24 de novembre 2010

15 raons, o més, per votar Reagrupament

Just hores abans d’emetre el vot en unes eleccions que es presenten cabdals per a les aspiracions nacionals d’aquesta nació, sobren raons per decidir que ara toca Reagrupament, que ara cal entendre el què ens hi juguem aquesta vegada, que ara toca assumir l’oportunitat històrica que tindrem a les nostres mans d’avançar no només nacionalment, sinó en la construcció d’una democràcia de qualitat, de fer el país que ens mereixem.
Quan tothom sospesa les raons que l’empenyen a decidir el seu vot, us voldria apuntar quinze de les moltes raons que us han de fer decidir donar suport a Reagrupament.
1.- Perquè només amb la independència, només si som capaços de bastir un estat propi, podrem sobreviure com a nació i com a societat econòmicament viable i socialment justa. I la independència només depèn de nosaltres, d’aconseguir una majoria al Parlament que la proclami. Un acte sobirà que ha estat avalat pel Tribunal Internacional de Justícia.
2.-  Perquè cap nació no pot sobreviure amb un espoli fiscal del 10% del seu PIB. Catalunya envia a Espanya 60 milions d’euros cada dia que no tornen. Amb això podríem fer 15 escoles al dia. Amb això podríem ser la quarta nació d’Europa en benestar social, per sota d’Holanda. Ens hem de resignar als barracots o a les cues a l’hospital mentre subvencionem els qui tenen autovies de franc?
3.- Perquè no podem creure’ns la mentida de propostes impossibles. Ni el federalisme, ni el concert econòmic,  ni un referèndum són possibles sense el vist-i-plau espanyol, sense reformar-ne la Constitució. Si no han acceptat un estatutet retallat, com pretenem que acceptin el seu suïcidi econòmic? Només la Proclamació Unilateral d’Independència depèn exclusivament de nosaltres.
4.- Perquè el vot útil és Reagrupament. Res no ens faria recular més que una majoria absoluta i anestèsica de CiU. Encara pitjor un govern encapçalat pel PSC-PSOE. Nosaltres garantim la investidura de Mas però sense haver de renunciar a defensar la independència i la regeneració democràtica.
5.- Perquè només Reagrupament proposa un règim d’incompatibilitats sever per evitar aprofitar-se del càrrec, especialment un cop s’ha deixat.
6.-  Perquè només Reagrupament demana saber el patrimoni a l’inici i al final de la legislatura.
7.- Perquè només Reagrupament proposa una llei electoral catalana amb llistes obertes en petites circumscripcions on el diputat hagi de defensar el vot davant els ciutadans i no davant l’aparell del partit.
8.- Perquè només Reagrupament aposta pel finançament transparent dels partits, la limitació de la despesa electoral que eviti deutes als bancs que després es cobren políticament.
9.- Perquè exigim la limitació dels mandats per evitar eternitzar-se en xarxes de clientelisme i el control de l’escandalosa acumulació de càrrecs.
10.- Perquè no ens hem de creure enquestes manipulades per desanimar el vot a Reagrupament. Som més dels que voldrien i hi serem!
11.- Perquè només Reagrupament proposa legislar en contra de col·locar amics, parents i saludats. Prou de nepotisme i clientelisme.
12.- Perquè Reagrupament ofereix posar la política en mans de professionals que volen fer política i no de polítics professionals que només busquen viure’n.
13.- Perquè un cop el Tribunal Constitucional ha declarat que l’única llengua obligatòria a Catalunya és el castellà, només un estat propi ens permetrà salvar el català.
14.- Perquè només Reagrupament té la credibilitat suficient per fer allò que predica. Qui pot creure’s la regeneració democràtica en mans de candidats que han estat diputats tota la vida sense queixar-se? Qui pot confiar en qui ara predica la independència quan fa dos dies votava al costat de Montilla?
15.- Perquè ens ho mereixem. Reagrupament ha estat explicant la regeneració democràtica i la proclamació de la independència des de fa més de dos anys. Reagrupament no ha canviat el discurs. Altres que l’han copiat ara fan veure que se’l creuen. No podem creure’ns conversions interessades d’última hora a l’independentisme, sobretot quan no diuen res de canviar les regles de joc d’aquesta democràcia malalta.

Ara sí, ara toca independència. Ara toca Reagrupament.

