Constituent

Malgrat que la gent no afluixa, malgrat que les enquestes segueixen demostrant una clara majoria sobiranista, malgrat que diaris, opinadors i tothom que s’ha parat a reflexionar un moment en el procés que viu Catalunya s’adona de la irreversibilitat del camí encetat... malgrat tots els malgrats, no puc deixar de sentir un calfred a l’espinada, una mena de neguit que sembla que s’ha escampat arreu i que, com si fóssim en un joc maquiavèl·lic, ens retorna a la casella d’inici. S’ha comentat ja a bastament que tot el que succeeix en aquests moments a Catalunya respon a l’embestida que ha endegat l’estat espanyol. S’han adonat tard que aquesta vegada va de veres i la seva resposta ha estat tan desmanegada que no han pogut enganyar ni els seus acòlits. La mesura de com es llegeix l’opinió ciutadana ens la dóna l’històric trencament de la disciplina de vot que el PSC va protagonitzar a Madrid fa poc. I no pas perquè no hi hagi un PSC que, íntimament, entén que Catalunya té el dret irrenunciable a decidir què vol ser, sinó perquè qui va propiciar la trencadissa fou el propi aparell, fins ara sempre amatent als desitjos del PSOE.

El camí està traçat i no té marxa enrere. I ho comencen a comprendre des de la maquinària de l’estat. Ja no ens acoquinen les seves gesticulacions. La nostra determinació està disposada a resistir qualsevol envestida. Només demanem claredat, alçada de mires, i entreveure signes evidents que l’objectiu segueix intacte. Ja entenem que es fa difícil de determinar el camí que ens caldrà seguir en cada moment perquè no depèn exclusivament de la nostra voluntat. Però, com deia Machado, “se hace camino al andar”, i ens cal la certesa que caminem amb els ull fixes en el destí que ens hem marcat.

I caminar vol dir ser conscients del moment que estem vivint. Un moment en què no només tenim l’oportunitat de debatre quin país farem, sinó en què ens cal la generositat històrica de saber que, ara, és imprescindible aparcar la disputa partidista, fins i tot la ideològica, per centrar-nos en fer l’esforç comú d’avançar units en el camí de la llibertat.

La diputada Gemma Calvet ens explicava fa uns dies la decepció que ha tingut –ella que no prové de la militància de partit– a l’endinsar-se en la dinàmica parlamentària i com n’és de difícil qualsevol acord mínim; com cal negociar, pactar, regatejar, refer, reformular qualsevol coma, qualsevol punt de qualsevol mínim acord. I ho és perquè els partits segueixen sense entendre el que la societat ha entès de fa mesos: que ens trobem en un moment constituent, en la gènesi d’un nou estat. El Parlament, doncs, segueix immers en la quotidiana baralla partidista on prima el rèdit electoral, les enquestes d’opinió i els titulars de l’endemà. D’aquí el cansament d’uns ciutadans que segueixen creient en la política però que han deixat de creure en uns partits bunkeritzats, autistes, escleròtics.

Catalunya està sota una asfíxia política, econòmica i cultural com mai abans. Ens calen decisions clares, honestes i generoses. No ens podem permetre l’ambigüitat davant la corrupció, ni l’esoterisme conceptual quan parlem de dret a decidir, ni un sí critíc imcomprensible –aquests sís crítics ja ens van fer perdre una guerra–, ni retallades que no ens caldrien, ni...