01 d’abril 2015

El procés segrestat

Si bé, evidentment, l’independentisme no va començar el 2012, sí que podríem dir que amb la gran manifestació d’aquell estiu s’iniciava això que hem anomenat eufemísticament “el procés”. De la mateixa manera, caldria que ecceptéssim que així com l’independentisme s’havia mogut quasi sempre estrictament en l’àmbit civil i en el d’alguns moviments polítics gairebé extraparlamentaris, el procés ha estat sempre en mans dels partits polítics. 
Per molt que la societat civil, ara organitzada massivament sota Òmnium i l’ANC, actuin encertadament com a grup de pressió i provin de marcar-los d’una manera clara el camí, el procés no va engegar efectivament fins que els grans partits nacionals no es van posar a la feina i, per aquest motiu, qui a la pràctica duu les regnes del procés és el president Mas, l’Oriol Junqueras i la gent de la CUP un cop despenjades altres formacions que han preferit jugar ara al ‘neoputaramonisme’. No sé si és bo o dolent, però és lògic que sigui així. Ningú al món mundial entendria que un procés d’aquesta envergadura es fes al marge de les intitucions del país. Tampoc no entendrien, és clar, que hi manqués l'impuls i el suport popular. 
Ara bé, per molt que sigui lògic que la iniciativa del procés la duguin els partits, el que ja no ho és tant, de lògic, és que aquest lideratge esdevingui una excusa per segrestar el procés d’independència i, abraonant-se de nou a les típiques i esgotadores misèries partidistes, es dediquin més a sembrar la desconfiança entre la societat que no pas a mostrar-nos un futur il·lusionador. 
Fins avui el sobiranisme civil ha fet una tasca ingent de difondre les raons inqüestionables de la independència com a eina per al progrés de la societat catalana. Una tasca que, tanmateix, ha tocat sostre. Sostre en el sentit que , no ens enganyem, pràcticament tothom al nostre país està ja al cas d’aquests arguments. Els indecisos que, diuen, encara ens cal convèncer, no ho són tant per manca d’informació com per manca de confiança. Trencar amb Espanya no és un moviment exempt de riscos i de sacrificis. Tampoc no té l’èxit assegurat immediatament. Això desperta l’ànima poruga que covem els catalans de fa segles. Una por a la incertesa que només es pot vèncer des de la seguretat institucional i política en un moviment absolut d’unitat d’acció, sense dubtes i sense fissures. Aquesta és la nostra feblesa: dos milions d’independentistes convençuts al carrer tenen menys efecte entre els indecisos que les esgarrinxades Mas-Junqueras. Entendre això és vital per superar l’atzucac.