23 de novembre 2014

Nosaltres i ells

Tot procés d’independència, tant si és personal com nacional, té un seguit de fases que cal anar superant i de les que en depèn l’èxit final del mateix procés. Són fases de les que –i aquí és on rau el neguit– mai no en podem predir la durada. Hi ha un moment, tanmateix, en què el procés, el convenciment, la decisió, són irreversibles.
D’una manera o altra tots hem viscut de prop situacions on quan s’arriba al punt de no retorn, el desenllaç es fa imminent. Sigui la constatació de la defunció d’una relació de parella o sigui la decisió de deixar una feina, hi ha un moment en què es creua la línia i res ja no te’n pot fer desdir. En aquest moment pares d’escoltar els cants de sirena, deixes de pensar en el projecte que has deixat enrere i et concentres en el teu propi camí, en el futur que tens al davant. És el moment de veure’t com el subjecte a tenir en compte. 
Ara, a nivell nacional, estem en aquest moment en què acabem de creuar el punt de no retorn, però on encara ens queda una bona part de la nació que ha fet el pas polític però encara no l’ha fet mentalment. 
Fa uns quants anys, des d’un artefacte político-filosòfic anomenat equip Criteri, vam intentar reflexionar en el que anomenàrem autocentrament i és aquest concepte el que ara hem de reprendre per donar el pas definitiu com a nació que vol esdevenir Estat. Difícilment farem aquest darrer esforç mentre estiguem pendents de l’opinió, dels insults, de les amenaces que provenen de la metròpoli. Hem de començar a ser conscients de la nostra força imbatible i assumir que tot està en les nostres mans, que ja no importa el que pensin els altres, que ja no ens afecta el que facin des de ponent. 
De la mateixa manera que 2,3 milions de catalans van desobeir el Tribunal Constitucional espanyol i allà, com el boxador grogui que ha rebut el mastegot que el tombarà, encara no han entès com ha estat possible, de la mateixa manera hem de començar a fer el nostre propi camí sense fer cas dels qui ens volen fer errar la senda. Com deia fa poc Xavier Xirgu en un magnífic editorial a El Punt-Avui, hem de deixar d’estar pendents de què ens diu Rajoy, de què ens diu Espanya, i exigir als nostres polítics que siguin ells qui ens indiquin el camí a seguir. 
I si pot ser autovia, millor, que ja tenim pressa.