26 de setembre 2014

La fractura

Haig de reconèixer que em posa especialment de mal humor la dedicació amb què alguns dependentistes s’escarrassen en oposar-se al procés sobiranista –cosa ben legítima– amb mentides indecents. Mentides que proven de fer ferida en allò més subtil de la natura humana. Mentides que apel·len, sense vergonya, als sentiments. Als sentiments d’un poble que ha vist com els seus li eren trepitjats sense contemplacions pels qui ara bramen constitucions i ordenaments. 
D’altra banda, gent prou enraonada, perd els papers d’una manera escandalosa quan perilla l’espanyolitat de la “región desafecta”. Escassos d’arguments, l’única raó que saben esgrimir és el d’una fractura social que només ells proven d’atiar, per sort sense massa èxit. 
Però seria bo que no menystinguem aquest nou lerrouxisme, per molt que ens sembli que ningú no es pot creure les seves mentides, per molt que sigui evident una convivència gairebé modèlica.  
Saben perfectament que els catalans, estiguem per la independència o per la dependència, som prou madurs i assenyats per conviure amb la mateixa harmonia amb què hem viscut mentre eren ells qui tallaven el bacallà. Catalunya, que ha rebut allaus migratòries des dels seus orígens, ha sabut acollir gents, cultures i parlars diversos i ho ha fet amb un grau envejable de cohesió social. Durant anys els independentistes hem estat en minoria social i ho hem acceptat amb resignació, sense estirabots. Per què ara, que els dependentistes semblen ser la minoria, hauria de ser diferent? Que potser seran ells els qui no acceptaran la voluntat del poble? Que potser només hi ha fractura, divisió, quan són ells la minoria? Que potser no hi ha hagut sempre gent que s'ha sentit només catalana?  
No fa massa li llegia a un abrandat nacionalista espanyol que fins i tot ha estat regidor del PSC a comarques: “El dia que s’arribi a una situació de guanyadors i perdedors voldrà dir que una part dels catalans s’haurà imposat a l’altra i que el país tornarà a omplir-se de vencedors arrogants i de vençuts atemorits”. He volgut reproduir la frase sencera perquè em costaria trobar-ne una de més bèstia i més injusta. La fictícia uniformitat social que gosa defensar es fonamenta, precisament, en la submissió d'un poble que ha estat derrotat, humiliat, espoliat i reprimit. És d’un cinisme colpidor insinuar que és aquest poble, repetidament vençut, qui ara pretén fer vençuts. La democràcia mai no en fa de vençuts. Qui se senti vençut per la decisió d’un poble és que té un problema greu de valors democràtics, de tolerància, de convivència. 
Que no pateixin: ningú no serà obligat a ser català com hem estat obligats nosaltres a ser espanyols.

Cap comentari: