29 d’abril 2015

Lectures

Tot i venir d’un Sant Jordi lluminós, no és pas de llibres que us volia parlar avui, sinó de la paulatina tendència, en la nostra política, a substituir l’acció pel relat. Lakoff n’estaria ben orgullós i ara, tots plegats, però sobretot polítics sense política a oferir, ens passem el dia visualitzant elefants de tots colors i mides.
La irrupció d’això que han volgut anomenar ‘nova política’ no ha fet més que demostrar que, de nova, no en té res i que, comptat i debatut, representa un pas més cap a la marquetinització letal del missatge polític. Fixeu-vos que les propostes no cal que siguin noves, només cal que en transmetin el títol i que el ciutadà l’acabi comprant. Per això és tan mal símptoma que la vella demagògia hagi aconseguit vendre’ns l’etiqueta de ‘nova’ de la mateixa manera que ens venen horitzontalitat i assemblearisme mentre exploten fins a la vergonya aliena el cabdillisme més tronat.
Dic això per argumentar la importància, en el moment polític que viu el país, de la lectura que es fa dels esdeveniments. Ja no és transcendent el fet en sí, sinó quina és la lectura que se n’imposa, quina interpretació és la que finalment es dóna per bona. D’aquí la importància extrema del control dels mitjans de comunicació. Hauria existit Podemos sense l’aposta decidida dels poders econòmics espanyols que li han ofert La Sexta tothora? Havia existit Ciudadanos abans que els mateixos poders d’abans s’adonessin que el populisme de Pablo Iglesias se’ls escapava del control fins i tot a ells? No siguem ingenus. La ‘ciutadania’ està sobrevalorada. Per molta brancada que hi veiem, el tronc no té cap base sòlida i tot plegat gira a mercè del vent amb extrema facilitat. No ens podem creure que una societat que té, en general, un índex formatiu escàs, hagi sublimat precisament la finor en l’anàlisi política.
D’aquí que, tot i el que en prediquin, la victòria sobiranista en les properes eleccions municipals és vital per a la salut del procés. Precisament els qui més li discuteixen ara el caràcter de primera volta, seran els qui, en cas que la victòria no sigui aclaparadora, ens martellejaran, dia sí dia també, amb la seva lectura preferida: el procés es desinfla. Només una victòria inapel·lable, un triomf sense ‘lectures’, pot immunitzar el procés. Que ningú no s’hi enganyi.

17 d’abril 2015

A mi ja m'agradaria 2.0

Els que fa temps que ens belluguem en el moviment independentista, hem hagut de prendre paciència durant anys davant la quasi confidència que ens acostumava a fer gent de tota mena, gairebé un xiuxiueig, tot confesssant-nos que a ells ja els agradaria, això de la independència, però que no podia ser, que mai no ens deixarien. Ei, però que per independentistes, ells. Independentistes d’armari, de fet.
Les consultes, les diades, les vies i les be baixa, l’ANC, el 9N, l’espoli, Espanya i l’eterna cabra que mai no ens falla… tot plegat han aconseguit que la independència sigui vista finalment com una cosa possible, com l’oportunitat històrica que hem esperat durant segles. Tot d’independentistes van anar sortint de l’armari sobiranista on s’arreceraven prudentment i, per primer cop, les enquestes ens ho posaven a tocar dels dits, només calia un darrer esforç, un darrer pas. Un pas, això sí, valent, agosarat, intrèpid. Un pas que havíem de fer units, alegres i combatius, que vaticinà l'Estellés.
Però heus aquí que allò que havia de ser un camí que havíem de fer arraconant interessos, ha esdevingut una olla de grills, l’enèssima expressió de la pussil·lanimitat de bona part de la nostra classe política. Ningú no s’ho explica. Ningú no ho entén. Però mentre en busquem les raons i, ai las, els culpables, els armaris tornen a anar plens, no fos cas que la cabra se’ns emprenyi.
I aquí ens trobem, amb la versió actualitzada del “a mi ja m’agradaria”. Ara que ja tant ens feia si ens deixaven o no, ara que ja havíem decidit que això és cosa nostra, que què s’han cregut aquests, que ja fa massa anys que munyen la mamella, que farem un país millor, un país just, solidari, transparent, net, noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç… Doncs, mira, potser serà que no. Era massa fàcil, tu. Ja va dir aquell que als catalans ens perd l’estètica… i a alguns les ganes de tocar allò que no sona!
Hauríem de tenir clar que només arribarem a la independència amb la unitat del sobiranisme, el nou i el vell, el de dretes i el d’esquerres, el d’aquí de tota la vida i l’acabat d’arribar. La unitat segurament no és la llista única, però tampoc no ho són les excuses per no fer-la. La unitat és generositat, empassar-se el que calgui, estar disposat a perdre-hi per guanyar. La unitat és la força.
A mi, què voleu que us digui, m’agradaria veure-ho.

01 d’abril 2015

El procés segrestat

Si bé, evidentment, l’independentisme no va començar el 2012, sí que podríem dir que amb la gran manifestació d’aquell estiu s’iniciava això que hem anomenat eufemísticament “el procés”. De la mateixa manera, caldria que ecceptéssim que així com l’independentisme s’havia mogut quasi sempre estrictament en l’àmbit civil i en el d’alguns moviments polítics gairebé extraparlamentaris, el procés ha estat sempre en mans dels partits polítics. 
Per molt que la societat civil, ara organitzada massivament sota Òmnium i l’ANC, actuin encertadament com a grup de pressió i provin de marcar-los d’una manera clara el camí, el procés no va engegar efectivament fins que els grans partits nacionals no es van posar a la feina i, per aquest motiu, qui a la pràctica duu les regnes del procés és el president Mas, l’Oriol Junqueras i la gent de la CUP un cop despenjades altres formacions que han preferit jugar ara al ‘neoputaramonisme’. No sé si és bo o dolent, però és lògic que sigui així. Ningú al món mundial entendria que un procés d’aquesta envergadura es fes al marge de les intitucions del país. Tampoc no entendrien, és clar, que hi manqués l'impuls i el suport popular. 
Ara bé, per molt que sigui lògic que la iniciativa del procés la duguin els partits, el que ja no ho és tant, de lògic, és que aquest lideratge esdevingui una excusa per segrestar el procés d’independència i, abraonant-se de nou a les típiques i esgotadores misèries partidistes, es dediquin més a sembrar la desconfiança entre la societat que no pas a mostrar-nos un futur il·lusionador. 
Fins avui el sobiranisme civil ha fet una tasca ingent de difondre les raons inqüestionables de la independència com a eina per al progrés de la societat catalana. Una tasca que, tanmateix, ha tocat sostre. Sostre en el sentit que , no ens enganyem, pràcticament tothom al nostre país està ja al cas d’aquests arguments. Els indecisos que, diuen, encara ens cal convèncer, no ho són tant per manca d’informació com per manca de confiança. Trencar amb Espanya no és un moviment exempt de riscos i de sacrificis. Tampoc no té l’èxit assegurat immediatament. Això desperta l’ànima poruga que covem els catalans de fa segles. Una por a la incertesa que només es pot vèncer des de la seguretat institucional i política en un moviment absolut d’unitat d’acció, sense dubtes i sense fissures. Aquesta és la nostra feblesa: dos milions d’independentistes convençuts al carrer tenen menys efecte entre els indecisos que les esgarrinxades Mas-Junqueras. Entendre això és vital per superar l’atzucac.