27 de maig 2011

Tothom cull pel que sembra?

Sempre que hi ha unes eleccions, siguin del caire que siguin, hi ha la necessitat de treure’n grans titulars, de fer les anàlisis amb traç gruixut. És la servitud que ens toca assumir en aquest nou segle abocat a la immediatesa informativa, al missatge curt i, massa sovint, escassament reflexionat. A Vilafranca, els titulars han cantat la bonanova del primer triomf municipal de CiU com si es tractés de l’adveniment d’un nou messies. Com ja és habitual, la resta de formacions han guanyat totes, totes estan encantades d’haver-se conegut més enllà del que la lectura freda dels números ens faria pensar.
Hi ha, però, alguns aspectes que mereixen ser analitzats amb més deteniment que el que hem sentit aquests dies. D’entrada, no podem sinó tornar a destacar la descarnada realitat d’un percentatge de participació encara més baix que en les darreres eleccions. Que ja ens hàgim acostumat que la participació estigui per sota del 60% no treu que el fet té la seva gravetat i farem un flac favor a la societat si ens pensem que amb remeis de pa sucat amb oli tornarem a gaudir dels nivells de participació política que teníem en aquest país fa 30 anys. Segurament les llistes obertes i tots els mecanismes de participació que siguem capaços d’estructurar ajudaran a fer que la participació sigui més elevada que no ho és ara, però ens enganyem si pensem que el problema és de mecànica democràtica: el problema és estructural i es basa en factors sociològics ben profunds que hem anat incorporant a la nostra societat i que caldria revisar a fons. Factors com el sentit de col·lectivitat, un profund hedonisme acomodatici i, sobretot, la sensació creixent que les estructures d’estat, les institucions, són el pare protector que ens ha de proveir indefinidament i infinita. Que a Vilafranca, tot i augmentar el cens en 500 persones, més d’onze mil ciutadans hagin decidit que l’elecció del consistori no és cosa seva, és realment preocupant.
Per la resta, res de massa nou. CiU ha sabut rendibilitzar la moció de censura i s’ha enfilat a l’onada que ha sepultat aquest progressisme de pessebre. El PSC s’ha acabat d’ensorrar, però com bé diu J. M. Masachs, un socialista que fa temps que llegeix mapes, el PSC ja fa dies que perd oli: des del 1999, a Vilafranca, han perdut 4000 vots, més dels que han recollit aquest cop. No s’ensorra el PSC, s’ensorra una manera de gestionar el poder, la demagògia i la mentida com a argument polític, el partit com a única bandera. 
La sorpresa i la decepció alhora –malgrat que ho provin de dissimular amb nous regidors a la comarca–, han estat els resultats de la CUP. Tot i l’onada d’indignació, tot i la tasca excel·lent a l’ajuntament, la CUP no només no aconsegueix el tercer regidor que molts auguràvem sinó que fins i tot perd vots. No em crec l’excusa que el resultat ridícul de Solidaritat a Vilafranca ho justifiqui. Al meu parer, la CUP haurà d’assumir que el seu èxit es basa en ser capaços de mostrar-se com una opció fresca, honesta i treballadora, però alhora realista i constructiva. Estic convençut que el tercer regidor es va quedar entre cassolades i proclames bolivarianes.
El serial d’Esquerra mereix capítol a part, però d’això ja en parlarem un altre dia.

