06 de novembre 2014

Diumenge, jo votaré per ella

Ara farà dos anys que vaig perdre la Manela. Va ser una lluita desigual, una lluita que pocs guanyen, una lluita que et deixa aquesta profunda ferida que mai no es tanca. Assistia, impotent, com el maleït càncer l’anava fonent dia a dia com una sentència inapel·lable.
Ara farà dos anys la Manela no arribava als quaranta quilos i, tot i que no va perdre mai aquell somriure tan seu, no tenia forces ni per aixecar-se del sofà on passava el dia, on assaboria cada un dels minuts que ens quedaven plegats. El temps se’ns acabava, n’érem conscients, mentre la malaltia li amarava cadascuna de les cèl·lules, mentre la quimioteràpia s’abraonava sobre els seus ossos malmesos. Però mai no va desesperar. Amb una serenor corprenedora patia per mi, per la filla i pel néts que mai no veuria.
S’acostava el 25N i un dia, de sobte, em diu: “diumenge, vull que em duguis a votar”. Havia lluitat tota la vida per un país millor i, per sobre de tot, lliure. Ni tan sols ara, quan la vida se li esmunyia entre els dits, no pensava defallir. Sabia que el moment era important per avançar cap a la independència del país que tant havia estimat, i no pensava deixar-se vèncer fàcilment.
Aquell diumenge, amb prou feines la vam poder carregar a la cadira de rodes, però va votar. I tant si va votar! Va votar per un futur que sabia que ja no seria el seu. Va votar, fent un esforç titànic, pel nostre futur. Encara, al sortir, ella que no era de fotografies, va voler que n’hi féssim una a la porta del col·legi electoral, com volent deixar constància que només ens en sortirem amb l’esforç i la passió de cadascú de nosaltres. Una fotografia esborronadora que encara no em veig amb cor de tornar a mirar. Un retrat de la dignitat i la coherència. Trenta-quatre dies després se’m moria entre les mans. Però ens deixava el futur. Ella havia lluitat fins el darrer alè per la seva gent, pel país, per la llegua, per la dignitat d’una nació a punt d’alçar-se il·lusionada. Ara era el nostre torn.
Per això aquest diumenge aniré a votar tant sí com no. Per ella i per tanta gent que hem perdut en aquest llarg camí cap a la llibertat. Votarem pels qui un dia van somniar una pàtria plena i lliure. Per l’Ovidi, per l’Estellés, pel Rubianes, pel Pedrolo… 
Jo, però, aquest diumenge, votaré per ella.

4 comentaris:

Enric Llauger ha dit...

Si em permets la llicència jo també ho faré. I tant! per ella i com tants i tantes que com la Manela ens han deixat aquest llegat tan preuat com és el de fer un país nou, lliure i únic per els nostres fills i generacions futures.

Una abraçada!

Anònim ha dit...

Per la Fina, per la Marissa, per en Jordi, pel meus avis i pels avis ferrenys que l'any 1973 vaig veure plorar d'emoció sentin el Cant de la Senyera, la Santa Espina, Els Segadors

Anònim ha dit...

Fa quatre anys la meva mare també se'n va anar de la mateixa manera i amb una edat semblant. Avui tota la família hem votant per ella, i per molts d'altres.

Susan Hursey ha dit...

Dear Jaume, I voted too, as an adopted English Catalan. I wish I too could have voted for Manela as you did but that privilege was yours and yours alone. Long may she live on in you and long may she fight for Catalonia