31 de març 2013

Un cert desconcert

Deia, didàcticament, el col·lectiu Wilson l’altre dia, al Cercle d’Economia −fins no fa gaire Círculo−, que la cosa és ben senzilla en el fons: ser espanyols ens costa més de 2.000€ per persona i any; tenir un estat català ens en costaria menys de 400. “No hase falta desir más”, que deia aquell que, per cert, mai no ha après català. Paga la pena recrear-se en la conferència que aquests sis eminents catalans (la trobareu al YouTube) van impartir davant la flor i nata de la societat catalana, d’aquella que encara remena totes les cireres. I paga la pena veure la cara que feia el predident circular, l’ínclit Josep Piqué, davant el devessall de dades incontestables que deixaven més clar i català que mai que la independència és la nostra única oportunitat de superar l’estat catatònic en què ens hem enfangat. Impagable la ganyota al sarcasme de Xavier Sala i Martín: “Espanya és com la guardiola del Homer Simpson: no hi ha un euro, tot són pagarés!”.
Perquè la gran qüestió ja no és, probablement, quines són les inevitables incerteses que el procés de construcció de l’estat català presenta. Ni tan sols els dubtes de com ens tractarà la comunitat internacional quan decidim emancipar-nos. La qüestió rellevant és, avui, si pensem que ens en podríem sortir en cas de quedar-nos a Espanya. En aquest sentit, tant el Col·lectiu Wilson, com tants altres col·lectius que han construit aquests darrers anys tot l’argumentari sobiranista (Cercle Català de Negocis, Fundació Catalunya Estat, etc…), han començat darrerament no sols a remarcar l’absoluta viabilitat econòmica i social d’una Catalunya independent, sinó també el futur encara més negre i dubtós en cas que els catalans decidíssim seguir a l’estat espanyol. I no perquè, un cop derrotats democràticament, Espanya entraria de nou per la Diagonal amb els bulldòzers −i la cabra− i deixaria el país pla com una post de planxar, que ja sabem que “nunca fué el castellano lengua de imposición”, sinó perquè el país dels veïns de ponent és un estat en caiguda lliure, econòmicament poc fiable i democràticament deficitari.
A força de contestar les malvestats que, asseguren, assotarien la nostra “pobra, bruta, trista, dissortada pàtria”, ens hem acostumat a no adonar-nos que ja les patim, i amb escreix, totes aquestes amenaces amb què ens volen atemorir. Diuen que haurem de pagar un deute monumental, que no ens donaran crèdit enlloc, que no vendrem ni un fil a Espanya, que ens faran fora d’Europa... però que no el paguem ja ara el deute, i més del que ens tocaria? que no el tenim ja tancat el crèdit internacional gràcies a ser ‘espanyols’? que no han mirat sempre de no comprar-nos res que es poguessin estalviar? que potser és una ganga, avui, pertànyer al club de la Merkel? 
Per això, quan tot és tan clar, tan diàfan, es fa encara més difícil d’entendre el vodevil que protagonitzen els nostres representants polítics, aquest desconcert diari al llegir declaracions d’uns i altres i la incredulitat, l’endemà, de les contradeclaracions...
No els demanem gran cosa, només la certesa del compromís. Solament un gest, una paraula. Potser tan sols que aixequin l’agulla i comprovem que, efectivament, el fil i és posat.