19 de novembre 2010

Per què Reagrupament


S’acosta el moment en què cal decidir-se i des de Reagrupament voldríem fer-vos arribar mots abrandats, mots de coratge, mots que us retornessin la confiança en un país que ja no volem esclau. Hem fet tots els esforços possibles per no malparlar de ningú, perquè finalment tots haurem de sumar. Tampoc no ens hem omplert la boca amb vagues promeses grandiloqüents, amb titulars fàcils però buits de contingut. Sabem que som un país sotmès que no té força per prometre res si abans no decideix ser lliure. Només les nacions lliures poden decidir el seu futur.
Tampoc no ens sentireu queixar-nos amargament, com ens hem acostumat a fer el catalans, de la nostra dissort, de la pèrfida Espanya. Sabem, ara sí amb claredat, que el nostre futur depèn només de nosaltres, que tenim a les nostres mans construir el país que hem desitjat, el país que ens mereixem. Una Catalunya millor, econòmicament rica, socialment justa, culturalment desvetllada i nacionalment plena.
Perquè Reagrupament som la força de la honestedat, la força de la gent senzilla que ha decidit construir el futur amb les seves mans. Som la força del convenciment que aquest país es mereix algú que hi cregui, algú que li doni les eines que el permetin aixercar-se, finalment, i reprendre el camí estroncat fa tres-cents anys. Perquè, amics, aquesta nació mil·lenària el 28 de novembre tindrà l’oportunitat de sortir de l’atzucac en que l’han enfangat. Ja no podem creure més en il·lusions que s’esvaeixen l’endemà de cada contesa electoral. Ja no podem esperar el miracle redemptor que tothom sap impossible, es digui federalisme, concert o referèndum. Cal parlar clar d’una vegada, amb la gravetat que el moment requereix. No podem amagar més la ficció de les nostres institucions, la mentida de l’autogovern. No podem seguir dissimulant mentre el país s’afebleix cada dia que passa; mentre s’aprima la nostra autoestima. Pàtria i dignitat,  ens esperonà en Joan Carretero fa mesos. Siguem, doncs, dignes d’una nació que mai no s’ha doblegat.
El proper 28 de novembre tindrem l’oportunitat de desvetllar un país que s’ha adormit en l’autocomplaença, en l’arriscada creença que les nacions, que les llengües, no moren mai. Per primer cop els catalans som davant la certesa que si no ens revoltem, deixarem als nostres fills una societat en què els obligarem a viure pitjor del que hem viscut nosaltres. Per primera vegada ja no ens valen mitges tintes: o som capaços de construir-nos nacionalment o tenim les hores comptades. N’hem de ser conscients.
Som en una cruïlla en què caldrà decidir si volem ser, si gosem, si ens veiem amb cor de saltar el mur. Precisament aquests dies els catalans hem fet una nova aportació al patrimoni cultural de la humanitat. Una aportació simbòlica que hauria de representar els nostres valors com a societat: força, equilibri, valor i seny. Uns principis que ens hem venut per unes engrunes de poder. Un poder, provincià, sotmès i dòcil, que no s’oposa a l’espoli constant. Ha arribat l’hora de dir prou. Aquest cop en tenim les eines.

És a les nostres mans decidir si acceptem el repte de bastir el pilar més alt, la torre més esvelta. La gent de Reagrupament serem els primers a la pinya, amb el vostre ajut fins i tot podrem posar folre i manilles, però caldrà que tots plegats, arribat el moment, cridem decidits: pit i amunt!

12 de novembre 2010

Si tot i així no ho veiem...


Sembla ben bé cosa del destí que tot just perdut en Joan Solà, un dels intel·lectuals més insubornablement compromesos amb la defensa del país i de la llengua com a expressió màxima de la nostra identitat, els atacs que reben tant la llengua com el país són més virulents i més descarnadament indissimulats que mai.  Per si algú encara dubtava de la veritable intenció d’aquesta Espanya autista de fer-nos la pell, heus aquí que tots els poders institucionals i jurídics s’han conjurat per accelerar la nostra desaparició nacional el més aviat possible.
És evident que el desacomplexament nacional que viu la nostra nació, que la certesa que la independència ja ens és el darrer ressort, havia de desvetllar els baixos instints dels qui ens han tolerat però no entès. Uns quants ja hem dit, de sempre, que perdíem el temps amb Espanya tot fent-los el joc amb les seves giragonses jurídiques. Embarcar-nos en el sudoku de l’estatut no només era un error d’estratègia nacional, sinó un autèntic suïcidi institucional. Ja aleshores denunciàvem que un estatut ens fa espanyols. Les nacions que se’n senten no tenen estatuts, tenen Constitució.
Hem perdut un temps preciós mentre Espanya s’anava reforçant econòmicament i jurídica. Un cop parada la trampa, la nostra classe política va empassar-se l’esquer amb aquella alegria, inconscients de la teranyina legislativa en què havien empantanegat el futur del nostre poble. I ara encara ens vénen amb concerts i referèndums, com si no hagués quedat prou clar que l’ADN jacobí i centralista d’Espanya és incompatible amb el respecte als nostres drets.
Joan Solà i Salvador Cardús van encetar un “ja n’hi ha prou” que només Joan Carretero va saber articular. Des d’aleshores hi ha hagut un full de ruta clar que ha quallat en el convenciment nacional dels catalans. Ningú ja no en discuteix la certesa. Alguns fins i tot se l’han copiat un cop el Tribunal Internacional de Justícia n’ha avalat la legitimitat. Benvinguts al club. Si a hores d’ara no acceptem que proclamar la independència des d’un Parlament sobirà és la solució al desbocat empobriment econòmic, institucional i moral de la nostra nació, és que preferim malviure sota l’espoli espanyol que aixecar-nos lliures i decidir el nostre destí.
Mentre les nostres forces majoritàries desfullen la margarida del peix al cove de sempre, Espanya ens sotmet impúdicament, ens demostra qui mana. Ja no es tracta d’una discussió jurídica, perquè articulats similars són acceptats sense recança a d’altres comunitats. Es tracta de rabejar-se en la humiliació, de rebolcar-nos en el fang de la nostra secular covardia. El perquè de tanta por és una cosa que se m’escapa, però ara cal que tinguem ben clar que l’oportunitat de ser lliures és només a les nostres mans.

Aquests dies de campanya hem vist aquesta temença irracional tenallar la nostra gent. No és feta d’arguments, sinó de l’amenaça permanent que santifica la mentida. Un avi em deia convençut: i com cobrarem les pensions si proclamem la independència? I jo que em pregunto: com és que no hem aconseguit explicar-li que no només la cobrarà, sinó que tindrà una paga extra? Com és que no es qüestiona si cobrarà gaire temps més si seguim a Espanya?

07 de novembre 2010

Reagrupament: el perill real


Era evident que l’aparició d’un projecte obertament independentista, amb vocació tranversal i amb la declarada intenció de bastir una candidatura el més unitària possible que dugués al Parlament una majoria de diputats sobiranistes, havia de topar des del principi amb moltes dificultats. Era d’esperar perquè les forces que maneguen els fils de l’espanyolisme a casa nostra, més descarnat o en versió autonomista, no rebrien amb alegria un moviment que aconseguís aglutinar el desencís nacional que sacseja el país de fa anys i que va quallar en forma de consultes. Tot i amb això, si hem de ser realistes, no crec que ni a Nicaragua, Calàbria o qualsevol dels centres de poder d’aquest país, a voltes tan petit, s’amoïnessin gaire conscients de la proverbial meselleria dels catalans que hem fet de la queixa l’esport nacional.
Aleshores, com s’entén la virulència dels atacs que Reagrupament ha sofert des de l’estiu? Atacs a la línia de flotació del projecte que han provat de totes les maneres possibles de dinamitar el consens que havia generat, potser no en el projecte polític en sí mateix però sí en la secessió com a única solució als problemes d’aquest país. Quina és la raó que ha obligat els estrategs de l’status quo a esmerçar grans esforços i enormes recursos econòmics en diluir i disgregar un moviment que prenia forma? Al meu modest entendre, el que els va espantar de debò no és que una majoria de diputats pogués proclamar la independència des del Parlament. Ells saben que és així com es fan les independències. De fet, aquell dia, ells hauran estat independentistes des de sempre i, amb tota seguretat, en gestionaran els beneficis. No, amics, el que els amoïna de debò és que Reagrupament fa indestriable el projecte independentista d’una profunda regeneració democràtica. I això fa trontollar les estructures del petit poder que han anat bastint durant més de trenta anys. Poder escàs, minso, però que els reporta grans beneficis i, sobretot, un modus vivendi al que no volen renunciar.
El 10 de juliol, als carrers de Barcelona, mentre més d’un milió de catalans cridàvem independència, ells van copsar la profunda distància que separava els ciutadans d’una classe política que ha arribat a la màxima ineficàcia i que ha dilapidat la confiança de generacions senceres de catalans que els etzibaven “no era això, companys”.
Em sembla clar, doncs, que un projecte polític com Reagrupament que vincula la independència, percebuda com una necessitat imperiosa, amb l’exigència ètica de la funció pública feia angúnia. Un projecte, a més, construït des de la base, amb gent que no cerca cap prebenda i que, per tant, no es deixa entabanar per cadires o tants per cent.
Un projecte així, si arribés a quallar, esglaia. Limitació de mandats, transparència, llei electoral, règim sever d’incompatibilitats, exigència màxima i un constant rendir comptes amb el ciutadà. La política com a contracte, com a servei.
Això no s’ho podien permetre. Calia posar-hi fi donant-los-en, a més, la culpa. No serà pas Reagrupament qui dividirà el vot. Ara ja sabem perquè érem el perill real.

Espero que, al menys, els ho hagin pagat bé.