19 de maig 2011

Apadrina una rotonda

L’enginy d’un piulaire inspirat batejava d’aquesta manera l’esperit de fons del que va ser el debat electoral que els candidats a presidir l’ajuntament vilafranquí ens van oferir el passat dimarts. La proposta en qüestió –que sembla que no és broma– la va fer el candidat de CiU, Pere Regull, i es veu que es tracta de cedir les rotondes a empreses del sector vinícola perquè les decorin a plaer, assumint-ne els costos a canvi de posar-hi un identificador de l’empresa. Per arrodonir-ho, acabava la intervenció amb aquell somriure murri tan seu que no saps si se’n fot o és que la cosa té gat amagat i ens colaran sibil·linament vés a saber què. Ja em veig els antisistema locals esbravant-se contra la privatització de les rotondes!
Més enllà de la boutade, que sóc incapaç de valorar, la gravetat rau precisament en el fet que sigui aquesta justament la frase, la proposta, que defineix el to general del debat i, per extensió, d’aquesta campanya. El recurs a l’esperpent no fa sinó contrastar allò que hauria de ser accessori però que, surant sobre la grisor, acaba sent precisament allò destacable.
I és que si una paraula pot definir realment el debat, aquesta és “grisor”. Un debat mel·liflu on cada candidat recitava les lletanies apreses, sense sorpreses, amb parsimònia, sense confrontació d’idees. Per por de perdre'l ningú no va voler guanyar-lo.
Sense relat de fons, més que debatre models de ciutat, la nit va transcórrer entre propostes més o menys necessàries però absolutament intranscendents per motivar uns ciutadans que ja comencem a estar tips de tan poca ambició. Ho deia la setmana passada: ens cal un projecte de futur, a llarg termini, que sigui capaç d’engrescar Vilafranca, que sigui capaç de fer-la decidir què vol ser, que sigui l’espurna que obri un gran debat on la veu de tothom és imprescindible. Un projecte que, és cert, alguns han començat a esbossar tímidament i que sembla que ha de passar per construir una nova Vilafranca al voltant de la cultura del vi. Potser sí que no tenim altre remei, però precisament el que calia en aquesta campanya era parlar-ne a fons, valorar els avantatges i els inconvenients, apamar qui en sortirà beneficiat i qui en patirà les conseqüències. Delimitar si es farà des del territori, des de la gent, o des dels grans pols d’interessos empresarials del sector. Prou important, prou vital tot plegat, per no deixar-ho per més endavant. En lloc d’això, ens hem limitat a veure una campanya típica i tòpica, massa plena de propostes per farcir –importants totes elles, que consti– però que haguessin pogut fer una dotzena qualsevol de vilafranquins reunits quatre dies a la terrassa d’un bar, cervesa i olives, mentre repassaven mentalment carrers i places.
Tanmateix, diumenge triarem vint-i-un regidors que comandaran la vila durant els propers quatre anys. La nostra responsabilitat ha de ser, malgrat tot, més gran que la seva pròpia i exigir-los, amb el nostre vot, ambició, coherència i valentia. I sobretot, com a ciutadans compromesos, hem de ser ben conscients que no hi ha cap Vilafranca impossible perquè la força del nostre gest és immensa. 
I perquè, malgrat tots els malgrats, no tots són iguals.

13 de maig 2011

Entre l'avorriment i la trompada

El poc interès que la majoria de ciutadans demostrem darrerament per les campanyes electorals es veu recompensat per l’enfilall de suposades propostes amb què ens regalen dia sí dia també els nostres pretendents polítics. El tedi és potser l’adjectiu que més s’escau a la baixa qualitat de les campanyes d’uns partits que fa temps que han perdut el contacte amb la realitat. I això que se suposa que unes municipals són el terreny idoni per lluir-s’hi de valent amb propostes versemblants que els ciutadans podem apamar amb facilitat. Però en lloc de dibuixar-nos un futur engrescador per les nostres ciutats i viles, s’entesten a dir-les de tots colors i mides només per forçar l’enèsima roda de premsa, el titular fàcil, la foto sorprenent. Convençuts que la insistència doblegarà l’avorriment, aboquen propostes impossibles, mil i un projectes que dormiran el somni dels justos fins la propera campanya i que, en la nostra benevolència, ja només ens arrenquen un somriure displicent. Tant li fa que el programa tingui quatre punts embastats a darrera hora o que tingui dues-centes pàgines: és l’aparador d’un mercat on tot el peix ja és venut. Uns programes, curiosament, de mida inversament proporcional a la capacitat de la formació per dur-lo a terme.
Això sense entrar en el tenebrós món de la demagògia fàcil, del populisme gratuït o, directament, de la mentida elevada a categoria. Res no ens deslliura, un cop i un altre, de la temptació fàcil de massa formacions a omplir-se la boca amb declaracions que només busquen l’enfrontament, el vot militant, la bel·ligerància gratuïta. Enguany no n’ha estat l’excepció i la quantitat de demagògia, prepotència i populisme que hem de patir aquests dies no es compensa ni de bon tros amb una gestió decent en els propers anys. Aquest any es veu que toca retallades. És la nova excusa amb què uns i altres ens amaguen la manca d’idees, l’escassedat de projectes. És clar que hi ha qui te’n presenta, de propostes, però o són accessòries o volen arreglar el món mundial i, que jo sàpiga, aquests dies només triem qui regirà el municipi els propers quatre anys. 
Això sí, els mastegots i la trompada són el pa nostre de cada dia en una campanya on tothom tira pel dret. Banderoles on no toquen, entrevistes retelevisades fins al cansament, que si tu em tapes aquí jo et tapo allà... Un trist espectacle on tot s’hi val, sabedors que la vergonya dura poc i els càrrecs, en canvi, quatre anys.  
A Vilafranca patim especialment, en aquesta campanya, la manca d’un projecte clar de futur. Totes les formacions s’esplaien en el dia a dia, en l’actuació immediata. No dic que no calgui, però jo hi trobo a faltar una idea de Vilafranca per als propers anys. La vila no sap, en aquests moments, què vol ser quan sigui gran. Ha de deixar de ser poble, però no sap si vol ser ciutat. Mentre, la població, les problemàtiques socials, van creixent inexorablement. Ens cal, doncs, decidir, debatre a fons, quin model de ciutat volem per als propers anys i començar-ne a dibuixar les línies mestres. Per fer això ens cal més previsió i menys política del qui dies passa anys empeny. Vilafranca no pot esperar més un debat seriós i en profunditat del que volem esdevenir. Un debat que ningú no sembla interessat a encetar.