15 de març 2013

Constituent

Malgrat que la gent no afluixa, malgrat que les enquestes segueixen demostrant una clara majoria sobiranista, malgrat que diaris, opinadors i tothom que s’ha parat a reflexionar un moment en el procés que viu Catalunya s’adona de la irreversibilitat del camí encetat... malgrat tots els malgrats, no puc deixar de sentir un calfred a l’espinada, una mena de neguit que sembla que s’ha escampat arreu i que, com si fóssim en un joc maquiavèl·lic, ens retorna a la casella d’inici. S’ha comentat ja a bastament que tot el que succeeix en aquests moments a Catalunya respon a l’embestida que ha endegat l’estat espanyol. S’han adonat tard que aquesta vegada va de veres i la seva resposta ha estat tan desmanegada que no han pogut enganyar ni els seus acòlits. La mesura de com es llegeix l’opinió ciutadana ens la dóna l’històric trencament de la disciplina de vot que el PSC va protagonitzar a Madrid fa poc. I no pas perquè no hi hagi un PSC que, íntimament, entén que Catalunya té el dret irrenunciable a decidir què vol ser, sinó perquè qui va propiciar la trencadissa fou el propi aparell, fins ara sempre amatent als desitjos del PSOE.
El camí està traçat i no té marxa enrere. I ho comencen a comprendre des de la maquinària de l’estat. Ja no ens acoquinen les seves gesticulacions. La nostra determinació està disposada a resistir qualsevol envestida. Només demanem claredat, alçada de mires, i entreveure signes evidents que l’objectiu segueix intacte. Ja entenem que es fa difícil de determinar el camí que ens caldrà seguir en cada moment perquè no depèn exclusivament de la nostra voluntat. Però, com deia Machado, “se hace camino al andar”, i ens cal la certesa que caminem amb els ull fixes en el destí que ens hem marcat.
I caminar vol dir ser conscients del moment que estem vivint. Un moment en què no només tenim l’oportunitat de debatre quin país farem, sinó en què ens cal la generositat històrica de saber que, ara, és imprescindible aparcar la disputa partidista, fins i tot la ideològica, per centrar-nos en fer l’esforç comú d’avançar units en el camí de la llibertat.
La diputada Gemma Calvet ens explicava fa uns dies la decepció que ha tingut –ella que no prové de la militància de partit– a l’endinsar-se en la dinàmica parlamentària i com n’és de difícil qualsevol acord mínim; com cal negociar, pactar, regatejar, refer, reformular qualsevol coma, qualsevol punt de qualsevol mínim acord. I ho és perquè els partits segueixen sense entendre el que la societat ha entès de fa mesos: que ens trobem en un moment constituent, en la gènesi d’un nou estat. El Parlament, doncs, segueix immers en la quotidiana baralla partidista on prima el rèdit electoral, les enquestes d’opinió i els titulars de l’endemà. D’aquí el cansament d’uns ciutadans que segueixen creient en la política però que han deixat de creure en uns partits bunkeritzats, autistes, escleròtics.
Catalunya està sota una asfíxia política, econòmica i cultural com mai abans. Ens calen decisions clares, honestes i generoses. No ens podem permetre l’ambigüitat davant la corrupció, ni l’esoterisme conceptual quan parlem de dret a decidir, ni un sí critíc imcomprensible –aquests sís crítics ja ens van fer perdre una guerra–, ni retallades que no ens caldrien, ni...

01 de març 2013

Centrem-nos, sisplau!

De ben segur que al primer capítol de qualsevol manual d’investigador privat hi ha, ben grossa i destacada, la frase següent: les casualitats no existeixen. De fet, no hi caldria perquè qualsevol amb dos dits de front pot besllumar que massa coïncidències no són fruit ni de l’atzar ni de l’ínclit Sr. Murphy. Per això gairebé fa riure tot el devessall de casos de corrupció que aquests dies estem ‘descobrint’ per gaudi de premsa groga i unionistes mal disfressats. Si pretenem que el procés sobiranista avanci sense més ensurts que els previstos, no podem caure tan fàcilment en la burda provocació que ens provaran de parar una vegada i una altra. Que, amb la feina que tenim, amb la urgència que ens apressa, ens dediquem a discutir quan un imputat ha de deixar el seu càrrec, no deixa de ser la xocolata del lloro. Centrem-nos, sisplau! Centrem-nos en allò important i defugim el cos a cos en allò superflu. Centrem-nos en el futur que tenim al davant i no malgastem el temps en un passat ja superat. 
No vull pas dir amb això que el control de l’acció política no sigui un tema important. Precisament perquè és cabdal per a la societat que volem construir, no ens cal distrure’ns a reformar un estat espanyol en plena descomposició. Ara més que mai hem de fer entendre els nostres conciutadans que el procés de construcció d’un estat propi ha d’anar lligat indestriablement d’un aprofundiment radical de la democràcia. És precisament construint de zero, bastint un país nou, que podrem forçar la regeneració democràtica imprescindible. 
Expliquem-nos, doncs. Expliquem que una Catalunya independent no només és econòmicament necessària per garantir el futur de la nostra societat, sinó que ho és encara més en termes de qualitat democràtica. Expliquem l’estat que, entre tots, anem a fer. Detallem-ne els instruments de control, la independència dels poders, la transparència pública, la seguretat jurídica, els mecanismes de participació. Això, en el fons, ha de ser encara més llaminer que l’espúria motivació econòmica. Què pot ser més engrescador que saber que deixarem de ser súbdits per esdevenir ciutadans? Cal estendre els valors republicans –que no són patrimoni de cap partit– perquè les estructures de l’estat, la cosa pública, tornin a estar al servei del ciutadà. I això, en el fons, és l’autènticament revolucionari perquè dinamita de soca-rel les estructures de la partitocràcia que ens tenalla. No són, doncs, casuals les reticències de bona part de la casta política que n’ha fet un modus vivendi
Centrem-nos, doncs, perquè l’envit no és fullaraca. És evident a hores d’ara que l’estat ha entès finalment la profunditat de la nostra convicció. I és des d’aquesta assumpció de punt de no retorn que ha començat a organitzar l’atac sistemàtic al procés amb totes les seves armes, que no són poques. Saben que només ens poden guanyar si aconsegueixen desactivar el nostre convenciment. Per això no ens ha d’estranyar l’aterratge de centenars d’agents del CNI, ni la constant laminació de competències, ni tampoc l’ofec sistemàtic, groller i humiliant a què sotmeten l’hisenda catalana. Ni els quintacolumnistes que proven de desviar-nos del recte camí, que deia Espriu. 
Ara, més que mai, centrem-nos, sisplau!