessió contínua. Cal, doncs, reconnectar les institucions amb el sentir general de la gent. Cal que el ciutadà senti que es tenen en compte les seves opinions i els seus neguits. 
Ara tenim l’oportunitat històrica de formular un model propi que contempli totes les crítiques, totes les aportacions que desenes d’experts constitucionalistes han fet en els darrers anys. Allò que a Espanya és un carreró sense sortida que s’estavella contra el mur d’un bipartidisme lacerant, a Catalunya és la il·lusió de començar de zero, de tenir l’oportunitat d’esmenar errors del passat. No sé si han de ser llistes obertes, circumscripcions petites, o uninominals, o sistemes mixtos… el que és clar és que, els catalans, estem en disposició de fer que sigui el que nosaltres vulguem. Aquesta és una circumstància vital en què molt poques nacions s’han trobat. I, a més, ho fem en un moment dolç: amb una societat cohesionada, crítica, participativa i il·lusionada.
Per això trobo a faltar precisament aquests projectes il·lusionadors. Ens afartem de discutir si podrem o no podrem refrendar-nos, però massa part de la nostra força es concentra en la negació d’allò que volem deixar enrere. No podem voler construir un país nou només renegant del que estem abandonant. Hem de ser capaços de començar a dibuixar un futur concret i explícit que doni resposta a tots els nostres dubtes. Hem de saber quin país volem i, sobretot, quin podem fer. Donem, doncs, pas a la proposta.

17 de gener 2014

El club

Encara recordo amb incredulitat l’encès debat que vam tenir a ran d’incloure o no la menció a la Unió Europea a la pregunta de la Consulta sobiranista del 13D. A Vilafranca vam decidir, finalment, no incloure-la-hi, però arreu la pregunta en feia menció amb l’esperança que esmentant la intenció de romandre a la UE tranquilitzaríem els patidors.
Fa només quatre anys d’allò i el procés ha avançat com mai no haguéssim somniat. Però al mateix temps que el convenciment independentista dels catalans ha avançat, també s’ha estès –certament la crisi hi ha ajudat molt– la sensació que Europa no ens ajudarà, que no ens farà la feina. No només això, sinó que hem vist amb estupor com Europa es comporta amb la mateixa insensibilitat social i l’autoritarisme que pretenem deixar enrere. Els qui provenim d’aquella visió espriuana d’una Europa, d’un nord enllà, que agombolava totes les virtuts que a Espanya ens mancaven, segurament ens hem refiat massa d’uns veïns que, tot i gaudir de democràcies consolidades durant dècades, no deixen de mirar exclusivament pels seus propis interessos. Com si es tractés d’una immensa lògia maçònica, Europa –i el món en general–, per molt civilitzada i demòcrata que sembli, no deixa de ser un club d’estats que es reparteixen les cireres tot mirant que ningú no toqui les seves. La democràcia no hi pinta massa res, ho hem vist sovint, quan es tracta de raons d’estat.
Això ho estem aprenent els catalans, i espero que no sigui amb dolor, quan plantegem al món una cosa tan senzilla, tan simple, tan sensata com demostrar la voluntat majoritària d’un poble a decidir democràticament el seu futur.
Se m’escapa la complexitat i la finor del dret internacional i les seves giragonses insòlites que fan que sigui pecat mortal establir democràticament un marc de sobirania pròpia mentre que gasejar la població civil surti de franc, però la política internacional es veu que va així.
De vegades, convençuts de l’avenç inqüestionable de la civilització, ens deixem endur per la bonança ètica que creiem estesa arreu només per acabar bocabadats davant de comportaments que crèiem rèmores d’un passat llunyà on només s’apel·lava al mastegot. Per molt que m’ho expliquin, no acabo d’entendre quina és la raó oculta que fa que sigui tan complicada una cosa tan senzilla com que una nació decideixi governar-se sense crosses. Tenim feina i l’haurem de fer sols. Fins l’endemà.

03 de gener 2014

De mentides i terceres vies

La inesperada i aparent facilitat amb què s’ha acordat pregunta i data –de descreguts l’infern n’és ple– ha anat acompanyada d’una certa unanimitat en què la formulació final de la pregunta havia estat gairebé la quadratura del cercle. Obsedits com estem per ser els més purs, demòcrates i defensors de tota minoria que piuli, no hem parat fins que no hem trobat una opció ‘integradora’ de totes les sensibilitats, per molt ectoplàsmiques que siguin. 
És cert que la pregunta de marres ha deixat momentàniament sense arguments els qui s’oposen a la consulta amb l’argument que no tot pot ser blanc o negre. El PSC s’haurà de buscar una nova excusa, si és que ens en queden. Si més no, haurà servit per evidenciar un cop més com el PSOE hi ha fet metàstasi irreversiblement. 
La pregunta, tanmateix, té un punt malèvol que, com molts s’han afanyat a advertir, pot fer que la seva gestió sigui complicada i que la victòria del Sí-Sí acabi en un no res. No vull pas dir que ens hàgim marcat un gol en pròpia porta, però sí que cal tenir en compte el grau de demagògia que corerrà riu avall quan l’unionisme –sobretot el no declarat– obri comportes. 
Encara que ens les veiem molt felices, la veritat és que l’ADN català porta incroporats uns quants gens que amb aigua tèbia en tenen prou. Han estat tres-cents anys de mastegots, de “hable usted cristiano” –ai, no, que “nunca fué el castellano lengua de imposición”–, de silenci imposat i d'olés. Cal comprendre l’aversió del català a l’enfrontament: no és covardia, és subsistència. Aquest és, malauradament, el nostre taló d’Aquil·les. 
Aprofitant-se que volem ser la independència més impol·luta de l’univers, els unionistes disfressats de “món sense fronteres” intentaran forçar un resultat que, tot i triomfar l’estat independent, els permeti sumar els No i els Sí-No per erigir com a vencedora una pretesa “tercera via” inexistent. Tot i l’evident giragonsa interpretativa, és clar que un resultat poc contundent a favor de la independència debilitaria internacionalment el procés i la nostra capacitat de negociar amb Espanya. 
Per això cal tenir-ho molt en compte per quan comenci el joc de mentides dels alterviïstes
Tenim clar què comporta el No: tornar als anys 40. També el Sí-Sí: la possibilitat de construir un país millor que respongui a les necessitats de tots els catalans. Però què significa el Sí-No? Quin compromís posa sobre la taula? Ras i curt: cap. Per això és tan perillós, perquè pot inventar-se tantes mentides federals com li plagui que, un cop parat l’esquer i malbaratat l’estat propi, sempre trobaran alguna excusa perquè tot segueixi igual. I havent votat no ens podrem queixar. 
Ens ho podem permetre?