07 de maig 2011

Dues nacions, un mateix destí

Tanquem una setmana d’incerteses a la nostra nació, de debat estèril i de curta volada com, tristament, ja ens tenen acostumats els nostres representants polítics. Catalunya es debat en la mediocritat política i en la més absoluta manca d’ambició nacional. Ja no parlo de la necessària aposta per la constitució d’un estat propi, sinó de la imprescindible tasca de dibuixar un futur que esperanci els nostres conciutadans. Tampoc no ens hi hem d’amoïnar més de l’imprescindible: el desconcert és habitual en temps de crisi, en temps de revolució. I parlo de crisi en sentit de procés que posa en entredit tot allò suposadament establert i que malda per dibuixar un nou marc de referències, un nou model de societat basada en l’assumpció de la pròpia realitat. Diguem-ne “deucentisme”, com apunta en Mascarell, o diguem-ne consciència nacional: el que és clar és que el futur del nostre poble és a punt de canviar radicalment.
Mentre nosaltres ens debatem, capcots, d’altres nacions han fet un salt qualitatiu i quantitatiu en els darrers dies. Els telenotícies, acostumats a tanta grisor, ens han regalat dues excel·lents notícies que poden canviar el curs de la història en els propers anys.
D’una banda hem sabut que, finalment, els espanyols no s’han vist amb cor de prohibir que l’independentisme basc es pogués presentar a les eleccions municipals. Les excuses, que ja hem denunciat a bastament i que no tenen cap mena de justificació, ni jurídica ni legal, no han estat suficients per superar la vergonya. Segurament Espanya és l’única “democràcia” occidental que impedeix la presència de l’independentisme als processos electorals i aquesta bel·ligerància totalitària ens demostra alhora la connivència entre el legislatiu i el poder judicial, la manipulació constant dels processos pretesament legals. Tornem a recordar que encara és a la presó qui ha liderat el procés democràtic que ha viscut l’esquerra abertzale, i hi és precisament per evitar que qualli. Espanya tem un independentisme basc democràtic, prefereix la força policial a la de les urnes. Per això Sortu o Bildu o Batasuna no es podien presentar a les eleccions i la Falange sí. No és la violència, és la independència. 
Euskal Herria ha encetat el camí definitiu de la seva emancipació nacional, perquè ningú no pot aturar la força d’un poble quan vol ser lliure.
D’altra banda hem vist els impressionants resultats electorals del nacionalisme escocès. Amb una increïble àmplia majoria absoluta del SNP, Escòcia ha esberlat el meló de l’Europa dels pobles que s’obre pas amb contundència. La vella Europa d’uns estats-nació artificials, ineficients, encarcarats, es troba també a les portes d’un canvi radical que n’ha de redibuixar les relacions. Escòcia obre el camí amb el suport immens d’una ciutadania que ha entès que ja no és només una qüestió històrica, sinó d’eficiència i de capacitat de garantir el benestar als seus ciutadans. Escòcia, aclaparadorament, s’ha posat al capdavant d’una cursa on la segueixen Flandes, Catalunya, Euskal Herria, Occitània, Bretenya... i tantes altres realitats nacionals que malviuen a Europa i que reclamen justícia històrica, també, però sobretot justícia social i la constitució d’unes institucions que no només respectin els seus drets, les seves “particularitats” (històriques, socials, econòmiques...) sinó que en facin la base del seu projecte polític i social.