12 de novembre 2010

Si tot i així no ho veiem...


Sembla ben bé cosa del destí que tot just perdut en Joan Solà, un dels intel·lectuals més insubornablement compromesos amb la defensa del país i de la llengua com a expressió màxima de la nostra identitat, els atacs que reben tant la llengua com el país són més virulents i més descarnadament indissimulats que mai.  Per si algú encara dubtava de la veritable intenció d’aquesta Espanya autista de fer-nos la pell, heus aquí que tots els poders institucionals i jurídics s’han conjurat per accelerar la nostra desaparició nacional el més aviat possible.
És evident que el desacomplexament nacional que viu la nostra nació, que la certesa que la independència ja ens és el darrer ressort, havia de desvetllar els baixos instints dels qui ens han tolerat però no entès. Uns quants ja hem dit, de sempre, que perdíem el temps amb Espanya tot fent-los el joc amb les seves giragonses jurídiques. Embarcar-nos en el sudoku de l’estatut no només era un error d’estratègia nacional, sinó un autèntic suïcidi institucional. Ja aleshores denunciàvem que un estatut ens fa espanyols. Les nacions que se’n senten no tenen estatuts, tenen Constitució.
Hem perdut un temps preciós mentre Espanya s’anava reforçant econòmicament i jurídica. Un cop parada la trampa, la nostra classe política va empassar-se l’esquer amb aquella alegria, inconscients de la teranyina legislativa en què havien empantanegat el futur del nostre poble. I ara encara ens vénen amb concerts i referèndums, com si no hagués quedat prou clar que l’ADN jacobí i centralista d’Espanya és incompatible amb el respecte als nostres drets.
Joan Solà i Salvador Cardús van encetar un “ja n’hi ha prou” que només Joan Carretero va saber articular. Des d’aleshores hi ha hagut un full de ruta clar que ha quallat en el convenciment nacional dels catalans. Ningú ja no en discuteix la certesa. Alguns fins i tot se l’han copiat un cop el Tribunal Internacional de Justícia n’ha avalat la legitimitat. Benvinguts al club. Si a hores d’ara no acceptem que proclamar la independència des d’un Parlament sobirà és la solució al desbocat empobriment econòmic, institucional i moral de la nostra nació, és que preferim malviure sota l’espoli espanyol que aixecar-nos lliures i decidir el nostre destí.
Mentre les nostres forces majoritàries desfullen la margarida del peix al cove de sempre, Espanya ens sotmet impúdicament, ens demostra qui mana. Ja no es tracta d’una discussió jurídica, perquè articulats similars són acceptats sense recança a d’altres comunitats. Es tracta de rabejar-se en la humiliació, de rebolcar-nos en el fang de la nostra secular covardia. El perquè de tanta por és una cosa que se m’escapa, però ara cal que tinguem ben clar que l’oportunitat de ser lliures és només a les nostres mans.

Aquests dies de campanya hem vist aquesta temença irracional tenallar la nostra gent. No és feta d’arguments, sinó de l’amenaça permanent que santifica la mentida. Un avi em deia convençut: i com cobrarem les pensions si proclamem la independència? I jo que em pregunto: com és que no hem aconseguit explicar-li que no només la cobrarà, sinó que tindrà una paga extra? Com és que no es qüestiona si cobrarà gaire temps més si seguim a Espanya?

1 comentari:

Albert B. i R. ha dit...

Sí que eren conscients de la teranyina on ens fotien. Ho van fer per a poder continuar conservant la cadira que és, realment, l'únic que els importa.