23 de desembre 2015

El votant idiota

S’ha acabat per fi la tortura d’unes eleccions espanyoles sense cap alicient destacable i amb un gran excés de gesticulació. Les seqüeles encara ens duraran uns dies, perquè sembla que encara no hem après que tant li fa qui i amb qui mani a Espanya pel que fa a la necessitat evicent de marxar-ne el més aviat possible. Aquests dies s’emplenaran centenars de pàgines amb especulacions a tort i dret de les mil-i-una combinacions dels resultats de diumenge, però una cosa ens hauria de quedar clara: per molt que sembli que Espanya canvia, que el bipartidisme ha patit l’apocalipsi, res no ha canviat fonamentalment. La credibilitat de la versió renovada del “apoyaré”, és directament proporcional a la seva impossibilitat de governar. Un nou brindis al sol que molts malden per creure’s. De la resta, ja en sabem el frontispici: “una, grande y libre”. Que, en lloc de dos ara en són quatre? Doncs, enhorabona!
Ens hem afartat de discutir si l’independentisme s’havia de presentar a aquestes eleccions. Vistos els resultats, encara em sembla més evident que no hi havíem d’anar a fer res, a Madrid, els independentistes. Però ja se sap que els partits nostrats en treuen bons calerons d’escalfar l’escó a la metròpoli i, a més, no podien resistir-se a l’enèsima comprovació de qui és qui la té més llarga. Molt bé, ara ja ho sabem. Ha facilitat en res tot plegat el que pugui passar diumenge a can CUP? Ha aclarit “lo nostro”? El per què, tan que deien que ja havíem desconnectat, la “Via Claver” no es va imposar, és un misteri només explicable amb aquella melodia tradicional dels “tres passos endarrera, tres passos endavant” i amb aquesta incapacitat manifesta de la nostra classe política, tota, d’assumir el moment històric i actuar amb sentit d’estat.
Ara, tots interpreten els resultats escombrant cap a casa. Un clàssic. Aquest cop, però, el grau de cinisme i demagògia de la majoria de polítics és esfereïdor. Si una cosa em treu de polleguera, però, és aquesta interpretació pusil·lànime del vot que tracta el votant d’idiota. Ara campen a cor que vols els qui asseguren que el souflé sobiranista es desinfla i els que pretenen sorprendre’s per les oscil·lacions entre C’s i Podemos en segons quines zones del país. Que l’independentisme es desinfla és un mantra en què l’unionisme insisteix a veure si, de tant repetir-ho, ens ho acabem creient. És allò de les profecies autorealitzades. Res de nou. Ara, fingir sorpresa perquè –permeteu-me una simplificació barroera– els espanyols de zones obreres canvien de vot segons on estiguin votant, tractar-los d’idiotes que no saben el que es fan, és d’un paternalisme patètic i insultant. Ja és hora que diguem les coses pel seu nom: hi ha zones d’aquest país on hi ha una majoria de conciutadans que se senten espanyols i que han estat especialment maltractats per la crisi. Nacionalment espanyols, socialment d’esquerres. Quan les eleccion pivoten sobre l’eix nacional, voten Espanya. Quan ho fan en l’eix ideològic, voten esquerra. On és la sorpresa? Qui és finalment l’idiota?

10 de desembre 2015

Voleu dir que hem d'anar-hi?

Jo que m’havia cregut de debò que havíem passat pantalla, que la declaració solemne del Parlament significava, com va dir en Joan Tardà, que “s’ens en fot tres a la virolla” el que es cogui a les espanyes, que això de l’autonomisme era mort i enterrat a casa nostra… I ara resulta que no, que a Espanya convoquen unes eleccions al seu parlament i aquí tot són presses, tot corredisses per buscar caps de llista, tot neguits i besamans.
Un, que ja fa temps que practica això de la desconnexió, creia fermament que, si som capaços de plantejar-nos reptes d’una dificultat enorme, una fórmula fàcil de demostrar que ja l’hem començada, la desconnexió, era precisament no presentar-nos aquest 20-D. Però veig que les maquinàries dels partis, els polítics, de carrera o nous, encaren qualsevol procés electoral amb la mateixa lubricitat. En els fons, els partits, són eines de poder que no poden resistir-se a la fatxenderia de marcar territori, de mostrar musculatura. No plantejo un boicot organitzat, quantificable, bel·ligerant. Parlo de no anar-hi, simplement, de la mateixa manera que no anem a les eleccions franceses; de presenciar als seus debats amb la mateixa mandra i displicència amb què escoltem Marine Le Pen.
He sentit tota mena d’arguments per anar a votar, però la majoria m’han semblat improvisats, com volent dir que cal anar a Madrid però sense saber ben bé per què. D’una banda tenim els que s’inclinen per l’èpica i ens anuncien que seran la delegació catalana al país veí, que hi negociaran vés a saber què. Com si un sol partit es pugués atorgar aquesta representativitat. La veritat és que seran l’ase dels cops i que, més enllà d’oferir-nos moments d’humor memorables com els que en Tardà ens té acostumats, no veurem més que la demostració de la insignificància catalana a Espanya. A negociar la independència ja hi enviarem una delegació del Parlament quan s’escaigui. Massa tacticisme i massa poca estratègia!
D’altres m’asseguren que no els podem regalar el “relat”, que si no votem els posem en safata la victòria a Ciudadanos. Potser sí, però trobo que encara serà pitjor que també guanyin tot i haver-hi anat. A veure si ara resultarà que ens fa por el neofalangisme. Tots intuïm que la innocència immaculada de C’s s’esmicolarà al primer pacte de govern, enfangats fins el genoll en la seva pròpia trampa d’una equidistància ideològica impossible.
Faríem bé, doncs, de seguir les sempre sàvies paraules d’en Tísner quan assegurava : “jo, en política estrangera no m’hi poso”. Aquest 20-D no hi tenim res a guanyar i sí molt a predre. Quina necessitat hi ha a contar-nos de nou quan sabem que votarem en clau no catalana, quan n'hi ha que encara basen la seva estratègia en negar la nostra victòria el 27-S. Això sí que és regalar-los el relat! 
On haurien d’estar posant tots els esforços, els nostres polítics, és en resoldre l’atzucac en què ens han ficat, que la broma ja cansa. Davant dels reptes que ens hem marcat, la investidura de Mas hauria de ser l’anècdota. Avançar amb força mentre a Espanya estan distrets furgant-se les misèries, ens hagués donat un avantatge indiscutible. 
Una mica de seriositat de tots plegats seria d’agrair.

27 de novembre 2015

Els tancs de Montoro

Una de les moltes classificacions que es poden fer dels sobiranistes d’aquest país, és la de diferenciar-los entre els qui estan convençuts que Espanya ens enviarà els tancs –a poder ser entrant ordenadament per la Diagonal–, i els que creuen que l’Europa del segle XXI no ho permetria. Per si de cas, val més que no hàgim de comprovar ni una teoria ni l’altra. Tanmateix, fixeu-vos que tots dos grups comparteixen el convenciment que Espanya, l’Espanya de matriu castellana, l’Espanya orgullosa, xulesca i prepotent, que aquesta Espanya que ens va derrotar el 1714 frisa per tornar-nos a humiliar, si molt convé per la força. Ho portem tots a l’ADN: a nosaltres les derrotes ens han fet pusil·lànimes, a ells les victòries, altius. Ho recorda amb detall i cruesa Sànchez-Piñol a “Victus”, ara que en tenim seqüela.
Vicent Partal sempre assegura que, de fet, ja ens hem independitzat però que no en som conscients. No sé què en pensen els farmacèutics, ara mateix. S’entén, però, el sentit: massa vegades ens hem deixat portar per l’èpica noucentista que ens fa pensar que la independència és un catacrac institucional, un esgarip al balcó de la Generalitat, un cop de puny sobre la taula. Massa vegades ens han fet creure que el procés tindrà un tall definit i finíssim, que un dia serem espanyols i l’endemà ens llevarem catalans. De ben segur que no serà així. La independència és un procés paulatí, acumulatiu, basat en l’efectivitat de cada passa. Per això el 9N ens vam fer independents per primer cop, i el 27S hi vam tornar, i la declaració del Parlament –si l’infantilisme no impedeix de formar govern per aplicar-la– n’ha reblat el clau.
De la mateixa manera, però, que els passos de la nostra independència no són evidents a primer cop d’ull, tampoc no ho són els tancs que ens vénen des d’Espanya. Fa un segle ens els hagués enviat el ministre de defensa, als nous temps ens els envia el d’economia. L’asfíxia financera a què ens sotmet l’estat espanyol és fins i tot més devastadora que els obusos de gran calibre. Per això em sorprèn l’estoïcitat amb que els catalans ens hem pres un atac en tota regla a la base mateixa del concepte d’autonomia. Sense capacitat de disposar i definir un pressupost, no hi ha autonomia possible.
Deixem-nos doncs de tancs. Els que entraran per la Diagonal seran els homes de negre de Montoro. Si ho permetem, és clar.

12 de novembre 2015

Del consens a la humiliació

Si hem de fer cas als milers de catalans que asseguren haver votat la CUP i que ara els exigeixen generositat amb Mas, l’esquerra independentista hauria de tenir majoria absoluta al Parlament. Vagi per endavant, doncs, que jo no vaig votar la CUP i que, per tant, no em sento amb gaire autoritat moral per exigir-los res.
Sí que em veig amb cor, en canvi, d’opinar sobre els arguments que han esgrimit una i altra vegada per no investir Mas, a hores d’ara la nimiesa que té el procés en standby. Iñaki Gabilondo, que no fa massa plorava la inevitabilitat de la nostra independència, assegurava dimecres que l’”independentisme s’està derrotant a sí mateix”. Així estem. Per tossuderia, inflexibilitat i, sobretot, pel coi de passió per l’estètica que ha engegat a dida tantes coses en aquest país. Perquè, i ja em perdonareu, la posició granítica de la CUP em sembla més estètica que fonamentada en una lectura del moment polític. Poc després de les eleccions, em comentava un cupaire local que eren conscients que amb 10 diputats no podien exigir la lluna. Doncs, francament, no ho sembla.
Tots parlen d’inflexibilitat, de tossuderia, de personalisme, que el procés no pot dependre d’una persona, que cal generositat… No fa gaire una piulada etzibava: “Realment acceptareu que Convergència mati el procés amb noves eleccions només perquè Mas sigui president?”. Fixeu-vos, però, que l’argument –com gairebé tots els que s’han aportat al debat– és perfectament reversible: canvieu Convergència per CUP i poseu-hi un “no” davant del “sigui president” i tindrem l’altra cara de la moneda, tan o més vàlida com la primera. La demonització de Mas, encetada des de la Brunete mediàtica, però a la que la CUP s’hi ha apuntat amb fruïció, no pot ser ara l’excusa oportuna. No discutiria l’argument si fóssim en una Catalunya autònoma, però 3%, retallades, supervivència personal i d’altres herbes no tenen sentit en una legislatura que es vol curta i decisiva i en la qual ens hem proposat de fer una república. Poca broma!
L’empat argumental, finalment, té un punt de desequilibri: la CUP té 10 diputats, Junts pel Sí en té 62. No ho perdem de vista perquè és la distància que va del consens a la humiliciació. I ni Junts pel Sí, ni molt menys CDC, no permetran que Mas surti humiliat del Parlament. O sigui que, i tant de bo m’equivoqui, estem abocats a noves eleccions.

31 d’octubre 2015

La trencadissa

Els esdeveniments se succeeixen a una velocitat vertiginosa. Un comentari d’avui, ja no val res quan surt publicat, depassat pel curs frenètic de la nostra història. Malgrat tot, una cosa ha quedat clara en aquests darrers dies: res, en aquest país, no tornarà a ser com abans. Han caigut les màscares al vell oasi català que ara espeternega sota un bat de sol de justícia. Per fi ha quedat clara quina és la posició dels nostres principals partits pel que fa a la llibertat de la nació. Per ser que aquestes eleccions no havien de ser plebiscitàries, segons alguns, trobo que tothom s’ha posicionat veloçment a una o altra banda.
Perquè això havia d’acabar així. Tard o d’hora la trencadissa era ineludible. Hem passat massa temps, uns i altres, fent malabarismes amb els ous però, arribat el moment de fer la truita, no hi ha altra remei que trencar-los.
Alguns, que s’ho miren amb les ulleres del 20-D, forçaran el frontisme fins a la caricatura. Només cal fixar-se en la imatge de l’Arrimadas, braços plegats, desafiant i menystenint l’himne nacional, ells que són tant de respectar els símbols legals. Però, és clar, Ciudadanos, que aspira al sorpasso a les espanyes, sap que del seu espanyolisme aquí en depèn la seva credibilitat allà.
I després, un PSC de vergonya aliena que hi competeix, conscient de qui els ha pispat el cinturó, embogit per la reconquesta a qualsevol preu, encara que aquest preu sigui el de la llibertat nacional. I encara una Iniciativa, o el-que-sigui-que-es-pot-en-comú, que com el boxador sonat, etziba mastegots a l’aire, amb la insistència d’un venedor d’assegurances. I això tot sabent que el que propugnen des de la prepotència de l’ungit que gasten certes esquerres, no és possible en aquesta Espanya de la fraternitat de pobles ibèrics que ningú no els ha comprat mai. Tot és pura impostura.
Ara veurem com tots els devots de la legalitat a ultrança fan mans i mànigues per entrabancar, per la via del filibusterisme parlamentari, allò que les urnes han legitimat de forma clara i inequívoca. Un esforç espuri des del biaix nacional i la transversalitat ideològica que ens demostra que el respecte a la voluntat popular està supeditat, per aquesta gent, al nacionalisme espanyol, el seu valor suprem.
No hauríem de caure en la trampa d’entrebancar-nos en un legalisme moribund. Construïm el nostre amb passa ferma i, via fora!

16 d’octubre 2015

Ciudadanos o el mite “un sol poble”

Bona part de la ciutadania catalana viu encara amb perplexitat l’èxit indiscutible de Ciudadanos. Una formació que tothom intueix com la renovació generacional d’un PP que encara es passeja amb la cabra, però que viu de la bisexualitat política més descarada. El seu predicament, a banda de tots els interessos econòmics i mediàtics invertits en presentar-los com l’alternativa neta i jove, és deu a ser un invent eminentment marxista, sector Groucho: “tenim aquests principis, però si no els agraden, en tenim d’altres”. Ja no és l’efecte de viure en uns temps líquids, que diu Bauman, sinó la capacitat de fer política-xiclet, on poden estirar els arguments fins a l’extenuació sense immutar-se per contradiccions, demagògies i populismes. És aquest no saber ben bé què s’és, si de dretes o d’esquerres, que els ha permès caçar vots de tot arreu, tant del PSC com del PP. Perquè una cosa sí que ha quedat clara en el seu ideari: Ciudadanos és una formació desacomplexadament, bel·ligerantment espanyolista.
I aquí és on es posa de manifest la candidesa del moviment independentista. Durant dècades hem estat repetint fins a l’extenuació que els catalans som un sol poble, que hem estat capaços d’integrar una immigració, la dels anys 50-70 del segle passat, que va doblar la població catalana en pocs anys. I si bé és cert que ens n'hem sortit força bé de conviure amb una certa harmonia, sense problemes identitaris, també ho és que sovint això ha estat així perquè hem actuat amb aquell autoodi tan nostre que ens feia canviar de llengua o callar certes opinions per por d'ofendre. Inqüestionablement també és cert que molts d’aquests nouvinguts i, sobretot, els seus fills, s’han integrat plenament a la nostra societat i participen en el ric moviment associatiu del país. Però, per exemplificar-ho, Súmate, malauradament, no és majoria en molts barris de les nostres viles i ciutats i això ho hem comprovat, amargament, en la primera ocasió en què unes eleccions han estat plantejades en clau nacional. 
No sabria dir-vos per què molta d’aquesta gent ha acabat votant el lerrouxisme més descarnat de Ciudadanos, però sí que evidencia que hi ha un gruix important de catalans que se senten espanyols i senten Catalunya com una part d’aquesta pàtria que els venen dia sí dia també als mitjans espanyols, tan equànims ells. N'està ple d'estudis sociològics que evidencien com aquesta realitat política se sobreposa mimèticament a una realitat geogràfica i lingüística. Tancar els ulls com qui no veu res, no ens ajudarà a encarar-ho.
Per tant, si volem aixamplar el suport a la independència, faríem bé de no perdre el temps intentant convèncer qui no està disposat a escoltar i, alhora, assumir que potser no som “un sol poble”, sinó que aquí hi conviu més d'un sentiment nacional. Plantejant-ho en termes de nació, no soldarem les fissures. Cal avançar decididament en el camí cap a la independència amb la consciència de construir, a banda de realitats nacionals, una república catalana que interpel·li tothom i que, més enllà dels sentiments patriòtics, compti amb tothom i on tothom pugui sentir-s'hi còmode i il·lusionat pel nou futur que estem a punt de dibuixar.

02 d’octubre 2015

Estalvieu-nos un altre 10-N

Inapel·lable. La victòria de l’independentisme només es pot discutir des de la rancúnia nacionalcatòlica. Una victòria, no ens deixem engalipar, que ha estat clara tant en escons com en vots. Que no hem aconseguit majoria absoluta de vots? Tampoc no els té el Rajoy i no sembla que se’n senti gaire. Nosaltres hem de seguir ferms en el full de ruta traçat i amb el convenciment de complir el mandat que la voluntat popular ha expressat aquest passat diumenge amb nitidesa.
I hem guanyat amb tot un estat en contra. Amb totes les manipulacions possibles, totes les dificultats, tots els enganys, tota la por, tota l’amenaça. Haver guanyat com ho hem fet en aquestes circumstàncies és, com dèia la Marta Rojals, un “puto miracle”.
És d’una immoralitat còsmica que ens discuteixin la victòria els que ens han estat amenaçant amb no pagar les pensions, amb la fugida bancària, l’apagada telefònica, la sortida d’Europa, de l’Euro i totes les calamitats bíbliques que ens cauran a sobre si gosem ser. Fets d’una immensa gravetat com la tupinada que representa impedir el vot als milers de catalans a l’exterior. O que curiosament la citació a Mas als jutjats sigui l’endemà i no dos dies abans de les eleccions. Aquesta separació de poders inexistent a Espanya tria el 15 d’octubre, el dia de la ignomínia, per citar-lo, i ho anuncia prèviament a la premsa del règim. I d’això en diuen democràcia.
Si amb tot això hem estat capaços de guanyar clarament, és que tenim la independència a tocar. Tot depèn, doncs, només de nosaltres, del nostre convenciment, de la nostra fermesa i, sobretot, de la nostra intel·ligència.
Procurem no haver de tornar a patir, però. Fins ara no hem demostrat gaire aquella capacitat de saber prioritzar, necessària per garantir el procés que hem engegat. Només la força de la societat civil ha evitat el desastre més d’un cop. Massa picabaralla de curta volada, massa partidisme mediocre, massa tacticisme imprudent, massa personalismes, massa rancúnies.
Els dies que vindran els hem d’encarar amb la màxima generositat, de tothom, i no tancant la porta a cap escenari que ens acosti a la llibertat. Els escons són importants, però ho és més l’objectiu. Sisplau, feu l’impossible per estalviar-nos l’espectacle que vam haver de suportar durant els mesos següents al 9-N. Necessitem el somni ben viu, però també la il·lusió i la unitat.

18 de setembre 2015

És un referèndum

Als catalans ens va això d’agafar-nos-la amb paper de fumar, la versió 2.0 d’allò que ja va sentenciar Unamuno quan assegurà que ens perdia l’estètica. Fa uns dies, uns companys d’ERC em confessàven que hi havia gent dels seus que dubtaven de votar Junts pel Sí amb l’argument que mai no votarien Mas. Estic convençut que el mateix passa a l’altra banda i ja no diguem si parlem de les CUP o dels independentistes, que n’hi ha, de CSQEP. Això és no haver entès res de res. En un referèndum votarien No perquè en Mas vota Sí?
Si algú encara vol fer-nos creure que aquestes eleccions són unes eleccions on es dirimeix l’acció de govern és senzillament perquè no gosa mostrar descarnadament el seu espanyolisme. Per això, potser, l’Iceta balla més que no parla o en Rabell s’arrenca cantant-nos una copla. No tenen cap argument, ni un, i ho saben. Perquè saben que això del 27-S no són unes eleccions, sinó que és un referèndum.
La mentida, en política, no hauria d’estar premiada pels electors. I aquesta campanya n’està farcida, de mentides. I això que encara ens falten els informes de la UDEF que, ja hi podeu pujar de peus, apareixeran a poques hores de la votació.
Totes les promeses que ens fan des del PSC fins als botiflers d’Unió, saben perfectament que precisament només es podrien dur a terme amb les eines d’una Catalunya independent. Però per ells les ‘provincias’ no compten, són exclusivament un aparador per posicionar-se de cara a les eleccions espanyoles de desembre. Posen els seus interessos polítics per davant dels interessos de la gent que diuen defensar. Sense pudor, apel·len als instints més baixos. No els neguiteja atiar l’odi i la divisió en una societat, la catalana, que ha estat un model de cohesió i respecte. Per ells faran. Algun dia n’hauran de donar comptes.
Però que un independentista es plantegi no votar independència, no té explicació. Que potser no veiem que això és un referèndum en tota regla? Que no és important el govern que en surti perquè necessàriament serà interí? Que on decidirem quina mena de país volem fer serà a la redacció de la Constitució i a les eleccions posteriors? Que potser no veiem que ara només votem donar-nos les eines? I que sense eines som morts?
Aquest 27-S votarem poder canviar les coses de veritat o no. És així de senzill: Sí o No. I és ara o, potser, mai.

04 de setembre 2015

Nosaltres som el vent

Aquests dies ha quedat ben clar quines seran les propostes que ens trobarem el proper 27 de setembre. D’una banda hi haurà el futur, la il·lusió, la dignitat i la unitat. De l’altra la Guàrdia Civil, l’ús immoral del poder judicial, la desqualificació gratuïta i permanent, la indignitat. La desesperació d’allò que anomenem “les clavegueres de l’Estat” es fa evident amb episodis com els que hem vist recentment on la maquinària governamental espanyola traspassa impúnement tots els llindars de la decència política i democràtica. Però ells segueixen, impertèrrits, esperant que els torni a funcionar. Sempre hi ha un percentatge indeterminat de la població susceptible de deixar-se entabanar, de dubtar. Haurien de pensar, tanmateix, quines garanties els ofereix el partit amb més casos de corrupció per metre quadrat de la història recent. Haurien de veure, en canvi, que fer-nos un país nou és l’única garantia de radicalitat democràtica, l’única oportunitat de desterrar corruptors i corruptes per sempre. Com en tota la resta, és qüestió de dotar-nos de les eines d’un estat. Unes eines que no estiguin al servei del partit en el poder, sinó al servei dels ciutadans. D’això va aquesta batalla. D’això va el 27-S.
El món de la política ha sofert un deteriorament impensable en els darrers anys. La liquidesa de les concepcions ideològiques no disculpa la immoralitat de l’atac permanent. En la darrera legislatura la CUP s’ha guanyat el dret a aparèixer gairebé com l’única formació on les idees i la coherència hi marquen la línia política. Ho hem tornat a veure: sense deixar de condemnar la corrupció, ha denunciat clarament la maniobra unionista. Que el PSOE local, abans anomenat PSC, i encara més PP i C’s s’hagin abraonat sobre Mas i, hipòcritament, sobre Romeva, no ens venia de nou. El lamentable paperot de “Catalunya Sí que es Pot”, en canvi, ens demostra fins a quin punt la seva política és tan rància com els eslògans que l’acompanyen.
Tot plegat ve a demostrar que l’únic canvi possible és enfilar les naus, desplegar les veles i salpar sense recança. Ens amenacen que ens quedarem aturats al mig de la travesia, les veles esllanguides, sense vent. L’11 de setembre a la Meridiana i la vigília en les més de 100 Marxes de Torxes, podrem comprovar com n’és de prop Ítaca perquè, com va dir en Romeva, nosaltres som el vent.

23 d’agost 2015

Via morta

Ja sabem de fa temps que les campanyes electorals, per molt oficioses que siguin, no són pas camp adobat per a les expansions argumentals ni per als aprofundiments intel·lectuals amb què, en bona lògica, les candidatures haurien de provar de seduir-nos. Això, d’un temps ençà, és especialment patent en el bàndol unionista que s’entesta a negar el divorci inevitable advertint la muller, cansada d’aguantar, –i ja em permetran el símil conjugal– amb mil i una desgràcies que li sobrevindran, l’amenaça ell, bàsicament perquè pensa trencar-li les cames tan bon punt guilli de casa. És la versió neocon del “la maté porque era mía”. En aquest cas tant li fa de qui era, l’important és que era ella qui duia el sou a casa. Potser sí que encara queda algun català a qui la por el farà desdir, però tots sabem que el penediment interessat no dura gaire i que, en el fons, un cop presa la decisió, la reconciliació és impossible.
En canvi, sí que m’esperava que els spin doctors i els especialistes en marqueting polític del tercerviisme, aquesta nova espècie sortida de la imaginació desbordada de l’unionisme impotent, haurien polit una mica més l’argumentari. Però en el fons és el mateix argument casernari excepte que, en lloc de trencar-li els ossos, li fan xantage emocional, molt més cruel i feridor.
Tant els uns com els altres saben que la seva és una via morta, però segueixen insultant la intel·ligència dels ciutadans amb les més inversemblants teories: que si una reforma de la Constitución, que si un estat federal, que si un finançament més just, que si el blindatge competencial. Res que no sapiguem, res que no hàgim provat durant anys, res que no entri en contradicció diària amb l’acció política i legislativa de l’Estat espanyol. Res, en el fons, que no es dediquin a desmentir, dia sí dia també, aquells amb qui, teòricament, ens hem de federar tan fraternalment. Per això se’m fa més difícil d’entendre encara el desfici amb què PSC o CSQEP (d’Unió en parlarem un altre dia) s’entesten a defensar la nostra submissió a un estat que impossibilita els canvis socials que diuen defensar. Per què fer un estat nou és pitjor que romadre en un d’autoritari que ens va en contra? Ai del maquinista que sap que és en via morta!
L’única via que porta a algun lloc és la que depèn de nosaltres, la via de construir-nos un estat que defensi els seus ciutadans.

