16 d’octubre 2015

Ciudadanos o el mite “un sol poble”

Bona part de la ciutadania catalana viu encara amb perplexitat l’èxit indiscutible de Ciudadanos. Una formació que tothom intueix com la renovació generacional d’un PP que encara es passeja amb la cabra, però que viu de la bisexualitat política més descarada. El seu predicament, a banda de tots els interessos econòmics i mediàtics invertits en presentar-los com l’alternativa neta i jove, és deu a ser un invent eminentment marxista, sector Groucho: “tenim aquests principis, però si no els agraden, en tenim d’altres”. Ja no és l’efecte de viure en uns temps líquids, que diu Bauman, sinó la capacitat de fer política-xiclet, on poden estirar els arguments fins a l’extenuació sense immutar-se per contradiccions, demagògies i populismes. És aquest no saber ben bé què s’és, si de dretes o d’esquerres, que els ha permès caçar vots de tot arreu, tant del PSC com del PP. Perquè una cosa sí que ha quedat clara en el seu ideari: Ciudadanos és una formació desacomplexadament, bel·ligerantment espanyolista.
I aquí és on es posa de manifest la candidesa del moviment independentista. Durant dècades hem estat repetint fins a l’extenuació que els catalans som un sol poble, que hem estat capaços d’integrar una immigració, la dels anys 50-70 del segle passat, que va doblar la població catalana en pocs anys. I si bé és cert que ens n'hem sortit força bé de conviure amb una certa harmonia, sense problemes identitaris, també ho és que sovint això ha estat així perquè hem actuat amb aquell autoodi tan nostre que ens feia canviar de llengua o callar certes opinions per por d'ofendre. Inqüestionablement també és cert que molts d’aquests nouvinguts i, sobretot, els seus fills, s’han integrat plenament a la nostra societat i participen en el ric moviment associatiu del país. Però, per exemplificar-ho, Súmate, malauradament, no és majoria en molts barris de les nostres viles i ciutats i això ho hem comprovat, amargament, en la primera ocasió en què unes eleccions han estat plantejades en clau nacional. 
No sabria dir-vos per què molta d’aquesta gent ha acabat votant el lerrouxisme més descarnat de Ciudadanos, però sí que evidencia que hi ha un gruix important de catalans que se senten espanyols i senten Catalunya com una part d’aquesta pàtria que els venen dia sí dia també als mitjans espanyols, tan equànims ells. N'està ple d'estudis sociològics que evidencien com aquesta realitat política se sobreposa mimèticament a una realitat geogràfica i lingüística. Tancar els ulls com qui no veu res, no ens ajudarà a encarar-ho.
Per tant, si volem aixamplar el suport a la independència, faríem bé de no perdre el temps intentant convèncer qui no està disposat a escoltar i, alhora, assumir que potser no som “un sol poble”, sinó que aquí hi conviu més d'un sentiment nacional. Plantejant-ho en termes de nació, no soldarem les fissures. Cal avançar decididament en el camí cap a la independència amb la consciència de construir, a banda de realitats nacionals, una república catalana que interpel·li tothom i que, més enllà dels sentiments patriòtics, compti amb tothom i on tothom pugui sentir-s'hi còmode i il·lusionat pel nou futur que estem a punt de dibuixar.

Cap comentari: