15 de març 2018

Desconcert

Aquesta és probablement la paraula que amb més claredat reflecteix l’estat d’ànim general del català sofert que fa quatre dies ja es veia ciutadà de la República Catalana. I no li podem pas retreure vist l’espectacle tan engrescador en què ens han envescat els partits. Les dagues tornen a volar amb fruïció com en els millors moments del putairamonetisme nostrat. Vaja, com si aquí no ens hi juguéssim gaire més que una alcaldia per aquí o una diputació per allà. Mentrestant, uns des de la presó i d’altres des de l’exili, es deuen posar les mans al cap intentant comprendre com es pot haver torçat tant la cosa a cal sobiranista. I és que ja no només són els partits, ara es veu que se les tenen fins i tot els dos elefants civils que s’entomen les trompades amb aparent indiferència. 
I el ciutadà, cansat i deprimit, pensa que ja s’ho faran, que a omplir el Passeig de Colom ja hi anirà tota aquesta gardunyada i el sursum corda, que després de tenir-ho tan a tocar dels dits és millor que deixem el lliri a casa. 
I és que en el desconcert hi nia el relat de l’adversari. Aquest és el gran perill d’acceptar la mort prematura de la república. L’unionisme fa temps que malda per sembrar la zitzània entre el moviment sobiranista que, certament, ha arribat a moments de ridícul impensats, però que segueix mantenint el pols al totpoderós estat espanyol. Que potser la revolució ja no és tant dels somriures? I què! Qui hagués cregut que això seria bufar i fer repúbliques, es refiava potser massa innocentment d’un món just i democràtic. 
Cert, els partits no han entès encara que és unitat o mort, però cal recordar que si no hem investit ningú és per culpa d’Espanya i això ha de ser una qüestió de principis. O és que volem, com pretén el sector 155, anar proposant noms fins que en trobem algun que plagui M. Rajoy? Ha de ser Espanya i els seus tribunals els qui decideixin el nostre president? Sabem que, almenys efectivament, el 155 ha rribat per quedar-s’hi. La investidura, si és, ha de ser un símbol de la sobirania catalana. El govern el tenim –i l’hi seguirem tenint– a l’exili. El 21D vam votar restituir. No, potser, perquè el govern Puigdemont fos el nostre somni, sinó perquè era el nostre govern. Ara no hi podem pas renunciar sense renunciar a la nostra llibertat. I si no hi ha manera, doncs noves eleccions!

01 de març 2018

El vot segretat

Quan llegiu això vés a saber on serem però, a dia d’avui, l’espectacle ofert per l’inde- pendentisme ha estat d’allò més galdós.
Hi ha una frase famosa, atri- buïda a molta gent –ves que no fos d’en Churchill, que les ha dites totes– que diu: “En política es pot fer de tot menys el ridícul”. Doncs, això, els ciutadans d’aquest país maltractat tenim la sen- sació que la nostra classe polí- tica està fent el ridícul des de l’infaust però gloriós 1 d’octu- bre. Encara pitjor: la sensació, colpidora, és que no només fan el ridícul com a polítics, sinó que ens fan fer el ridícul a nosaltres, a tots els qui hem defensat la sobirania de la re- pública sense preguntar-nos qui teníem al costat.
No sé quan de temps fa, ben bé des de les eleccions del 27S, que tots els actors polí- tics d’aquest país esgrimei- xen el “mandat popular” com a fonament legitimador del camí inequívoc cap a la independència. Des d’ales- hores, aquest “mandat po- pular” s’ha anat repetint i ells se n’han anat omplint la boca a cada contesa electoral, a cada debat parlamentari, a cada picabaralla. Però només se n’omplen la boca. Els ciu- tadans que els hem atorgat aquest mandat el que volem és que n’omplin el Diari Ofi- cial de la Generalitat. La re- pública no la construirem apel·lant al “mandat popu- lar” sinó implementant-lo en forma de decrets i d’acció de govern. D’aquí el desencís de la gent des del 10 d’octubre passat on la baralla partidista no ens ha permés, encara ara, saber per quina raó darrera vam renunciar tan fàcilment a desplegar la república.
I d’aquí el títol de l’article. El mandat popular que jo he sentit al carrer, repetida- ment, tossudament, incan- sablement, té un únic nom: UNITAT!
La majoria de ciutadans d’aquest país hem tolerat, amb renuència, la manca d’unitat. Ho hem tolerat però no l’entenem. Ho hem dit, hem recollit signatures, hem emplenat les xarxes de l’amarga queixa davant els partits. Però es veu que hi ha mandats populars més ‘man- dats’ que altres. Ara ens tro- bem amb la sensació que el nostre vot del 21D ha estat segrestat per interessos de partit i això és intolerable.
Si voleu parlar de mandats, el que aquest país va emetre aquest passat desembre té tres instruccions bàsiques: unitat, restitució i república. No poseu a prova la paciència d’aquest poble.