06 d’agost 2015

Ens podrà, ara, la por?

Tal i com estava previst, amb la tranquil·litat d’aquell qui sap que el camí es fa passa a passa, dilluns el president Mas va convocar les eleccions pels 27-S. Unes eleccions que seran plebiscitàries tant si les guanyem els independentistes com, sobretot, si les perdem. Unes eleccions que culminaran un llarg i, a voltes feixuc, procés on l’independentisme, que partia de la residualitat extraparlamentària, ha arribat a la centralitat política. Ha estat un treball lent i constant que ha esclatat en pocs anys amb un parell de convenciments generalitzats: que Catalunya no pot subsistir en les condicions actuals i que no hi ha –ni hi haurà– voluntat política a l’estat espanyol per a canviar-les substancialment. No és ni tan sols aquesta beligerància que ratlla sovint l’odi, sinó que Espanya està dissenyada d’una manera que no permet el nostre desenvolupament social, econòmic i cultural. Som diferents com a model de societat. Peres i pomes. No cal amoïnar-s’hi, no cal abocar-hi més esforços. Som al cap del carrer.
La centralitat actual de l’independentisme, tanmateix, no ha estat fàcil. Durant anys, el sobiranisme s’ha escarrassat en aportar arguments incontestables del cost a tots nivells que per als catalans té el fet de pertànyer al regne d’Espanya. Uns arguments que han estat contestats només amb l’amenaça o el menysteniment displicent. A punt de culminar el procés cap a una República Catalana, encara és hora que l’unionisme aporti alguna evidència de què en treiem de ser espanyols més enllà de pacificar el dinar de Nadal. Tampoc la dita “tercera via”, que ara molts es disputen, ens ha aportat cap certesa que no sigui la fe insensata en un canvi constitucional que, de produir-se, serà per empitjorar la nostra situació. Encara tenim les galtes marcades de la darrera modificació, la de l’Estatut, que ens va fer sortir del Congreso pitjor de com hi havíem entrat, ribotejats i humiliats.
Arribats a aquest punt, només la por d’un poble que ha rebut tants cops al llarg de la història, pot fer dubtar alguns. És el nostre taló d’Aquil·les i ells ho saben. Ho saben i ho aprofitaran, s’hi rebejaran amb insistència com si en cada avi que atemoreixin els hi anés la vida. Sense escrúpols, mentida rere mentida, bastiran el darrer mur que haurem de saltar. Estic segur que el 27-S el saltarem, sense por, no perquè siguem molt valents, sinó perquè a l’altra banda hi ha la llibertat. Qui pot tenir por a la llibertat?

23 de juliol 2015

#anematotes

Anem a totes! Aquest ha estat el crit de guerra que ha llençat en Raül Romeva, en una intervenció memorable, i que ha engegat aquesta, altra cop, llarga campanya electoral. Aquesta vegada, tanmateix, ens hi ho juguem tot. Fins i tot aquells que asseguren que la independència no els fa ni fred ni calor, han d’acceptar la importància històrica –aquest cop sí– de la cita electoral del 27s. Ja fa força temps que vam enlairar el vol cap a la llibertat i que vam superar, com els avions, el punt de no retorn. Res, per tant, no tornarà a ser com abans: si guanyem, perquè serem lliures en un país que es vol més just; si perdem, perquè l’estat espanyol ens passarà per sobre com una piconadora i el nostre migrat nivell d’autonomia quedarà reduït al “sí bwana” colonial que anhelen. Que ningú no s’enganyi, doncs. La victòria és pura supervivència. Segurament la llibertat tindrà el preu de la incertesa, del neguit, de remar en aigües inexplorades. De segur que hi haurà dificultats, moments d’angoixa; no oblidem que tindrem davant una Espanya que, com el marit que se sent afrontat, exclamarà amb ira aquell “antes muerta” tan castís que condensa les essències pàtries del pensament castellà. L’alternativa, però, és desaparèixer com a poble. Desaparèixer en la nostra cosmogonia particular, en la nostra manera d’entendre el món, en el nostre model estroncat de justícia social, de ciutadania, de república. 
No cal dir que, de vegades, ens mereixeríem perdre, com aquell equip que, guanyant 1-0 s’entretén a especular. Les dificultats, l’agonia que ha representat el part de Junts pel Sí és de vergonya aliena. Ja sé que em direu que, al final, els hem fet una sotana i ens hem plantat a porta amb un Raül Romeva de cap de llista que ha descol·locat tothom. En Raül, excel·lent polític i millor persona –o a l’inrevés– representa aquella transversalitat que sempre hem defensat, però sobretot la consciència de moment excepcional que no hem sabut inculcar a les altres forces polítiques. Però si al moment de gestar un nou estat no som capaços d’anar plegats, és que no entenem el què ens hi juguem. Potser que la CUP vagi sola serveixi per disputar-li el terreny a la reencarnació amb cua del “apoyaré”, però jo, que sóc un sentimental, hagués preferit que el partit fos clarament: independència o reforma del Senado.

17 de juliol 2015

En marxa, novament

S’han porduït aquesta darrera setmana dues bones notícies dins d’aquest magma sobiranista que s’escampa pel país. Després de mesos de relacions autodestructives, finalment sembla que els partits polítics involucrats en la independència de la nostra nació han entès que el joc de bufetejar-se mútuament, és un joc que suma zero. Els ha costat, a fe de déu. Novament ha estat la gent qui ha pres les regnes del procés i ha forçat uns acords, dèbils encara, però que ens han de dur a la victòria que és als carrers de fa mesos. Dues bones notícies, dèia: l’aclaparadora majoria tant a Òmnium com a l’ANC en favor d’un procés civil que culmini el desig de tanta gent, i els resultats excepcionals que una llista unitària aconseguiria a les urnes (segons enquesta d’Òmnium).
Els independentistes que no estem sota disciplina partidista, fa mesos que reclamem la unitat com a l’eina més poderosa de què disposa qualsevol moviment d’alliberament nacional. Semblava debades. Els partits, en una baralla d’un infantilisme esfereïdor, s’han dedicat a disputar-se el lideratge del procés sense adonar-se que la independència de Catalunya l’ha liderat des de sempre la societat, la gent. No els demanem que es disolguin. No els demanem que se’n vagin a casa. Els demanem que, o ajuden, o al menys no facin nosa. Ens hem cansat de repetir que el moment històric que viu Catalunya és excepcional, doncs és precisament aquesta excepcionalitat la que ha de dur a solucions que trenquin l’esquema establert. M’he passat els darrers mesos discutint amb amics militants, tant dels uns com dels altres, que era impossible calibrar l’eufòria electoral que podria provocar una llista unitària, tant si era civil com si hagués estat política i que, per tant, les enquestes que cuinaven La Vanguàrdia o El Periódico no es podien prendre com a base de treball. Amb excuses de tota mena em justificaven el que, en el fons, és no voler donar ales a l’adversari. Però és que l’adversari no pot ser mai un altre independentista quan parlem d’alliberament nacional.
Finalment, l’enquesta que ens mostra Òmnium ho deixa clar: una llista unitària arrasaria. La unitat arrasa sobretot si és inclusiva i constructiva.
Ara, cal donar forma a aquesta il·lusió col·lectiva i que la llista sigui encara més espectacular de la que ens imaginem. I, sisplau, fem-ho ràpid i bé. Ei, si no és demanar massa.

Publicat a: El 3 de Vuit, 10-juliol-2015

25 de juny 2015

El funàmbul

Veient la vida política catalana d’aquestes darreres setmanes i, sobretot, els equilibris que el president Mas està fent per arribar a port amb totes les barques intactes, no em puc estar de recordar l’impressionant docudrama “Man on Wire”. Com en el film, que repassa l’obsessió del funàmbul francès Philippe Petit per caminar entre les torres bessones, Mas està també forçant al límit de la prudència els equilibris sobre la corda per aconseguir la seva obsessió: la unitat sobiranista el 27s. I, la veritat, és que, com amb l’equilibrista francès, no acabes de decidir si el protagonista és boig o és un heroi.
Haig de confessar que, malgrat tot el que s’ha dit, segueixo pensant que la unitat és l’única força que ens pot dur a la llibertat. Que Mas prova de salvar-se ell i de pas CDC? Potser sí. Que amb llistes separades aconseguirem més vots perquè no deixem cap flanc ideològic desatès? Cap evidència empírica ho sostè, però posem que també. Que entre votants d’ERC i, sobretot, de la CUP, n’hi ha que mai no votarien una llista on hi hagi el President? És trist, però segurament també és així. I ja no us dic res d’ICV, Podemos i companyia.
Però, tanmateix, i què? Això ens ha d'aturar?
Tot plegat demostra quines són realment les prioritats dels nostres partits, més amoïnats en gestionar l’status quo on estan instal·lats –o on es volen instal·lar– que de tenir la generositat suficient per imaginar-se un país nou. Si separats hem de fer més vots, si algú no és capaç de votar una llista únitària per la independència pel sol fet que hi hagi convergents, és que els votants d’aquests partits no entenen la trascendència d’aquestes eleccions, que el seu independentisme és de pa sucat amb oli o que tenen altres prioritats espúries. 
O, potser, és que la culpa no és realment dels votants, sinó dels propis partits. Després d’anys de demonitzar el nacionalisme, ara es troben que no saben explicar les diferències entre nacionalisme i independentisme, entre ideologia i l'eina de construcció del futur millor que tant diuen defensar.
Mas ha entès que això és la batalla final, que l’enemic hauria de ser al davant, no entre nosaltres. Que les revolucions nacionals són de la gent, sense colors, com ho van ser la cadena humana o la ve baixa. Potser és sol a veure-ho així. Potser és tot fingiment. Però, al carrer, molta gent ho comparteix, em sembla, i encara s'estora de veure com som incapaços d'anar plegats quan ens hi juguem la pròpia existència. Com si la història no ens hagués ensenyat res.
Mas, a la corda fluixa, busca forçar l’èpica que ens impulsi definitivament. Els altres s’ho miren a peu pla des de la seguretat partidista de no arriscar-se a predre per guanyar. N’hi ha que fins i tot esperen que caigui.
Si perdem aquesta oportunitat pel tiquismiquisme insensat de tots plegats, és que no ens mereixem la llibertat.

11 de juny 2015

La veritat no ens farà lliures

Com fa l’insofrible anunci d’una companyia espanyola d’assegurances, ‘permeteu-me que insiteixi’ al voltant d’en Lakoff. El pare conceptual dels ‘marcs mentals’ acaba de treure una edició revisada del seu “No pensis en un elefant” de lectura imprescindible. Amb el Lakoff em passa una cosa semblant al que em trobo amb les CUP: en comparteixo la majoria dels diagnòstics, però sovint no m’acaben de convèncer les solucions. Segurament, amb els anys, he perdut imaginació. La revolució necessita, sobretot, gent imaginativa, que no es deixi tenallar per la història ni influir pels desenganys. Una diagnosi encertada, si més no, és l’inici indispensable de la solució.
Tornant a Lakoff, dos conceptes de la seva teoria em semblen d’especial interès per aplicar-los al procés d’independència que viu el nostre país. Lakoff afirma que alguns dels fracassos dels moviments polítics i socials són causats per la creença cega en dos mites que, assegura, són falsos: “La veritat ens farà lliures” i “Un ciutadà informat no vota mai contra els seus interessos”. La falsedat del segon mite l’hem poguda observar amb perseverança al País Valencià durant molts anys i la del primer l’estem patint en aquests moments en què l’independentisme sembla que s’hagi deixat robar el relat transformador de radicalitat democràtica i progrés social.
Encara avui, el sobiranisme fia el seu èxit en la difusó de ‘la veritat’: el menysteniment econòmic, social i cultural que pateix Catalunya. L’espoliació fiscal, la recentralització legislativa i l’atac al català han estat les puntes de llança del nostre apostolat. Però, segons ens revela Lakoff, la veritat no és suficent si aquesta no encaixa dins el marc mental previ que tots arrosseguem. Per posar un exemple, el perjudici ambiental de les bosses de plàstic era el mateix deu anys enrere, tanmateix fa deu anys a ningú no ens semblava possible sortir del supermercat sense bosses per molt que els ecologistes hi insistissin: un món desbossat no cabia en el nostre marc mental. Deu anys després ens fem creus del fàcil que era i, ara, ens mirem de reüll qui en demana.
L’èxit del procés, doncs, no depèn de repetir l’enfilall de greuges, ni potser les bondats d’un nou país, perquè encara hi ha gent que, sabent-ho, no “ho acaba de veure”. I no ho veu perquè una Catalunya independent no forma part del seu marc mental, d’allò establert, d’allò possible. Només generant entusiasme i confiança podrem rebentar les costures dels vells marcs mentals. La incertesa només es combat amb convenciment i amb aquella catarsi col·lectiva que duen els grans moments en la història dels pobles. Per això, siguem francs, o recuperem el temp, la trempera que deia el Sala-i-Martín, o serà difícil que els indecisos no acabin votant allò que, de fet, va contra els seus propis interessos. Si el 27S voten dependència no serà tant per un convenciment unionista, sinó perquè no hem estat capaços de generar prou confiança en què això sortirà bé. La por al buit és, fins i tot, una llei de la física. Per això és tan important la unitat d’acció dels partits, la claredat i confiança en el procés i, sobretot, la sensació que hi ha objectius més alts que van més enllà del tacticisme partidista.
Estic convençut que només la convicció profunda en un país millor i l’absoluta seguretat que som capaços de fer-lo, pot arrossegar els indecisos que s’han deixat atemorir per la por a la incertesa. El nostre convenciment ha de desfilar pels carrers com una marxa militar, amb la clara voluntat d’insuflar confiança, orgull i capacitat.
No ens podem entossudir en la salmòdia dels greuges. L’ofensa mai no ha estat material de construcció. Per bastir un país nou, lliure i just, no hi ha altra veritat que la determinació inequívoca i tenaç d’emancipar-nos. Aquesta és l'única veritat que ens farà lliures.

28 de maig 2015

Amorrats a la paret

Les moltes anàlisis dels resultats electorals del passat diumenge no deixen de sorprendre’m per aquell aire de descoberta històrica que destil·len. La gent tenim poca memòria històrica, els més grans, i una gran dosi d’innocència els no tan grans. Que els resultats produeixin canvis no vol dir que siguin sorprenents. No cal recular fins els temps de la república per comprovar-ho. Es parla de la fragmentació com de la revolució democràtica que ha dinamitat el bipartidisme, però només cal fer una ullada a les municipals del 1979 per veure que, si fa no fa, el nombre de formacions era com el d’ara. La sensació de dejà-vu va encara més enllà i, si no aprenem de la història, ens ha de dur a preveure com acostumen a acabar aquests escenaris: amb noves majories que piconen durant anys. És cert que el factor nacional ha afegit vectors a les equacions municipals però aquest, si Déu vol, el resoldrem aviat per bé o per mal.
Tampoc no ens ha de sorprendre massa l’èxit de formacions que, recollint l’esclerosi dels partits tradicionals que no han sabut moure’s amb prou agilitat, reprenen el populisme panxacontent conscients que, en el fons, és el que la gent vol sentir. Aquesta mena de promesa del paradís social no deixa de ser la variant laica de qui demana creure en miracles. El mannà és ara l’Estat, però també caurà del cel perquè “sí se puede”. Que Podemos es mengi el PSC i Ciudadanos el PP, no fa més que demostrar que no estem parlant tant de canvi com de substitució. Entre el Felipe del 82 i Pablo Iglesias hi ha la mateixa distància que entre el Suàrez del 79 i l’Albert Rivera. No hi veig, doncs, tanta sorpresa sinó el cansament recurrent i aquesta actitud displicent de donar per fet que l’Estat ja em resoldrà els problemes.
No es podia esperar massa més d’un grapat de polítòlegs dissenyant una operació d’assalt al poder a tota costa. Resseguiu Lakoff i hi trobareu, fil per randa, com Iglesias i Colau han implantat un elefant a la ment de molts catalans. Contruir marcs mentals de la força de “casta” o “decidir-ho tot” els fa gairebé imbatibles. Són marcs cosmogònics, que ho expliquen absolutament tot, sense fissures. Aferrats al marc, ingènuament, els ciutadans creuen mirar per la finestra mentre continuen, amb un somriure babau, amorrats a la paret. Aquest és, de fet, encara el gran miracle.

14 de maig 2015

Lliçons britàniques

Hi ha hagut a la Gran Bretanya unes eleccions apassionants, tant pels que ens delectem contemplant això de la cosa pública, com pels que tenim una debilitat especial pel país del fish&chips. Malgrat la distància cultural, política i, sobretot, de sistema electoral que ens separen, certs elements en aquesta contesa ens poden ajudar a emmarcar la situació excepcional que viu Catalunya. 
Un dels fets més rellevants, especialment dedicat als apòstols de la demoscòpia, ha estat l’estrepitós fracàs, un cop més, de totes les enquestes publicades fins el mateix dia abans de les eleccions. Tots els sondejos pronosticaven un frec a frec entre laboristes i conservadors però finalment les urnes han donat una còmoda majoria absoluta a Cameron i han deixat els laboristes a un centenar d’escons de distància. La volatilitat en moments excepcionals fa difícil de predir els resultats. No ens deixem abatre, doncs, per projeccions que tenen més de cuina que de ciència. Ni tampoc ho donguem tot per guanyat.
Un aspecte cabdal que pot explicar la victòria tory –i que hauríem de començar a imitar– ha estat el to positiu de la seva campanya. A diferència de l’oposició, sempre rondinant, sempre queixosa, sempre predint desastres, Cameron ha proposat un futur millor, un futur on la Gran Bretanya vol recuperar part de la seva esplendor. La independència del nostre país també ha de bastir aquest marc de referència en positiu, aquest futur millor que ens espera. Deixem-nos doncs de pessimismes i de mostrar aquest decaïment de poble subjugat que no convida a afegir-se a aquest projecte enorme i únic que hauria d’engrescar. Quantes nacions, quantes persones, tenen l'oportunitat de construir un país de zero?
També ens ha de servir d’alerta l'espectacular però agredolça victòria del SNP escocès. La temptació al putaramonisme a l’escocesa els ha sortit cara. El SNP fiava gran part del seu programa de millores al fet que, en l’escenari d’empat que pronosticaven les enquestes, els seus diputats serien decisius per a formar govern a Westminster. No era ara, quan havien d'haver guanyat, sinó fa vuit mesos. Nosaltres ja hi hem passat durant trenta anys per aquest escenari i tots en sabem el resultat, per això és sorprenent que encara hi hagi qui vulgui vendre federalismes i terceres vies que ningú no es creu. Cal aprofitar les oportunitats per no haver-se’n de penedir després. Aviat, els catalans, tindrem una ocasió única que pot marcar el futur de tota una nació durant generacions. No podem equivocar-nos i, com van fer els escocesos el 18S2014, descobrir-ho l’endemà d’haver votat.   
Un altre aspecte significatiu ha estat la teòrica derrota del populisme anglès encarnat en l’UKIP. En temps convulsos i de descrèdit tant polític com ideològic, els populismes hi troben el mitjà adequat per créixer exponencialment sense haver de resoldre res. No ens deixem enganyar pel sistema electoral britànic, però. L'UKIP ha aconseguit un sol diputat, però el 13% de vots. Amb prop de quatre milions de britànics que creuen que la xenofòbia es la solució, han esdevingut la tercera força política a la Gran Bretanya. El perill de la demagògia fàcil , que tanta presència té a casa nostra des de fa un parell d’anys, segueix ben viu. Tinguem-ho present per exigir realitats i no promeses miraculoses.
Finalment, no em puc estar de remarcar la maduresa democràtica britànica. Malgrat tot, sense la retòrica habitual a casa nostra, allà no tothom ha guanyat i els tres perdedors dimitien just l’endemà de les eleccions. Tota una lliçó d’un verb que aquí mai no hem après a conjugar.

29 d’abril 2015

Lectures

Tot i venir d’un Sant Jordi lluminós, no és pas de llibres que us volia parlar avui, sinó de la paulatina tendència, en la nostra política, a substituir l’acció pel relat. Lakoff n’estaria ben orgullós i ara, tots plegats, però sobretot polítics sense política a oferir, ens passem el dia visualitzant elefants de tots colors i mides.
La irrupció d’això que han volgut anomenar ‘nova política’ no ha fet més que demostrar que, de nova, no en té res i que, comptat i debatut, representa un pas més cap a la marquetinització letal del missatge polític. Fixeu-vos que les propostes no cal que siguin noves, només cal que en transmetin el títol i que el ciutadà l’acabi comprant. Per això és tan mal símptoma que la vella demagògia hagi aconseguit vendre’ns l’etiqueta de ‘nova’ de la mateixa manera que ens venen horitzontalitat i assemblearisme mentre exploten fins a la vergonya aliena el cabdillisme més tronat.
Dic això per argumentar la importància, en el moment polític que viu el país, de la lectura que es fa dels esdeveniments. Ja no és transcendent el fet en sí, sinó quina és la lectura que se n’imposa, quina interpretació és la que finalment es dóna per bona. D’aquí la importància extrema del control dels mitjans de comunicació. Hauria existit Podemos sense l’aposta decidida dels poders econòmics espanyols que li han ofert La Sexta tothora? Havia existit Ciudadanos abans que els mateixos poders d’abans s’adonessin que el populisme de Pablo Iglesias se’ls escapava del control fins i tot a ells? No siguem ingenus. La ‘ciutadania’ està sobrevalorada. Per molta brancada que hi veiem, el tronc no té cap base sòlida i tot plegat gira a mercè del vent amb extrema facilitat. No ens podem creure que una societat que té, en general, un índex formatiu escàs, hagi sublimat precisament la finor en l’anàlisi política.
D’aquí que, tot i el que en prediquin, la victòria sobiranista en les properes eleccions municipals és vital per a la salut del procés. Precisament els qui més li discuteixen ara el caràcter de primera volta, seran els qui, en cas que la victòria no sigui aclaparadora, ens martellejaran, dia sí dia també, amb la seva lectura preferida: el procés es desinfla. Només una victòria inapel·lable, un triomf sense ‘lectures’, pot immunitzar el procés. Que ningú no s’hi enganyi.

17 d’abril 2015

A mi ja m'agradaria 2.0

Els que fa temps que ens belluguem en el moviment independentista, hem hagut de prendre paciència durant anys davant la quasi confidència que ens acostumava a fer gent de tota mena, gairebé un xiuxiueig, tot confesssant-nos que a ells ja els agradaria, això de la independència, però que no podia ser, que mai no ens deixarien. Ei, però que per independentistes, ells. Independentistes d’armari, de fet.
Les consultes, les diades, les vies i les be baixa, l’ANC, el 9N, l’espoli, Espanya i l’eterna cabra que mai no ens falla… tot plegat han aconseguit que la independència sigui vista finalment com una cosa possible, com l’oportunitat històrica que hem esperat durant segles. Tot d’independentistes van anar sortint de l’armari sobiranista on s’arreceraven prudentment i, per primer cop, les enquestes ens ho posaven a tocar dels dits, només calia un darrer esforç, un darrer pas. Un pas, això sí, valent, agosarat, intrèpid. Un pas que havíem de fer units, alegres i combatius, que vaticinà l'Estellés.
Però heus aquí que allò que havia de ser un camí que havíem de fer arraconant interessos, ha esdevingut una olla de grills, l’enèssima expressió de la pussil·lanimitat de bona part de la nostra classe política. Ningú no s’ho explica. Ningú no ho entén. Però mentre en busquem les raons i, ai las, els culpables, els armaris tornen a anar plens, no fos cas que la cabra se’ns emprenyi.
I aquí ens trobem, amb la versió actualitzada del “a mi ja m’agradaria”. Ara que ja tant ens feia si ens deixaven o no, ara que ja havíem decidit que això és cosa nostra, que què s’han cregut aquests, que ja fa massa anys que munyen la mamella, que farem un país millor, un país just, solidari, transparent, net, noble, culte, ric, lliure, desvetllat i feliç… Doncs, mira, potser serà que no. Era massa fàcil, tu. Ja va dir aquell que als catalans ens perd l’estètica… i a alguns les ganes de tocar allò que no sona!
Hauríem de tenir clar que només arribarem a la independència amb la unitat del sobiranisme, el nou i el vell, el de dretes i el d’esquerres, el d’aquí de tota la vida i l’acabat d’arribar. La unitat segurament no és la llista única, però tampoc no ho són les excuses per no fer-la. La unitat és generositat, empassar-se el que calgui, estar disposat a perdre-hi per guanyar. La unitat és la força.
A mi, què voleu que us digui, m’agradaria veure-ho.

01 d’abril 2015

El procés segrestat

Si bé, evidentment, l’independentisme no va començar el 2012, sí que podríem dir que amb la gran manifestació d’aquell estiu s’iniciava això que hem anomenat eufemísticament “el procés”. De la mateixa manera, caldria que ecceptéssim que així com l’independentisme s’havia mogut quasi sempre estrictament en l’àmbit civil i en el d’alguns moviments polítics gairebé extraparlamentaris, el procés ha estat sempre en mans dels partits polítics. 
Per molt que la societat civil, ara organitzada massivament sota Òmnium i l’ANC, actuin encertadament com a grup de pressió i provin de marcar-los d’una manera clara el camí, el procés no va engegar efectivament fins que els grans partits nacionals no es van posar a la feina i, per aquest motiu, qui a la pràctica duu les regnes del procés és el president Mas, l’Oriol Junqueras i la gent de la CUP un cop despenjades altres formacions que han preferit jugar ara al ‘neoputaramonisme’. No sé si és bo o dolent, però és lògic que sigui així. Ningú al món mundial entendria que un procés d’aquesta envergadura es fes al marge de les intitucions del país. Tampoc no entendrien, és clar, que hi manqués l'impuls i el suport popular. 
Ara bé, per molt que sigui lògic que la iniciativa del procés la duguin els partits, el que ja no ho és tant, de lògic, és que aquest lideratge esdevingui una excusa per segrestar el procés d’independència i, abraonant-se de nou a les típiques i esgotadores misèries partidistes, es dediquin més a sembrar la desconfiança entre la societat que no pas a mostrar-nos un futur il·lusionador. 
Fins avui el sobiranisme civil ha fet una tasca ingent de difondre les raons inqüestionables de la independència com a eina per al progrés de la societat catalana. Una tasca que, tanmateix, ha tocat sostre. Sostre en el sentit que , no ens enganyem, pràcticament tothom al nostre país està ja al cas d’aquests arguments. Els indecisos que, diuen, encara ens cal convèncer, no ho són tant per manca d’informació com per manca de confiança. Trencar amb Espanya no és un moviment exempt de riscos i de sacrificis. Tampoc no té l’èxit assegurat immediatament. Això desperta l’ànima poruga que covem els catalans de fa segles. Una por a la incertesa que només es pot vèncer des de la seguretat institucional i política en un moviment absolut d’unitat d’acció, sense dubtes i sense fissures. Aquesta és la nostra feblesa: dos milions d’independentistes convençuts al carrer tenen menys efecte entre els indecisos que les esgarrinxades Mas-Junqueras. Entendre això és vital per superar l’atzucac.

19 de març 2015

Compromís, encara

Ara fa vuit anys la Comissió 11 de setembre del Penedès presentava el document “Compromís per Vilafranca”. Un decàleg que proposàvem als partits polítics que es presentaven a les eleccions municipals, per tal de saber amb claredat quin era el seu grau de compromís amb una nova Vilafranca quer aleshores somniàvem: una vila arrelada al país, hereva d’una història i d’un llegat que la defineix i la projecta, capdavantera en la defensa de la nostra realitat territorial; una vila acollidora i sostenible, que fes de la catalanitat i de la qualitat de vida, els eixos bàsics per construir una ciutat conscient de la seva capitalitat comarcal. Aleshores s’hi van comprometre CiU, CUP, ERC i ICV.
Les eleccions van anar com van anar i una part del canvi que molts crèiem necessari va tardar encara dos anys a arribar. Un canvi amb moltes marxes, marxa enrere inclosa. Un canvi que, al final, ens ha deixat boi on érem.
Vuit anys després, rellegir el document ens dóna la mesura justa del camí que ha fet el país i del que ha fet Vilafranca. Perquè, tristament, la majoria dels compromisos adquirits segueixen al calaix dels bons desitjos. La vegueria Penedès està tan empantanegada com aleshores, o més encara, i si el creixement desbridat que vivia la vila s’ha aturat ha estat més a causa de la crisi econòmica i immobiliària que no pas per mor d’unes polítiques municipals de redisseny estructural basades en una idea concreta de comarca. Encara més, vuit anys després seguim sense saber què voldrem ser quan siguem grans. I això és descoratjador.
Mai no s’ha obert seriosament un debat honest per acordar entre tots quina és la Vilafranca que volem d’aquí a vint anys. No és tot culpa només de l’equip de govern. Ja sé que em direu que les majories precàries que han donat suport al consistori no donaven per gaire més, però és precisament quan no hi ha majories clares quan cal encetar els debats en profunditat. Vilafranca segueix sent una ciutat més aviat grisa, sense un projecte clar que ens engresqui. Una ciutat que es debat sovint entre la modernitat i el provicialisme. I, siguem honestos, això és culpa de tots plegats.
Tenir l’ajuntament al costat del procés i la vila plena d’estelades és molt gratificant, però el canvi havia de ser de projecte, també. O, més ben dit, el canvi havia de ser el projecte.

05 de març 2015

I, a més, és impossible

“Una Catalunya lliure dins d’una Espanya plurinacional”. Aquest és l’oxímoron que la convenció d’ICV ha decidit defensar de cara al 27S. Una clara puntada endavant que no li servirà per evitar enfrontar-se al dilema que la societat catalana haurà d’encarar aquesta tardor. Una prova d’això és l’abandó de militància de Raül Romeva, un dels millors eurodiputats que ha tingut aquest país. No serà ell sol. N’han de venir d’altres perquè aquesta mena d’ecumenisme verd amb què s’embolica ICV no duu enlloc més enllà de perllongar l’agonia d’una formació en descomposició ideològica que espera que la història la salvi al darrer moment. Però la història, especialment la d’aquest país, ja fa temps que ha pres un altre camí. 
Aquest federalisme sui generis, en paraules de Romeva “posa rumb cap a una Catalunya dins d’Espanya”. Més clar, l’aigua. ICV s’arrenglera d’aquesta manera –això sí, dissimulant com sempre– amb les forces vives de l’unionisme nostrat, des del PSC a la Vanguardia, passant per Podemos, Cuní, Duran, Fainé i tothom qui vol seguir sucant de gestionar la colònia. 
Havia quedat clar que qualsevol possible entesa amb Espanya necessita, per ser creïble, la complicitat de les forces polítiques de la meseta i, fins i tot, de la població espanyola. És més que evident que això ni ha existit, ni existeix. Per això l’apel·lació a reformar la Constitució espanyola és el mantra al què s’aferren com clau roent sabent que la minoria absoluta permanent de diputats catalans mai no en tindrà l’opció. Excuses de mal pagador. Podem seguir negant la realitat, però per molt que la desesperació d’alguns els faci combregar amb l’enèsima versió del ”apoyaré”, Espanya és com és i, a més, s’agrada d’allò més. 
Com deia Talleyrand, “el que no pot ser, no pot ser i, a més, és impossible”. La nostra història compartida en va plena d’exemples que ens haurien de fer enfilar la sortida a cor què vols. Espanya mai no reconeixerà el caràcter sobirà del poble català. Quan s’ha vist obligat a dissimular i fer-ho veure –la transició n’és un exemple, però Podemos en pot ser un altre–, no ha tardat gens a recuperar allò donat de mala gana. L’esperit colonial és un estigma insuperable que sempre acaba rebrotant.
Només el divorci pot acabar amb aquest forcejament constant. Alliberats del cansament de la disputa eterna, serem imparables.

19 de febrer 2015

Herois

La desafecció política ha arribat a uns extrems probablement mai vistos. Ha anat creixent en proporció a com ho feia la crisi que ha desmantellat l’oasi català, però també arrecerada a l’ombra de populismes i demagògies sovint massa simplistes. La indignació epidèrmica mai no ha estat motor de grans canvis sinó de desballestaments ingenus i, finalment, inútils. 
La caça al polític ha esdevingut el recurs fàcil de qui cerca un culpable que expliqui la debacle. En un món cada dia més complex, paradoxalment, les solucions que se’ns proposen són d’una ingenuïtat entendridora. La simplificació innocent dels arguments aboca també al broc gros, a la generalització i al negativisme. 
No vull pas dir que no hi hagi un gruix important de gent dedicada a la política que n’han fet un modus vivendi, prebendes incloses, des d’on la corrupció, l’amiguisme i la opacitat n’han estat la norma. Però al seu costat, sovint d’una manera molt més anònima, hi ha un immens gruix de gent, molt més gran, que han dedicat esforços, temps i recursos a intentar millorar la societat que els envolta. Això és especialment cert en el món municipal, on ser regidor de qualsevol poble és més una molèstia que no pas una alegria. Hi pensava especialment ara que comencen a eclosionar les candidatures per a les properes eleccions municipals. La dificultat de confegir qualsevol llista només s’explica per aquesta liquidesa moral que ha impregnat la nostra societat. Ho volem tot, ho critiquem tot, però no estem disposats a col·laborar a fer-ho possible. Ni a interessar-nos-en. Sincerament, quants de nosaltres acceptaríem de formar part d’una llista electoral? Quants sabríem dir el nom dels regidors del nostre ajuntament? Ens queixem sovint que la democràcia ha esdevingut un “vota’m cada quatre anys i deixa’m fer la resta”, però ¿no hem abaixat escandalosament el nostre nivell d’autoexigència? Honestament, quants seguim habitualment els plens i el que s’hi debat? Quants cops hem col·laborat en processos participatius? Quants sabríem dir quines prioritats té la nostra ciutat en els propers anys sense caure en el recurs fàcil del contenidor de sota casa, les caques de gos o les dificultats d'aparcament? 
És molt fàcil teoritzar sobre la política, però fer coses de veritat és només per a herois.

05 de febrer 2015

Condescendència i renúncia

Ho deia fa poc esplèndidament en Vicent Partal en un dels seus editorials a Vilaweb: “Em demane per què nosaltres d'entrada ja hem de renunciar a tot.” I ho reblava el Pere Cardús en un Mail Obert memorable. Ho deien a rel de la lectura del projecte de Constitució elaborat per l’equip del jutge Santiago Vidal i del tracte que hi preveu per la llengua castellana o els límits geogràfics de la nova república. Podria ser, tanmateix, el cas també de qualsevol de les altres propostes constitucionals –amb comptades excepcions– que han anat apareixent en les darreres setmanes. Els catalans som així, no ens hi posem per poc. Que no quedi per Constitucions, encara que ningú no ens les ha demanades, encara. Sembla que ens costa entendre que hi ha una diferència substancial entre la participació i el campi qui pugui. Entre fer feina i gesticular. Entre ser l'estrella i estrellar-se. Però aquest és un altre debat. Parlàvem de llengua i país.
La perpetuació del bilingüisme, amb la cooficialitat del castellà, no prové pas d’una proposta meditada de país, sinó del maniqueisme condescendent amb què, porucs i estabornits, els catalans hem tractat els compatriotes que tenen el castellà com a llengua materna. No pot provenir tampoc d’una estratègia nacional perquè manta sociolingüistes, amb la gran Carme Junyent al capdavant, s’han afartat a recordar-nos que el bilingüisme és un estadi intermig cap a la desaparició del català per assimilació de la llengua dominant. I, a casa nostra, aquesta llengua dominant és el castellà. Si això és així, la raó perquè els catalans ja renunciem d’entrada a la normalització d’un dels nostres trets diferencials, d’una de les nostres aportacions més destacades a la cultura universal, és aquest paternalisme farisaic amb què sovint tractem els castellanoparlants, com si fossin incapaços de viure en un país on el català fos l’única llengua oficial, com si no hi visquessin sense cap problema de fa anys, com si no entenguessin que el català és la llengua de Catalunya. La trampa de la cooficialitat no ens farà guanyar ni un vot, però ens pot fer perdre la llengua.
El castellà és la llengua de molts catalans, una llengua potent i amb un impacte mediàtic inqüestionable. No cal patir perquè la seva presència a la Catalunya independent estigui en perill. Cap castellanoparlant no haurà de renunciar a la seva llengua com, estic segur, cap d’ells no pretén que nosaltres hàgim de renunciar a la nostra. 
El nou estat català ha de parlar en català, com ho ha de fer l’escola, la justícia, els mitjans públics… Després, al carrer, a casa, que cadascú parli el que bonament li plagui.

22 de gener 2015

La Constitució com argument

Després del calvari que el sobiranisme ha travessat aquest Nadal, ha quedat ben clar que hi ha llum al final del túnel, que és tossuda i que no l’apagaran fàcilment. Ara, un cop fixada la data on hem de decidir la nostra llibertat, ha arribat de nou l’hora d’arremangar-se i fer el darrer esforç per fer arribar a tots els catalans els arguments inequívocs de la independència. No només cal aixamplar la base social de la independència, com no es cansen de repetir partits i societat civil, sinó que haurem d’il·lusionar de nou molts catalans que han viscut amb desassossec i malfiança el patètic episodi de baralla de pati d’escola que han protagonitzat els nostres polítics des del gloriós 9N.
És l’hora doncs de reprendre l’argumentari, les raons evidents que fan de la independència l’única eina que ens queda als catalans per sortir de l’atzucac nacional, econòmic i social en què ens trobem de fa temps. La qüestió, tanmateix, és i ha estat sempre com arribar als indecisos. Com formular una proposta de país engrescadora, plausible, i com convèncer tots aquells que dubten que és a les nostres mans posar-ho a la pràctica. La credibilitat del procés s’ha d’anar guanyant a mesura que es faci un esforç de concreció, de veure realment quin és el país que volem construir i, sobretot, de com ens plantegem de contruir-lo.
L’esforç del sobiranisme ha de centrar-se en fer el procés participatiu i demostrar, amb concreció, que el nou país respondrà als reptes que la societat catalana afronta en aquests moments de dificultats de tota mena.
És en aquest context que trobo que la proposta de Constitució que ha encapçalat el jutge Santiago Vidal és una eina més potent del que ens podria semblar a primera vista. Les propostes del sobiranisme, les virtuts de la independència, els famosos milers de milions de l’espoli fiscal i el llarg etcètera de greuges acumulats no han estat sinó una mena de carta als reis que molts indecisos no acaben de creure’s. La plasmació en articles concrets d’una constitució –que donem per fet que veurà la llum en els propers mesos– ja no és una entelèquia difusa. Si, a més, propiciem un procés realment participatiu per millorar-la on tothom si senti escoltat, arribarem a transmetre les virtuts reals de la Catalunya independent. Contra incerteses, constitució.

09 de gener 2015

La pastanaga

La irrupció de Podemos al panorama polític espanyol i, de retruc, al català, ha generat tota mena de comentaris, atacs furibunds o displicències condescendents. La història, aquell artilugi del qual tant ens costa d’aprendre’n les lliçons, ens ha demostrat que en moments de crisi econòmica i social creixen els populismes arrecerats en el malestar ciutadà. El segle XX n’és ple d’exemples poc afortunats. No ens hauria d’estranyar, doncs, que en aquests moments de crisi global del model occidental hi hagi qui aprofiti per abonar-se a la demagògia fàcil. Des del Podemos espanyol al Front Nacional francès o l’UKIP anglès, hi trobarem tota la gamma de matisos d’uns moviments politics que tenen com a denominador comú la identificació simplista dels mals del món en una única causa (sigui la “casta” o siguin els immigrants) i la promesa seràfica d’una solució miraculosa.
Als qui ja tenim una edat i som descreguts de mena, els miracles se’ns fan difícils d’empassar però sembla que, en una societat aparentment escèptica, la necessitat d’actes de fe és proporcional al desengany polític que vivim. Sí que encara em sorprèn la innocència –o la poca exigència democràtica– d’una societat que ha viscut enredades monumentals, des de Felipe Gonzàlez a Zapatero, passant per Obames i altres messies reencarnats. A la xarxa corre una comparativa de les propostes de Podemos ara i sis mesos enrere i, la veritat, fa feredat la velocitat d’adaptació d’un programa pensat exclusivament per guanyar a tota costa.
No podem menystenir, però, l’efecte que Podemos i la seva sucursal catalana, poden tenir en el pocés sobiranista que estem malvivint. No és accidental l’aposta decidida d’alguns grups mediàtics oposats al sobiranisme per Podemos. És la versió actual del ”antes roja que rota” guerracivilista. Més enllà de la redistribució del vot unionista, però, l’únic perill evident de l’ambigüitat calculada de Podemos pel que fa al “problema catalán”, és la il·lusió tercerviista que pot acabar creant entre els qui encara aspiren a fer la truita sense trencar cap ou. Un cert unionisme ha entès que funciona millor la pastanaga que el pal. Ens caldrà recordar que mai no podrem fer la truita que vulguem mentre la paella estigui a Madrid i, a sobre, en tinguin el mànec.