Els tancs de Montoro

Una de les moltes classificacions que es poden fer dels sobiranistes d’aquest país, és la de diferenciar-los entre els qui estan convençuts que Espanya ens enviarà els tancs –a poder ser entrant ordenadament per la Diagonal–, i els que creuen que l’Europa del segle XXI no ho permetria. Per si de cas, val més que no hàgim de comprovar ni una teoria ni l’altra. Tanmateix, fixeu-vos que tots dos grups comparteixen el convenciment que Espanya, l’Espanya de matriu castellana, l’Espanya orgullosa, xulesca i prepotent, que aquesta Espanya que ens va derrotar el 1714 frisa per tornar-nos a humiliar, si molt convé per la força. Ho portem tots a l’ADN: a nosaltres les derrotes ens han fet pusil·lànimes, a ells les victòries, altius. Ho recorda amb detall i cruesa Sànchez-Piñol a “Victus”, ara que en tenim seqüela.

Vicent Partal sempre assegura que, de fet, ja ens hem independitzat però que no en som conscients. No sé què en pensen els farmacèutics, ara mateix. S’entén, però, el sentit: massa vegades ens hem deixat portar per l’èpica noucentista que ens fa pensar que la independència és un catacrac institucional, un esgarip al balcó de la Generalitat, un cop de puny sobre la taula. Massa vegades ens han fet creure que el procés tindrà un tall definit i finíssim, que un dia serem espanyols i l’endemà ens llevarem catalans. De ben segur que no serà així. La independència és un procés paulatí, acumulatiu, basat en l’efectivitat de cada passa. Per això el 9N ens vam fer independents per primer cop, i el 27S hi vam tornar, i la declaració del Parlament –si l’infantilisme no impedeix de formar govern per aplicar-la– n’ha reblat el clau.

De la mateixa manera, però, que els passos de la nostra independència no són evidents a primer cop d’ull, tampoc no ho són els tancs que ens vénen des d’Espanya. Fa un segle ens els hagués enviat el ministre de defensa, als nous temps ens els envia el d’economia. L’asfíxia financera a què ens sotmet l’estat espanyol és fins i tot més devastadora que els obusos de gran calibre. Per això em sorprèn l’estoïcitat amb que els catalans ens hem pres un atac en tota regla a la base mateixa del concepte d’autonomia. Sense capacitat de disposar i definir un pressupost, no hi ha autonomia possible.

Deixem-nos doncs de tancs. Els que entraran per la Diagonal seran els homes de negre de Montoro. Si ho permetem, és clar.