23 de juliol 2015

#anematotes

Anem a totes! Aquest ha estat el crit de guerra que ha llençat en Raül Romeva, en una intervenció memorable, i que ha engegat aquesta, altra cop, llarga campanya electoral. Aquesta vegada, tanmateix, ens hi ho juguem tot. Fins i tot aquells que asseguren que la independència no els fa ni fred ni calor, han d’acceptar la importància històrica –aquest cop sí– de la cita electoral del 27s. Ja fa força temps que vam enlairar el vol cap a la llibertat i que vam superar, com els avions, el punt de no retorn. Res, per tant, no tornarà a ser com abans: si guanyem, perquè serem lliures en un país que es vol més just; si perdem, perquè l’estat espanyol ens passarà per sobre com una piconadora i el nostre migrat nivell d’autonomia quedarà reduït al “sí bwana” colonial que anhelen. Que ningú no s’enganyi, doncs. La victòria és pura supervivència. Segurament la llibertat tindrà el preu de la incertesa, del neguit, de remar en aigües inexplorades. De segur que hi haurà dificultats, moments d’angoixa; no oblidem que tindrem davant una Espanya que, com el marit que se sent afrontat, exclamarà amb ira aquell “antes muerta” tan castís que condensa les essències pàtries del pensament castellà. L’alternativa, però, és desaparèixer com a poble. Desaparèixer en la nostra cosmogonia particular, en la nostra manera d’entendre el món, en el nostre model estroncat de justícia social, de ciutadania, de república. 
No cal dir que, de vegades, ens mereixeríem perdre, com aquell equip que, guanyant 1-0 s’entretén a especular. Les dificultats, l’agonia que ha representat el part de Junts pel Sí és de vergonya aliena. Ja sé que em direu que, al final, els hem fet una sotana i ens hem plantat a porta amb un Raül Romeva de cap de llista que ha descol·locat tothom. En Raül, excel·lent polític i millor persona –o a l’inrevés– representa aquella transversalitat que sempre hem defensat, però sobretot la consciència de moment excepcional que no hem sabut inculcar a les altres forces polítiques. Però si al moment de gestar un nou estat no som capaços d’anar plegats, és que no entenem el què ens hi juguem. Potser que la CUP vagi sola serveixi per disputar-li el terreny a la reencarnació amb cua del “apoyaré”, però jo, que sóc un sentimental, hagués preferit que el partit fos clarament: independència o reforma del Senado.

Cap comentari: