23 de desembre 2015

El votant idiota

S’ha acabat per fi la tortura d’unes eleccions espanyoles sense cap alicient destacable i amb un gran excés de gesticulació. Les seqüeles encara ens duraran uns dies, perquè sembla que encara no hem après que tant li fa qui i amb qui mani a Espanya pel que fa a la necessitat evicent de marxar-ne el més aviat possible. Aquests dies s’emplenaran centenars de pàgines amb especulacions a tort i dret de les mil-i-una combinacions dels resultats de diumenge, però una cosa ens hauria de quedar clara: per molt que sembli que Espanya canvia, que el bipartidisme ha patit l’apocalipsi, res no ha canviat fonamentalment. La credibilitat de la versió renovada del “apoyaré”, és directament proporcional a la seva impossibilitat de governar. Un nou brindis al sol que molts malden per creure’s. De la resta, ja en sabem el frontispici: “una, grande y libre”. Que, en lloc de dos ara en són quatre? Doncs, enhorabona!
Ens hem afartat de discutir si l’independentisme s’havia de presentar a aquestes eleccions. Vistos els resultats, encara em sembla més evident que no hi havíem d’anar a fer res, a Madrid, els independentistes. Però ja se sap que els partits nostrats en treuen bons calerons d’escalfar l’escó a la metròpoli i, a més, no podien resistir-se a l’enèsima comprovació de qui és qui la té més llarga. Molt bé, ara ja ho sabem. Ha facilitat en res tot plegat el que pugui passar diumenge a can CUP? Ha aclarit “lo nostro”? El per què, tan que deien que ja havíem desconnectat, la “Via Claver” no es va imposar, és un misteri només explicable amb aquella melodia tradicional dels “tres passos endarrera, tres passos endavant” i amb aquesta incapacitat manifesta de la nostra classe política, tota, d’assumir el moment històric i actuar amb sentit d’estat.
Ara, tots interpreten els resultats escombrant cap a casa. Un clàssic. Aquest cop, però, el grau de cinisme i demagògia de la majoria de polítics és esfereïdor. Si una cosa em treu de polleguera, però, és aquesta interpretació pusil·lànime del vot que tracta el votant d’idiota. Ara campen a cor que vols els qui asseguren que el souflé sobiranista es desinfla i els que pretenen sorprendre’s per les oscil·lacions entre C’s i Podemos en segons quines zones del país. Que l’independentisme es desinfla és un mantra en què l’unionisme insisteix a veure si, de tant repetir-ho, ens ho acabem creient. És allò de les profecies autorealitzades. Res de nou. Ara, fingir sorpresa perquè –permeteu-me una simplificació barroera– els espanyols de zones obreres canvien de vot segons on estiguin votant, tractar-los d’idiotes que no saben el que es fan, és d’un paternalisme patètic i insultant. Ja és hora que diguem les coses pel seu nom: hi ha zones d’aquest país on hi ha una majoria de conciutadans que se senten espanyols i que han estat especialment maltractats per la crisi. Nacionalment espanyols, socialment d’esquerres. Quan les eleccion pivoten sobre l’eix nacional, voten Espanya. Quan ho fan en l’eix ideològic, voten esquerra. On és la sorpresa? Qui és finalment l’idiota?

Cap comentari: